divendres, 7 de febrer de 2014

Homilia del diumenge 09/02/2014 del P.Josep Mª Balcells

LA  FELICITAT  ES  TROBA  EN  EL  “SENTIT”

                                               El tema “felicitat” és tan llarg i fecund –dóna tant de si!- com la mateixa llarga història  de la humanitat. Tothom fa a la vida mil assajos per tal d’aconseguir la “felicitat”, encara que només sigui en petites treves. D’això no se’n pot pas dir felicitat, perquè, aquesta, no és mai un cop de sort, ni com uns moments plaents ploguts del cel. Una felicitat feta amb “coses”, amb encontres fets a l’atzar no en direm més que moments d’alegria, pujades de tensió emotiva o sentimental, potser. Res més. Les “coses”, les “situacions” que no durin, que no portin en si una continuïtat de fons, malament en podríem dir felicitat. La felicitat és aquest flux subterrani que omple, que es manté més enllà de tota contingència. I que dóna una música de fons que encanta, sense deixar que seguim vivint la vida més normal. No sé pas com dir-ho: com una mena de fil musical que acompanya i no distreu i eleva l’ànim i et dóna ganes de fer –i bé- el què estàs fent.

                                               ¿Per què encetar aquest tema ja una mica “desgastat” de tant passar com expectatives pels cors de tants; i no parlem d’escrits: un munt? Avui hi ha una raó que bé la justifica. M’explico: El diumenge passat, si no s’hagués escaigut amb la festa de la Presentació de Jesús, (sempre les festes del Senyor tenen preferència litúrgica sobre els textos i l’arquitectura -per dir-ho així- del diumenge de durant l’any). Aquesta vegada el quart. I no vull perdre l’ocasió aquesta volta de tornar endarrere a “repescar” els textos de la missa dominical passada, perquè és a  partir d’aquell diumenge que es començava a fer la lectura contínua del Sermó de la Muntanya, que s’allargarà fins a arribar als diumenges de Quaresma. I precisament començava per les Benaurances, que són el pòrtic d’aquest discurs potser el  més significatiu de tot l’evangeli de Mateu. No les podíem passar per alt, a no ser deixant-lo incomplert.

                                               N’hi ha dues versions; la que seguirem és la de Mateu que és la llarga i la més corrent i la de Lluc que es fa en un altre context. Seria bo que comparéssim els dos textos en paral·lel: Mat. 5 – 7 i  Llc 6, 20-49. I jutgéssim per nosaltres mateixos. Hem de portar la Bíblia a la consuetud. Llegir-la directament, lle-gir-la. El context explica el text i llegir-la només a trossets és perdre’n el significat.

                                   En la de Mateu es fa explícit que s’assegué com acostumaven a fer-ho els Mestres de la Llei, ells per donar-se importància; aquí, més modestament en Jesús, senzillament com a Mestre o Rabí. Se li atansa la multitud. (Ho diu intencionadament per incloure’ns a tots: als oients d’aleshores i ara a nosaltres, als lectors). I intentant de conjuntar tots els que Ell anomena Benaurats, Feliços, en faig la llista dels qui en són i de les conseqüències de benaurança evangèlica que en recolliran: són els pobres en l’esperit, l’estar de dol i saber-lo acompanyar en un mateix i en els altres, la humilitat, l’estar afamats i assedegats per la justícia (personal i social), el ser compassius, nets de cor, pacificadors, perseguits però ferms, el ser perseguits sabent-se mantenir en la pròpia condició i identitat, malgrat tota maltempsada. Tots aquests seran feliços i benaurats amb una felicitat fonda, sostinguda, més enllà de tota eventualitat. Garantida, assegurada, com aquell fons melòdic que acompanya i sostè una gran peça musical.

                                                Les benaurances són el cor de la Bona Nova del Regne, “són el cor de la predicació de Jesús. El seu anunci continua les promeses fetes al poble elegit des d’Abraham, les completa i les ordena no pas a la pura fruició d’una terra, sinó a la possessió del Regne del Cel” (Cat. Esgl. Cat),  però ja pregustades en el viure evangèlic quotidià. Tot comença ja aquí i rebrà plenitud en el futur definitiu…

                                               He començat per dir que la felicitat és troba en el sentit que donem o trobem en la nostra pròpia vida. “Donar, trobar”; seria potser més exacte dir “rebre”, perquè la felicitat i tot el que la promou és un do de Déu que ens fa percebre  el sentit de la vida i del cada dia del nostre viure; per tant afecta a una actitud de fons (a una manera d’enfocar la vida), gairebé m’atreviria a dir que és una actitud permanent, o una capacitat d’enfocar el viure que és com si fos un hàbit i no produït per unes circumstàncies que un podria dir-ne favorables. No és per un atzar, ni per una percaça específica que un “troba la felicitat”. Et trobes renovat, experimentant sentit al que vius, sents, penses i fas. És com un renèixer, com glosava Jesús a Nicodem…L’Esperit hi juga el seu paper. Sense l’Esperit per a un cristià no hi pot haver espiritualitat, font aquesta de la felicitat –repeteixo- evangèlica.

