BENAURADA TU QUE HAS CREGUT, ESPERAT I ESTIMAT
Maria,
es l’excelsa deixeble de Jesús, en ella les virtuts teologals eren gairebé
connaturals, les vivia com a mare i com a seguidora i deixeble de Jesús, el seu
fill. “Qui millor que Maria -ens dirà Benet XVI en la seva encíclica Spe Salvi,
que vol dir “Hem estat salvats en l’esperança cristiana- podria ser per a
nosaltres Maria, estrella d’Esperança. Ella que amb el seu “sí” va obrir la
porta del nostre món al Déu mateix. Ella que es va convertir en l’Arca de
l’Aliança, en la qual Déu
es va fer carn, es va fer un de nosaltres, va plantar el seu tabernacle entre
nosaltres... Tu donaries a llum Aquell que era l’Esperança d’Israel i l’Esperança
del món sencer. Per tu, pel teu “sí”, l’Esperança de mil·lennis havia de fer-se
realitat: entrar en aquest món i la seva història. Tu t’has inclinat davant la
grandesa d’aquesta missió i has dit ”Sí”. “Sóc l’esclava del Senyor, que es
compleixi en mi les teves paraules”(Lc 1, 38) Acaba BenetXVI: “Tu romans amb
els altres deixebles com a mare seva, com a Mare de l’Esperança. Santa Maria,
Mare de Déu, Mare nostra, ensenya’ns a creure, esperar i estimar amb tu.
Indica’ns el camí cap al seu Regne. Estrella del mar brilla sobre nosaltres i
guia’ns en el nostre camí” (L’encíclica és del nov. del 2007).
I
li posaren Emmanuel que vol dir “Déu-és-en-nosaltres. L’expressió Emmanuel surt
quatre vegades: A Isaïes, al “somni” de Josep que desxifra el misteri de Maria,
fecundada per l’Esperit Sant i també en els dos cants: L’al·leluia i en
l’Antífona de la
Comunió. Podríem dir que és el motiu principal de la litúrgia
més propera a la festa de Nadal. I afegint-hi que el dia 18 és la festa de la
Mare de Déu de l’esperança i que comença aquell mateix dia l’octavari de preparació
per a viure amb més aprofundida experiència tot el misteri del Déu, entrat en la història. Per això
diem a l’oració col·lecta: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els nostres
cors. I feu que els qui per l’anunci de l’àngel (Maria en primer lloc i després
també Josep com
diu l’evangeli d’avui) hem conegut
l’encarnació de Jesucrist, el vostre fill, siguem conduïts per la seva passió i
la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Ja tenim el vincle dels tres
misteris que jo estimo que són els més grans de la vinguda i estada entre
nosaltres de Jesús: l’encarnació, la resurrecció
i l’eucaristia.
A
més de l’encíclica de Benet XVI també Joan Pau II en va escriure una altra
sobre Maria, que ell va titular Redemptoris Mater que no és més que una més de
les que va escriure sobre el Redemptor, que d’elles en va fer com l’eix del seu
pontificat, a començar per la primera, programàtica: “Redemptor hominis”. És de
tots coneguda la seva devoció mariana... Primer vull donar tot el títol sencer
que és més explícit: “La benaurada Verge Maria , en la vida de l’Església
pelegrina”, fent-se ressò de la
constitució sobre l’Església que en el darrer capítol i com a floró de tota
ella té per títol: “La
benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de L’Església”
. Comença així aquella: “La Mare del
Redemptor té un lloc precís en el
pla de la salvació, perquè “quan arribà la plenitud dels
temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè
redimís els qui estàvem sota la Llei, perquè rebéssim la filiació adoptiva. I
perquè sou fills , envià Déu als vostres cors l’Esperit del seu Fill, que
clama: Abbà, Pare” (Ga 4, 4-6) I a continuació en fa com un resum: “Desitjo iniciar
la meva reflexió sobre el significat que Maria conté en el misteri de
Crist i sobre la seva presència activa i exemplar en la vida de
l’Església. L’expressió “plenitud dels temps” vol posar de relleu no sols el
vèrtex i com a conclusió d’un temps cronològic sinó i sobretot la maduresa o el
compliment d’un període particularment important, perquè està orientat vers
l’actuació d’una espera, que adquireix, per tant una dimensió
escatològica, és a dir el compliment inesperat d’una promesa que se supera en
escreix sobre el sentit de la mateixa espera. Tot l’AT queda desbordat i
sublimat en el NT que comença en el si de Maria. Plenitud perquè insondablement
el Pare envia a humanitzar-se el propi Fill, fet tabernacle d’una presència
