divendres, 20 de desembre de 2013

Homilia del diumenge 22/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

BENAURADA TU QUE HAS CREGUT, ESPERAT I ESTIMAT

                                               Maria, es l’excelsa deixeble de Jesús, en ella les virtuts teologals eren gairebé connaturals, les vivia com a mare i com a seguidora i deixeble de Jesús, el seu fill. “Qui millor que Maria -ens dirà Benet XVI en la seva encíclica Spe Salvi, que vol dir “Hem estat salvats en l’esperança cristiana- podria ser per a nosaltres Maria, estrella d’Esperança. Ella que amb el seu “sí” va obrir la porta del nostre món al Déu mateix. Ella que es va convertir en l’Arca de l’Aliança, en la qual Déu es va fer carn, es va fer un de nosaltres, va plantar el seu tabernacle entre nosaltres... Tu donaries a llum Aquell que era l’Esperança d’Israel i l’Esperança del món sencer. Per tu, pel teu “sí”, l’Esperança de mil·lennis havia de fer-se realitat: entrar en aquest món i la seva història. Tu t’has inclinat davant la grandesa d’aquesta missió i has dit ”Sí”. “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixi en mi les teves paraules”(Lc 1, 38) Acaba BenetXVI: “Tu romans amb els altres deixebles com a mare seva, com a Mare de l’Esperança. Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya’ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica’ns el camí cap al seu Regne. Estrella del mar brilla sobre nosaltres i guia’ns en el nostre camí” (L’encíclica és del nov. del 2007).

                                               I li posaren Emmanuel que vol dir “Déu-és-en-nosaltres. L’expressió Emmanuel surt quatre vegades: A Isaïes, al “somni” de Josep que desxifra el misteri de Maria, fecundada per l’Esperit Sant i també en els dos cants: L’al·leluia i en l’Antífona de la Comunió. Podríem dir que és el motiu principal de la litúrgia més propera a la festa de Nadal. I afegint-hi que el dia 18 és la festa de la Mare de Déu de l’esperança i que comença aquell mateix dia l’octavari de preparació per a viure amb més aprofundida experiència tot el misteri del Déu, entrat en la història. Per això diem a l’oració col·lecta: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui per l’anunci de l’àngel (Maria en primer lloc i després també Josep com diu l’evangeli d’avui) hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre fill, siguem conduïts per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Ja tenim el vincle dels tres misteris que jo estimo que són els més grans de la vinguda i estada entre nosaltres de Jesús: l’encarnació, la resurrecció i l’eucaristia.

                                               A més de l’encíclica de Benet XVI també Joan Pau II en va escriure una altra sobre Maria, que ell va titular Redemptoris Mater que no és més que una més de les que va escriure sobre el Redemptor, que d’elles en va fer com l’eix del seu pontificat, a començar per la primera, programàtica: “Redemptor hominis”. És de tots coneguda la seva devoció mariana... Primer vull donar tot el títol sencer que és més explícit: “La benaurada Verge Maria, en la vida de l’Església pelegrina”, fent-se ressò  de la constitució sobre l’Església que en el darrer capítol i com a floró de tota ella té per títol: “La benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de L’Església”  . Comença així aquella: “La Mare del Redemptor té un lloc precís en el pla de la salvació, perquè “quan arribà la plenitud dels temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui estàvem sota la Llei, perquè rebéssim la filiació adoptiva. I perquè sou fills , envià Déu als vostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abbà, Pare” (Ga 4, 4-6) I a continuació en fa com un resum: “Desitjo iniciar la meva reflexió sobre el significat que Maria conté en el misteri de Crist i sobre la seva presència activa i exemplar en la vida de l’Església. L’expressió “plenitud dels temps” vol posar de relleu no sols el vèrtex i com a conclusió d’un temps cronològic sinó i sobretot la maduresa o el compliment d’un període particularment important, perquè està orientat vers l’actuació d’una espera, que adquireix, per tant una dimensió escatològica, és a dir el compliment inesperat d’una promesa que se supera en escreix sobre el sentit de la mateixa espera. Tot l’AT queda desbordat i sublimat en el NT que comença en el si de Maria. Plenitud perquè insondablement el Pare envia a humanitzar-se el propi Fill, fet tabernacle d’una presència activa que ens fa germans seus, plenitud perquè l’Etern es fa Història, redimint el mateix temps, convertint-lo en temps de salvació, també perquè l’Església com a Cos Místic, engendrant el Cap ens engendra també a nosaltres que en som el Cos. L’Encarnació uneix definitivament Crist, Maria, l’Església, cadascú de nosaltres i la humanitat sencera. Prefigura l’Església “en marxa” un insistent retrobament amb el Crist, fita i camí per accedir a la unitat i comunió totals. Maria esdevé imatge, mirall, exemple i experta en Crist, al temps Fill i Redemptor seu. Cada moment ho és de gràcia i d’acompanyament en el camí o pelegrinatge, que és la millor lectura de l’ara i aquí. Maria serà per predestinació i per adhesió al pla de Déu la precursora del Fill, la que enceta el pelegrinatge de la fe i la que es mantingué més fidelment en unió amb el seu Fill fins a la Creu (de la Constitució sobre l’Església); d’aquí en provenen aquestes afirmacions complementàries: “A Jesús per Maria i a Maria per Jesús”. O bé aquelles altres: “Maria, filla de Déu Pare; Mare del seu Fill i Esposa de l’Esperit Sant”.

