SELF- MAN/WOMAN MADE
Déu
no té televisió. Per a ell tot el que per a nosaltres és virtual, per a Ell és
patent, transparent, per essència, presència i potència. ¿Per què començo per
aquest que sembla ben bé com un estirabot? La resposta és molt fàcil. Només cal
llegir la primera lectura que és dels anomenats llibres sapiencials (que
regalen, regalimen saviesa); com sempre en plena correspondència amb l’evangeli
que és prou clar.
A
alguns ens ha pres el cristianisme pràctic un bon xic a contrapeu: com si
poguéssim pagar un preu en la relació profunda, bé sigui amb Déu, bé amb
qualsevol persona. Déu no comercia ni barata res... Ho hem dit la mar de
vegades: “Tot és gràcia” Allò que solem dir per valorar-lo: “no té preu”. Déu
està al cas de tots el que els seus fills –i són tots els humans; a vegades ho oblidem- van fent i desfent... Déu no
utilitza el verb “made” (fer, elaborar, manufacturar). El és, fou i serà
Creador i és ubic està en el fons de tot el que existeix. I està atent –amb
atenció amorosa- com ningú en tota la rodonesa del món. I això no és allò d’un
ull emmarcat en un triangle, sinó en tot cas enquadrat en un cor. Ell sí que
estima amb tot el cor, amb tota la seva ànima i amb tota la seva ment, dit
antropomòrficament. També es diu en la Bíblia que estima entranyablement com
una mare el seu nadó. Ens ha tingut en projecte des de tota l’eternitat, i ara,
en Crist, hi ha hagut l’infantament successiu, històric de “tots els que Déu
estima”. I també com les mares té cura preferent per aquells que n’estan més
necessitats. Torneu a llegir el fragment del llibre de Jesús fill de Sira,
altrament dit l’Eclesiàstic: Déu és in-corruptible. I la desventurada justícia
en ús entre nosaltres,no té res a veure amb la justícia divina; és el Pare de
la vertadera veritat, tota sencera que el fa aimador amb preferència per a tots els pobres (en tota l’extensió
tridimensional de la paraula). Ningú com Ell ens coneix des de molt i molt
endins...
Aquest
paràgraf de la lectura primera porta com a títol en el llibre d’on prové: La Justícia divina. I la justícia
vista des de Déu és més que pura transparència. En Déu la justícia ve
supeditada a l’amor. I és compensatòria. Dóna preferència a tots els que més ho
necessiten. És un misteri com conjuga justícia i amor. Déu veu tots els
atenuants, tota mena de circumstàncies i de concomitàncies. Cal tenir una fe
gran en Ell, perquè a Déu no li passa res per alt. D’això se’n deriva una gran
confiança. Amor amb amor es paga, es compagina, millor. Acaba el text amb una corroboració.
“El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir en favor d’ells”. I encara
més, el salm responsorial ens fa fer de tornada creant un ambient –no sofert-
sinó fortament esperançat: “Quan els pobres invoquen el Senyor ell els
escolta”.
Pau,
en la segona lectura, fa com una mena de comiat al seu benamat Timoteu.
Preveient que està a les últimes gosa a fer aquesta afirmació que podria
semblar presumptuosa: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la
cursa em mantinc fidel. I
ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim,
me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren
la seva manifestació”. Això ve reforçat per les paraules que diem després de la
consagració: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació
de Jesucrist, el nostre Salvador. Si no fos perquè Pau parla com ningú de que
tot ho rebem de l’acció poderosa i tendra de Déu cabria potser interpretar-lo
tortament. Ell és el pare del “tot és gràcia”; de la multiplicació de la gràcia
sobre tot pecat i sobre tot mèrit: “¿Què tens que no ho hagis rebut?” Sant Pere
pel seu cantó també s’expressa semblantment: “Vosaltres, sense haver vist
Jesús, l’estimeu, i des d’ara, que heu cregut en Ell, sense haver-lo vist,
esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per
expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de
les vostres ànimes”. És més perquè Déu és amor
fidel que no pas per la nostra fidelitat a voltes tan afeblida, mai –això
sí- traïda del tot.
I
entrem a l’evangeli de Lluc que en el capítol 18 ens posa seguides les
paràboles: la de la viuda insistent que proclamàrem el diumenge passat i la de
la pregària del fariseu i el publicà que és com la mateixa des d’un altre punt
de vista. Aquí es dirigeix “a uns que es refiaven de ser justos” (noteu el
plural) i tenien –com a conseqüència- per no res a tots els altres (un altre
plural més difamatori).
Ja
ha començat a desvelar el seu cor superbiós. Es presenta com a self-man made
amb tota la faramalla o laberint de preceptes acomplerts. És d’aquells que són
perfeccionistes, segurs de si mateixos, complidors a la lletra, amb un Jo tan
gran com una catedral: jo, jo; jo sóc, jo faig i en sobrepuig. Està dret,
encarcarat, un xic desafiador. Cert que dóna gràcies, però sembla una pura
retòrica o fórmula. En el fons es dóna gràcies a si mateix: “No sóc com els
altres” i engega la lletania de les seves virtuts i les contraposa a l’arquetip
que s’ha forjat dels altres, pobretons, judicant l’interior dels altres amb les
excelses exterioritats seves. És l’orgull de classe, d’elit que trobem encara a
l’Església d’avui, dels que fan grup a part, que són diferents dels soldats
rasos...
Hem
sentit dir repetides vegades al papa Francesc: “Jo sóc un pecador”; sóc com
tots. No donem la talla del que Déu espera de nosaltres. Això sempre amb
l’acompanyament de la gràcia i amb el nostre humil esforç que fa que tot ho
computem com a gràcia “donada”. I així anant caminant com diu Ignasi cap al
“plus” (anar més i més endavant, segurs de l’assistència de la gràcia) sabent
que tot és obra de déu. L’autosuficient fa (Made), el creient i tants cobradors
d’impostos, els publicans saben per l’experiència de cada dia o bé quan Déu ens
desperta, que és el Senyor qui motiva, qui promou, qui dignifica. I malgrat no
ser i reconèixer-ho se sent perdonat, encoratjat, alleugerit espiritualment. És
una estranya paradoxa: al cregut se li punxa el globus; al senzill se li omple
el cor de tendresa pel tracte rebut de part de Déu, immunitzat com està de
l’orgull i encara més quan és de classe. Déu ens valora molt més pel que som
que pel que fem. Tot depèn de l’esperit que tenim i de l’Esperit que ens guia.
Acaba justament la paràbola amb aquesta afirmació profundament evangèlica:
“Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit”.
Som
i fem per gràcia de Déu. Gràcies per saber que som pecadors i així tenim el
goig de saber que déu ens perdona perquè és Pare. Perdó és una de les
paraules més autènticament evangèliques: som al moll del parenostre. Algun dia
n’hauríem d’aprofundir-la i gaudir-la, perquè en el fons és sinònima d’amor.
Vivim de veritat i plenament perdonant de cor i demanant que se’ns perdoni.
Deixem-nos amb goig guanyar per déu. Ell té la iniciativa i ell rubricarà la
nostra experiència final. Amén
Diumenge XXXè
de durant l’any, 27 d’octubre del 2013.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada