divendres, 22 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 24/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE


                                               Regne, Regnat del Pare en el Fill i per l’Esperit Sant. Estem en el disc dur del misteri de Déu Pare, manifestat en i per el Fill i portat a compleció per l’Esperit Sant; també misteri de l’Església i viscut en cada fidel. Així s’expressa en el document sobre l’Església, prenent peu de les expressions entre d’altres de l’evangeli de Joan. (“Mostra’ns el Pare i no ens cal res més. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?”)

                                                La primera part del Parenostre, diuen els entesos, que en el fons es pot resumir en el Regne-Regnat de Déu com a crida, aspiració de la nostra ciutadania, de tots, en Crist aquí a la terra com en el cel (“sigui santificat, vingui, faci’s”).

                                                Jesús, sobretot, segons l’evangeli de Joan, és un Rei que regna als antípodes dels poders en ús. Ja li ho va dir explícitament a Pilat. Les seves manifestacions en vida són l’amor al Pare en primer lloc (“el Pare ijo som una mateixa cosa”), la proximitat en preferència als més necessitats, el tracte misericordiós amb tothom. La seva màxima, el seu programa es condensa en el servei amorós al Pare  i als que anomena germans ( “No us dic servents o súbdits, sinó amics”) sempre amb un toc de sorpresa i de gràcia exultants, que tothom li agraeix, percebut com a do i regal; menys aquells manifassers que sempre volen “exhibir-se a les places” i seure ostentosament a la fila zero o dels “vips”. Parla del Regne talment com qui traboca allò que li regalima del Cor. Té una força que transmet pau, serenor, el goig en l’esperit, i que invita a seguir-lo (“el Regne de Déu està a prop, està en vosaltres”. “Tu segueix-me”). La seva lleva de deixebles són atrets per imantació de la seva persona i de les seves propostes que inviten a la interioritat i a trobar els sentits més pregons de la vida, allò incommensurable d’una vida nova. “Servir Déu és regnar”, diu l’Escriptura. El vivia el Regne essent i predicant, i ens envia a fer-ho semblantment.

                                                Avui que tanquen el cicle litúrgic ho fem més en funció del Regne que no pas –i no són pas diferents, sinó complementaris, adhuc són la mateixa cosa - del Rei, Jesús. Hi ha una, per a nosaltres, identificació total entre la finalitat (viure en Crist) i el procés entre les propostes de vida, en realitat de qualitat de vida nova i el qui és per definició: (Camí, veritat i vida). En Ell podem –deuríem- “viure, moure’ns i ser”, fascinats per la seva personalitat inigualable. Jesús de Natzaret és un Enviat, un Representant del Déu que es mostra com Amor, que aixeca el pols i el batec del viure, de tal manera que mai ningú no es podrà vantar de ser “algú”, si no viu referencialment a Jesús-Rei i Senyor, que és el Crist-Messies esperat, i des-esperat en un poble (jueu o no jueu) que no té la saviesa d’escrutar “els signes del temps”. El seu “aterratge” a la història la va balisar entre un “abans i un després”, la va fer en plenitud humana, contenint-se curosament perquè no es perdessin en les fondàries misterioses de la seva divinitat.(El volien fer Rei i Ell se n’escapolí) No ho podrien entendre..., potser menys que nosaltres avui, encara que l’afirmació pugui sorprendre... En vida va fer escasses irradiacions de ser el Fill de Déu. Va ser en la seva absència corporal quan van anar comprenent que Jesús, ja entès com a Crist, Senyor, els presentava un projecte de Vida que ells devien anar escampant, digues-li missió o evangelització: el Regne del seu Pare que era el seu mateix i que enviava –i segueix enviant- l’Esperit Sant perquè ens fos el “couching”, com diria Dolors Aleixandre, per tal d’anar entrant mica en mica en les excelsituds de qui era i del què deia (“ara no ho podríeu entendre” i menys viure-ho). Intèrpret l’Esperit, torsimany d’un  alfabet, vingut de dalt que només es pot desxifrar en una Església en marxa i a breus becades. No donem per a més... Allò de sant Agustí: “font que com més sadolla, més set deixa en el desfici del viure segons l’evangeli”.

                                               Cloenda, aquesta festivitat i aplec de la terra al cel, de l’Any de la Fe. Avui litúrgicament entrem en el cel – assistint a l’entronització que ens narra l’apocalipsi; “avui mateix estaràs amb mi al paradís”- per bé que sigui només  per la fe que tenim en el Crist. “Jornada de portes obertes”, perquè obrim els batents de l’esperança d’un viure –i conviure- diferent, de cota altíssima que ens obri el delit de fer de tota vida a la terra un assaig, una pregustació i anticipació del que serà –aquesta és i serà la nostra fe i esperança-, i és ja el cel per als qui ja Déu ha omplert de la seva glòria. Qui no ho ha experimentat es trobaria descol·locat com a humà-adamita, terra en el sentit més original i originari del terme. Quan ens desmunten les coordenades d’espai i temps i ens aboquen a quelcom que agafa les arrels de la vida i ens diuen que el cel és una actitud  ens quedem “embabiecats”...  Sospitem, només; el cel és inimaginable tot i que se’ns dispara la fantasia com als infants. No cal escarrassar-s’hi massa. Som limitats, no podem abatre o traspassar les fronteres d’una experiència indescriptible, com ens ho diu Pau que ho va viure, però que no saber descriure, com donar-ho a conèixer i, en definitiva, acabem com els profetes a qui destraven la llengua i només en surt un ah, ah, ah! Descalcem-nos, com fan els musulmans, que la terra que trepitgem és terra sagrada per la presència del Déu que “ens és Vida”. Tot el creat “recapitulat” en Crist-Rei. Cadascú una part del
Tot i de tots s’ha de sentir Cos Místic del Crist Total, Cap d’aquest Cos que tot ho abraça, alimenta i glorifica. Ciutadans del cel, ambaixadors d’Ell a la terra concreta que cadascú habita. Regne que no fa esclaus, ni súbdits sinó hereus i amics de Déu. ¿Qui diu que no és una democràcia la vivència del Regne de Déu? “Demos” vol dir Poble i aquí Poble de Déu en marxa, la gran novetat subratllada en el document del Vaticà II sobre l’Església. Tots iguals en dignitat i diferents pels serveis i carismes que ens han estat donats: cadascú el seu propi. ¿Ho sabies que tu en tens un o més de reservats? Fes una introspecció al fons de la teva fe i de ben segur que hi trobaràs crides personals. Crides de creient i no de practicants... Som corresponsables, som comunitaris, hem de fer conèixer i viure i gaudir de la pertinença al Regne de Déu (Pare, Fil i Esperit Sant).  Som trinitaris: “Si m’estimeu el Pare i jo vindrem a habitar en els vostres cors”. D’un Regnat, doncs, que s’obre al progrés de la interioritat de les persones tocades per l’Esperit i per una convivència joiosa, potencialment amb tohom, en “la Veritat i la Vida; en la Santedat i la Gràcia; en la Justícia, l’Amor i la Pau” (prefaci propi del dia de Crist Rei). Llàstima que ens veiem obsedits per la institució eclesial, massa humana i potser menys divina. La institució ve després del misteri. Naturalment compta la institució i els engranatges que sovint grinyolen... Però l’Església total és per damunt de tot, misteri.

                                               El camí d’accés a la llibertat de la ciutadania d’esperit és la veritat – que és la que ens fa “lliures”- basada en les experiències sovintejades de sentir-se “homes o dones Nous i d’un Món Renovat”. Això és l’evangeli en essència. Tot, tot és gràcia, no ho oblidéssim mai, per tant tot és –ha de ser- agraïment. L’eucaristia n’és el moment culminant i únic, la celebració d’un reconeixement. “Vingui a nosaltres; vingui: desig, experiències de contemplació, portades a la pràctica pròpia de cada dia. És el desig, la urgència –diria-, compartits entre Jesús el Crist i cadascun dels creients. “El vostre Regne”, el Regne del Pare. Es tanca el cercle de Jesús, Alfa i Omega i nosaltres maldem per ser les lletres restants d’aquest abecedari nou i sorprenent del Regne. Una cursa amunt... com ho intuïa Teilhard. És el procés d’una humanització divinitzada.

                                               “Déu omnipotent i etern, vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers. Feu que tota la creació, alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. (Col·lecta) Caldria entretenir-nos a explicar i experimentar cadascuna d’aquestes expressions que ens defineixen, ens sol·liciten i ens donen a l’ensems el goig de Viure a la terra per després fer el salt qualitatiu en el cel.  “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Diguem el parenostre amb delicadesa, més pausat que de costum, i intuint el què diem i resem.

     Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, 24 de novembre del 2013.                                                                                                                         Sabadell