diumenge, 16 de febrer de 2014

Homilia del diumenge 16/02/2014 del P. Josep Mª Balcells

PER A UNA MÉS FINA SENSIBILITAT EVANGÈLICA

                                               Quan un es deixa qüestionar per la vida que viu i que veu, no pot pas dir sense més que “ja anem bé, personalment i col·lectivament”. Estem en un món en canvi en molts punts de vista. Alguns s’han inventat aquesta frase per tal de significar-ho: estem en un canvi d’època o epocal, que vol dir que hi ha com una fractura amb el món d’ahir, a ben segur que fou el nostre, a tants de nosaltres. Passa el que passa: i és que ens anem acostumant als canvis “del carrer”, a allò que veiem, i anem assimilant els canvis exteriors, potser blasmant-los de primer, però al final i insensiblement ens els fem nostres, perquè “són” expressió de la normalitat, –paraula traïdora aquesta que passa com a veritat “nova” sense més ni més-. Fruits de l’avenç de la ciència i sobretot de la tecnologia, perquè ens tenten més per la seva amplificació dels serveis que ofereixen i que ens resolen, sense massa esforç de part nostra. Són les joguines d’avui, de grans i dels petits del segle XXI.  I això no té aturador: només cal que ens fem aquesta pregunta que ens pot semblar ben innocent: ¿De quins artilugis ens en podríem estar, perquè no els necessito? Les empreses són ben “pitllos”, cadascuna joguina de “nova” enterra l’anterior i sempre estem a l‘espera de l’última novetat, que curiosament sempre és penúltima... Frisança, seria la paraula a deduir-ne. La mà de noms tots en anglès, que ho fa gairebé tot, només prement el dit o fent-lo córrer per la pantalla. Només cal agafar el metro o bé un tren i veus la “gent” volcats literalment en els seus artilugis. D’instruments d’utilitat hem passat a la satisfacció que dóna tenir l’aparell d’última entrega que ho fa gairebé tot i que ens semienterra amb la màgia digital en la seva operativa... Som i en gaudim si tenim l’últim –que mai és l’´´ultim- model, el que encara no tenen la “competència” (?).

                                               És curiós -¿alarmant?- com per mor de l’utillatge som o bé ens creiem cridaners “progres”, quan en altres aspectes més interiors, més de valors humans, no diguem divins, som més conservadors, àdhuc regressius. Posant la qualitat del viure en artefactes que fan l’inverosímil sense esforç, només amb una mica d’entrenament. És cosa més que tòpica de tant dita que no avançem tant en valors com en instruments. Sí, ja sé que no es pot generalitzar més del compte, però aquest gap, aquesta fractura entre els avenços instrumentals i els valors va accentuant-se de tal manera que de certa generació que conviu amb nosaltres o que som nosaltres mateixos se n’ha dit l’home ludicus, que vol dir que la diversió, el joc ens està embolcallant amb la seva “malla espessa” i estem frenats pel que fa als valors que donen qualitat al viure. Va sortir un llibre titulat “Valors Nous en Temps Durs”, fruit d’una “Enquesta Europea de Valors” que disenyava els valors dels europeus al voltat de la família, de la feina, de la política, de la religió i, en definitiva, dels estils de vida. Aquesta vegada en tenim una d’específica per a Catalunya. S’ha aconseguit una vera radiografia del nostre país, també amb la possibilitat de comparació amb altres societats. Cal dir que no n’hi ha prou amb una diagnosi, sinó que “s’ha de complementar amb fer la projecció per trobar les línies mestres que permetin bastir l’imprescindible  projecte de país i de futur”. No és ara el moment d’entrar-hi més a fons. Bo seria donar-hi una bona ullada i un diàleg.

                                               Sembla que en la vida domèstica, lúdica i de descans els valors més en boga són: la comoditat, la poca cultura de l’esforç, l’escapisme lúdic i de lleure (horaris llargs de TV que no ens deixen dormir el necessari), la peresa, l’individualisme en contraposició a l’altruisme que genera compromisos, el minimalisme moral. Si això resultés ser veritat en un percentatge ampli, difícilment en àmbits eclesials podríem parlar del plus(més) i del melior(el millor) I aquesta importància, rellevància humana un bon xic decapitada, incapacita per entrar en el cor de l’evangeli que va per altres perspectives que donen perdurable estimació a valors que no són precisament els que es dedueixen de l’enquesta, com a estil de vida. Les pàgines que llegirem aquests successius diumenges són una invitació a la superació tant personal com relacional; i forçosament ens haurem d’entrabancar amb els plantejaments que ens fa l’evangeli d’avui amb aquest “però Jo us dic” que suposa posar el llistó de viure uns punts més amunt del que ens és habitual, i anem fent camí, potser sense ser-ne massa conscients, cap a les metes morals de l’AT. Regressius, m’alarmen!

