EL PROJECTE VITAL DE
JESÚS
Jesús
sempre va tenir clar el què, el per què i el per a què i també –i és molt
important el “com”- de la seva vida. És un enviat, té una missió clara a
desenvolupar que ja es posa de manifest d’alguna manera, des d’aquelles
enigmàtiques paraules de resposta als desficis dels seus pares que el busquen
“perdut” a poc del retorn de l’anual pujada a Jerusalem amb motiu de la Pasqua. Tenia dotze
anys: edat que es considerava madura des del punt de vista dels drets i deures
prescrits per la Llei: “¿Per què em buscàveu? ¿No sabíeu que jo havia d’estar a
casa del meu Pare?”, o bé com tradueixen altres: ¿No sabíeu que m’haig d’ocupar
de les coses del meu Pare? Afegim-hi el què diu Lluc a continuació: “Però ells
no comprengueren aquesta resposta”. Una incomprensió també i sobretot en els
deixebles més propers, que s’allargarà tant com tota la seva vida, que els
resulta enigmàtica ensems que entusiasmant. Jesús té clar quin és el seu camí i
està dalerós de portar-lo a terme. En algun moment manifesta àdhuc com una
frisança, i molt més que frisança: “He vingut a calar foc a la terra, i com
voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo
que això es compleixi!” Parla de baptisme indicant de quina manera i el sentit
que dóna a la seva Passió
i Mort.
Estem
ja a mig camí de l’evangeli, millor dit: del curs vital de Jesús i tots els
sinòptics en la pujada a Jerusalem per a celebrar-hi la festa dels Tabernacles
coincideixen en aquesta escena: Jesús fa la pregunta o, per millor dir, les
preguntes: ¿Qui diu la gent que és el Fill de l’home? i la més directa als seus
deixebles i, ara també a nosaltres que ens l’hem feta moltes vegades: “I
vosaltres, qui dieu que sóc? Pere, espontani com és, respon per tots nosaltres:
“Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”. Després de manar-los que no diguessin a
ningú que ell era el Messies, i gairebé a punt i seguit, diu Lluc que “des
d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a
Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els
mestres de la Llei, i que havia de ser mort i que havia de ressuscitar el
tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo, dient: Déu
te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Però Jesús es girà i digué a Pere: “Ves-te’n
d’aquí, Satanàs. Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com
els homes”. Ai, pobre, -ell i nosaltres- ¡què poc entén el seu Mestre! Aleshores, Jesús digué als seus
deixebles: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui
la seva creu i que em segueixi...”
Aquesta ha estat
la pedra d’ensopec de sempre, primer per els mateixos apòstols que no entenen
que el Messies ha de “passar” pel gran tràngol de la seva vilipendiosa passió i
mort. Només, després d’haver comprés i experimentat la resurrecció, comencen a
veure que creu i glòria en Jesús sempre van juntes i formen part indestriable
de la seva missió que no és morir en creu, sinó plantejar en vida i mort una
nova Aliança i un nou estil de viure de cara a Déu i als germans. A nosaltres
encara ens passa quelcom de semblant. Justament Pau a la carta als filipencs
posa el que molt bé podria ser un himne que ja utilitzaven els primers
cristians. Fa així: sota l’epígraf de: “Tingueu els mateixos sentiments que
tingué Jesucrist”: “El que era de condició divina,/ no es volgué guardar
gelosament/ la seva igualtat amb Déu,/ sinó que es va fer no res:/ prengué la
condició d’esclau/ i es féu semblant als homes./ Tingut per un home
qualsevol,/ s’abaixà/ i es féu obedient fins a la mort,/ i una mort de creu./
Per això Déu l’ha exaltat/ i li ha concedit aquell nom / que està per damunt de
tot altre nom,/ perquè en el nom de Jesús / tothom s’agenolli / al cel, a la
terra i sota la terra, / i tota llengua reconegui / que Jesús és Senyor,/ a
glòria de Déu Pare.”
Ara és el moment just i crec que entenedor per posar
el fragment que parla de la Transfiguració. Només permeteu-me l’incís de que
aquesta expressió que no sortirà més als evangelis, i que en grec molt
significativament es tradueix per metamorfosi. Sí en Pau (2 C 3, 18): “I tots nosaltres,
sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats
a la seva imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és
a dir, de l’Esperit”. I a més en Rom 12, 2: “No us emmotlleu al món present;
deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu
reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i
perfecte”.
Ara
és l’hora d’entrar en alguns particulars sobre el passatge de la Transfiguració
(metamorfosi, transformació). Jesús pren els tres deixebles que faran
oportunament de “notaris” al seu moment, testificant la veritat i la
profunditat de l’esdeveniment tan singular i tan allunyat a la manera de ser i
de fer de Jesús que defuig tota manifestació de notorietat, del “Deus ex
machina”, en la simplicitat del seu fer habitual. Pere ho testifica en un dels
seus escrits o cartes: “Us vam fer conèixer la vinguda poderosa de nostre
Senyor Jesucrist, no pas basant-nos en faules
hàbilment teixides, sinó després d’haver contemplat la seva grandesa amb
els nostres propis ulls. Ell va rebre de Déu Pare honor i glòria, i una veu que
venia de la glòria majestuosa de Déu, digué: “Aquest és el meu Fill, el meu
estimat, en qui m’he complagut”. Aquesta veu que venia del cel, nosaltres la
vam sentir quan érem amb ell a la muntanya santa”.
El
Pare es manifesta dues vegades, que marquen l’inici de la missió en el Baptisme
amb Joan i ara que ja va decididament a la Passió, no sense angoixa, com ho
veurem a Getsemaní, amb els mateixos deixebles.
De
poc va servir tot aquest “espectable”, millor, epifania, perquè
entenguessin els deixebles més propers que no es pot defugir la creu si el missatge
que portem i compartim amb Jesús és un gran compromís per la justícia i per la
pau, que traduït a termes evangèlics seria portar l’evangelització, la bona
nova de que Déu Pare és Amor i que la seva misericòrdia va més enllà –és
divina- de tot el que puguem pensar, exercir i predicar, a més també de la
transformació de les nostres vides segons els ideals del Sermó de la Muntanya. Recordem :
“Si algú vol venir amb mi que és negui ell mateix, que prengui la seva creu
i que em segueixi”. Proposta , aquesta, que hem pres per divisa de la nostra Quaresma.
Pocs
Tot
s’esdevé en un marc de pregària, dalt de la muntanya com solia fer-ho Jesús.
L’acompanyen dues grans figures Moisès (la Llei) i Elies (el profeta per
excel·lència) que en llurs missions també varen passar per les anfractuositats
de la creu i en una mateixa muntanya amb dos noms diferents: Sinaí i Horeb.
Tant l’un com l’altre hi varen ser transfigurats de forma que Moisès es tenia
que posar un vel per evitar l’enlluernament dels israelites al desert. Elies,
desert enllà, és perseguit a mort i té la glorificació de veure Déu, però només
per l’espatlla en una lleugera brisa que en donava el senyal de presència, no
el de la seva visió. I serà empès a seguir el camí no gens fàcil. A dalt del
Tabor els tres parlen de la mort-resurrecció que li espera a Jesús.
Fins
quan un no digui que comprèn que ser cristià comporta tant de Creu com de Resurrecció,
no es podrà dir que ha entrat ja de ple en la Quaresma, en el camí que féu
Jesús i al qual ens invita. Les expressions entrega, lliurament
que surten a la litúrgia són maneres de dir que Jesús va anar a aquest final doble
i antagònic ben lliurement i amb la consciència de que amb ell morien al pecat
i a la mort la humanitat sencera i que en la seva resurrecció hi anava també
inclosa la nostra. Tant
en l’inici com també en la premonició del final de la missió de Jesús: Baptisme
i Transfiguració, en ambdues teofanies, se sent la veu amorosa del Pare que
diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”. Reivindicació per
part de Déu d’una missió, la del seu Fill i invitació a fer-la nostra. Així ho
entenc de l’expressió: “escolteu-lo”. En la consagració del vi-sang-redempció en
l’Eucaristia es palesa la missió integral de Jesús i la invitació a fer-la
operativa i corresponsable en nosaltres: “Aquesta és la meva sang de l’Aliança Nova
i Eterna vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats”
“Vine i segueix-me”. Compartir missió redemptora, en nosaltres i en tota la humanitat. Evangelii
gaudium. El goig de l’evangeli.
Diumenge II
de Quaresma, 16 de març de 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada