divendres, 28 de març del 2014

Homilia del diumenge 30/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, METGE DEL COS, DE L’ÀNIMA I DE L’ESPERIT

                                               Recordeu que vàrem obrir aquesta quaresma tenint com a referent únic, Jesús, d’acord amb l’oració col·lecta del primer diumenge en la qual pregàvem “perquè aquesta quaresma ens fos ben profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Tot centrat en el Crist, no en nosaltres com es fa tantes vegades, ancorant una vegada més en les nostres culpes i pecats molt més que no pas en la sobreabundància de gràcia que tenim en Crist.

                                               Aquests dos últims diumenges de quaresma ens fan mirar ja de cara a la Passió-Mort-Resurrecció que fou el veritable Baptisme de Jesús, a partir del qual nosaltres trobem la més plena significació i el sentit evangèlic del viure. Configurats a Crist al qual hi entrem a través de la fe, que és veritablement la que ens obre els ulls encegats o de naixement, com vulgueu dir-ne.

                                               Pau ho va entendre en profunditat. En Jesús se’ns dóna la llum del sentit del què vivim ara i del que més tard ho veurem no en figura sinó cara a cara. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist; tots els qui heu estat batejats en Crist us heu  revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau o lliure, home o dona: tots sou un de sol en Jesucrist”; i ho explicita més a la Carta als romans: “¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I, si nosaltres hem estat units a ell, per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció. Sapigueu-ho bé: allò que érem abans ha estat crucificat amb ell; és a dir, el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mort més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist (...)  Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia.”

                                               La Passió-Mort-Resurrecció és el vertader baptisme de Jesús, que inclou el nostre. En Ell hi ha tota mena de baptisme: de desig: ¡Com he desitjat que arribés aquesta hora de donar acompliment a la missió que el Pare em va encomanar; el bateig martirial: amb l’efusió de la seva vida en pro de tots els humans i el bateig en poder i en l’Esperit Sant  que obre els nostres ulls tancant els seus, morint. De tots tres en participem també nosaltres, tot fonamentat en Crist,  misteri, al qual només hi podem accedir a través de la fe que és la que ens proporciona la visió de tot i de tots i principalment de nosaltres mateixos, cridats litúrgicament, any rere any, a que se’ns obri la visió de tot des de la visió del TOT de Déu, que en nosaltres serà progressiva (ho expressàvem en aquest conèixer “més i més”) el que podem entendre del misteri de Crist que ens acompanyarà mentre visquem i ens donarà lucidesa per entendre-ho tot des de dins (“pel perquè i per a què de tot plegat). Estem encara massa traumatitzats pel “com”que és l’expressió de la deshumanització (“es va fer no res”) de Jesús, perquè es posi en relleu la seva divinitat i la d’humanitzar-nos tant i tant nosaltres que se’ns pugui dir, a tall de comparació amb el Mestre que per la humanització progressiva se’ns noti la divinització progressiva que és el nostre veure profund. Allà on acaba la visió natural de tots i de tot se’ns n’obre una altra de més gran i ens prepara per la visió “cara a cara”. On no seran els ulls de la fe que constataran, sinó la visió de l’amor que ho omplirà tot.

                                               Veure, veure-hi més, veure en major profunditat és el nostre Tridu Pasqual i àdhuc la nostra Quaresma. Se’ns obren els ulls de la fe i ens fan veure el que no poden fer els ulls per més oberts que estiguin del sentit que tot ha pres des de la mirada de Déu, que ens fa accessible el valor de tot l’humà. La fe és tota una altra cosa, inaccessible a qualsevol mirada humana.

                                               L’evangeli d’avui que ens porta una escena molt vivaç i de com volen els fariseus forçar les coses evidents tancant els ulls per no voler veure el que és palès. I tot per un veredicte ideològic, emetent judici apriorístic, emetent condemna i exclusió forçada contra la llum del dia. D’això se’n diu pecar contra l’Esperit Sant.

                                               La renovació de les promeses el baptisme de la Vetlla pasqual l’hem de rescatar d’un ritus que repetim cada any i més vegades, però en aquesta ocasió, ja adults, podríem fer de la renovació ritual una autèntica promesa de fidelitat a Crist ( res del contingut de “pompes i poders del dimoni és a dir, de tot mal en nosaltres i en el món) No per negar-ho, sinó per recolzar-nos més en la gràcia que segons Pau sobreabunda per damunt del pecat i els pecats. No renuncio, sinó opto.

                                               Només si morim a nosaltres mateixos, que és allò que ja vàrem comentar del negar-se un mateix (i hi som tan propensos a bastir tots els auto-: autoestima, autorealització, autonomia, autoafirmació, auto”bombo”, autocompassió, autocràcia, autodeterminació, autogestió... i així podríem buidar el diccionari. Dóna tant de si aquest viure segons criteris personals que el referent acabem essent nosaltres i no l’evangeli de Jesucrist, que ens ofereix i garantitza una nova vida donant-nos de veritat una obertura de les nostres cegueses. Encara estem encallats, com envescats sense veure només l’ullet que ens fa constantment el mal, quan Jesús ens dóna una visió nova i enaltidora del viure i del veure. És més fàcil posar-se en mans de Déu i que sigui ell qui ens guiï i ens obri a veure-ho tot amb ulls de fe. Ell dóna visió, lucidesa i al mateix temps la força de l’esperit. Això hauria –podria- ser un nou naixement cada any. Així la quaresma se’ns omple de Pasqua, ja abans de celebrar-la i deixa de ser un punt aïllat de la litúrgia, sinó el bon gust del viure per a Déu i per als germans; dit en una sola paraula: l’evangeli viscut en el dia a dia.

