dimecres, 31 de desembre del 2014

Homilia de la Solemnitat de la Mare de Déu 01/01/2015 del P. Josep M. Balcells

“JO  VULL  LA  PAU…”

“Jo vull la Pau, tu vols la Pau, els homes tots volem la Pau... Au, germans, cantem ben fort, que la guerra no volem” ¿I ara, què? ¿com és que ens fem la guerra tan sovint i de tantes maneres? És que la Pau costa més que la guerra. Ja ho deia aquell bon home que volia que el premiessin, en Gironella (e.p.d.), i no hi havia manera que li hi concedissin. “Ha estallado la Paz”.

Anem a fer un recorregut pels senders del trekking de la Pau. Advertint d’entrada que aquests no són fàcils de recórrer, perquè sembla que sempre són costeruts i fan pujada, com tota ascensió...

A veure. Tinc davant una homilia del p. Raniero Cantalamessa, predicador oficial de la casa pontifícia, que acostuma a predicar davant la gent de la Cúria. Aquesta és la tercera de l’Advent d’enguany. I, a la tercera, va la vençuda, diuen. No sé si preveien què els cauria als oients: una forta pedregada papal, uns dies després: “Els quinze punts “contra o a favor d’una cúria”(¡?) amb “advertències amoroses-apocalíptiques del Papa Francesc que va tenir el “cor i el fetge” (amb perdó) de dir-los-hi, a més, per saludar-los el Nadal com sempre-mai s’havia fet. Dels tòpics nadalencs que en va ple el món secular i també el cristià a voltes..., dels tòpics, dic, va passar aquesta vegada “amb benignitat-valentia o parresia”, que diuen, a la tempesta “tropical”.  Ja els heu llegit a la premsa o com va corrent per internet o bé, si no, vol dir, amb tots els respectes, que aneu badant per la vida...

De la prèdica us en faig un resum. Títol: “La Pau de Crist regni en els vostres cor” (Col 3, 15). Comença molt bé al meu entendre. Ho dic per la sintonia que hi tinc amb el tema: “La Pau fruit de l’Esperit”. Això ja ho deveu saber perquè aprofito totes les ocasions que se’m brinden, per reblar el clau: Per als despistats els poso afilerats amb les ganes de repetir-les que no em deixen mai: “Amor, goig, Pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. La Pau forma part de la primera triada, tan nadalenca: “Amor, goig, Pau”. Avui l’Església ens invita a celebrar la Pau que ens porta Jesús, Príncep de la Pau. Els fruits de l’Esperit ens concerneixen a tots. Pau vol dir a les primeres de canvi: pacificació interna i personal, després inclou la pau de “proximitat”, virtual i presencial, Pau a casa, al veïnatge, al carrer, a l’escola (atenció al bullying (Wonder, llibre molt llegit darrerament a les escoles, pels pares, avis i parentela), a ciutat (no som només habitants, sinó conciutadans). Passada aquesta fase, ara a ulls de la fe, i sobretot de molta esperança -per les desatencions al bé comú, i als factors del mal a tot horitzó. Hem de demanar que la Pau soscavi els fonaments dels castells de la supèrbia, dels egoismes, de les guerres de tota mena. Ai, las, Mafalda sempre es mira el globus terraqui amb mirada estupefacta, veient els “pegats” que planen per països i més països... Recordo que deia: “El món està malaltó, pobrissó”.

“La pau -cita el p. Raniero a Joan Pau II- neix d’un cor nou”. Sense calma (Keep Kalm), sense tranquil•litat , sense alteses de mira, que es dóna quan poses distància de tu mateix, i veus la “bola blava” amb tendresa, no hi ha possibilitat de molta Pau. Cal sempre posar distàncies on no abastin els trets de fona, els kalashníkov, aquesta arma verinosa que usen la pobre carn de canó, mentre els Reis i els Generals s’ho miren a distància, ¡reconsagrats! –amb perdó per la paraula, no per ells-, i els míssils; on no campin les males intencions dels “drons” d’uns i altres, “diables cojuelos fisgoneadores”. Recomana Raniero: “fuig” honorablement del lloc on es fan les batalletes de cada dia, queda’t en silenci i queda’t en la tranquil•litat que va en contra dels desigs consumistes, de comparacions, envegetes de poca substància. Recomana el llibre. “Relats d’un pelegrí rus”. Us asseguro que fa bé llegir-lo i es dóna en gent pacífica. Repassa Agustí, el sant naturalment, que defineix la Pau com la tranquil•litat de l’ordre. És a dir el contrari de les inquietuds humanes, viscudes compulsivament. Alerta, que no és una màxima conservadora! ¿Què és l’ordre per a ell?: la qualitat elevada de la nostra consciència, la seva fidelitat a la teva veritat i a la justícia; dit segons la nostra manera de dir cristiana: “el repòs en Déu”. ¿Què vol dir? No , no fer res. A l’inrevés: sentir-lo, afanyar-nos a ser-li fidels a allò que ens suggereix, a la no agressivitat, a la no-violència. Exemples: Jesús, naturalment, Gandhi, Lanza del Vasto, Martin L. King, Mandela, Malala, tota la corrua de màrtirs; i poseu a la llista tots els pacífics que conegueu... De la pau cercada, experimentada, tornada a experimentar, esdevinguda actitud davant els altres i nosaltres mateixos, viscuda en les relacions intrahumanes, portada a la serenitat, al ben viure, “a los que huyen del mundanal ruido” (no com a fugida, sinó com a “cauteri” del viure desenfrenat, accelerat, cansador i abaltidor...) Continua: “Fer de cor la voluntat de Déu, estimant-la de poder-la fer. Escampar-ne els raigs de tots els altres fruits de l’Esperit, que -si tot funciona bé- s’intercomuniquen, hi ha feedback entre tots ells. Tots fan suma i es potencien els uns als altres, fan “xarxa” com s’estila a dir. Passa i repassa homes i dones de tota condició, natura i cultura que viuen en obertura fraterna cap els altres; d’aquests en coneixes tants i tantes. N’hi ha més que no et penses... Fa menció dels grans místics: Eckhart: “Només tindreu Pau en Mi” (Jn. 16, 33) “Sense mi no podeu res” (Jn, 15) ¿Saps què vol dir res de res? Això és qüestió de fe. Si et manca per cruere-t’ho, demanen més, de fe, i veuràs que acabes pacificat i pacificador. Segueix el nostre Raniero: “Mai et creguis que la Pau és barata i sense esforç. És més fàcil fer una guerra o guerreta que en el fons ens desgasta a tots i tots la perdem. Diu Dyer: “Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat”. Fes la Pau, fes les paus amb tu mateix i amb els que dormen a casa teva. Abans d’anar a dormir feu les abraçades o els petons necessàris i convenients... Així venen somnis d’àngels. Cita també a Jesús quan diu:”Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor i trobareu repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”. La pau i la bondat fan sempre bona parella. Avui ho llegia al salm 84. Cita també per no semblar “carca”(és a dir mal entès) de Bonhöeffer una frase que va esdevenir un himne molt cantat entre els anglosaxons: “De les forces amigues meravellosament envoltats / esperem amb calma el futur./ Déu-és-amb-nosaltres de matí i tarda / serà amb nosaltres cada nou dia”.

