dissabte, 4 de gener de 2014

Homilia del diumenge 05/01/14 del P. Josep Mª Balcells

LA  SAVIESA  EVANGÈLICA

                                               El viure cristià ha anat quallant de forma diferent a través del temps i penso que és subsidiari dels costums de l’època, més que no pas de la genuïnitat de la confrontació  directament amb l’evangeli, no tant en la literalitat del que diu o fa en ell el mateix Crist, sinó en l’experiència del viure’l com a persona que estimant-nos se’ns dóna. Faria una distinció entre la pietat que ha anat generant formes i maneres de sentir-se cristians i l’experiència de fusió o comunió en una relació que el papa Benet XVI arrodoneix en l’expressió d’agapé o amor de dues persones, on Déu té la iniciativa d’atansar-se i que té la figura més propera en l’Eucaristia: “pren i menja, pren i beu”. Jo sóc tot per a tu i tu ets també el tot per a mi. Nadal desperta uns ressons particulars en les eucaristies d’aquests dies que bé podríem dir-ne que són esponsals o conjugals. L’amor de mare potser seria l’aproximació més certera i vàlida… La saviesa evangèlica s’aprén i es condensa en la confrontació del propi viure amb la freqüentació de la Paraula viva, feta carn, feta aliment i experimentació de persona a persona, que té com a missió dir-nos no solament continguts sinó propostes de viure a un altre nivell, qualitativament parlant. La Paraula és Llum i Vida i és Esperit, segons ens diu Joan en el seu evangeli. El proemi del qual hem proclamat més d’una i de dues vegades aquests dies, en el qual se’ns diu: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria… ple de gràcia i de veritat… De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. I Pau dirà: “Desitjo que estretament units en l’amor, arribin (arribeu) a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En Ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement. És Ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que Ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. Així, doncs, ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en Ell. Manteniu-vos arrelats en Ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s’acabi. Despulleu-vos de l’home vell… renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat. Sigueu imitadors de Déu com a fills seus estimats, viviu estimant, tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres. Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món; ¿per què us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: “No prenguis, no tastis, no toquis”. Tot això són doctrines i prescripcions humanes… Tenen aparenca de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l’ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància”. “Germans, per la misericòrdia  que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu  al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte”.

                                               Aquest “viatge” pels escrits de Joan i Pau ens han portat a descobrir que la saviesa evangèlica és tota una altra que la usual, en els diferents moments que han dictat llurs savieses, totes elles humanes, a voltes contrastants, quan nosaltres sabem que la saviesa evangèlica deriva de l’experiència que tenim de Crist viscut d’una forma personal i dinàmica, que només podem extreure-la de l’aprofundiment de la Paraula viva que se’ns dóna a pleret, si nosaltres sabem viure assedegats d’aquesta font divina. Ara és el moment de fer apel·lació a les paraules que obren l’Encíclica “Deus caritas est” del papa Benet XVI que donen resposta a la pregunta que està sotintesa en el títol propositiu de les nostres reflexions d’avui, encara dins del temps de Nadal, que ens dóna la visió més tendrament propera i existencial del què és la saviesa evangèlica. Diu el Papa: “Déu és Amor, i qui roman de l’amor roman en Déu i Déu el ell”. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu, la imatge de l’home que se’n dedueix i del seu camí. A més a més, en aquesta cita Joan ens ofereix, per així dir-ho, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                                               “Hem cregut en l’amor de Déu”: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’Encontre amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva.

                                               “Al seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb aquestes paraules: “Tant va estimar Déu el món que ens va lliurar son Fill únic, per a què tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor al centre ha assumit el que fou el nucli de la fe d’Israel, donant-li al mateix temps una nova profunditat i amplitud… I essent així que Déu és qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor amb el qual ve al nostre encontre” (fi de la cita). En perfecte sintonia amb el Vaticà II que diu: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix, sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viuplenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i  es dóna al seu Creador”.

                                               Viure el Nadal és experimetar aquesta trobada amb Jesús que se’ns ha posat al bell mig del cor: “Un infant ens ha nascut, veniu, adorem-lo” Adorar-lo és reconèixer-lo, és estimar-lo, és comunicar-nos-hi, és quedar muts d’admiració: però, ¿com és possible?  És “lloar-lo, és beneir-lo, és glorificar-lo, és donar-li gràcies per la seva immensa glòria”. És donar-li la nostra vida tal com Ell ens dóna la seva. És… és… és… És com diu el papa Francesc: “Aquests dies de Nadal, iniciem un  nou camí, un camí d’Església. El Nadal no és només una celebració temporal o el record d’un bell fet passat. És quelcom més. Nosaltres anem pel camí de l’advent (tota la vida ho és, d’advent) per trobar-nos amb el Senyor. El Nadal és una trobada, i caminem per trobar-nos: trobar-lo amb el cor, amb la vida; trobar-lo viu, trobar-lo amb la fe! Caminen per trobar el Senyor, però també per sentir l’alegria de ser trobats per Ell. I d’aquesta manera en podem dir, la trobada en la fe”.