                                               Abans érem foscor –cadascú se sap les seves i  les tonalitats de la pròpia foscúria), però ara que “estem en el Senyor” som llum. Els fruits de la qual són com ens diu Pau: tota mena de bondat, de justícia i de veritat. Mireu bé quines són les coses que agraden al Senyor. Acaba Pau: “Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita  d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà”. Jesús ens diu a cadascú: “Jo sóc la llum del món; el que em segueix tindrà la llum de la vida. ¡M’agrada tant aquesta expressió!


                                               Jesús passa pel món fent el bé i curant els malalts. Tots, qui més qui menys n’estem, de malalts. Només que arribés a tocar-li la borla em curaria.

                                               A l’Eucaristia anem a cal propi metge de capçalera. Un metge humà i diví que ens obre els ulls a les nostres xacres que moltes vegades ni sabem ni volem saber-les. La seva empatia divina fa miracles. Sobretot en visió de les coses i en la fortalesa per alliberar-nos-les. Ell ha vingut a curar els malalts i sobretot aquells que essent-ho ho volen ignorar. Diu com a colofó als fariseus: “Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu, per tant, la vostra culpa no té cap excusa”. ¡L’autosuficient no necessita de ningú per ser... un qualsevol i per judicar!

                                               No sé per què em balla pel cap que el parenostre podria ser ben bé el text de les promeses-oració-de petició-i d’acció de gràcies de la renovació adulta de les promeses del baptisme. Donem-li aquesta profunditat a la Renovació de la Vetlla Pasqual. Només així la veig plena de fe, d’esperança i d’amor. Lloat sigui Déu.


                        Diumenge IV de quaresma, 30 de març de 2014.  Sabadell

divendres, 21 de març del 2014

Homilia del diumenge 23/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

“JESÚS, EL PRIMER I EL MÉS GRAN EVANGELITZADOR”

                                               Així ho afirma Pau VI en una de les encícliques més maques, ¡i entenedores! que porta per nom “Evangelii nuntiandi”. Jesús és l’única figura en què personatge i missatge estan identificats i encara que ell no parlava de si mateix, cosa que ja farien després els seus deixebles en les seves reunions, recordant paraules i fets, al final van veure que de Mestre i Rabí només n’hi havia un que era ell. I ell després els (i ens) va dir: “Aneu i prediqueu que el Regne de Déu és tan a prop, tant que el trobarien dintre seu. Estic llegint amb vertadera fruició l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium” del papa Francesc que me l’imagino fent de Jesús al brocal del pou com el mateix Jesús. Una escena innoblidable. Pel meu gust de les millors de Joan.

                                               Abans de fer alguns comentaris a l’evangeli d’avui deixeu-me posar dues cites que Francesc ja posa des de bon començament al seu escrit, perquè em semblen com quelcom d’immillorable a tot el que després us pugui dir: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “No s’esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Continua el papa Francesc: “Només gràcies a aquesta trobada –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autorreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan li permetem a Déu que ens porti més enllà de nosaltres mateixos per a aconseguir el nostre ser més veritable. Allí hi ha la font de l’acció evangelitzadora. Perquè si algú ha acollit aquest amor que li torna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-ho a d’altres?”. “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense parar”. Una cita més i prou: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria”.

                                               En la samaritana tenim una escena prototípica de com Jesús evangelitza. És una de les pàgines “viscudes” de la seva mestria en captar l’interès i, pas a pas, la vida entera de la samaritana i de com sap portar-la a allò de més profund i de més viu en les persones que evangelitzen i en les que es deixen evangelitzar. Anar a fons, poc a poc, respectant l’altre fent que en les respostes a que el porten les paraules de l’interlocutor vagin més a fons, a descobrir-se tot un altre.