I ja que hem fet esment d’un himne assossegador i “calmant”, carregador de piles fins al final (d’ell en sabem quin fou el seu final gloriós, i nostre), passo a un llibre, que també tinc ara davant, de Leonardo Boff, tot ell un comentari, frase per frase, de l’oració de sant Francesc sobre la Pau. Que podria tancar caixa amb ella, sinó que vull acabar com fa el nostre predicador amb la cita tantes vegades feta i que ara va com anell al dit, de Teresa de Jesús: “Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza; quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta” (Cantat a l’estil de Taizé encara cala més profundament.) El llibre de Boff es titula: “La oración de San Francisco. Un mensaje de paz para el mundo de hoy. (De Sal Terrae). Fa així: “Senyor, feu de mi un instrument de la teva Pau./ Que on hi hagi odi, jo hi porti l’amor; / que on hi hagi ofensa, jo hi porti el perdó; / que on hi hagi discòrdia, jo hi porti la unió; / que on hi hagi dubte, jo hi porti la fe; / que on hi hagi error, jo hi porti la veritat; / que on hi hagi desesperació, jo hi porti l’esperança; / on hi hagi tristesa, jo hi porti l’alegria; / on hi hagi tenebres, jo hi porti la llum; / Mestre, / féu que jo cerqui més consolar, que ésser consolat; / comprendre que ésser comprès; / més estimar que ésser estimat. / Perquè és donant que hom rep; / és perdonant que hom rep perdó; / i és morint que hom viu per a la vida eterna”. Pobre Joan XXIII: La seva “Pacem in terris”, l'han pervertida en un bellum permanent: aquesta és la historia del desagnat segle XX i fins ara del XXI a Europa. Prega per nosaltres tant guerrers en el petit i en el gran. Ja ho diuen: Si vis pacem para bellum. I així anem, Déu meu i de tots.

       Dia de l’Octava de Nadal, Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener del 2015         Sabadell

dissabte, 27 de desembre del 2014

Homilia del diumenge 28/12/2014 del P. Josep Mª Balcells

¿QUIN  FUTUR  TÉ  LA  FAMÍLIA?

                                               L’Església ha posat sempre la celebració de la Sagrada Família a l’empara de les festes nadalenques, que són precisament expressió cabdal de les festes familiars: “Per Nadal cada ovella al seu corral”. Avui dia la cosa s’ha anat complicant degut a les “fractures” familiars a que malauradament ens hi hem anat acostumant. Tot i que els divorcis són molt freqüents –massa-, hem de fer el que estigui a les nostres mans, perquè en la família, sigui “nuclear” o bé de tres i fins i tot de quatre generacions (oh, les besàvies!) s’hi puguin trobar a gust tota la gernació que pot comportar aquest darrer model més aviat rural (ep, no patriarcal; no faltaria més!), si les relacions es freqüenten sovint a l’escalf –de tots amb tots-, a l’escalf generacional: avis, pares, fills i germans amb els sobrevinguts, cosins amb cosins, cosins segons, també. Tot l’arbre genealògic fins on s’arribi... És un treball que s’ha de començar ben d’hora i s’ha de promoure, com més es pugui, millor. La vida, sobretot pel treball, porta a una dispersió, moltes vegades no volguda, fruit de “no conciliacions” ni proposades –les sospirades, ai las, conciliacions de veritat- ni obtingudes entre família i treball, el que promou separacions geogràfiques i altres complexitats de la vida d’avui. Sort tenim de les tècniques de comunicació social, les TIC, que permeten mantenir relació escrita, àdhuc visual, que obté aproximacions de les anomenades virtuals més sovintejades, quan no són factibles les dites presencials... Llàstima que no siguin d’aquestes últimes, hem de dir que són les bones, boníssimes!

                                               Els fills -cosins en primer i segon grau- atansen els pares. Si els fills-cosins es freqüenten ja des de petits, això és altament desitjable i segur que se’n traurà un bon profit a tots els terminis: ¡ara, a mitjà i a llarg termini! Les famílies se sostenen i cada vegada més per l’afecte i la sintonia que es teixeix entre la “canalleta”. Aquí rau el secret familiar.

                                               La situació socio-econòmica tan degradada per mor dels aturats i els que hauran de fer un bon esforç per mantenir la feina, que sempre està en perill de precarietat, sotmesa com està a factors desestabilitzadors, com són els que avui patim amb una quantitat d’aturats que fa por, perquè qui perd el treball potser no en podrà tornar a tenir i haurà d’enfonsar-se en les economies submergides que fan de mal viure; millor, de desviure. Aleshores, tenir el coixí d’una família extensa, on s’han fomentat  llaços d’unió, de comunió i d’assistència, això permet sobreviure o sobrevolar a l’estrès i els enfonsaments; altrament un podria veure els abismes oberts i podria enfonsar-s’hi a dany de propis i estranys... Atenció a no aïllar-se, atenció a l’alcohol, a les violències domèstiques. No perdre mai, si possible, la salut mental... Sortir a cercar feina, ni que sigui al principi de bastaix.

                                               El paper dels pares acollidors per a aquells fills en què ha fet estralls una situació de carències econòmiques i, com a conseqüència, de tota mena, és l’instrument providencial a què agafar-se, si se’n té imperiosa necessitat. Això ho permet si les relacions han estat afectuoses i freqüents. Avui és determinant la família gran, és un port de salvació, mentre durin les maltempsades. Els Avis són avui una peça clau per a tantes situacions sorgides, a voltes inesperadament. El “voluntariat” a dins de la família és avui prioritari i és la mateixa providència, per a qui hi creu. Els avis avui sense substituir la responsabilitat educativa dels pares, aquesta transversalitat  és do i és sort, fa que molts d’ells puguin ser baula de transmissió de valors que abans s’aprenien a casa dels pares i avui no sempre és fàcil, valors que provenen de la saviesa secular, que promou la solidaritat, la generositat, l’empatia, l’acolliment, la tendresa i un munt de valoracions de les coses de sempre i de cada dia: estalvi, no allargar més el braç que la mànega, l’austeritat de vida, l’aprofitament de roba i joguines, ensenyar a compartir. Sort en tenen molts matrimonis o parelles de fet dels avis, per trobar simpatia llarga, companyia, substitucions, portar els néts al col·legi, fer compres i un bon plat calent amb els macarrons de l’àvia..., per reprendre els somruires, que mai haurien d’haver desaparegut, per saber que en última instància també la casa del avis-pares és casa pròpia, quan van mal dades. En temps “líquids” com els nostres en que no valorem les “institucions”, la família, la primera i constitucional, l’hauríem de posar a resguard teòrico-pràctic per no abandonar l’escalf del foc a terra a recer dels escons de pagès, que reunia petits i grans, ara dispers i propici a canvis precipitats i tot esdevé l’espirall del consumisme, si no es té cura de no trencar lligams a la primera. Costa poc trencar-los, molt més tornar-los a estrènyer. Hauríem de fer un monument als avis. Hauríem de fer que els fills-néts freqüentessin estades a “cals avis”.

                                               Hem de fer que la institució familiar sigui una roca segura de viure i conviure en temps de desfeta de lligams, precipitada moltes vegades en ares de l’individualisme que corca la relació més natural que és la familiar.

                                               Hem d’evitar d’abusar-ne, només pretenent de treure’n profit. Hem d’atendre les perifèries familiars, si se’n donen. La fraternitat per damunt de tot i de tots. Hem de fer prevaler l’amor per sobre de la justícia, com Jesús. Allò durable a allò trencadís. Apedaçar és funció de suplència. Abans de produir-se un “set” s’ha de tenir cura de la fluïdesa de les relacions, cal conservar els grans i bons records. Posar-los en comú. Anar contra els propis és fer-se estrany i la medecina preventiva sempre serà millor que la curativa. Cal tenir un terreny adobat per a l’acolliment, respectuós. Cal no retreure res i per cap motiu. En tot cas, cal parlar amb el cor i el somriure a flor de llavis, cal saber perdonar, primer als de casa. Cal acceptar que tots podem ser diferents i la diversitat no ha de posar pantalles. Un bon ambient que aplani turons i que propiciï  la “via sacra”, de que parlava Isaïes durant tot l’Advent. Fem estimar els avis a la “canalleta”. És més que el cinquè manament!