                                               Vegem la sintonia amb diferents paraules entre els dos papes. La saviesa de l’amor rebut com a do i empesos a donar-lo també nosaltres d’una forma congruent: gratuïtament. Dirà Benet XVI: “Vull parlar en la meva primera encíclica de l’amor, del qual Déu ens sadolla i que nosaltres hem de comunicar als altres. La meva pretesa és insistir sobre alguns elements fonamentals per a suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví. L’amor de Déu envers nosaltres és una qüestió decisiva sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. L’amor en Jesucrist i en nosaltres esdevindrà “ésser per a l’altre”. Estimant, l’home obre els ulls sobre la vertadera naturalesa seva i l’indica el camí del vertader humanisme”.

                                               De la primera lectura en faria derivar una resposta a la pregunta que se’ns fa sovint: De l’AT, ¿per on començaria a llegir? Sens dubte per el conjunt de llibres sapiencials: sobretot els Salms, Job, Proverbis, i els anomenats “cinc rotlles: El Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Cohèlet (Eclesiastès), Ester”, Saviesa, Siràcida (Eclesiàstic) del qual forma part el fragment de la primera lectura, que s’anomena també “llibre de Jesús , fill de Sira”. De la segona lectura recomanaria llegir tot el capítol primer de la Carta als Efesis, que avui queda abreujat. Un càntic a Jesucrist, tret segons sembla de la primeríssima litúrgia de les també primeres comunitats cristianes.

                                               Raimon Pannikkar al seu llibre “Invitació a la saviesa” enceta les seves reflexions dient: “Tota invitació, com la paraula suggereix, equival a fer envejable allò a què s’invita. La invitació a la festa no és la festa, però fa la festa envejable, ens fa entreveure que serà joiosa. La invitació a la saviesa no és la saviesa, però pretén fer-la envejable; ens encoratja, com també l’arrel suggereix. A la festa de la saviesa s’hi ha de participar personalment. La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení…, en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats  de l’existència. És el fet de gaudir del sentit profund de la vida. Que els homes actuals s’hagin deixat classificar pel temps físicomatemàtic, sotmetent-se a la cultura del rellotge, i hagin renunciat a la temporalitat personal és ja potser un indici del declinar sapiencial. Saviesa és l’art de saber viure, en què saber no és un saber sobre la vida, sinó simplement experiència vital… No es pot viure sense la saviesa. Els savis sostenen el món. La saviesa es coneix com a seu de la llibertat. La saviesa ens fa feliços, ens dóna alegria: és la llar on l’ésser humà es troba a casa, o pot ser ell mateix, i això vol dir benaurat. El criteri de la saviesa és la joia. Aquesta joia profunda i inamovible és un fruit immediat de la saviesa. La saviesa porta a la joia. Som responsables de la nostra joia. El regne de la saviesa, paradoxalment, pot ser accessible a tothom, perquè sobrepassa la sensorialitat i la intel·ligència i busca el seu lloc en la mística (en l’experiència profunda; al·lusió a la frase de Rahner: “el cristià del segle XXI o serà místic o no  serà”)  Pannikkar al·ludirà a les conclusions: No hauríem d’identificar el fet crístic –l’experiència directa i personal amb el Crist-, que s’expressa en la cristiania, amb el cristianisme com a religió i encara menys amb la cristiandat com a civilització. No hi ha una única visió de Crist, per molt àmplia que sigui. Cap proposició única no pot englobar la realitat de Crist” Els cristians poden descobrir, en aquest principi crístic, el símbol de la unitat, de la comprensió i de l’amor per a tota la humanitat i per tot el cosmos, de manera que descobreixin, en aquesta concretesa, la comunió més radicalment humana, còsmica i divina amb la realitat. El punt de suport cristià és l’experiència kenòtica de Crist (això és l’experiència de buidament de la seva divinitat en fer-se home), que comporta l’acceptació i l’obertura de l’esperit”… Igual com la teologia tradicional parla d’una creació contínua, podríem, anàlogament, imaginar-nos una encarnació contínua, no solament en la carn, sinó també en les accions i esdevenimets de tota criatura. Cada ésser és una cristofania.  Acaba Panikkar el pròleg a l’edició catalana: “Deixeu-m’ho dir parafrasejant el poeta: “I quan vingui aquella hora de saviesa / en què es desvetllin els sentits humans, / feu que siguin molt més penetrants, / que sense oblidar la immediatesa / ens duguin a descobrir la bellesa / en la Vida tot estant”.
  
                                               Bon any nou, que es noti que resulta nou en quelcom perceptible per a un mateix i per als altres. “Buon proseguimento” que diuen els italians. Un bon seguir endavant en l’amor, la justícia, la pau i el goig. Que no cedeixin…


                                   Diumenge II després de Nadal, 5 de gener del 2014  Sabadell