                                               Deixarem de banda la menció dels deixebles del començament i de l’acabament de la narració per poder-nos centrar en el diàleg amb la samaritana. No és estrany que la dona es faci primer les reflexions culturals. “No es fan els samaritans i els jueus”. Sorpresa de la dona en ser interpel·lada a ras de cosa quotidiana: “Dóna’m aigua”. Jesús comença a aprofundir: “Si sabessis qui és qui et demana que li donis aigua”. De ben segur que -si ho sabessis- la petició la hi faries tu. Però encara no sospita quin secret hi ha en les paraules del Mestre. ¿Com ho pots fer de pouar-te tu l’aigua”. “No tens estris; t’és impossible”. El Mestre va un graó més endins. “Els qui veuen d’aquesta aigua tornen a tenir set. Jo en dono d’una altra mena que assassia”. Un cop més de profunditat. “Qui begui d’aquesta aigua viva, mai més no tindrà set. Se li convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna. Ella ho entèn a ras del concret. “Doneu-me’n i així no hauré de tornar a treure-la del pou. Resposta humana, interessada. Encara no el segueix... El Senyor li fa veure discretament quina situació personal viu aquella dona. Ella davant d’això no se li acut res més que dir: “Senyor, veig que ets un profeta”. No ha entès res del què li diu, però enceta un tema religiós: Dos temples; ¿quin dels dos és el més important: el d’ells a Garitzin o bé el de Jerusalem?”. Jesús altra vegada la desconcerta: “Creu-me, dona; s’acosta l’hora en què no és la qüestió més important on vol ser adorat Déu. Encara més, ja és arribada l’hora en què el Pare el que desitja és que l’adorin en esperit i veritat. No és qüestió de lloc sinó de capteniment, d’actitud profunda. La dona desconcertada (no n’hi havia pas per a menys!) canvia de registre. Les preguntes de Jesús, socràtiques a tot ser-ho, és a dir que promouen que la interlocutora vagi més a fons: “Sé que ha de venir el Messies. Quan ell vingui ens ho explicarà tot”. Resposta de pasme: “El Messies sóc jo, que parla amb tu”. Desconcert total. D’evangelitzada es torna de cop i volta evangelitzadora, sense entendre massa tot plegat... D’una revolada, deixa abandonada la gerra i torna al poble i anuncia que possiblement ha trobat el Messies. Corra la veu i és produeix el miracle: és invitat –fora de tot costum- a romandre al poble i després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure i deien a la dona: “Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món”. A destacar que qualsevol que evangelitza és com diu Francesc un “sobrevingut”. Qui evangelitza sempre és Déu, és l’Esperit de Jesús, que passa primer. Tot es realitza en l’àmbit de la gratuïtat. “El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”

                                                “Invito cada cristià , en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense parar. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de l’alegria reportada pel Senyor” (Pau VI)

                                               “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida s’acreix donant-la i es debilita en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixien de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres. “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’obtè i madura a mesura que hom l’ofereix per donar vida als altres. Això és en definitiva la missió. Per conseqüent, un evangeñitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recobrem  i augmentem el fervor, “la dolça i conformadora alegria d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... i tant de bo que el món actual –que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut primer que res en si mateixos,l’alegria del Crist (Pau VI).

                                               Pastoral en conversió: ja no ens serveix una simple “administració”. Hem de construir en totes les regions de la terra un “estat permanent de missió”. Acabo fent una invitació que no és més que la que fa el papa Francesc i que jo demanaria que la llegíssim en la seva exhortació, com a estímul quaresmal: “Hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una quaresma sense Pasqua”.

                                               “Acabo amb aquest paràgraf i us deixo a vosaltres la lectura personalitzada d’aquesta crida que fa Francesc a tota l’Església a missionar: “Sortim, sortim  a oferir a tots la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que molts cops vaig dir als sacerdots i laics de Buenos Aires: prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si quelcom ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucriist, sense una comunitat de fe que els contingui , sense un horitzò de sentit i de vida...”  Seguiu, seguiu, pa blanc, saborós, evangeli pur i senzill. Gràcies, papa Francesc.

            Diumenge III de quaresma, 23 de març de 2014.  Sabadell

dissabte, 15 de març del 2014

Homilia del diumenge 16/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL PROJECTE VITAL DE JESÚS
  
                                               Jesús sempre va tenir clar el què, el per què i el per a què i també –i és molt important el “com”- de la seva vida. És un enviat, té una missió clara a desenvolupar que ja es posa de manifest d’alguna manera, des d’aquelles enigmàtiques paraules de resposta als desficis dels seus pares que el busquen “perdut” a poc del retorn de l’anual pujada a Jerusalem amb motiu de la Pasqua. Tenia dotze anys: edat que es considerava madura des del punt de vista dels drets i deures prescrits per la Llei: “¿Per què em buscàveu? ¿No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?”, o bé com tradueixen altres: ¿No sabíeu que m’haig d’ocupar de les coses del meu Pare? Afegim-hi el què diu Lluc a continuació: “Però ells no comprengueren aquesta resposta”. Una incomprensió també i sobretot en els deixebles més propers, que s’allargarà tant com tota la seva vida, que els resulta enigmàtica ensems que entusiasmant. Jesús té clar quin és el seu camí i està dalerós de portar-lo a terme. En algun moment manifesta àdhuc com una frisança, i molt més que frisança: “He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!” Parla de baptisme indicant de quina manera i el sentit que dóna a la seva Passió i Mort.

                                               Estem ja a mig camí de l’evangeli, millor dit: del curs vital de Jesús i tots els sinòptics en la pujada a Jerusalem per a celebrar-hi la festa dels Tabernacles coincideixen en aquesta escena: Jesús fa la pregunta o, per millor dir, les preguntes: ¿Qui diu la gent que és el Fill de l’home? i la més directa als seus deixebles i, ara també a nosaltres que ens l’hem feta moltes vegades: “I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere, espontani com és, respon per tots nosaltres: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”. Després de manar-los que no diguessin a ningú que ell era el Messies, i gairebé a punt i seguit, diu Lluc que “des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i que havia de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo, dient: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Però Jesús es girà i digué a Pere: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs. Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes”. Ai, pobre, -ell i nosaltres- ¡què poc entén el seu  Mestre! Aleshores, Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi...”