                                               El Vaticà II diu “que el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri de l’Encarnació”; Maria només s’esclareix també -i millor encara- en el misteri de l’encarnació que ella visqué d’una manera única. “La mare del Crist, sempre, però d’una manera molt particularment en els mesos de gestació, va anar vivint i rumiant “com serà possible, no la fecundació com a l’Anunciació, sinó quan viu  entranyablement el misteri d’unió de mare-fill. Tots els Advents més íntims i complets els tenim en les experiències de la seva gestació. En Maria particularment i en cadascú de nosaltres. Hem nat espiritualment de Maria. Segons Pau: inseparables per sempre el Cap  i el Cos místics de Jesús i l’Església. La maternitat divina ens pertany directament també a nosaltres. Podem tenir el goig de dir-li i tenir-la per Mare. La nostra fe, la nostra esperança es fonamenten també en Maria, Mare dels pelegrinatges de totes les virtuts teologals. És amb tota la raó que Maria “coopera amb amor maternal a la generació i l’educació de tots els creients”.

                                               “L’Església, reflexionant amorosament  sobre Maria, i contemplant-la a la llum del Verb fet home, penetra més a fons amb gran reverència en l’altíssim misteri de l’Encarnació i pren una semblança  cada cop més acusada amb el seu Espòs. Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, i quan és exalçada i venerada atreu els creients cap al seu Fill i el sacrifici d’aquest i cap a l’amor del seu Pare. I així l’Església buscant la glòria del Crist, es fa més semblant al seu excels Tipus: progressa sense parar en la fe, l’esperança i l’amor, i cerca i obeeix en tot la divina voluntat. D’aquí ve que en el seu treball apostòlic l’Església amb tota raó esguarda també cap a ella, l’engendradora del Crist, concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Verge justament perquè, per mitjà de l’Església, neixi i creixi també en els cors dels creients. Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’afecte maternal de que han d’estar animats tots els que col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes. (Const. n. 65)

                                               I acaba el capítol sobre l’Església en la Constitució esmentada, així: “Mentre som aquí vaig, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al poble en marxa”.

                                               Repeteixo que el dia 18 és la festa de la Mare de Déu de la Cinta i de l’Esperança i que comença l’octavari per preparar més intensament el Nadal, amb les antífones de la Oh!  Amb tota la raó invoquem Maria aquests dies amb aquesta invocació: “Mare santa del Redemptor, /porta del cel sempre oberta, /estrella del mar, /socorreu el poble caigut, / que vol aixecar-se de les seves culpes. /Vós que infantàreu el vostre Creador / amb admiració de la natura”.

                                               ¿I si algú em proporcionés aquella antiga Oració del “Sí”?

                        Diumenge IV d’advent, 22 de desembre del 2013    Sabadell