                                               Humanitat, molta humanitat; ja Déu hi posarà, al degut temps, l’oli perfumat de la unció de l’Esperit. No retraieu que “encara” no vegin les coses des de la fe. Ja arribarà el dia i l’hora de Déu Pare. La paràbola del Pare misericordiós, pròdig ell en tendresa i sense acusacions. Cal pensar que per més que estimem els “nostres”, Déu els ha estimat primer i els estima millor que nosaltres. Paraula de Déu!

                                               Avui se m’acut que podrien ser molt reconfortants a més de les cartes de Pau, les anomenades pastorals als efesis, als filipencs, als de colosses, també un parell de llibres d’en Torralba que puc garantir que són estimulants i que obren horitzons humans molt profunds. Són: “Cartes a un fill que encara no té nom” (és adoptat per tota la família -pares i fills-, una delícia de llibre); i un altre obert a horitzons de transcendència i de viure amb més sentit. Molt humà, molt: “La inteligencia espiritual”.

                                               Un afegitó. Estem  en curs de Sínode sobre la família. No cerquem només com cosir descosits... Fem-ho amb valor i amb un sentit de conciliació (mai tan ben dit) i preguem pel futur més humà i evangèlic de la parella, de la família nuclear i del paraigües de pastor perquè pugui donar aixopluc a qui el busca i el necessita. La prioritat és sempre per als petits... Pares, mares esteu gestant  els vostres fills fins que la maduresa ja els deixarà anar amb la llibertat en el sentit més humà i cristià. I encara més, segur. Si ho sabessin els fills, els tindríeu al seus cors. Sigueu feliços. Nosaltres ho vam ser, a Déu gràcies i als pares i família tota sencera. Mai no serà prou tot el què puguem fer en benefici de la dignitat i comunió dels uns envers els altres. Tots germans en humanitat, també i més encara en l’evangeli. Sempre experts en humanitat (Pau VI). Ai, la família: i com me l’estimo, si ho sabéssiu...

                        La Sagrada Família, diumenge 28 de desembre del 2014  Sabadell 

divendres, 19 de desembre del 2014

Homilia del diumenge 21/12/2014 del P. Josep Mª Balcells

MARE DE DÉU I NOSTRA.

                                               Tot i que l’Advent està ple fins a vessar del perfum de Maria; tot i que havíem imaginat una gestació única i que podria ben bé il·luminar totes les gestants i mares novelles, per ser-ne un preciós referent; tot i que entreveiem que per la seva sola presència i acció hi ha un esclat de l’Esperit Sant, com en Elisabet, també i eminentment en Maria -això tan prodigiós- anava succeint d’una manera repetida en la gestació de Maria... Ara, en la imminència del Nadal, Maria apareixerà tota resplendent, “amb la lluna sota els peus i un corona de dotze estrelles sobre el seu cap”. Maria omple l’escenari de l’Advent en els seus darrers passos. Advent madur i inenarrable! Tasteu-lo, fills també d’aquesta Mare tan singular! Plena i més que plena  de la gràcia i de l’ acció de l’Esperit Sant. Repeteix baixet baixet per a goig i estupefacció d’ella mateixa, allò que l’àngel li va dir i que ja ho porta ara miraculosament al seu si, ja com a realitat: “Tindràs un Fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà Gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim... Serà Rei del poble d’Israel per sempre i el seu Regnat no tindrà fi. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit Sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu”. ¡I com no hauria de quedar-se contorbada! “No tinguis por”. No n’hi havia per menys! Totes les expectatives, tots els rius messiànics profetitzats pels Pares i pels Profetes van a confluir en aquest oceà de benignitat, incapaços d’entendre. “El que no abasten cels i terra s’ha fet hoste en les teves entranyes puríssimes”. Només és la seva fe, fora de tota ponderació, la que fa possible d’intuir, tal com li digué Elisabet: “Benaurada tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”. Feliç tu i en tu també nosaltres. ¿Què sentia Maria en aquests deliciosos nou mesos –tot un llarg i entranyable Advent, el primer de tots i el més excels, model de tots els que vindran...? No ho puc ni somiar ni de lluny. Voldria que totes les mares gestants m‘aportessin les seves vivències maternals, plenes de tendresa, de sensacions noves, mai viscudes abans. Jo m’hi perdo en aquest mar de tendresa, de sentiments, de sensacions, d’emocions en aquest nexe que hi ha entre mare i fill esperat, que perdurarà per sempre. ¡Mares totes per sempre!

                                               Hem passat el dia divuit, celebració de la  Mare de Déu de l’Esperança. Déu ja és més a prop, ens l’apropa Maria com a do i fruit de seu “sant ventre!” Ja és aquí velat i vetllat en les entranyes maternals de Maria. “Déu, diu el salm, “estima entranyablement tot el que Ell ha creat”. ¡Com estima Maria el seu Déu en Jesús i en Ell abasta tota la humanitat creada pel seu Fill, tot l’univers, tot el que hi ha i fulgura en el cel i la terra! Tot canta les excelsituds del Senyor en Jesús que és imatge i figura vives del Pare. Maria està embolcallada de misteris. D’ella ens vindrà, ens ve ja l’Home en plenitud que anunciarà el Regne del Pare, i en serà Ell mateix la transparència i presència per sempre: concepció, naixement, vida, missió, mort i resurrecció, eucaristia, filiació universal i fraternitat o “fraternitura” (barreja de fraternitat i de tendresa, “ternura”), que diu algú...

                                               Respiro a fons. Em quedo trabat per aquesta explosió de tendresa, de finesa, de bondat, de lluminositat, de pau, de goig estrenat, nou de trinca. ¡Oh Déu fet presència i acció divines! Divinització progressiva. No sé com seguir. Em passa com a santa Teresina del Nen Jesús que li preguntaven com predicaria de Maria. Només va dir en tota la seva eloqüència: “Ah! Ah! Ah!...”.

                                               Maria, filla del poble, en el seu Magníficat copia i reformula el càntic d’Anna quan regracia el Senyor pel favor de tenir un fill, tot i que era estèril. Diu Natan a David: “I ara el Senyor t’anuncia  que et farà un casal”. També Maria esdevé un casal de pa i en farà participar a tots els infantats (Bet-lem que vol dir això precisament i l’Eucaristia que és la presència glorificada i permanent de “Déu en nosaltres: l’Emmanuel. I això perdura en l’Església –casal nostre-, i en cadascú: “Senyor jo no sóc digne de que entreu a “casa” meva; digueu només una paraula i la meva  ànima (i tot jo) serà salva”. La història de la salvació ha anat aplanant camins i corriols i arriba a mi i a tots els qui estimen... Nadal és aquí: “Ens ha nascut el Crist; veniu adorem-lo...” Veniu adorem el Crist, Fill de Maria. “Veniu, veniu Emmanuel, sou l’esperança d’Israel... ¡Exulta! ¡Exulta! Israel, a tu vindrà l’Emmanuel.” “Ets el més bell de tots els homes”, canta el salm.“Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”; per Maria ens ve Jesús!.

                                               Bernabé Dalmau glossa el que diu el prefaci propi d’aquest diumenge, marià per excel·lència: “Aquell que esperà plena d’amor, la  Mare Verge”: Maria visqué en primera persona l’Advent, un Advent únic, meravellós i tendre. En efecte, “Aquest seu precedir la vinguda de Crist es reflecteix cada any en la litúrgia de l’Advent. En la nit de l’espera de l’Advent, començà a resplendir com una veritable estrella del matí”.( Joan Pau II en la seva encíclica: Redemptoris Mater).

                                               “Maria –és una idea que travessa tot l’Advent, sobretot la darrera setmana-: fou dòcil a la paraula de Déu, amb fe, amb disponibilitat, amb promptitud. L’acolliment que li donà tingué una qualitat excepcional com a acte de fe. Va saber dur a terme la seva opció per Déu, fonamentant-se  només amb la seva paraula, en la millor línia del “nostre pare en la fe, Abraham”. Per això  també obtingué una fecunditat eminent. Es convertí en Mare del nou Israel, en Mare de tots els creients”. I de tots els homes que no coneixen encara Déu i el seu Crist: també vosaltres teniu Maria per Mare, encara que no els coneixeu! A través del vostre amor humà podreu donar un salt en la fe. I tot dóna fermesa a l’esperança (tan humana i tan divina) Així tenim les tres germanes de Péguy: “L’esperança, diu Déu, això sí que m’admira... El que em sorprèn, diu Déu, és l’esperança. I no me’n ser avenir. Aquesta petita esperança que té un aire de no-res. Aquesta filleta esperança. Immortal. Les tres virtuts creatures meves... Són elles mateixes igual que les altres creatures meves. De la raça dels homes. La fe és una Esposa fidel. La caritat és una Mare o una Germana gran que és com una mare. L’esperança és una nena petita de no-res. Que va venir al món el dia de Nadal de l’any passat. Que encara juga amb el bonhomiós Gener”. (Péguy. “Pòrtic del misteri de la segona virtut”).

                                               L’evangeli d’avui és d’una simplicitat que amaga la grandesa del moment: Anunciació, concepció, gestació. ¡La meravella dels temps! “L’anunciació feta a Maria” de Paul Claudel, que era el llibre de capçalera d’un bon i enyorat amic (el P. Lliñan per als qui el coneixíeu). Ens fa vibrar narrant l’escena de com Maria va acollir el seu Redemptor. Una conversa que queda sospesa en el cel de la nostra terra. Lluc, en la seva pàgina literàriament més aconseguida, dirà al final de la conversa, com qui abaixa el teló: “I l’àngel es va retirar”. Sense més comentaris. Queden per a nosaltres. Silenci, contemplació...

                        Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre de 2014 Sabadell 

divendres, 12 de desembre del 2014

Homilia del diumenge 14/12/2014 del P. Josep Mª Balcells

AMB EL GOIG DE L’ESPERIT

                                               Aquests són els fruits de l’Esperit Sant: “Amor, GOIG, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix (Gàlates 5, 22); però veig que hi ha una nota a peu de pàgina que dóna cites noves. Vaig a rastrejar-les: “Constants en l’honestedat, el coneixement, la presència de l’Esperit, l’amor no fingit” (2 Cor 6, 6). “Viviu com a fills de la llum, perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat”. També remet a I Tim 6, 11): “Però tu, home de Déu, cerca el bé, la pietat, la fe”. He tret les repeticions i surt com a suma un bon esplet de virtuts que fan goig i que qui les va conreant serà tot un fill de l’Esperit.

                                               Ara, a mig Advent, hem redescobert el GOIG en l’Esperit. Atenció: no tan sols el goig, sinó en el que el treballa interiorment en nosaltres: l’Esperit. Altre toc d’atenció: per que això es verifiqui en cadascú hem de fer un tractament en l’espiritualitat en l’Esperit. No hi estem massa acostumats. ¿És o no és? En va replè, tot amb tot, la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge. Per Maria que en la gestació del seu fillet, que va prenent forma humana i que ella somia amb el gaudi en la seva ànima, ungida com està  i plena de la presència i “ombra” generadora de l’Esperit Sant. És l’Advent més íntim dels que es poden viure; és l’espera més tendrament humana i més “magnificada” per un Déu que pren “terra” en el niu de Maria i que com el gira-sol mutu, ambdós, es prenen l’un a l’altra, la “fesomia”. Ella del seu fillet, que broda com diu el salm 139: “Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l’ànima. Res del meu cos no et passava per alt, quan jo m’anava fent secretament com un brodat en el fons de la terra”. I Jesús que pren la “fesomia” de Maria. Es produeix el primer miracle que farà exultar Maria; per això el salm responsorial, avui sorprenentment, és el Magnificat, que té lloc en l’encontre amb Elisabet, la seva parenta que es troba avançada en la mateixa situació, en estat de bona esperança. Avui aquest diumenge es tenyeix de femeneïtat amb una tendresa que només poden sentir les mares, benaurades elles, que portaren el goig de gestar un fill per al món i per a Déu. Oh, la maternitat, quan lliurement s’espera el primer fill! Ja se’l somia, ja l’aneu sentint, ja en veieu anticipadament tota la seva trajectòria vital. Mai serem prou agraïts a les nostres mares. ¡Maria és el referent sobretot durant l’Advent i sempre! (Afegitó d’última hora: llegeixo a La Contra del 17 de novembre, que un físic, psicòleg, líder del moviment Reil·lusionar-se, fa d’entrada: “A molts executius de primer nivell els pregunto: “¿Quant temps fa que no abraces a la teva mare?” ¡Excel·lent pregunta!

                                               Ja, només començar l’eucaristia, hi ha un esclat de joia viscuda i testimoniada per Pau: “Germans (i germanes). “¡Viviu sempre contents, ho repeteixo viviu contents!” ¿Quin és el motiu de la nostra joia?: “El  Senyor és a prop”. Isaïes hi repica entusiasmat: “Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de felicitat, com el nuvi coronat amb una diadema, com la núvia que s’engalana amb joiells. El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”.

                                               Queda ben justificat aquest diumenge que pren el nom d’aquest context joiós de l’aire més de primavera que de tardor i que s’eleva com un cant admirat:Gaudete (¡alegreu-vos, estigueu contents!) Déu és tan a prop que se’ns ha entrat com una delicatessen en l’esperit de cadascú i de la comunitat.

                                               Cal rubricar-ho tot amb la col·lecta sempre rica i avui exaltant: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera, ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit”.

                                               Algunes reflexions: l’Encontre, la vinguda, la trobada ens omple a tots els que sentim el nostre Déu i Senyor tan endins! ¿Com és possible això? Doncs, desperta tu que dormites, desvetlla’t, posa atenció que avui de totes totes ja tenim un Nadal anticipat. L’Esperit reposa sobre cadascun de nosaltres: tenim missió: “El Senyor ens ha ungit, ens ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn a la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. La missió és traspassar aquest goig gratuït i encomanadís. Tota la festa d’avui té un to delicadament femení, prompte a la tendresa, sobretot a les mares que han portat al món un fill d’home i un fill de Déu a la vegada. “Aclamo”: tot canta avui en el cor de tots que tenen finor de l’Esperit en el seu esperit.

                                               L’expressió d’Isaïes: “El Senyor farà germinar (=procés del desenvolupament, del creixement inicial en el claustre matern, silent, que apuntarà un brot de vida. ¿Què farà germinar? No res menys que el benestar. Paraula enyorada des de fa vuit o nou anys en el terreny socioeconòmic i que ens ha fet passar de l’Estat de Benestar a l’estat de benestar, ple de goig, alegria “alegria que ningú no ens podrà prendre”. Ja sabeu com l’OMS defineix la salut: “estat permanent de benestar físic, psíquic, social i afegim nosaltres, espiritual”. Benestar que seria un trobar-se bé amb un mateix, quan res et pren la quietud, i tens el sentiment de dir: “Què bé s’està quan s’està bé”; allò del capítol sisè de Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu, què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿Què val més la vida que el menjar i el cos, més que el vestit?” Segueix el bo de Mateu: “Mireu com..., fixeu-vos, no us preocupeu, busqueu primer el Regne de Déu i per el que Ell vol, i tot això (=l’esmentat més amunt en aquest paràgraf, un dels més poètics i més assossegadors), tot això us ho donarà de més a més. “No us preocupeu pel demà...” Sí, ja sé que no tothom ho pot dir tot això, i ens reca tant...!; i ho tenim com una injustícia estructural. La salut física tantes vegades va de bracet amb la psicològica o mental, social i espiritual... Estiguem contents amb “la joia de l’evangeli”. Sant Pau avui ens acomiada amb una benedicció ( goig dels goigs): “Què Déu mateix, el Déu de la pau, us faci del tot sants, i guardi totalment irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per quan retorni nostre Senyor Jesucrist. Déu que us crida, és digne de tota confiança; Ell ho farà així”.  “Joia que ets del Déu guspira, /generada dalt  del cel/: vent de foc el pit respira/, sota els plecs del teu sant vel./ Si ajuntar-se els cors demanen / que un mal vent va separar,/ tots els homes s’agermanen/ on tes ales van tocant. (himne a l’alegria. Schiller – Maragall)

                                               ¿Encara hi ha pessimistes, encara hi ha desesperançats entre els cristians? Som creadors i oferents de joia per a aquells als quals en el baptisme han estat ungits. Als desvalguts, als pobres. Si no podem donar gairebé res, almenys donem el cor i l’afecte... I fem que no quedin exclosos del millor desig i expectatives d’un món més just i més fratern. Voluntariat, atançament, donar-nos allò que ens sobra...

