dissabte, 8 de març de 2014

Homilia del diumenge 09/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, LLUITADOR CONTRA EL MAL   (1)
Prolegòmens

                                               Durant tota la Quaresma posarem JESÚS com a centre de les nostres reflexions, com a referent únic i protagonista singular de totes les escenes evangèliques d’aquests diumenges que ens el mostraran en les facetes més importants, tant de la seva figura o persona com del seu missatge adaptat als nostres dies...

                                               Només hi haurà un ressò llunyà pel que fa a la nostra minsa, esquifida resposta a les seves invitacions. El platet de la balança de les nostres referències al pecat: temptacions, passions, pereses, desídies, mancances, mai no podrà, ni de lluny, vèncer el platet de l’esplendidesa de la vida i missió de Jesús, lliurada al Pare en vistes a sostreure’ns de tot mal.

                                               Ja de bones a primeres recomanaria que ens proposéssim de llegir una “vida” o qualsevol llibre que fos una aproximació a la seva biografia. Cosa que potser no l’haurem fet mai d’una manera sistemàtica, com no sigui d’escoltar –llegir, molt millor- els evangelis de les misses dominicals. Demaneu consell, perquè n’hi ha per a totes les expectatives o nivells. Cada dia –així tal com sona!- s’escriu sobre Jesús. Hi ha obres que s’adiuen a allò que voleu o necessiteu, cas de que realment volguéssiu fer una immersió en la persona de Jesús, més enllà del que ja sabem fraccionàriament de les narracions sentides mil vegades en les misses, allunyades de la descoberta de la seva immensa interioritat. Que és la manera més adequada de saber d’una persona, que és conèixer-la en la seva intimitat.

                                               Comencem per aquest diumenge primer de quaresma, presentant Jesús com a lluitador i vencedor contra el mal, contra tot mal. Que per això i més, ens el va enviar el Pare en missió oberta i que continua en cadascú de nosaltres sota l’empara del mateix Jesús. Hi ha molt de mal en el món –com hi ha molt de bé encara que aquest es manté a l’ombra i va d’incògnit-; el mal és una malla que ens atrapa i ens embolcalla més del que sabem. Ja ho deia Benet XVI –va de repetició-: “Les nostres existències estan en profunda comunió entre sí, entrellaçades unes amb les altres a través de múltiples interaccions: Ningú no viu sol. Ningú no peca sol, ningú no se salva sol. En la meva vida hi entra contínuament la dels altres”.

                                               A algú no els cau bé que anomenin Jesús com a Salvador. Salvador , de què?, diuen. Dels nostres pecats, defallences, infidelitats, desídies, mig indiferències, si no oblits. ¿Tan perfecte et sents que no creus en les teves passions, caigudes, “morrades”, menysteniments, voltar la mirada i no veure el mal que pateixen els altres? De tot això Jesús se’n féu càrrec, del teu  i meu i/o de tants que s’esconillen a l’hora d fer front al que sóc i al que faig i no diguem res del que no faig. Prou, que hem dit que només parlaríem de Jesús.

                                               A veure si enllaçant totes les lectures, les pregàries de la litúrgia arribem a copsar aquests sentits “amagats” i els fem explícits, per manca de preparació o bé per falta de convicció –ja prou que anem a Missa, ¿què més se’ns pot demanar?-  Hem de pensar que en cada plec de lectures d’un diumenge hi ha una unitat, hi ha un fil d’or que ho lliga i ennobleix tot. L’un reforça l’altre i tots va a parar com a una unitat de missatge o  experiència espiritual.

Primera crida: L’oració col·lecta no us la perdeu mai que sol estar plena de contingut i que lliga amb el tema unitari.

Segona crida: La lectura primera sempre de l’antic testament ara en quaresma sempre s’ha de connectar amb l’evangeli, per més que d’entrada pugui semblar-ne aliena. Per a l’Església els dos testaments estan lligats i un explica l’altre.

Salm responsorial: és una joiosa i confiada pregària que posa un toc existencial, una aplicació personal i consonant amb la lectura ja feta. Els salms són deliciosos.

Segona lectura: és sempre del NT. Són reflexions dels apòstols que ens inviten a anar més a fons en l’aspecte que esplaiarà l’evangeli, que és el punt focal de tota la litúrgia del dia.

No deixem com de poca importància l’aclamació que és pregària encesa i introducció temàtica a l’evangeli. Bé podria servir de jaculatòria o de “mantra”.

L’evangeli es mereix destacar-lo com a peça primicera de tota la litúrgia que celebrem. Ens posem drets per honorar que sigui el mateix Crist qui en la figura instrumental del sacerdot ens dirigeix la paraula.

No hi ha ofrena si nosaltres no ens hi oferim en el desig de que cada missa sigui un portar a l’altar la vida viscuda fins aleshores i les ganes de viure-la juntament amb el pa i el vi que han de ser consagrats, talment que en la nostra ofrena s’hi pugui donar d’alguna manera una transubstanciació, un canvi profund.

Prefaci propi és el que tenen totes les domíniques de quaresma que fa referència al tema que estem brodant. És donar gràcies –sempre i en tot lloc- amb Jesús per la seva glòria, de la qual en participem segons disposicions.

