divendres, 6 de desembre de 2013

Homilia del diumenge 08/12/2013

                        …VIDA,  DOLCESA  I  ESPERANÇA  NOSTRA…

                                               Paraules precioses ungides dins de la consciència nostra, des d’infants, de que Maria és la nostra Mare del Cel. Aquest Advent ens donarà una doble oportunitat litúrgica de sentir-nos “Sota el vostre mantell ens emparem, santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels  perills, Verge gloriosa i beneïda”. Oració, aquesta, que té segles i segles, des del segle IV que la posem als nostres cors i als nostres llavis i que Calassanç ens la va llegar als escolapis com a pregària conclusiva de totes les nostres pregàries comunitàries. Avui, dia de la Immaculada en caure en diumenge, tindrem el goig de tornar a parlar de i amb la Mare de Déu, car és habitual de dedicar-li el quart diumenge d’Advent a la seva persona i a la seva acció en el misteri de Crist i de l’Església. Hem de ser agraïts als nostres pares i catequistes que ens varen inculcar l’amor a Maria, Mare de Déu i nostra.

                                               Encapçalen tres expressions amoroses dedicades a la nostra Mare i que són la salutació afectuosa  d’una altra oració dedicada a Maria: “Déu vos salve, Regina, Mare de misericòrdia”, que abans la solíem resar en llatí: “Salve, Regina...” Cada temps s’expressa a la seva manera i és ben legítim. I ara, ¿què, com? ¡Ai, hem perdut en devoció i en espiritualitat marianes, i tant!

                                               Estem tot just entrant en l’Advent. Si l’altre dia  deia que l’Advent és com un part, avui m’abelleix de dir-ne i amb una realitat cronològica: l’Advent és seguir l’embaràs de Jesús en el si de Maria. ¿Què en seria d’excels poder entrar en el cor de Maria que es veu nimbada pel misteri de la presència de Déu i, a més, de Déu fet home! Només les dones que han gaudit i patit un primer embaràs sabran què se sent , què es diu en veu baixa al fillet que és u amb ella i com es va configurant, sentint-lo viu i movedís... Em retinc perquè no em toca de dir res d’una experiència que és vetada als homes.

                                               Portadora de vida, transmissora de tot un futur humà renovat; en el cas de Maria d’un Déu que s’ha enxiquit a mesura humana: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes”.


                                               Voldria només lloar les mares gestants que són gairebé  creadores d’una obra d’art com és un fill volgut i llargament estimat i esperat. Ja acabem de dir la paraula gairebé màgica de l’Advent, l’esperança, paraula la més humana, que farà niu en el cor de la mare abans, en i després de donar-la a la llum de la història, un ésser amb nom propi i amb una aventura per davant. Una mare està destinada –missió, vocació, honra- a saber-se, sentir-se mare per sempre, aquí i a l’eternitat... No és el cordó umbilical només, és un lligam d’amor que seguirà els fills en vida i en mort. Una mare és el símbol de tot el més preuat que hi ha a la terra.

                                               Quantes vegades he mirat de cua d’ull –no hi puc fer més- el nadó que la mare-àvia! porten al cotxet amb orgull i afecte, gloriosament; i les paraules del llenguatge als petitons que entenen l’afecte encara que no entenguin el contingut del què se’ls diu. Per això la mare naturalesa els ha dotat d’una veu fina que arriba al cor del petitonet i que fa florir un somriure; i també els ha dotat d’unes mans delicades i d’un contacte fi amb la pell acollidora, àvida de tendresa. Un nen adormit al pit o a l’espatlla d’una mare és una obra d’art, és inefable...

                                               Maria plena de gràcia ha exercit aquestes belleses, amb Jesús infant. Hi ha una total sintonia entre Mare i Fill, interdependència. Són com un tot. Pujar un fill: quina expressió més humana! Seguir-lo, gaudir-lo, patir-lo, fer que es vagi fent gran, acompanyar-lo, deixar-lo que sigui ell, posant-li els límits d’una excel·lent educació, deixant-lo fer l’experiència sempre ambigua o ambivalent de la llibertat a petits glops, veure com apunten els trets que marcaran tendència, vocació i missió. ¡Beneïdes mares, entre tots els humans! Pujar un infant és cosa sagrada.

                                               Si Pau ens deia el primer diumenge “Que el nostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor, ¿Què no es podria dir de Maria que va crear i vestir per dins el mateix Jesucrist, el Senyor? També se’ns diu de nosaltres i eximiament, per tant, de Maria, “Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi “format” en vosaltres”, segons expressió de Pau als Gàlates.

                                               No farem teologies, quan en Maria ja tenim totes les teologies fetes i per fer. La història d’aquella “noia del poble, Maria”, s’identifica amb la història del seu Fill. La Comunió dels Sants va començar o es va intensificar sense mesura ni parió entre Fill i Mare. Diuen dels primers cristians que tenien “un sol cor i una sola ànima...” De Maria es pot dir en tota la profunditat de l’expressió.

                                               Diu Pau: “Germans, tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança. Que Déu que ens encoratja i us conforta  us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist el nostre Senyor”. Vàrem dir que ens centraríem en l’esperança en aquest Advent.

                                               Deixeu-me afegir unes paraules adients del document del Vaticà II sobre l’Església respecte a Maria, a la que dedica el darrer capítol, fent-ne com un resum o síntesi de com hauríem de ser i viure el fills de Déu en el misteri de Crist i de l’Església.  Maria, deixeble exímia, única en la seva singularitat d’esperança ferma en Crist i Mare de l’Església en marxa, i per tant nostra. Vegeu i admireu: “L’Església, reflexionant amorosament sobre Maria i contemplant.-la a la llum del Verb fet home, penetra més a fons amb gran reverència en l’altíssim misteri de l’encarnació i pren una semblança cada cop més acusada amb el seu Espòs. Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, quan és exaltada i venerada atreu als creients cap al seu Fill i el sacrifici d’Aquest i cap a l’amor del seu Pare. I així l’Església, buscant al seu Tipus: progressa sense parar en la fe, l’esperança i l’amor, i cerca i obeeix en tot la divina voluntat. D’aquí ve que en el seu treball apostòlic l’Església amb tota raó esguarda també cap a ella, l’engendradora del Crist, concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Verge justament perquè, per mitjà de l’Església, neixi i creixi també en el cor dels creients. Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. I rebla l’expressió amb aquestes paraules: “I engendrà el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans, aixó és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.

                                               I en rubricar el document, diu: “Mentre som aquí baix, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa.

 La Concepció Immaculada de Santa Maria, Verge, diumenge, 8 de desembre del 2013. Sabadell