dilluns, 23 de desembre de 2013

Homilia del Nadal 2013 del P. Josep Mª Balcells

NADAL, ARA I AQUÍ: AQUÍ, PAU; I ALLÀ, GLÒRIA

                                               El Nadal se’ns ha omplert de tòpics. Nadal és una panera que ho resisteix tot per dispar acumulació. Potser és la festa més universal i com a tal la més pluriforme. Cada país hi posa les seves particularitats, des de les més properes a l’evangeli fins als devessalls de llums i dels aparadors que fan l’ullet consumista insistentment, farcits d’impossibles per a un temps de precarietat. Si em pregunteu d’una manera genèrica i sense fer matisacions i excloent més o menys afinades reflexions des de la fe, us diré que ja m’està bé; que el Nadal es podria definir per a molts com el dia de l’amor més tendre per a les coses humanes més estimades: la família, en primer lloc, on així es pugui esdevenir i celebrar en el sentit més dens i propi: els retrobaments entre tots i els intercanvis de novetats i dels records que dóna bo de rememorar, perquè aquest és el dia universal en que podem tornar-nos infants amb ingenuïtat i amb les picardies pròpies de la infantesa viscuda i reviscuda. Tot això i més de caire humà és bo i agradable, i no passa en va. Tots, ni que tan sols sigui a aquests nivells, en sortim millorats. Si no us feu de tant en tant com uns infants no sabreu qui sou, ni d’on sou, ni on aneu, sigui quina sigui la vostra edat cronològica.

                                               Però els cristians hauríem d’anar més a fons. No som possessors en exclusiva del Nadal. El Nadal no ens pertany a nosaltres; més aviat som nosaltres els qui pertanyem al Nadal. Per més preparacions d’Advent que hagim pogut fer: qui ve, què s’acosta, qui pren possessió de nosaltres és Déu, fet Nadó. És un intercanvi prodigiós i admirable: Déu en el seu Fill es fa home -se’ns dóna- perquè nosaltres entrem amb estupor i santa temença, conscients de la nostra fragilitat, en l’àmbit de Déu.

                                               El Pessebre l’hem de buscar en el nostre cor i cadascú i posarà i disposarà les “figuretes” segons li sembli més just i hi farà passar totes les figures a donar les felicitacions a la Mare (“Benaurada tu que has cregut…”) i al Pare, Josep, aquest home bo que portarà silenciosament en el misteri de Déu l’origen del que serà anomenat fill del fuster; i demanaran un darrere l’altre tots els que hi passaran i  que amb mans ungides de tendresa els hi deixin tenir bressolat el Nadó uns breus instants de glòria i poder-li dir amb el llenguatge dels sentiments tot allò que després posarem en joc, tot allò que Ell ens hagi dit en Paraules de Vida Plena: “Vine, segueix-me; fes-te pobre amb els pobres, Jo i el Pare som una mateixa cosa; m’identifico amb els necessitats. Descobreix que “no n’hem d’esperar a cap més d’altre” i li recitarà la profecia messiànica d’Isaïes. Fins que estableixis amb mi lligams de vida, d’estimació i d’amistat; fins i tant que no facis teva la meva causa i missió…Configurar-nos en Crist. Revestir-nos de Crist. Tenir els mateixos sentiments seus.


                                               Fem que el Pessebre sigui internament “vivent”, portem-li tots els qui estimem. Agenollem-nos tots a la vegada i demanen-li que se’ns obrint ben badats els ulls de la fe i que no veiem tan sols “el que veiem”, sinó que entreveiem l’Invisible en el visible i quotidià. Omplim-nos de tota la poesia d’Isaïes que ens ha acompanyat -dia a dia- aquests dies d’Advent. Agafem l’evangeli de la Infància llegint les pàgines, dels que en parlen, a l’inrevés , des del final de l’evaneli fins al principi, perquè aquest tipus de lectura retrospectiva ens donarà una visió omnicomprensiva del misteri de l’Encarnació, que és el fons del fons del misteri sempre inaccessible de tots els Nadals haguts i per haver. Déiem, seguint Espriu que hem d’anar al “misteri del llindar” o bé el que és el mateix fins al llindar o umbral del misteri. A Déu no hi ha ningú que l’hagi vist, però sí que hi podem fer aproximacions, intents d’anar de cor a cor, d’estimació a estimació, de gratuïtat a gratuïtat, de goig a goig. Sempre amb l’Evangeli a les mans i amb el cor a la mà.