                                               Aquesta ha estat la pedra d’ensopec de sempre, primer per els mateixos apòstols que no entenen que el Messies ha de “passar” pel gran tràngol de la seva vilipendiosa passió i mort. Només, després d’haver comprés i experimentat la resurrecció, comencen a veure que creu i glòria en Jesús sempre van juntes i formen part indestriable de la seva missió que no és morir en creu, sinó plantejar en vida i mort una nova Aliança i un nou estil de viure de cara a Déu i als germans. A nosaltres encara ens passa quelcom de semblant. Justament Pau a la carta als filipencs posa el que molt bé podria ser un himne que ja utilitzaven els primers cristians. Fa així: sota l’epígraf de: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”: “El que era de condició divina,/ no es volgué guardar gelosament/ la seva igualtat amb Déu,/ sinó que es va fer no res:/ prengué la condició d’esclau/ i es féu semblant als homes./ Tingut per un home qualsevol,/ s’abaixà/ i es féu obedient fins a la mort,/ i una mort de creu./ Per això Déu l’ha exaltat/ i li ha concedit aquell nom / que està per damunt de tot altre nom,/ perquè en el nom de Jesús / tothom s’agenolli / al cel, a la terra i sota la terra, / i tota llengua reconegui / que Jesús és Senyor,/ a glòria de Déu Pare.”

                                               Ara és  el moment just i crec que entenedor per posar el fragment que parla de la Transfiguració. Només permeteu-me l’incís de que aquesta expressió que no sortirà més als evangelis, i que en grec molt significativament es tradueix per metamorfosi. Sí en Pau (2 C 3, 18): “I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l’Esperit”. I a més en Rom 12, 2: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte”.
 
                                   Ara és l’hora d’entrar en alguns particulars sobre el passatge de la Transfiguració (metamorfosi, transformació). Jesús pren els tres deixebles que faran oportunament de “notaris” al seu moment, testificant la veritat i la profunditat de l’esdeveniment tan singular i tan allunyat a la manera de ser i de fer de Jesús que defuig tota manifestació de notorietat, del “Deus ex machina”, en la simplicitat del seu fer habitual. Pere ho testifica en un dels seus escrits o cartes: “Us vam fer conèixer la vinguda poderosa de nostre Senyor Jesucrist, no pas basant-nos en faules  hàbilment teixides, sinó després d’haver contemplat la seva grandesa amb els nostres propis ulls. Ell va rebre de Déu Pare honor i glòria, i una veu que venia de la glòria majestuosa de Déu, digué: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Aquesta veu que venia del cel, nosaltres la vam sentir quan érem amb ell a la muntanya santa”.

                                               El Pare es manifesta dues vegades, que marquen l’inici de la missió en el Baptisme amb Joan i ara que ja va decididament a la Passió, no sense angoixa, com ho veurem a Getsemaní, amb els mateixos deixebles.

                                               De poc va servir tot aquest “espectable”, millor, epifania, perquè entenguessin els deixebles més propers que no es pot defugir la creu si el missatge que portem i compartim amb Jesús és un gran compromís per la justícia i per la pau, que traduït a termes evangèlics seria portar l’evangelització, la bona nova de que Déu Pare és Amor i que la seva misericòrdia va més enllà –és divina- de tot el que puguem pensar, exercir i predicar, a més també de la transformació de les nostres vides segons els ideals del Sermó de la Muntanya. Recordem: “Si algú vol venir amb mi que és negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”. Proposta, aquesta, que hem pres per divisa de la nostra Quaresma. Pocs versets més endavant en l’evangeli de Mateu (17, 22-23) trobem el mateix ensopec: “Es trobaven tots junts a Galilea, i Jesús digué als seus deixebles: “El Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. I els deixebles es van entristir molt. I en una altra narració dels mateixos fets en Marc (9, 31b- 37): després d’anunciar-los per segona vegada la seva mort en mans dels homes; després de dir reiteradament que “ells no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes”, Jesús els fa: ¿Què discutíeu pel camí? I –oh paradoxa!- ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era  el més important. ¡Com costa entendre que per qualsevol missió de qualitat en aquesta vida s’ha de passar per la “pròpia” creu, si un espera una “transfiguració”, una metamorfosi, un canviament interior, una conversió, utilitzant el terme evangèlic!

                                               Tot s’esdevé en un marc de pregària, dalt de la muntanya com solia fer-ho Jesús. L’acompanyen dues grans figures Moisès (la Llei) i Elies (el profeta per excel·lència) que en llurs missions també varen passar per les anfractuositats de la creu i en una mateixa muntanya amb dos noms diferents: Sinaí i Horeb. Tant l’un com l’altre hi varen ser transfigurats de forma que Moisès es tenia que posar un vel per evitar l’enlluernament dels israelites al desert. Elies, desert enllà, és perseguit a mort i té la glorificació de veure Déu, però només per l’espatlla en una lleugera brisa que en donava el senyal de presència, no el de la seva visió. I serà empès a seguir el camí no gens fàcil. A dalt del Tabor els tres parlen de la mort-resurrecció que li espera a Jesús.

                                               Fins quan un no digui que comprèn que ser cristià comporta tant de Creu com de Resurrecció, no es podrà dir que ha entrat ja de ple en la Quaresma, en el camí que féu Jesús i al qual ens invita. Les expressions entrega, lliurament que surten a la litúrgia són maneres de dir que Jesús va anar a aquest final doble i antagònic ben lliurement i amb la consciència de que amb ell morien al pecat i a la mort la humanitat sencera i que en la seva resurrecció hi anava també inclosa la nostra. Tant en l’inici com també en la premonició del final de la missió de Jesús: Baptisme i Transfiguració, en ambdues teofanies, se sent la veu amorosa del Pare que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”. Reivindicació per part de Déu d’una missió, la del seu Fill i invitació a fer-la nostra. Així ho entenc de l’expressió: “escolteu-lo”. En la consagració del vi-sang-redempció en l’Eucaristia es palesa la missió integral de Jesús i la invitació a fer-la operativa i corresponsable en nosaltres: “Aquesta és la meva sang de l’Aliança Nova i Eterna vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats” “Vine i segueix-me”. Compartir missió redemptora, en nosaltres i en tota la humanitat. Evangelii gaudium. El goig de l’evangeli.

