divendres, 10 de gener de 2014

Homilia del diumenge 12/01/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  EPIFANIA: EL  BAPTISME  DE  JESÚS

                                               Avui amb la solemne manifestació de Déu en el Jordà, en ocasió del baptisme de Jesús, es clou tot un cicle de manifestacions (digue-ne epifanies o bé revelacions: és el cicle de Nadal) Déu es dóna a conèixer en la visibilitat del seu Fill,  primer a penes nat, després ja adult.

                                               Enumerem-les perquè s’inicien en els “evangelis –dits- de la infància” i ja a partir de la seva adultesa tota la seva vida i acció no seran més que una constant manifestació, en la què el paper de la fe serà fonamental i és qui propicia la veritat del que afirma el Vaticà II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home ja des que neix és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, es conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu creador”. Tot això presuposa que “el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. L’ultima vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina. Ell, el Fill de Déu , per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Tots podem dir amb l’apòstol: “el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi”, i va restaurar també el camí pel qual si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor”. Tota la nostra vida és com una epifania constant que ens portarà fins a la plena epifania del cel.

          
                                     És interessant ja acabat el cicle nadalenc amb l’epifania solemne on és la Trinitat mateixa la que es manifesta en el Baptisme de Jesús en el Jordà que ens immergim en el riu de les epifanies de Déu des de bon començament, i ho fem a partir de les primeres paraules de l’epístola als Hebreus: “En moltes ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat per boca dels profetes, però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del seu Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món, i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és l’esplendor de la Glòria de Déu i emprempta del seu mateix ésser, ell sosté l’univers amb el poder de l seva paraula i, ara, acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina”.

                                               Anem resseguint, pas per pas, totes les epifanies d’aquests dies nadalencs en què Déu en el Fill de l’home s’ha anat manifestant: Algunes estan implícites, no narrades però són hunamament ben plausibles per la mateixa tendresa en què s’inclouen en els fils de les narracions:

·         Ja en l’Anunciació a Maria hi tenim la primera revelació: “Tindràs un Fill; li posaràs  el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenararn Fill de l’Altíssim. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant, i l’anomenarant Fill de Déu.
·         Josep té la seva pròpia epifania: és l’explicació de com la seva promesa, Maria, es troba infantant. I obeeix la indicació d’acceptar-la públicament com a esposa, “portant-la a casa seva”.
·         Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?
·         Qué és el Magníficat sinó l’adoració que fa Maria de les grandeses obrades en l’humilitat de la seva serventa? L’amor que té als qui creuen en ell s’esten de generació en generació”. La fe conté sempre una epifania.
·         En el naixement de Jesús a Betlem, allí hi ha els primers i més grans adoradors. No fa falta que ho explicitin els evangelis. És l’epifania més íntima de totes; inenarrables. Diran, això sí que Maria es recloia en el seu cor i estenia els seus records de tota la vida. Abans i després del naixement. Maria està en el cor dels records: amb fe i amor de mare.
·         Els pastors: “Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui us ha nascut el Salvador, que és el Messies , el Senyor.
·         I de sobte s’uní un estol d’àngels que lloava Déu, cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima”.
·         Els mags plens de l’alegria per l’estrella retrobada entraren a la casa i prosternat-se l’adoraren.
·         Simeó guiat per l’Esperit: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent s’en vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador”.
·         La profetessa Anna donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
·         Joan Baptista crida a conversió i preanuncia que “vindrà un de més fort que ell i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges deles sandàlies: ell us batejarà amb l’esperit Sant i amb foc”.
·         I arriba la gran i definitiva manifestació: “Mentre Jesús pregava el cel s’obrí i l’Esperit Sant baixà cap a ell  en forma visible, com un colom. I una veu digué des del cel: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. És la investidura, les credencials de la seva missió pública.
·         Jesús va començar el seu ministeri: i tota la vida pública no fou res més que l’anunci de la Bona Nova del Regne. Tota la seva vida manifesta que Déu és Amor i que tots els qui creuen en ell tindran vida eterna, és a dir, la plena manifestació de ser fills de Déu. Tot el Nou Testament no serà altre que la gran manifestació o epifania del Déu-que-és-amb-nosaltres.
·         En el baptisme de Jesús quedem configurats al Crist a través del propi baptisme: “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos”. “Aquest ritu sagrat significa i realitza la unió amb la mort i la resurrecció de Crist: “Hem estat sepultats amb ell pel baptisme en la mort” i “si hcm estat estretament units a la semblança de la seva mort, també ho estarem a la semblança de la resurrecció”. “Els batejats són consagrats fins al punt d’esdevenir una casa espiritual i un sacerdoci sant per la nova naixença i unció de l’Esperit Sant, per tal que, en tota acció de l’home cristià, ofereixin sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell qui els ha cridat de les tenebres a la llum admirable. Que tots els deixebles del Crist, doncs, bo i perseverant en l’oració i lloant déu , s’ofereixin ells mateixos com a vícitmes vivents, santes, agradables a Déu”.
·          “Els homes són empeltats en el misteri pasqual de Crist pel baptisme, morts amb ell, sepultats amb ell, ressuscitats amb ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà, Pare!”, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Pare”. “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballa apostòlics s’encaminen a això: que tots  els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i menguin del sopar del Senyor”. “A la litúrgia, a la qual té dret i obligació el poble cristià, “llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit”.
L’epifania del baptisme de Jesús es torna epifania en el baptisme de cadascú, si anem sent-ne conscients en el testimoniatge permanent de que som fills de Déu.

                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 12 de gener del 2014  S