                                               Sempre he cregut que la moral responia als condicionaments ambientals més que no pas a compromisos ben madurats que ens fan virar (“convertiu-vos”) en el sentit i el fer de cada dia. Per això parlem més de “moral”, l’arrel de la qual es troba etimològicament en els costums (mos, moris en llatí) més que no pas en una concepció de la vida amb un “ethos” ( d’on prové ètica, que suposa altres aspectes més profunds que afecten més la persona entera i la suposen més madura, més feta, diríem en català). Cal advertir que les càtedres universitàries són d’ètica i no pas de moral. L’ètica és una qüestió més personalitzada, més pròpia, fruit d’una reflexió-discerniment i d’un compromís de creixement. Em balla pel cap que és una qüestió d’afinament de la sensibilitat i d’un implicar-se en aspectes de major finor i d’anar a fons a l’hora d’enfocar la pròpia vida. Moral de molts; ètica d’uns quants, només.

                                               Els “majors” hem perdut un tren per desconeixement de que existís: el que se’n diu la formació permanent. Aquesta sensibilitat que ja ha entrat de fa temps en el món laboral o empresarial, encara fa tentines en el món de l’humanització creixent , en canviar el veure i el viure en tot l’arc de sant Martí del viure “de cada dia”. Mai ets del tot, sempre estàs en devenir... Això humanament i divinament.

                                               ¿Que potser sóc pessimista? En tot cas ho seria primer en relació amb mi mateix, abans de dir res en relació amb els altres. Això ho tinc clar.

                                               L’evangeli d’avui se’ns manifesta en les derivacions que anem veient, conseqüència directa de les benaurances, com a més exigents, com de major qualitat en el veure, però sobretot en el conviure. Avui es posa més èmfasi en tota l’espiritualitat interrelacional que explica en Torralba (“La intel·ligència espiritual”) i que troba nova expressió en un treball prospectiu referent a l’educació, dit en breu Informe Delors. Als tres pilars que explicitava l’altre Informe Faure, l’anterior: aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer, s’hi afegeix ara el quart pilar: l’aprendre a viure junts desenvolupant la comprensió de l’altre i la percepció de les interdependències. Aquesta és nova, afegida com a molt important pel món en què vivim i en el proper. Quedi així de moment... i em sap greu no poder-ho explicitar més.

                                               Fora del món del treball hi ha una més que moderada, escassa afecció a prendre responsabilitats. Acostumem a dir: “sempre són els mateixos” els que s’impliquen; hi ha una certa apatia que modula passos curts i lents. Si enmig d’això –pressuposant que sigui cert!) el Sermó de la Muntanya ens proposa enmarcat en un :”Es va dir als antics, ...però Jo us dic, d’afinar més i més en el que diu, que no deixen de ser mers exemples, però que cadascú s’hauria de veure de cos sencer al mirall-lluna per on anem de balders o més aviat escassos. Ens hauria  almenys de fer pensar que tot plegat no es tracta de ser morals, sinó de ser evangèlics, que és una apertura d’horitzons nous. Aquesta és la Bona Nova, per aquí es dibuixa el Regne predicat per Jesús. Ha vingut a completar, a donar un tomb qualitativament a les prescripcions de l’AT.

                                               Si la Paraula de Déu ha perdut capacitat de remoure’ns a un anar a més qualitat, això vol dir que la sal ha perdut salabror i que la llum fa pampallugues. Hem demanat de vegades a les oracions col·lectes que tota la nostra vida estigui sostinguda per la gràcia. Aquesta i no altra ens obrirà les portes del “més i millor”, és a dir que només serà la gràcia la qui ens evangelitzi a fons fins a entroncar-nos amb l’espiritualitat a que ens invita l’evangeli.

                                               Fem-ne d’aquest “Però Jo us dic” com un mantra invitador, renovellador. Repetim-lo fins a fer-nos’el ben nostre.

                                               “Més i millor” podria ser un bon lema. Repetim-lo sovint. Dels actes ens farà passar a les actituds, de les actituds passaríem a les aptituds.  I posats aquí en el dia a dia seríem capaços d’entendre creativament el que l’Esperit ens aniria suggerint. Estupenda manera d’entendre els signes dels temps, dels nostres temps. Quin goig passar per la vida corrent, la del dia a dia, amb la garantia d’un sí, quan és sí i d’un no quan ha de ser un no. El més bell camí vers la plenitud evangèlica, modestament assolible amb ganes d’anar a “mes i millor”. D’un minimalisme que no encoratge i produeix agror d’anima, a un mediocratisme que ni fu ni fa, vers un estimulador “més i millor”, en vies de progrés constant. Abans ens deien: les coses santes s’han de tractar santament. Apa, nois i noies, que ens hi juguem el viure la felicitat o benaurança que se’ns ofereix, que el mateix Jesús ens brinda. Benaurats els qui saben escoltar...

            Diumenge VI de durant l’any, 16 de febrer del 2014.   Sabadell