                                               La missa és un exercici de concentració en el que es diu i es fa. S’hauria de preparar un lloc entrats amb un silenci interior que ens permeti “sentir”, “seguir”, combregar en esperit, abans i tot de l’hora de la comunió. Si no sortim de la Missa “tocats” per obra i gràcia de l’Esperit Sant és que ens ha sortit una missa –perdoneu l’expressió- “fullada”. Haurem complert –ai, quina expressió més ambigua!- però les misses, així, fan munt, s’apilen i tant ne fa una com dues... Requereix atenció, atencions, no distreure’s; per això com més a prop de l’altar millor. La gràcia flueix més abundosa i notarem que quelcom s’ha remogut internament.

És bo donar èmfasi a tot el que siguin respostes. No dir-les de correguda, sabent el que diuen, la memòria i la rutina s’ajunten i no surten més que planes, sense el vigor que dóna la personalització sabent d’on provenen. No dir el què sinó sabent-ne el per a què. El “com” dir-les donarà la intensitat, el to, el clima. D’aquí en sorgirà el sentit, el goig, la fruïció. L’oralitat ara ens fa mal (Ui què dic?) Saber escoltar intensament o bé seguir-ho tot amb els missalets en ús. 

                                               Anar-hi nets de cor, i amb una receptivitat que entén i viu.


                                               L’homilia pot servir si ens dóna peu a refer-nos-la nosaltres. Ja per una lectura prèvia, ja com a suggeriments que el sacerdot ens pugui donar. Deixem que l’Esperit Sant ens digui, ens doni el sentit propi, profund, personal.

JESÚS, MODEL DE LLUITADOR CONTRA EL TEMPTADOR (II)

                                               Ja entrant als textos de la Missa d’aquest primer diumenge de Quaresma farem una repassada transversal per veure’n la unitat i per destacar que el protagonisme és totalment de Jesús que portat per l’Esperit Sant se’n va al desert i allí se’ns el presentarà com el nou Moisès i en connexió amb la primera lectura i això és molt bo de destacar com el nou Adam el que ve a refer la creació amb una Aliança, aquesta vegada “Nova i Eterna” sense retorn, essent Jesús el gran exemple de com s’ha de lluitar amb el mal i com vèncer-lo. “El mal: problema i misteri” de M. Estradé. El paper de Jesús i el nostre que van lligats per gràcia de Jesús, compartint missió: fer el be i curar tothom.

                                               Només encetar la litúrgia en l’oració-col·lecta se’ns invita a demanar a Déu que tota la Quaresma amb les seves intencionalitats ens serveixin de profit per a dues actituds, dues tasques fonamentals: la primera i més important “per a conèixer més i més el misteri de Crist” i l’altra com a conseqüència “per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Un estimulant panorama i també programa, anant a l’essencial: conèixer Jesús en el sentit bíblic de l’expressió, és a dir, tractar-lo ben de prop, tenir una experiència íntima i consolidada amb no gens menys que amb el seu misteri. Que no ens sorprengui que digui misteri, perquè si d’algú podem parlar de misteri és precisament de Crist. Podia haver dit de Jesús amb l’evident temptació de quedar-nos a la superfície de la seva vida. Posant Crist vol dir de Jesucrist, Déu i Home vertaders. Com es pot fer aquesta coneixença? Només a través de la fe, d’una proclamació que Ell sempre se m’escaparà, de que ha de ser l’Esperit Sant que coneix la intimitat de Déu que me’n faci el do i la gràcia de sorprendre’m, de meravellar-me, de veure l’invisible de Déu, i això a partir de la seva vida normal. En Crist tot queda recapitulat, en expressió de Pau. Experiència, saviesa, portar-lo al cor com a amor preferent. No és un coneixement intel·lectual, ni d’exegesi que ens poden donar els estudiosos. Serà un do, una gràcia que se’ns donarà en la contemplació i en una oració fervent i continuada. Sant Joan de la Creu diu que Jesús és com una mina en la qual, com més hi aprofundeixes més filons hi trobes, cosa de mai acabar-se. Això queda expressat en aquest “més i més”. Cosa que s’adiu a dir-ne misteri, que vol dir in-sondable. Mai arribarem al fons i és sort que així sigui, perquè, si no ja no seria misteri. I jo prefereixo misteri a coneixement humà. Això t’impulsa a cercar-lo incansablement i joiosament perquè t’enriqueixen d’allò més. És allò de saciar-te la set i que la font segueixi rajant. La vida, tota vida, essent misteri qualsevol d’elles, coses i persones, t’estimulen a endinsar-te “més i més”, sabent que sempre ens quedarem només al llindar amb les nostres experiències, amb els “sentirs i sabers nostres”. Si no trobes novetat en Crist és que no hi has entrat encara.

                                               Crist vol dir tant com Messies, com a Fill de Déu per a nosaltres els cristians. A Déu mai l’ha vist ningú, sinó el Fill Jesucrist i aquells a qui ell ha donat aquesta gràcia, ara per fe i després per visió. L’hem vist ja d’alguna manera?