                                               El goig  no és complert si no ens porta a compartir-lo amb els necessitats. És també a través nostre que ells han de gaudir, com més es pugui, d’aquest estat –en minúscula- de benestar físic, psicològic, social i espiritual. Ja ho deia Camus: “¿Quin dret tinc jo a estar feliç, joiós, quan hi ha tants que estan sumits en les necessitats primàries?” El goig de l’Esperit de que gaudim gratuïtament ens ha de portar com de la mà a ajudar aquells que tenim “a prop”, perquè en ells també celebrarem un Nadal de generositat, sabedors de que en tot el que fem per qualsevol d’aquests petits, d’aquests ignorats i exclosos hi trobarem Crist mateix en ells; i així serem finalment benaurats. Quin gust en el fons! No ens ho perdem, ans siguem-ne conscients i sapiguem qui i com i perquè i per a què ens han obert les rescloses del goig en l’Esperit. No perquè en gaudim nosaltres sols; el goig és per donar-lo, és sempre transitiu.

                                               Acabem amb aquest crit  encomanadís de Pau tant d’advent com nadalenc, com plenament evangèlic: “Estigueu contents. Us ho repeteixo: viviu contents. El Senyor és a prop. I tant, i tant, germans, germanes!


                        Diumenge III d’Advent, 14 de desembre del 2014.  Sabadell

divendres, 5 de desembre del 2014

Homilia del diumenge 07/12/2014 del P. Josep Mª Balcells

PRECURSORS

                                               S’obre així la Carta als Hebreus: “En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament parlà als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot”. Tornem una mica més endarrere i serà Zacaries qui profetitzarà dient del seu fill, Joan Baptista: “I a tu, infant et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant  del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber  al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”.

                                               També podríem posar com a precursors, Elisabet que, en una exultació sens mida, exclama davant de Maria, la precursora per excel·lència: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. ¡Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’anunciat, es complirà”

                                               Pre-cursors: que passen davant, que porten un missatge important i que faciliten el camí d’un que vindrà, que el precedeix, que porta la Bona Nova de que, qui vindrà és Algú  que és esperat des de temps i temps. D’Algú que sadollarà l’esperança sostinguda de que vindria. I de que ompliria a vessar tota una tardança que es convertiria en goig i plenitud dels que han mantingut aquesta joiosa -també potser esforçada- espera. No menys que és  a Déu mateix a qui s’espera. “Parleu amorosament a Jerusalem. Crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud. L’esperat porta la certesa d’un alliberament”. Per això el missatger –Isaïes altra volta- s’exalta i exulta del goig que anuncia. Caldrà aplanar la ruta, facilitar la vinguda. Caldrà sentir-se “concernit”. Ja havia acabat la proclamació feta el diumenge passat, dient emocionat: “Cap orella no ha sentit, ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de Vós, que salvés els que esperen el Ell”, malgrat les infidelitats que hi havia posat per entremig, “Vós veniu com el nostre Pare! Nosaltres som l’argila i Vós el terrisser, tots som obra de les vostres mans”. “Digues –continua avui Isaïes, prenent les paraules que Déu li ha posat als llavis- digues a les viles de Judà: “Aquí teniu el vostre Déu i és Salvador” i té el seu Capteniment amorós de sempre:  “Vetlla com un pastor pel seu ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. ¡Oh, quin Déu amb tanta tendresa! De veritat hem d’exclamar: “Senyor feu-nos veure el vostre amor”. ¡Quins presagis ens porta Déu en la veu del seu missatger! Tot el salm 84 n’és l’expressió més cabal: “Jo escolto què diu el Senyor i Déu anuncia la pau al seu poble. El Senyor és a prop per salvar els seus fidels i la seva glòria habitarà al nostre país. La fidelitat i l’amor es trobaran , s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà a la terra i la bondat mirarà des del cel... La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. Tota espera quedarà més que acomplerta, amb els excessos d’un Déu pròdig.

                                               Com hem de respirar el goig que se’ns anuncia i que se’ns en fa una pregustació, anunciat i acomplert al mateix temps. Sadolla el present i ens obre tot un horitzó de major plenitud. Advent ja és Nadal i Pasqua i Pentecosta a la vegada; i el Senyor es queda en la mesura del nostre acolliment, ens dóna el goig de tenir-lo i de tenir-lo més i amb escreix. Paraules que són la saviesa viscuda i els aprofundiments que aniran venint. Ja ho dèiem que una paraula clau de les “divines” són els adveniments successius que esdevindran esdeveniments! No és cap somni, no és cap exaltació passatgera, és una certesa confirmada per successives experiències. Ens pot fer vergonya que la fe que la tenim “per obra i gràcia” del Déu que ve i ve i ve; i que tants altres no l’han assaborida, que l’ignoren, que la substitueixen per moneda devaluada. ¡Com ens agradaria que la poguéssim compartir! Benaurats  els que viuen en un Advent permanent i que el trasllueixen i així inviten a compartir-lo. ¡Que el nostre Advent sigui un Advent obert, radiant, creïble i accessible!

                                               Ara és el moment oportú per obrir la col·lecta que voldríem compartir amb quants més millor: “Déu omnipotent  i ple de bondat, feu que les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre del vostre Fill i que el coneixement d’aquell que és la vostra saviesa ens faci participar de la seva vida”. “Obriu en el desert una ruta al Senyor; aplaneu a l’estepa un camí per al Senyor que ve i que li sortim a l’encontre”.  Acollir essent acollit. Això és en tota profunditat una abraçada evangèlica, és com un compartir sopar amb Ell, és com una comunió de vides que es fonen, i que es “con-formen” i es “trans-figuren”. Pura efectivitat i plenitud d’afectivitat, ¡oh dolç Encontre!  És  els Advents i el Nadals anticipats. Viscuts cada dia... És la “síndrome de Simeó” amb el “Noi de la Mare” en braços i beneint Déu,  tot dient: “Ara, Senyor, me’n puc anar en pau, ja que he vist i viscut el què m’havies promès: els meus ulls han vist el Salvador”.

                                               L’evangeli d’avui lliga i anusa la veu d’Isaïes amb la veu del nou profeta, Joan Baptista, que cita l’exultant Isaïes. Diu, en efecte, Marc, només començar el seu evangeli: “El profeta Isaïes ha escrit: “Jo envio el teu profeta missatger, perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. Complint això, Joan comença a batejar en el desert” Tot un joc de profetes, sí, manoi! ¿Qui s’apunta a fer de profeta, a fer de precursor? Se’n necessiten colla i colla! Hem de donar resposta a Francesc, el nostre papa estimat: “Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió”, convertint-nos en un Advent universal. Clar. Evangelitzats per poder ser evangelitzadors, És posar tota l’Església en estat de bona esperança, com Maria, estel del matí. És “l’Església en sortida” que segons Francesc, “és la comunitat de deixebles missioners que “primeregen”, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen”, com ens diu a l’exhortació: “La joia d’evangelitzar”, escrit programàtic segons el voler de Francesc. Hauríem de fer el propòsit de llegir-la tota sencera, seria fer un acte de sintonia amb l’esperit del papa i seria com un agraïment concret a la seva il·luminada persona. Acaba aquest paràgraf, dient: “L’Església evangelitza i s’evangelitza amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font de renovat impuls donador”. També ell, Francesc, ens és un admirable precursor. Va al davant i obre camins i ens guia cap a Nadal i les Pasqües. Ens és el millor Profeta que avui ens ha enviat el Senyor! Gràcies!