            Diumenge II de Quaresma, 16 de març de 2014.    Sabadell                                              

dissabte, 8 de març del 2014

Homilia del diumenge 09/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, LLUITADOR CONTRA EL MAL   (1)
Prolegòmens

                                               Durant tota la Quaresma posarem JESÚS com a centre de les nostres reflexions, com a referent únic i protagonista singular de totes les escenes evangèliques d’aquests diumenges que ens el mostraran en les facetes més importants, tant de la seva figura o persona com del seu missatge adaptat als nostres dies...

                                               Només hi haurà un ressò llunyà pel que fa a la nostra minsa, esquifida resposta a les seves invitacions. El platet de la balança de les nostres referències al pecat: temptacions, passions, pereses, desídies, mancances, mai no podrà, ni de lluny, vèncer el platet de l’esplendidesa de la vida i missió de Jesús, lliurada al Pare en vistes a sostreure’ns de tot mal.

                                               Ja de bones a primeres recomanaria que ens proposéssim de llegir una “vida” o qualsevol llibre que fos una aproximació a la seva biografia. Cosa que potser no l’haurem fet mai d’una manera sistemàtica, com no sigui d’escoltar –llegir, molt millor- els evangelis de les misses dominicals. Demaneu consell, perquè n’hi ha per a totes les expectatives o nivells. Cada dia –així tal com sona!- s’escriu sobre Jesús. Hi ha obres que s’adiuen a allò que voleu o necessiteu, cas de que realment volguéssiu fer una immersió en la persona de Jesús, més enllà del que ja sabem fraccionàriament de les narracions sentides mil vegades en les misses, allunyades de la descoberta de la seva immensa interioritat. Que és la manera més adequada de saber d’una persona, que és conèixer-la en la seva intimitat.

                                               Comencem per aquest diumenge primer de quaresma, presentant Jesús com a lluitador i vencedor contra el mal, contra tot mal. Que per això i més, ens el va enviar el Pare en missió oberta i que continua en cadascú de nosaltres sota l’empara del mateix Jesús. Hi ha molt de mal en el món –com hi ha molt de bé encara que aquest es manté a l’ombra i va d’incògnit-; el mal és una malla que ens atrapa i ens embolcalla més del que sabem. Ja ho deia Benet XVI –va de repetició-: “Les nostres existències estan en profunda comunió entre sí, entrellaçades unes amb les altres a través de múltiples interaccions: Ningú no viu sol. Ningú no peca sol, ningú no se salva sol. En la meva vida hi entra contínuament la dels altres”.

                                               A algú no els cau bé que anomenin Jesús com a Salvador. Salvador , de què?, diuen. Dels nostres pecats, defallences, infidelitats, desídies, mig indiferències, si no oblits. ¿Tan perfecte et sents que no creus en les teves passions, caigudes, “morrades”, menysteniments, voltar la mirada i no veure el mal que pateixen els altres? De tot això Jesús se’n féu càrrec, del teu  i meu i/o de tants que s’esconillen a l’hora d fer front al que sóc i al que faig i no diguem res del que no faig. Prou, que hem dit que només parlaríem de Jesús.

                                               A veure si enllaçant totes les lectures, les pregàries de la litúrgia arribem a copsar aquests sentits “amagats” i els fem explícits, per manca de preparació o bé per falta de convicció –ja prou que anem a Missa, ¿què més se’ns pot demanar?-  Hem de pensar que en cada plec de lectures d’un diumenge hi ha una unitat, hi ha un fil d’or que ho lliga i ennobleix tot. L’un reforça l’altre i tots va a parar com a una unitat de missatge o  experiència espiritual.

Primera crida: L’oració col·lecta no us la perdeu mai que sol estar plena de contingut i que lliga amb el tema unitari.

Segona crida: La lectura primera sempre de l’antic testament ara en quaresma sempre s’ha de connectar amb l’evangeli, per més que d’entrada pugui semblar-ne aliena. Per a l’Església els dos testaments estan lligats i un explica l’altre.

Salm responsorial: és una joiosa i confiada pregària que posa un toc existencial, una aplicació personal i consonant amb la lectura ja feta. Els salms són deliciosos.

Segona lectura: és sempre del NT. Són reflexions dels apòstols que ens inviten a anar més a fons en l’aspecte que esplaiarà l’evangeli, que és el punt focal de tota la litúrgia del dia.

No deixem com de poca importància l’aclamació que és pregària encesa i introducció temàtica a l’evangeli. Bé podria servir de jaculatòria o de “mantra”.

L’evangeli es mereix destacar-lo com a peça primicera de tota la litúrgia que celebrem. Ens posem drets per honorar que sigui el mateix Crist qui en la figura instrumental del sacerdot ens dirigeix la paraula.

No hi ha ofrena si nosaltres no ens hi oferim en el desig de que cada missa sigui un portar a l’altar la vida viscuda fins aleshores i les ganes de viure-la juntament amb el pa i el vi que han de ser consagrats, talment que en la nostra ofrena s’hi pugui donar d’alguna manera una transubstanciació, un canvi profund.

Prefaci propi és el que tenen totes les domíniques de quaresma que fa referència al tema que estem brodant. És donar gràcies –sempre i en tot lloc- amb Jesús per la seva glòria, de la qual en participem segons disposicions.

                                               La missa és un exercici de concentració en el que es diu i es fa. S’hauria de preparar un lloc entrats amb un silenci interior que ens permeti “sentir”, “seguir”, combregar en esperit, abans i tot de l’hora de la comunió. Si no sortim de la Missa “tocats” per obra i gràcia de l’Esperit Sant és que ens ha sortit una missa –perdoneu l’expressió- “fullada”. Haurem complert –ai, quina expressió més ambigua!- però les misses, així, fan munt, s’apilen i tant ne fa una com dues... Requereix atenció, atencions, no distreure’s; per això com més a prop de l’altar millor. La gràcia flueix més abundosa i notarem que quelcom s’ha remogut internament.

És bo donar èmfasi a tot el que siguin respostes. No dir-les de correguda, sabent el que diuen, la memòria i la rutina s’ajunten i no surten més que planes, sense el vigor que dóna la personalització sabent d’on provenen. No dir el què sinó sabent-ne el per a què. El “com” dir-les donarà la intensitat, el to, el clima. D’aquí en sorgirà el sentit, el goig, la fruïció. L’oralitat ara ens fa mal (Ui què dic?) Saber escoltar intensament o bé seguir-ho tot amb els missalets en ús. 

                                               Anar-hi nets de cor, i amb una receptivitat que entén i viu.


                                               L’homilia pot servir si ens dóna peu a refer-nos-la nosaltres. Ja per una lectura prèvia, ja com a suggeriments que el sacerdot ens pugui donar. Deixem que l’Esperit Sant ens digui, ens doni el sentit propi, profund, personal.

JESÚS, MODEL DE LLUITADOR CONTRA EL TEMPTADOR (II)

                                               Ja entrant als textos de la Missa d’aquest primer diumenge de Quaresma farem una repassada transversal per veure’n la unitat i per destacar que el protagonisme és totalment de Jesús que portat per l’Esperit Sant se’n va al desert i allí se’ns el presentarà com el nou Moisès i en connexió amb la primera lectura i això és molt bo de destacar com el nou Adam el que ve a refer la creació amb una Aliança, aquesta vegada “Nova i Eterna” sense retorn, essent Jesús el gran exemple de com s’ha de lluitar amb el mal i com vèncer-lo. “El mal: problema i misteri” de M. Estradé. El paper de Jesús i el nostre que van lligats per gràcia de Jesús, compartint missió: fer el be i curar tothom.

                                               Només encetar la litúrgia en l’oració-col·lecta se’ns invita a demanar a Déu que tota la Quaresma amb les seves intencionalitats ens serveixin de profit per a dues actituds, dues tasques fonamentals: la primera i més important “per a conèixer més i més el misteri de Crist” i l’altra com a conseqüència “per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Un estimulant panorama i també programa, anant a l’essencial: conèixer Jesús en el sentit bíblic de l’expressió, és a dir, tractar-lo ben de prop, tenir una experiència íntima i consolidada amb no gens menys que amb el seu misteri. Que no ens sorprengui que digui misteri, perquè si d’algú podem parlar de misteri és precisament de Crist. Podia haver dit de Jesús amb l’evident temptació de quedar-nos a la superfície de la seva vida. Posant Crist vol dir de Jesucrist, Déu i Home vertaders. Com es pot fer aquesta coneixença? Només a través de la fe, d’una proclamació que Ell sempre se m’escaparà, de que ha de ser l’Esperit Sant que coneix la intimitat de Déu que me’n faci el do i la gràcia de sorprendre’m, de meravellar-me, de veure l’invisible de Déu, i això a partir de la seva vida normal. En Crist tot queda recapitulat, en expressió de Pau. Experiència, saviesa, portar-lo al cor com a amor preferent. No és un coneixement intel·lectual, ni d’exegesi que ens poden donar els estudiosos. Serà un do, una gràcia que se’ns donarà en la contemplació i en una oració fervent i continuada. Sant Joan de la Creu diu que Jesús és com una mina en la qual, com més hi aprofundeixes més filons hi trobes, cosa de mai acabar-se. Això queda expressat en aquest “més i més”. Cosa que s’adiu a dir-ne misteri, que vol dir in-sondable. Mai arribarem al fons i és sort que així sigui, perquè, si no ja no seria misteri. I jo prefereixo misteri a coneixement humà. Això t’impulsa a cercar-lo incansablement i joiosament perquè t’enriqueixen d’allò més. És allò de saciar-te la set i que la font segueixi rajant. La vida, tota vida, essent misteri qualsevol d’elles, coses i persones, t’estimulen a endinsar-te “més i més”, sabent que sempre ens quedarem només al llindar amb les nostres experiències, amb els “sentirs i sabers nostres”. Si no trobes novetat en Crist és que no hi has entrat encara.