                                               En Ell hi som tots, tinguem-ne o no consciència. Només cal adorar-lo, que és la paraula primordial de l’esdeveniment del Nadal.  …Van passant, la Mare plena de tendresa feta tota fe, Josep que estrena també paternitat “responsable” d’una cruïlla inesperada que se li ha obert en el seu camí d’obrer, sense més pretensions que portar endavant una família senzilla de poble, ser un jueu just i fidel, ara obert a les immensitats d’una crida angèlica que li ha obert els ulls i el cor i que el farà dels primers deixebles juntament amb Maria, la seva esposa. I passen voleiant i cantant un estol d’àngels pel pessebre que ja han assajat mil vegades a les alteses del cel i de Déu aquell joiós “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que estima el Senyor.  … I després passen pastors amb precises indicacions del “primer GPS”: en saben direcció i identitat. I hi passaran mags i l’estrella guiadora farà més kilovats de llum… I vindran la gent del poble i se’n faran creus del que diuen i veuen en el petitó. I pels nostres pessebres hi farem passar tots els “nostres” i es farcirant de conscienciosos i d’aturdits que menys en saben. I acabarem genolls en terra i tots aprendrem, per gràcia, a adorar. I es produirà la gran paradoxa d’entendre que només podem adorar l’únic Déu, perquè per més que ens ho diguin, de tota manera cadascú s’ha fet el “seu”; nosaltres sabem què i qui només podem adorar i adorar ho engloba tot: estimar-lo, escoltar-lo, veure’l on no es veu, servir-lo amb cor no d’esclau sinó d’amic... De Déu només n’hi pot haver un de sol; tots els altres pretesos, són quincalla. No senten, . res.

                                               I passades festes ¿despararem el pessebre? i ¿guardarem les figuretes per a l’any vinent en unes golfes…? I, ¿què farem durant tot l’any, del Nadal d’ara al que vindrà l’any vinent?  Seria molt millor no “desparar-lo”. Sé d’un sacerdot que el tenia parat a la taula de treball tot l’any. I no se’n cansava de mirar-lo amb ulls i ment lúcids, intuint mil coses que nosaltres no sabem veure ni experimentar. ¡Pregunteu-li a santa Teresina perquè va escollir com a nom de professió: “De l’Infant Jesús…!”  Sense “desparar-lo” del cor podrem tornar-hi de tant en tant i adorarem el Fill infantó i li demanarem a Maria que ens expliqui pàgines viscudes de Jesús i serà la nostra perpètua i millor catequista. I el pessebre se’ns convertirà amb el creixement del nen Jesús i, així, visitarem la Casa de Natzaret. I el veurem jugar i fer-se grandet, fent vida divinament humana i seguirem els seus jocs amb els amiguets i el seguirem amb les converses que farem amb la seva Mare i amb Josep i aprendrem a ser humils, senzills, oberts com són tots ells. Les experiències de Maria i de Josep, que saben el què no saben els altres, ens desxifrarant paraules, actituds que després ens meravellaran quan Jesús sigui gran i missioni. Maria en sabia un munt, perquè conservava en el seu cor mil petits misteris i encontres amb el seu fill. I després agafarem amb fruició nova tot el Nou Testament i l’entendrem millor perquè la infància és la terra d’on sorgeix l’adult. Les amistats d’infància i de joventut són les perdurables i alimenten de significació les obres del demà. ¡Què poc que en sabem de la vida de Jesús a Natzaret!; intuicions, sí… Ja ho he insinuat. Llegiu l’autobigrafia de Teresa de Lisieux. Quina més fina sensibilitat, quin evangeli més sa, més entenedor, més a prop dels senzills. Tota una espiritualitat: la infància evangèlica.

Les tres oracions col·lectes, les corresponents a les tres celebracions del Nadal. “Nit, alba i dia ple”:          
·        Senyor, vós feu resplendir aquesta nit santa amb la claror de la llum veritable. Feu que els qui a la terra coneixem el misteri d’aquesta llum, puguem també fruir al cel del goig que ella ens porta.
·        Déu omnipotent, mentre la nova llum del vostre Verb, fet home, ens penetra, us demanem que resplendeixi en les nostres obres la fe que ens il·lumina.
·        Oh Déu, que d’una manera admirable creareu la dignitat de la naturalesa humana i d’una manera més admirable l’heu restaurada. Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà compartir la nostra la nostra condició humana.


Nadal del Senyor, 25 de desembre del 2013  Sabadell