                                               Acabem amb un dels prefacis sobre el qual en Bernabé Dalmau estructura el seu llibret “Viure l’Advent”.  Emaús, n. 73, ben recomanable:
                                               “Aquell que anunciaren els oracles de tots els profetes.
                                               Aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge,
                                               el que Joan proclamà com el que havia de venir
                                               i el mostrà ja present enmig dels homes;
                                               és Ell mateix que ara ens dóna el goig
                                               de preparar-nos per al misteri de Nadal.
                                               Que Ell ens trobi vetllant en l’oració
                                               i cantant la seva lloança”.


                                   Diumenge II d’Advent, 7 de desembre de 2014.  Sabadell

dijous, 27 de novembre del 2014

Homilia del diumenge 30/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

LLIÇÓ INAUGURAL DEL NOU CURS LITÚRGIC

                                               Com és costum en les institucions d’estudis a nivell universitari, avui començarem un nou trajecte, un nou curs acadèmic i experiencial, per tal d’aprofundir en el que és el nucli de tot l’any litúrgic:el misteri de Jesús.  Això queda ben palès en l’himne cristològic amb el que Pau escrivint al efesis els obre portes i finestres, els desvela el que en dirà designi secret: “(Déu) ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” Faríem bé de llegir-lo tot sencer. (Ef 1, 1-14)  Aquest designi de gràcia – decisió en diu Pau - és com una “volada” a través de tot el NT., com ho deixa patent aquest llibre de Raymond E. Brown, un preclar biblista que en un estil molt planer i llegidor ens obre a una entesa global de l’any litúrgic i que té per títol: “Llegim els evangelis amb l’Església” i per subtítol “Des de Nadal a través de la Pasqua”.

          repetició del de l’anyada passada. És –ha de ser- com un curs superior al de l’any darrer. Diu Pau: “La riquesa de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit  tota la saviesa i penetració que tenim”. Curs nou, perspectives noves, la sorpresa es manté oberta. “No ens cansem de pregar –diu Pau als de coloses (1, 9)- demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit” i també: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell  ens dóna entre els sants”.
                                     En encetar el nou Advent volem precisar que no és una

                                               Aquest nou “curs” aprendrem “coses”, actituds i valors evangèlics nous. Ens guiarà el mateix Jesús en la interpretació de Marc, complementària a la de Mateu, mestres tots dos de l’evangeli.

                                               Deia Brown ·”des de Nadal  a través de Pasqua” o dit d’una altra manera: Des del “misteri de l’Encarnació” a través del “misteri de la Resurrecció”. Ambdós són cares complementàries, interactuants de tot el Misteri de Jesús. A començar per l’Advent-Nadal sota el signe de la Pasqua-Pentecosta. Tots dos moments àlgids de la litúrgia que s’il·luminen mútuament. Advent: “jo sóc el qui ve” en present. Un present enriquidor i permanent, consumat en un “Jo estaré amb vosaltres, cada dia...” El programa que sintèticament es mostra  des del començament del curs, ens reafirma en el que s’anomena decididament “el seguiment de Crist”; tot un procés que ens portarà de sorpresa en sorpresa, si sabem trobar els moments de gràcia en què anirem fent una immersió en Jesús, propòsit i meta que se’ns proposa. Cal advertir que un mateix camí no es fa mai dues vegades de la mateixa manera. Tots som diferents per la “presumpta” maduració del que peregrina, pels seus “ulls nous” i pels també renovats acompanyants amb qui fem renovament el camí. La primera lliçó-proemi la prenem de Pau als gàlates: “Germans, vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes, sinó per la revelació de Jesucrist. La primera revelació ens la dóna Joan: “El que és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria... De la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”.

                                               Això és el que reviurem tots els creients i deixebles en Jesucrist, des de bon començament i més i més al llarg de tot el trajecte litúrgic-espiritual. En l’Advent s’obren les rescloses del camí vers la plenitud de la Pasqua fent rememoració de tot l’AT., prefigurat sobretot en Isaïes, de qui l’Advent en va ple, en qui veiem condensat tot el camí de revelació que va fer el poble escollit. D’ell, d’Isaïes, se n’ha dit que és com el “cinquè evangeli”. En efecte, avui, primer diumenge d’Advent, ja sentim el profeta que ens diu: “Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de Vós, que salvés els qui esperen en Ell. Vós veniu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins”. Isaïes ens acompanyarà els tres primers diumenges d’Advent. L’Advent vol dir vinguda-trobada. Farem amb Isaïes un camí ral, aplanat, fàcil de fer, perquè ell ens diu en nom de Déu: “Aquí teniu el vostre Déu”, envoltat de vels de misteri, això sí, i sempre... Diu Pau: “Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona (home, per tant, com nosaltres, però tan diferent, tant...!), nascut sota la llei (jueu de cap a peus, encarnat en un temps i en un lloc, nascut en la història concreta), perquè rebéssiu la condició de fills. I la prova que som fills de Déu és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu fill que crida Abbà, Pare (Ga 4, 4-6).

                                               La invitació que sentirem una i altra vegada aquests dies és: “Estigueu atents, vetlleu...” “I això que us dic a vosaltres ho dic a tothom”, per tant, a nosaltres. Ara, després de sentir-ho tantes vegades –Advents i Advents-, ha agafat unes tonalitats més madures, no de por, tot el contrari, ara ens sona a invitacions d’amic a no deixar escapar sense fruitar aquesta vinguda que ja tenim experimentada per haver-la gaudit anys ha, però ara amb més intensitat, amb més intimitat, amb més mística, és a dir, amb una experiència desbordant. Ara és l’hora de la gran veritat, de que les paraules esdevinguin vivències, proximitat en el goig d’una nova i esperada expectativa que res –en la mesura de la nostra finor espiritual, aconseguida per gràcia- res ens sigui una repetició. Tot és nou, tot ha de ser nou. Advent nou, vida evangèlica nova. Francesc diu: parlant d’una eterna novetat: “Crist és l’evangeli etern i és el mateix ahir i avui i sempre, però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”. (La joia de l’Evangeli).

                                               No perdem de vista que l’Advent és com la condensació d’una expectativa secular en el poble de Déu. El poble esperava un Messies alliberador ¿del pecat, de les infidelitats a l’Aliança? ¿Com, quan, de quina manera?; tot això quedarà patent en les narracions de la infància de Jesús. D’allí es constata que Jesús era, nascut de Maria, el Messies o Rei ungit del Casal de David i Fill únic de Déu per obra de l’Esperit Sant. La veritable identitat de Jesús és coneguda només per revelació de Déu (en les diferents anunciacions: de l’àngel Gabriel, a Maria, a Josep, a Elisabet, als Mags, a Simeó i Anna. Només el punt de partença, suficient, però, i... després un llarg silenci de vora vint anys. Però la partença d’aquesta revelació ve precedida d’una esperança, on s’havia perdut el fil conductor, car s’estranyaran  que el Messies no sigui un Rei alliberador de la causa dels jueus, en aquell temps, contra els romans. Esperaven un Messies zelota, revolucionari, ai las!