                                               Crist vol dir tant com Messies, com a Fill de Déu per a nosaltres els cristians. A Déu mai l’ha vist ningú, sinó el Fill Jesucrist i aquells a qui ell ha donat aquesta gràcia, ara per fe i després per visió. L’hem vist ja d’alguna manera?

                                               Posava “per a” que vol dir finalitat, el motiu últim de tota la Quaresma i de tota la vida que no deixa de ser també una quaresma de preparació per a aquesta trobada amb Déu on es revelarà com a Déu. I també torna a dir “per a” viure’l, experimentar-lo, sentir-lo present, actuant, acompanyant-nos, indicant-nos quina és la voluntat del Pare, subratllant-nos personalment on i què personifica el Regne de Déu, traduït a vida quotidiana, de manera semblant a com Ell la vivia en vida, diguem-ne, històrica. Sense intermediaris, directament com si ens parlés a dins. I hi estès cara a cara.

                                               Posa “d’acord”, en consonància, procurant que reflecteixi que em senti posseït per ell, havent fet un acord (feble de part meva, trencadís com gerro de terrissa, intens i irreversible per part d’ell). El compromís és fidel, plenament fiable, no es tornarà mai endarrere, a menys que ho faci jo, retornant-hi per misericòrdia divina cada vegada que no li sóc fidel. Déu és la paciència misericordiosa... que espera per poder salvar.

                                               Amb les “seves exigències” que ja són paleses en els evangelis i en altres escrits del NT. Sempre viscudes més com a gràcia que no pas per sentir-me obligat o constrenyit. Amb llibertat total. Un amor que et treu la llibertat no pot ser amor. A l’inrevés, com més amor més sentiment de llibertat, com més llibertat més amor. L’amor és exigent, fàcilment exigent, paradoxalment dur i suau. Només cal dir que és fonamenta en la més i més depurada gratuïtat. Ho sé mig escriure però no ho sé viure massa, però les ganes hi són, m’hi falten i a més ho veus com a repte definitiu pel teu viure. O ell o ningú més. Els que sabeu d’amor ja m’ho explicareu, si podeu... L’amor se sent, no s’explica.

                                               A això ens ha portat només l’oració col·lecta, prou important per marcar ruta quaresmal. De fet, no ens mourem d’aquí tots aquests dies quaresmals.

                                               Fem un pas més: En la lectura del Gènesi en la creació de l’home, en donar-li l’alè de vida el fa participar de la vida de Déu. És a partir d’aquí que ja tot l’humà es posa en moviment, però tot just iniciada una història que va per llarg, que ens surt el temptador i ens fa esclaus del mal i portarem aquest estigma ja per sempre: som temptables i caiem de fet. Les coses han anat a tomballons d’ençà d’aquella hora primera i seguiríem així, si Déu amb “un cop de Déu” no hagués previst que, arribada l’hora, el Fill, el Verb es faria humà i anorrearia com un nou Adam una trajectòria esguerrada i amb la seva vida total ens guanyaria la possibilitat de viure com Déu somnia per cada persona humana. Aquesta és la missió de Crist, només un Déu i  Home a la vegada podia esmenar tota una història de degradació, de perdició convertint-la en una història de salvació. Pau, tot un expert en entendre el misteri de Crist, ens diu que on hi havia pecat i desviació, ara Ell, Jesús, hi plantarà una sobreabundància de gràcia que ja no serà possible ignorar: que Déu mai ha deixat d’estimar-nos, fent que els nostres amors dèbils siguin lliures i acompanyats de presència, d’acompanyament i de la seguretat de que la confiança que podem generar en Déu és la nostra salvació. A la caiguda narrada al Gènesi s’hi correspon el salm 50 que és el salm del reconeixement dels nostres pecats. Dóna bo de llegir-los davant de la nostra consciència. Ens purifiquen, sentim el perdó de Déu. Perdó que suposa un envigoriment de les forces de la nostra consciència i sabem que en Ell, en la seva paraula, podem viure la llibertat fructuosa de la vida de Déu.

                                               Sant Pau insisteix en que és per Jesucrist que nosaltres podrem fer el camí que feu Jesús: fent el bé anorrearem el mal en nosaltres i en els altres per la comunió del cos Místic que Jesús hi ha establert. En comparança d’aquest home nou, Adam-Jesús. “per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que per tot arreu s’ha estès. “Amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”. Parla tant de deslliurats del pecat com de la mort (=obtenen la vida). Les temptacions són exemplars, ja es veu que són la contraposició del poble de Déu en el desert que junt amb Moisés varen pecar. Un nou èxode es posa en marxa i en aquest caminar pel desert ens hi trobem nosaltres, però amb Jesús que ens empara literalment amb la seva presència i acció: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al final gloriós” Jesús “ens ensenyà a treure el llevat de la malícia, perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la pasqua perpètua” (prefaci del dia).

                                               Com podem acabar millor que dient amb profunditat la contraposició que fa Jesús al diable: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Sou els meus fills benamats també vosaltres: escolteu-lo i seguiu-lo Ell és el meu fill estimat, per damunt de tot. És Paraula activa que arriba molt endins.
                                              
                                               Crist, principi  i fi, alfa i omega. La pasqua ja s’olora, és com aquests ametllers que avancen, tot pressentint-la, la primavera-pasqua.