                                               Les benaurances donen pas a fets i expressions de Jesús que en conformen la seva identitat, bé sigui de la seva figura, bé de la seva doctrina, que entre els oients la consideraven nova, dita amb plenitud d’autoritat, ben diferent de la que sentien dels mestres de la llei. Convergent i alhora divergent a la comuna doctrina del Poble de Déu. Deia Jesús: “No he vingut a canviar la Llei”, però amb tot li donava una pregonesa que la feia veure com a diferent, com a sublimada, portada més enllà de la norma o de la interpretació literal. En Jesús sempre hi trobem  un “plus”, un aprofundiment que va més enllà de la lletra, empalma amb l’esperit de la lletra i ens obre els ulls al fet de que mai arribem al fons de res; mai hem atès al fons inexaurible de qualsevol proposta. Jesús sempre li dóna a tot el què diu el perquè, el per a què i el com. Cadascú és invitat a una consciència oberta, pregona i plural, dinàmica. En Mateu tenim un primer intent de saber llegir el que tants han llegit anteriorment sense copsar-hi aquell “més enllà” que no se satisfà de la literalitat, ni que sigui estricta, sinó que la paraula se’ns torna l’esperit de la paraula. Són els estrats del sentit, sobreposats, fondals.

                                               Les lectures d’avui van desenvolupant el programa del Sermó de la Muntanya, no pas desvinculat de les Benaurances sinó com a conseqüències d’elles. Qui viu d’acord o bé amb ganes de “seguir Jesús”, model i paradigma de les benaurances viscudes en persona, no podrà per menys que ser sal de la terra i llum del món. No es tracta de grans espectacles de lum ni d’esbarriar sal arreu. Som afortunadament limitats i només es tracta de posar un pessic de sal, ni excessiu ni escàs, per donar aquell gust que fa dir: “està al seu punt de sal”. Tots els extrems són dolents i totes les masses piquen.  A part, que avui la sal no té el valor que tenia en temps remots... Tampoc se’ns demana d’enlluernar ningú, sinó de posar aquell punt de llum que trenca la foscor i que dóna intimitat a la casa o a la peça on estem. La gràcia està en com posem la llum: posició, intensitat que ens permeti trobar-hi calor i intimitat. Altra vegada tenim allò de la proporció, el disseny: el “ne quid nimis”, el no sobrepassar-nos. Tant la sal com la llum són el reflex d’una intensitat mesurada de vida evangèlica que faci exclamar: ¡què bé!, ¡quina harmonia i bellesa en el gust i en la vista! ¡Què bé que s’hi està convivint amb aquestes persones que són aquests puntets, els justos, d’escalforeta i d’agradositat per trobar-s’hi bé com a casa pròpia. No fa falta més

                                               Avui estem avesats a la desmesura, potser perquè així  ens donarem “de més” i farem parlar i…envejar. En Jesús no es dóna mai l’enlluernament, el cop d’efecte. Tot té la mesura que farà bona l’expressió personalitzada en Ell que l’home Jesús és la mesura de totes les coses.

                                               És bo ser-hi per posar aquest component de bon gust evangèlic i aquesta claror matisada que són les que més s’agraeixen. No les estupefaccions, no les desmesures. El cristià és modest, afable, proper, comunicador sense protagonismes. Què n’és de gran saber ser petit, què n’és d’agradós ser-hi sense fer-se notar, no tenir grans paraules, ni fer discursos, parlar amb el cor a la mà, ser discrets. Ser cristià vol dir ser subtil, no pas dir subtilises. Saber que la vertadera vida és paradoxal com ho són les benaurances. El senzill somriure podria ser el baròmetre per saber quants graus tenim de benaurança evangèlica. El somriure, les benaurances practicades són encomanadissos. Posa’t les “piles” i seràs llum i sal, gust i claror.


                        Diumenge V de durant l’any, 9 de febrer del 2014    Sabadell