                                               Els càntics o himnes de lloança, atribuïts a Maria (el Magnificat), a Zacaries (Benedictus), a Simeó (Nunc dimittis) són un mosaic de records de l’AT., gairebé cada línia té un paral·lel en els versets dels profetes o dels salms. En particular el Magníficat de Maria segueix de prop el patró del càntic de lloança que Anna recita després de la concepció i naixement de Samuel (I Samuel 2, 1-10).

                                               Qui va escriure aquests capítols sobre la infància de Jesús  sabia i volia condensar tot l’AT. i així obrir els batents del Nou, esdevenint com una frontissa, com un pern que ajunta ambdós testaments i que cal no oblidar-ho. No perd gens de singularitat amb el fet de que subratlli la continuïtat. Yahvé és el Déu Pare i el Verb i l’Esperit Sant. Primer la Paraula de Déu i després ja vindrà tota la poesia que hem posat en la vivència d’aquests esdeveniments, tan estimats pels records d’infància que hi tenim. No és pas sobrera, però fem passar davant l’exegesi bíblica. Això donarà més profunditat a la narració i al goig de contemplar-ho un any i un altre. Bon Advent, millor Advent! El misteri de Jesús és qui “primereja, qui s’involucra, qui acompanya, qui fructifica, qui festeja”, com diu el papa Francesc d’una Església en sortida en la comunitat de deixebles missioners, o evangelitzadors. Ara, ja podeu obrir els esclats de lluminàries que no podran ofuscar l’arrel de tot, la festa del cor: Déu és un de nosaltres! Se’n diu Emmanuel. Bon Advent per tenir el millor Nadal!


                        Primer diumenge d’Advent, 20 de novembre de 2014  Sabadell

divendres, 21 de novembre del 2014

Homilia del diumenge 23/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

“EL  PÒRTIC  DE  LA  GLÒRIA”

                                               Ja la setmana passada glosava el decurs de tot l’any litúrgic com un suposat “pelegrinatge pel camí de Sant Jaume”. Avui fem l’arribada virtual a Santiago de Compostela, tot fent bocabadats una atenta i pausada meditació davant per davant d’aquesta obra extraordinària, després de fer una besada d’arribada ritual als peus de Sant Jaume que va vestit de pelegrí amb un bastó de caminant a la mà. A l’imponent pòrtic hi ha una gran pàgina de l’eucaristia del cel i que ens pot servir com  d’una panoràmica celestial de fons per tal de celebrar la clausura d’aquesta nova anyada que hem fet pel camí litúrgic en el que ens ha acompanyat fins al darrer dia, o sigui avui mateix, l’evangelista Mateu. Celebrem, doncs, la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, àdhuc com ho diu a la col·lecta, Rei de l’Univers (de tot del tot). Així posem punt i final a tot l’any transcorregut.

                                               Desgranem punt per punt tots els textos de la Missa: Ezequiel a la primera lectura subratlla l’acció d’aplegar tot el ramat (l’univers enter de la creació) per part de Déu. És la seva misericòrdia la que el mou a atendre totes les ovelles disperses arreu, amb la declarada acció de conduir-les totes sota el guiatge amorós d’un sol i únic pastor. Rubrica com sempre amb el salm 22 que canta la sol·licitud de qui ens guia i ens mena. Només cal posar-nos cadascú de nosaltres en l’acció de la figura del nostre pastor, el Senyor, en qui hem posat tota la nostra confiança, perquè hem experimentat una munió de vegades el seu tracte exquisit: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”, i va explicitant la variada manera de mostrar-nos-ho, “oh, sí! la seva bondat i el seu amor que ens acompanyen tota la vida!”.

                                               Pau a la seva carta als corintis ens confirma, dient que Jesucrist ressuscitat, el primer d’entre els morts, ens obre la deu de la vida ressuscitada a tots “els qui són de Crist”, acomplint així el desig explícit de fer-nos participants del Regne. Crist posarà en mans del Pare tota la humanitat rescatada de l’esclavatge i ornada de boneses i de gràcies. Amb un final únic, recapitulador de l’obra de la creació (Pare), de regeneració (Fill) i de santificació (Esperit Sant), quan finalment “Déu serà tot en tots”. Així es pot condensar tot el llarg pelegrinatge de la humanitat i del cosmos en un final donat gratuïtament. Un “the end” extraordinari que ens portarà la certesa de que”la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots els béns”.

                                               Sant Mateu ens donarà l’última lliçó amb l’evangeli dels evangelis que és aquest memorable capítol 25, en el que en forma de judici -forma de les Escriptures mol sovintejada- ens mostra ja a l’avançada la forma, el camí i les actituds que ens han de portar a segellar la nostra vida amb aquell desitjat: “Veniu beneïts del meu Pare i preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”.

                                               És una narració que “sorprèn” per bé i per mal amb uns intensos quan i ¿quan?... Jo tenia, era, estava malalt, etc, i ¿quan us vàrem veure...?,  fent així un repàs de les obres de misericòrdia fetes als “seus” que es transmuten a fetes a i en Ell mateix.

                                               La gran sorpresa és que es judicarà a la fi el primer manament a través del segon que definitivament n’és la prova com ja ens deia Joan al seu evangeli i cartes.

                                               Aquesta “sorpresa” que envaeix totes les persones, tant les de bé i d’accions de bon samarità, prescindint de que ho fessin amb motivacions explícites en nom de Déu i de la fe en Ell, o bé fetes només per bon cor, per humanisme, podríem dir. Déu és honorat en els “germans meus”, sabedors o no, que “m’ho fèieu a Mi”. Aquí hi ha la sublimitat d’aquesta manera de “jutjar” el que hàgim fet...

                                               Aquest és el darrer “secret de la vida” i de com ens anirà quan estarem davant de Déu. Déu està en cada humà, en cada cosa, fins al punt que als que no coneixien Déu, Crist, l’Església se’ls manifestarà favorable al final del pelegrinatge, per les seves accions i atencions als germans “meus”, perquè sempre “m’ho fèieu a Mi”.

                                               D’aquest passatge que se n’ha dit la “paràbola dels bons ateus”, deixa el cor perfumat i ple de certeses àdhuc per a aquells que tenint fe, no la veuen en llurs fills i néts. És la pàgina més consoladora de tot l’evangeli. Si els “teus” malgrat no “practiquen”, àdhuc si diuen que no creuen, però tenen el cor, les mans, tota la seva disponibilitat de servei i d’humanitat envers els desfavorits tots, tots, tots tenen lloc i dret a sentir-se cridats, beneïts, oberts a posseir el Regne. ¡Gent gran no us inquieteu per res! El Pare té cura de tots els seus fills, a tots estima entranyablement... Pares intenteu que es facin humans, que Déu ja els farà divins!

                                               Així ja ho deien sant Joan de la Creu: “En darrera instància sereu jutjats només per l’amor” o bé Pau, dient “l’amor no passa mai”.

                                               Els camins poden ser diferents a nivell de creences, però si l’acció de qui sigui és en favor dels “germans meus”, de la humanitat (ecologia, respecte, altruisme, pau i justícia) els serà tingut en compte; el fil d’or  de tota ètica passa pel servei als que són els marginats, els exclosos, els desafavorits.

                                               Déu té oberts sempre els camins que porten al seu cor, tot i que potser en són ignorats. Respirem tots. L’última paraula la té el segon manament que en definitiva és el mateix que el primer. Diu Jesús que són un de sol. Només és passar del meravellós implícit a un explícit que al final Déu els tindrà com a bons l’un com l’altre. Déu és una plenitud de misericòrdia que no sabrem entendre fins que ell conduirà la turmentada humanitat fins a les estances que ens esperen. No us inquieteu per res. Déu vetlla i condueix suaument tots els seus fills, per bé que ho faci per camins insospitats.