                                   Diumenge primer de Quaresma, 9 de març del 2014  Sabadell

                                    

dimarts, 4 de març del 2014

Homilia del Dimecres de cendra 05/03/2014 del P. Josep Mª Balcells

RECOMENÇA EL CAMÍ QUE FEU JESÚS…
Dimecres de cendra

                                               Avui comencem els entrenaments en vista de la complementació dels darrers fets i paraules de la missió de Jesús que en direm conjuntadament Quaresma-Passió i Mort-esclat de la Resurrecció-Ascensió-Pentecosta-Església, continuadora de la figura i missió de Jesús en tota la història de la salvació, fil conductor de la manera com Déu estima i vol que tots se sentin fills seus benamats. Déu està “compromès” –encara que aquest terme humà es queda curt aplicat a Déu. Déu, en efecte, crea, regenera i santifica la humanitat i la natura i en fa l’únic i últim acabament del designi diví sobre tota la creació, fent dels homes la consciència viva i joiosa d’aquest misteri de Déu envers tot el creat. Tot és vostre… vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu, el Pare.

                                               Per a nosaltres –és una invitación almenys per part meva- vull concntrar tot aquest llarg viatge, camí o pelegrinatge que emprenem des d’avui sota el lema-motivació-compromís del seguiment explícit de Jesús. Jesús al llarg de l’evangeli invita a seguir-lo vagi on vagi, faci el que faci, parli el que parli.

Aquest llarg cicle –diguem-ne pasqual- l’hem de re- començar com si fos nou o fos la primera vegada que ho volem fer a tota consciència i convenciment interior de qui adreçant-se a cadascú de nosaltres ens diu, personalment: “Si algú vol venir darrera  meu…”
·         que es negui a si mateix.
·         que lluiti contra el mal propi i aliè amb el bé.
·         que perdi la seva vida, construïda maó a maó pels esforços propis i que substitueixi el seu propòsit o projecte personal de creixença, de consciència de saviesa, de tot això i més, per Crist i l’evangeli.
·         Que es deixi portar pel Mestre.
·         Buida’t de tot allò que has conquerit amb els teus esforços i que consideres com a guanyat i doneu en besvanvi per Jesús i el seu evangeli.
·         Ven el que tens (considereu de poc valor) i queda’t només amb el què necesites, restringit a ben poca cosa substancial. Es pot prescindir més del que et penses.
·         Dóna-ho als pobres. No llencis ni malbaratis res. Obre’t a tota solidaritat i a la misericòrdia sesne voraviu de personalisme. Recorda els “Nada de Casaldàliga…
·         Pren la teva creu, comparteix la dels altres i això cada dia. Esmola la teva esperança.
·         Vine amb mi: atansa’t, fes-te proper –millor proïsme de bon samarrità-; sigues proactiu.
·         Viu a plena consciència l’afany propi de cada dia.
·         Vine darrere meu. No t’avancis a res i a ningú.
·         No el deixis per obscuritats ambientals i interiors que t’encerclin. Cauries a la pitjor trampa possible.
·         Valora més el dia a dia amb modèstia i redueix superfluïtats. Treu-te cada dia una cosa, per petita que sigui i la dones de tot cor potser amb una llagrimeta petitona al cor. Hem d’alleugerir el nostre equipatge.
·         Si en prescindir, si en donar no et neix el goig, pensa que potser no has estat donant bé. La suma de donar és igual a pau, goig i amor, felicitat.
·         Deixa’t curar que tots estem malalts de quelcom que potser només ho sap Ell. “Només que toqués l’orla del seu vestit…”
·         Et vindrà la temptació de deixar-ho que vol dir deixar-LO per peresa, per no entendre’l, perquè et sembla massa exigent. No el deixessis pas en aquest moment neuràlgic. Estima’l més, encara que no el “sentis”. Estàs en proves de major qualitat!
·         “Jo estaré sempre, cada dia en vosaltres (en tu) fins a la meta, tota meta és principi d’un graó més alt.
·         Fes-te deixeble meu dels de la vora. Escolta’l, medita el que digui i evoluciona cap a sentir-te cada dia més filla/fill de Déu.
·         Per a Déu, tu, la teva persona ets més important que tots els teus pecats.
·         Ja et poden oferir tot el que vulguin, Jesús sempre val més, molt més, incomparablemente més.
·         Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. Digues-ho sovint.
·         “Converteix-te (deixa’t convertir) i creu (amb fe indeclinable) en l’evangeli (=Jesús, l’evangeli, el NT).
·         Ompla’t de paraula de Déu: sempre actua i fa diana i fa forat.
·         Un desig: comença a caminar a petits passos en el seguici del Mestre. Veuràs coses inaudites, més grans que les de Jesús: ho va rubricar Ell mateix.
·         No t’atabalis amb tot el que està escrit. N’hi ha una o dues que fan per a tu. Amb elles ja en tens prou.
·         Llegeix aquesta llista poc a poc i sovint. Déu t’espera a qualsevol cantonada de la teva vida.
·         Repassa la lliçò com un nen de primària. Seràs benaura’t i el Regne de Déu t’està reservat.
·         Jesús prenia els nens en braços i els beneia
  
                                               Tot per a una Quaresma diferent, més personal i més evangèlica. No t’hi sentis lligat. Prova de llegir-ho i rumiar-ho i ja n’hi prou. Tot el que pugui venir de més a més és obra de l’Esperit. Obra-t-hi.

            Dimecres de cendra, inici de la Quaresma. 5 de març de 2014.  Saba