                                               Posava “per a” que vol dir finalitat, el motiu últim de tota la Quaresma i de tota la vida que no deixa de ser també una quaresma de preparació per a aquesta trobada amb Déu on es revelarà com a Déu. I també torna a dir “per a” viure’l, experimentar-lo, sentir-lo present, actuant, acompanyant-nos, indicant-nos quina és la voluntat del Pare, subratllant-nos personalment on i què personifica el Regne de Déu, traduït a vida quotidiana, de manera semblant a com Ell la vivia en vida, diguem-ne, històrica. Sense intermediaris, directament com si ens parlés a dins. I hi estès cara a cara.

                                               Posa “d’acord”, en consonància, procurant que reflecteixi que em senti posseït per ell, havent fet un acord (feble de part meva, trencadís com gerro de terrissa, intens i irreversible per part d’ell). El compromís és fidel, plenament fiable, no es tornarà mai endarrere, a menys que ho faci jo, retornant-hi per misericòrdia divina cada vegada que no li sóc fidel. Déu és la paciència misericordiosa... que espera per poder salvar.

                                               Amb les “seves exigències” que ja són paleses en els evangelis i en altres escrits del NT. Sempre viscudes més com a gràcia que no pas per sentir-me obligat o constrenyit. Amb llibertat total. Un amor que et treu la llibertat no pot ser amor. A l’inrevés, com més amor més sentiment de llibertat, com més llibertat més amor. L’amor és exigent, fàcilment exigent, paradoxalment dur i suau. Només cal dir que és fonamenta en la més i més depurada gratuïtat. Ho sé mig escriure però no ho sé viure massa, però les ganes hi són, m’hi falten i a més ho veus com a repte definitiu pel teu viure. O ell o ningú més. Els que sabeu d’amor ja m’ho explicareu, si podeu... L’amor se sent, no s’explica.

                                               A això ens ha portat només l’oració col·lecta, prou important per marcar ruta quaresmal. De fet, no ens mourem d’aquí tots aquests dies quaresmals.

                                               Fem un pas més: En la lectura del Gènesi en la creació de l’home, en donar-li l’alè de vida el fa participar de la vida de Déu. És a partir d’aquí que ja tot l’humà es posa en moviment, però tot just iniciada una història que va per llarg, que ens surt el temptador i ens fa esclaus del mal i portarem aquest estigma ja per sempre: som temptables i caiem de fet. Les coses han anat a tomballons d’ençà d’aquella hora primera i seguiríem així, si Déu amb “un cop de Déu” no hagués previst que, arribada l’hora, el Fill, el Verb es faria humà i anorrearia com un nou Adam una trajectòria esguerrada i amb la seva vida total ens guanyaria la possibilitat de viure com Déu somnia per cada persona humana. Aquesta és la missió de Crist, només un Déu i  Home a la vegada podia esmenar tota una història de degradació, de perdició convertint-la en una història de salvació. Pau, tot un expert en entendre el misteri de Crist, ens diu que on hi havia pecat i desviació, ara Ell, Jesús, hi plantarà una sobreabundància de gràcia que ja no serà possible ignorar: que Déu mai ha deixat d’estimar-nos, fent que els nostres amors dèbils siguin lliures i acompanyats de presència, d’acompanyament i de la seguretat de que la confiança que podem generar en Déu és la nostra salvació. A la caiguda narrada al Gènesi s’hi correspon el salm 50 que és el salm del reconeixement dels nostres pecats. Dóna bo de llegir-los davant de la nostra consciència. Ens purifiquen, sentim el perdó de Déu. Perdó que suposa un envigoriment de les forces de la nostra consciència i sabem que en Ell, en la seva paraula, podem viure la llibertat fructuosa de la vida de Déu.

                                               Sant Pau insisteix en que és per Jesucrist que nosaltres podrem fer el camí que feu Jesús: fent el bé anorrearem el mal en nosaltres i en els altres per la comunió del cos Místic que Jesús hi ha establert. En comparança d’aquest home nou, Adam-Jesús. “per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que per tot arreu s’ha estès. “Amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”. Parla tant de deslliurats del pecat com de la mort (=obtenen la vida). Les temptacions són exemplars, ja es veu que són la contraposició del poble de Déu en el desert que junt amb Moisés varen pecar. Un nou èxode es posa en marxa i en aquest caminar pel desert ens hi trobem nosaltres, però amb Jesús que ens empara literalment amb la seva presència i acció: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al final gloriós” Jesús “ens ensenyà a treure el llevat de la malícia, perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la pasqua perpètua” (prefaci del dia).

                                               Com podem acabar millor que dient amb profunditat la contraposició que fa Jesús al diable: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Sou els meus fills benamats també vosaltres: escolteu-lo i seguiu-lo Ell és el meu fill estimat, per damunt de tot. És Paraula activa que arriba molt endins.
                                              
                                               Crist, principi  i fi, alfa i omega. La pasqua ja s’olora, és com aquests ametllers que avancen, tot pressentint-la, la primavera-pasqua.

                                   Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2014  Sabadell