                                               En un principi volia dir que aquest capítol ens confirma en que l’amor als altres és l’apoteosi del saber donar sense esperar-ne recompenses i pensava que el tema es podia resumir en la primera part del Parenostre, resat pel mateix Jesús, en la “pregària d’identitat” que ens va donar a requeriment d’un dels seus deixebles. En resar-lo intentem posar-hi l’esperit mateix de Jesús quan es dirigeix al seu Pare amb qui s’identifica. Ensenya’ns el camí li diu Tomàs: “Si que aneu retardats en la meva coneixença!”: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” “Estima com ets estimat i fes el que vulguis”. Aquest és el vertader acabament de Mateu. Aquest és el vertader “final de curs”. Ara podem entendre millor l’última frase de l’evangelista Mateu en el seu escrit: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ara sí el the end definitiu! Aquest és el Regne de Jesús, Regne universal i etern, Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Més amunt o més endins no podem anar... Plena confiança i sempre joc net i segons la pròpia consciència. Això és tot.


                        Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, diumenge trenta quatre o darrer de durant l’any, 23 de novembre de 2014.   Sabadell

diumenge, 16 de novembre del 2014

Homilia del diumenge 16/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

                                             L’ARA  I  L’AQUÍ  DE  JESÚS  I  NOSTRE

                                               “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a arribar a la meta”.  Així acaba l’evangeli de Mateu, justament ara que estem a les acaballes de l’any litúrgic. Mateu ens ha anat acompanyant enguany durant aquest llarg recorregut que és com un gran pelegrinatge en què anem fent “Sagrada commemoració de l’obra salvífica de l’Espòs diví de l’Església. Cada setmana, el dia que es diu diumenge, commemora la Resurrecció del Senyor, i, a més, la celebra una vegada a l’any, en la gran solemnitat de la Pasqua. Conjuntament  amb la seva benaurada passió. I desplega durant el decurs de l’any tot el misteri de Crist, des de l’Encarnació i la Nativitat fins a l’Ascensió, fins a la Pentecosta i fins a l’expectació de la benaurada esperança de l’adveniment del Senyor. Tot celebrant així els misteris de la Redempció, obre a tots els fidels les riqueses de les virtuts i mèrits del seu Senyor, fent que s’els facin present tostemps; així els atenyen i s’omplen de la gràcia de la salvació”. (Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia).

                                               Amb Mateu hem après tantes coses del Mestre. Ens ha encomanat “La joia de l’Evangeli”. Després de trenta tres etapes de camí podem dir que Jesús ens és més proper, més viscut, més íntim. Cansats perquè caminar no deixa de ser una carrera d’obstacles, el primer dels quals som nosaltres mateixos, perquè veiem que Ell ens demana una mica més en els tombants de cada dia. “L’Església és, per crida que ens fa el papa Francesc: “en sortida”, tots som cridats a aquesta nova sortida missionera, cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”. La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment es configura com a comunió missionera” Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. La joia de l’evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”. (papa Francesc). “Tota l’evangelització ha d’alimentar-se de la Paraula de Déu, en ella hi està fundada, escoltant-la, meditant-la, vivint-la, celebrant-la i testimoniant-la. Per tant, fa falta formar-se contínuament en l’escolta de la Paraula. L’Església no evangelitza si no es deixa contínuament evangelitzar. És indispensable que la Paraula  de Déu “sigui cada vegada més el cor de tota activitat eclesial”. “La Paraula de Déu escoltada i celebrada sobretot en l’eucaristia, alimenta i reforça interiorment els cristians i els fa capaços d’un autèntic testimoniatge evangèlic en la vida quotidiana. L’estudi de les Sagrades Escriptures ha de ser una porta oberta a tots els creients... L’evangelització requereix la familiaritat  amb la Paraula de Déu i això exigeix a les diòcesis, parròquies, i a totes les agrupacions catòliques, proposar un estudi seriós i perseverant de la Bíblia, com també promoure’n la lectura orant personal i comunitària”.

                                                           No és tan sols els diumenges, sinó cada dia ens podem alimentar de la Paraula. Tenim uns llibrets adequats per fer una bona immersió en allò que en diem la lectura contínua de la Bíblia des de casa. Pot esdevenir com una Eucaristia domèstica, perquè podem llegir-la diàriament tal com ens la proposem de seguir-la i així alimentar-nos-en. Tenim per exemple “La missa de cada dia” “Paraula i vida 2015” de l’editorial Claret, també “les Paulines “ us poden oferir altres llibres similars. En el full dominical hi podeu trobar les cites de les lectures corresponents a cada dia utilitzant la Bíblia directament. Radio Estel us podrà fornir també d’emissions de Laudes i Vespres i de comentaris a les lectures. És important sentir-nos pedres vives i escollides d’un Església que va creixent a mesura que anem creixent nosaltres, sabent que ens ha donat l’administració d’uns talents, d’unes responsabilitats adequades a les nostres capacitats, de forma que -si jo no responc- ningú no ho pot fer per mi. Som interdependents i tots tenim crida particular. Diu la col·lecta d’avui: “Feu que puguem servir-vos sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”

        la fe. M’agrada l’expressió de la “llei de la transparència” en lectura evangèlica, que ens permet de veure necessitats d’afecte, poder fer gestos de solidaritat, fer-nos més presents on calgui donar la mà a qui o a què sigui. Benaurats els nets de cor, perquè Déu els farà l’ullet en els que trobem ací o allà. Els ulls de la fe són més penetrants i ens permeten de llegir entre-línies en la realitat, on s’hi amaga potser “una visita inesperada”. Amb això ja en tenim ben bé prou. No és la mort la que ens esperona sinó la vida, la quotidianitat. Per als qui sabem  que no som amos de la nostra vida, sinó que la tenim per a fer-la fruitar, hem de dir com Pau: “tots som fills de la llum i del dia”, mentre el temps ens obri “la rosa dels temps” per fer bé als quatre horitzons obrant evangèlicament. Vetllar, ull viu que no ens perdem les oportunitats de fer gestos evangèlics i evitem la pesantor de vida que ens ensopeix i ens endormisca quan el que toca és aprofitar la vida, donant-la. ¡Ah, i en les coses de la vida domèstica que són les que ennobleixen el cada dia! Els Proverbis fan l’elogi  de l’esposa feinera, bona administradora de casa. Mares i àvies que fan graciosament el que poden per tenir el niu càlid  i tenen la tendresa sempre a punt, per poder deixar el nostre petit món una mica millor de com l’hem trobat”.
                                                   Matí i/o vespre omplim-nos de Paraula de Déu. Sintetitzem en una frase, allò que més ens ha “tocat” i anem-la recordant, sabent que Déu ens estima i que el seu amor ens demana una personal correspondència. Cada dia uns minutets de sintonia amb les lectures de cada dia i “Apa, somriu que Déu t’estima”, que era el lema d’un company meu molt estimat. I a servir s’ha dit..., disponibilitat a descobrir en l’altre el rostre de Déu. Estar oberts amb ulls humans i amb els ulls de

                                               ¡Ai!, sempre penso que si hi manca a tot viure una base d’un humanisme planer, senzill, després ens mancaria la finor espiritual per entendre l’evangeli. “Aneu, diu Jesús i ho repeteix el papa Francesc, feu-los deixebles meus i ungiu-los amb la presència trinitària, tan i tan propera, que ja ho diem avui en l’aclamació abans de l’evangeli: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres. Qui està en mi dóna molt de fruit”.

                                               Abans de rendir l’últim tram  del viatge litúrgic d’enguany, mirem fins on hem progressat evangèlicament: evangelitzats i evangelitzadors. Diumenge vinent arribem al final de la cursa o pelegrinatge, meta i festa del “nostre camí de sant Jaume”, amb la solemne entrada al Pòrtic de la Glòria, mai tan ben adequat ala festa de Crist Rei. Benvinguts a la casa del nostre Mestre estimat i amic del nostre caminar com amb els deixebles d’Emaús.  Gràcies en siguin donades a Déu...

                        Diumenge XXXIII de durant l’any, 16 de novembre de 2014   Sabadell