activa que ens fa germans seus, plenitud perquè l’Etern es fa Història,
redimint el mateix temps, convertint-lo en temps de salvació, també perquè
l’Església com a Cos Místic, engendrant el Cap ens engendra també a nosaltres
que en som el Cos. L’Encarnació uneix definitivament Crist, Maria, l’Església,
cadascú de nosaltres i la humanitat sencera. Prefigura l’Església “en marxa” un
insistent retrobament amb el Crist, fita i camí per accedir a la unitat i
comunió totals. Maria esdevé imatge,
mirall, exemple i experta en Crist, al temps Fill i Redemptor seu. Cada
moment ho és de gràcia i d’acompanyament en el camí o pelegrinatge, que és la
millor lectura de l’ara i aquí. Maria serà per predestinació i per adhesió al
pla de Déu la precursora del Fill, la que enceta el pelegrinatge de la fe i la
que es mantingué més fidelment en unió amb el seu Fill fins a la Creu (de la
Constitució sobre l’Església); d’aquí en provenen aquestes afirmacions
complementàries: “A Jesús per Maria i a Maria per Jesús”. O bé aquelles altres:
“Maria, filla de Déu Pare; Mare del seu Fill i Esposa de l’Esperit Sant”.
El
Vaticà II diu “que el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri de
l’Encarnació”; Maria només s’esclareix també -i millor encara- en el misteri de
l’encarnació que ella visqué d’una manera única. “La mare del Crist, sempre,
però d’una manera molt particularment en els mesos de gestació, va anar vivint
i rumiant “com serà possible, no la fecundació com a l’Anunciació, sinó quan
viu entranyablement el misteri d’unió de
mare-fill. Tots els Advents més íntims i complets els tenim en les experiències
de la seva gestació. En Maria particularment i en cadascú de nosaltres. Hem nat
espiritualment de Maria. Segons Pau: inseparables per sempre el Cap i el Cos místics de Jesús i l’Església. La
maternitat divina ens pertany directament també a nosaltres. Podem tenir el
goig de dir-li i tenir-la per Mare. La nostra fe, la nostra esperança es
fonamenten també en Maria, Mare dels pelegrinatges de totes les virtuts
teologals. És amb tota la raó que Maria “coopera amb amor maternal a la generació i l’educació de tots els
creients”.
“L’Església,
reflexionant amorosament sobre Maria, i
contemplant-la a la llum del Verb fet home, penetra més a fons amb gran
reverència en l’altíssim misteri de l’Encarnació i pren una semblança cada cop més acusada amb el seu Espòs. Perquè
Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza
i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, i quan és exalçada
i venerada atreu els creients cap al
seu Fill i el sacrifici d’aquest i cap a l’amor del seu Pare. I així l’Església
buscant la glòria del Crist, es fa més semblant al seu excels Tipus: progressa
sense parar en la fe, l’esperança i l’amor, i cerca i obeeix en tot la divina
voluntat. D’aquí ve que en el seu treball apostòlic l’Església amb tota raó
esguarda també cap a ella, l’engendradora del Crist, concebut per obra de l’Esperit
Sant i nascut de la Verge justament perquè, per mitjà de l’Església, neixi i creixi també en els cors dels
creients. Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’afecte maternal de que han d’estar animats tots els que
col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els
homes. (Const. n. 65)
I
acaba el capítol sobre l’Església en la Constitució esmentada, així: “Mentre
som aquí vaig, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel
és una imatge i un inici de l’Església
que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra,
mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix
com una senyera d’esperança ferma i de consol per al poble en marxa”.
Repeteixo
que el dia 18 és la festa de la Mare de Déu de la Cinta i de l’Esperança i que
comença l’octavari per preparar més intensament el Nadal, amb les antífones de
la Oh! Amb tota la raó invoquem Maria
aquests dies amb aquesta invocació: “Mare santa del Redemptor, /porta del cel
sempre oberta, /estrella del mar, /socorreu el poble caigut, / que vol
aixecar-se de les seves culpes. /Vós que infantàreu el vostre Creador / amb
admiració de la natura”.
¿I
si algú em proporcionés aquella antiga Oració del “Sí”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada