dissabte, 25 de gener de 2014

Homilia del diumenge 26/01/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA LLUM DE LA VIDA

  Amb un to solemnial propi dels grans documents eclesials, així comença la constitució  del Vaticà II sobre l’Església, constitució que abreujadament s’acostuma a presentar, com tots els altres documents, amb les dues  paraules inicials, en llatí, que és com es varen redactar tots els documents conciliars: LUMEN GENTIUM: “Per tal com el CRIST és la Llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar tots els homes amb la seva claror, que resplendeix sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que l’Església és en el Crist com un sagrament o signe o instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà… vol declarar amb més exactitud i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes, units avui més estretament amb tota mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena unitat amb el Crist”.

                                               “Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui. Aquesta constitució, tal com ha quedat elaborada correspon a aquesta finalitat. No hem d’oblidar, però, que es tracta d’un text doctrinal i que, en conseqüència, no pot tenir l’accent directament dialogal de la constitució pastoral GAUDIUM ET SPES (goig i esperança), destinada a presentar les relacions entre l’Església i el món. És clar que aquests dos textos no poden ser separats. Calia primer que l’Església definís la seva essència i la seva finalitat sobrenatural. Fet això, és més fàcil de mostrar allò que ha de ser el seu diàleg amb el món: una disponibilitat a acollir els elements propis de la civilització que es construeix i una disponibilitat a aportar-hi la inspiració espiritual que pot donar a aquesta civilització la seva plenitud”. La transició d’una Església en si a una Església per als altres homes podria ser la fòrmula, segons el P. Congar, que resumís aquest canvi (profund, més del que podíem sospitar). Una nova sensibilitat s’obre pas: que l’Església se senti més pròxima a la realitat, més atenta a la dimensió històrica, concreta i antropològica”.  Crec que amb aquestes premisses ja podem encetar una glossa a les lectures d’aquest diumenge. Estem als inicis de la missió de Jesús i cal no perdre de vista que totes les lectures s’entrellacen i subratllen aquesta vinculació amb el Crist que és el principi i el terme de tota Església i de tot temps. L’Església, doncs, serà més l’Església, volguda per Déu, com més s’assembli, com més s’inspiri, com més s’identifiqui , com més es vagi “configurant” (expressió aquesta, paulina) “per Crist, amb Ell i en Ell”. No són pas redundants les tres preposicions, cadascuna amb significació ben pròpia…

                                               L’expressió que encapçala aquestes glosses a les lectures d’avui, totes elles centrades en la primerenca figura  i missió de Jesús, que ja el profeta Isaïes descriu com l’irrupció messiànica que produirà Jesús en començar la seva predicació-missió: “El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum que resplendeix per als qui viuen al país tenebrós”. L’evangeli de Mateu, com fa molt freqüentment, cita frases de l’AT. per corroborar el que estava passant, com a prediccions anteriors. “Des d’aquell temps de l’empresonament de Joan, Jesús començà a predicar així: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. El mateix Pau demana la unitat en el Crist predicat per tots i sense divisions ni desavinences entre els que el prediquen. No hi pot haver partidaris d’aquest i d’aquest altre, perquè Jesús -principi i fi de tota predicació- no pot estar dividit. Ben a l’inrevès; tant més que hem estat-estem celebrant les pregàries per a la unió dels cristians, aquesta darrera setmana.  “Que tots siguin u”.

                                               Tornant a l’expressió: La LLUM de la VIDA no puc per menys que recordar l’entrada al llibre del Gènesi quan Déu creà el món que comença així: “En una terra caòtica i desolada, on les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit planava sobre les aigues, Déu digué: “Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer”. La creació és essencialment la participació i la comunió amb Déu com a llum de tot el que ha creat. Déu es defineix com a “Llum inaccessible”. Pau dirà: “Ja que l’Esperit ens dóna la vida, deixeu-vos guiar per l’Esperit”. El cel és-serà visió cara a cara (¡). El mateix  Joan des del pròleg en començar el seu evangeli, que hem llegit tantes vegades aquests dies nadalencs, ens el presenta com un nou Gènesi: al·ludint a Crist –la Paraula preexistent- ens diu que “en Ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. Llum i Vida “lluiten” contra la foscor i el “món” (expressió de les tenebres del mal, en Joan) no l’ha reconegut. “El que era la llum veritable que ve al món i il·lumina tots els homes”.  Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Més endavant dirà el mateix Joan de Crist: “Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”. I dirà dels qui l’han acollit: “Vosaltres sou la llum del món”. En els textos bíblics la llum visible es convertirà en un símbol del bé i de la vida. Així Isaïes: “Jo, el Senyor, seré per sempre la teva llum; jo, el teu Déu, seré la teva glòria. El teu sol no es pondrà més, ni minvarà la teva lluna, perquè jo el Senyor sempre seré la teva llum”. I al salm responsorial: “El Senyor m’il·lumina i em salva” i a l’antífona de la comunió: “Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits”. Ja havia predit Zacaries en el seu càntic “Benedictus”: “Perquè ens estima ens visitarà un sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”

                                               Dues paraules màgiques: LLUM i VIDA: Són perfectament intercanviables. Si en lloc de la “i” hi posem “és” tenim concentrat tot el missatge i la figura de Jesús, teu i meu, de l’Església i de tota la humanitat segons la voluntat del Déu creador, de Jesús el nou creador i de l’Esperit Sant que porta a plenitud la llum i la vida en cadascú de nosaltres. “Vosaltres sou la llum del món”, com està implícit que nosaltres som la vida del món. ¿Què ens suggereix l’expressió “la llum de la vida”? Deixeu-vos il·luminar per Crist; deixeu que l’Esperit Sant sigui la Vida de la vostra Vida, deixeu obrar a Déu”. Seguiu el procés normal de la llum: de l’opacitat, a la translucidesa fins a arribar a la transparència. És efecte d’una purificació, fins a la polidesa màxima.  “Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu” per tot arreu com un reflex: natura, la pròpia consciència, els altres, els esdeveniments… “i Déu veié que tot era bo”: La bellesa sobretot és llum i vida. “Déu és Déu de vius i no de morts”. Déu és gràcia gratuïta, feta do. Donar i sobretot donar-se, això és la vida i és l’amor. “Si el teu ull hi veu bé, tot el cos serà lluminós”. “La làmpara del teu cos és el teu ull”. La Bíblia està pleníssima de textos sobre la vida, la plenitud de Vida. Seria allò de mai acabar. “De la mateixa manera que m’ha enviat el meu Pare que viu i jo visc pel Pare, també qui em menja viurà per mi”. Rematem-ho: “Jo sóc el Camí, la Veritat i  la Vida” ¡A  compartir-ho amb Jesús!

                                               “Tinc una llum al cor / que la vull deixar brillar (3)
                                               Cada nit (5) / Perquè vull que brilli ben fort.
                                               Dilluns em dóna el do de l’amor;
                                               dimarts: la pau m’ha entrat al cor:
                                               dimecres: no perdis mai la fe;
                                               dijous: d’una alegria era ben  ple;
                                               divendres diu: ves fins al final;
                                               dissabte fa: denuncia el mal;
                                               diumenge em diu: encén el teu foc,
                                               perquè vull que brilli ben fort. Oh!”

                        Diumenge III de durant l’any, 26 de gener del 2014.   Sabadell