dissabte, 19 d’octubre de 2013

Homilia del diumenge 20/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

PACIÈNCIA  I  RESILIÈNCIA

                                               Ja des de fa temps que les i (els) Carmelites estan preparant el 500è. aniversari del naixement de Santa Teresa de Jesús, que s’escaurà el 28 de març. 1515 és una data fácil de recordar.  Bona cosa seria que -a la nostra manera- ens hi vinculéssim, bé llegint alguna de les seves obres, o bé que aprenguéssim alguna poesia de les que composava per esplai del seu esperit i per la joia de les seves monges. Han fet de PARA VOS NACÍ el logo de l’esdeveniment commemoratiu que forma part d’una poesia que comença així: “Vuestra soy, para vos nací/ qué mandais hacer de mi”. D’altra banda, s’ha popularitzat des de Taizé, sobretot en els grups de pregària, específics de Taizé: “ “Nada te turbe/ nada te espante. Quien a Dios tiene/ nada le falta,/ La paciencia todo lo alcanza/ solo Dios basta”. Penso que aquesta “letrilla” s’adiu molt ajustadament a les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui centrada tota ella en la pregària. Comencem per les paraules que proposa Jesús als seus apòstols, que així d’entrada ens sembla una impossibilitat, perquè usa aquest terme que em fa por cada vegada més, per absolut: “SEMPRE hem de pregar sense perdre mai l’esperança”. Ho il·lustra Jesús amb una de les seves paràboles: la de la viuda insistent que demana justícia incansablement, de forma que el mal jutge l’ha d’atendre per la seva insistència. Diríem que se li fa pesada i al final, per a treure-se-la de sobre, l’ha d’atendre: no li queda més remei. Aquesta insistència només pot ser fruit de la seva paciència i resiliència com es diu avui. En termes teresians ho traduiríem així: “Con la determinada determinación de no parar hasta llegar, venga lo que viniere”. Des que la vaig llegir pewr primera vegada, m’ha agradat aquesta convicció decidida amb que fa, experimenta i promou les coses de Déu. Sap que té al seu favor el mateix Déu amb qui manté un tracte d’amistat, procurant estar EN Ell el més que pot. Compta amb Déu i això la fa segura i la manté en totes les dificultats que li sortiran  a l’encontre per aconseguir el que de fet l’interessa: posar tota la seva vida al servei de Déu: “para vos nací”. Ho rematarà dient de cor: “La paciencia todo lo alcanza”. ¿Quantes vegades ho haurà intentat en la seva vida d’oració i en la manera del viure quotidià? Això és d’experiència universal. Tossuts, insistents, reincidents, no defallir en emprendre mil proves amb la finalitat que s’ha proposat. Hi ha raons humanes –que són evangèliques d’altra part: “Nada te turbe, nada te espante”. Aquests són els condicionants que donen la base per poder edificar tot el Castell interior espiritual: “La pujada al mont Carmel”. Ara estem llegint en els nostres clubs de lectura un llibre que ve a dir el mateix. Concentrats, mantenir el pensament en positiu. Estem per mil coses a la vegada i això a més de ser fatigós no ens permet de trobar la serenor sense la qual no podem donar cap pas per pujar en l’escala dels propis valors ignorats i malbaratats. En el llibre esmentat: “El monje que vendió su Ferrrari” aporta aquesta frase de Einstein: Vale tanto tu determinación como tu inteligencia”. I afegeix aquest comentari: “No importa lo que te ocurra en la vida, porque tienes la capacidad de elegir tu reacción. Cuando consigas arraigar el hábito de buscar lo positivo en cada circunstancia, tu vida pasará a sus dimensiones superiores. Es una de las más importantes leyes naturales”. Encara que pugui semblar una exageració jo estic amb l’autor del llibre, diu que no existeix el que n’anomenem la “realitat objectiva” o “món real”. No existeixen els absoluts” Tot ho veiem condicionats pel que som nosaltres... Però la nostra capacitat de fer és il·limitada o poc menys.
                                               Tornem al sempre de la pregària. ¿És possible això, posats com estem en mil i una accions, moltes vegades més de les que podem fer, i això ens porta a un estrés  i a una preocupació enervant? Potser hauríem de començar per no posar en el fer diari allò que ens fa perdre la serenor: “Nada te turbe”. Això ja ho diu Jesús en el Sermó de la Muntanya en aquell bellíssim i altament curatiu capítol sisè: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” Fromm parla de que allò que ens corroeix és l’ansietat. “Nada te turbé, nada te espante”. Foragitem tota mena de por. “Quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”. Per tant, la perseverant paciència, el voler de veritat el que somiem potser, “todo lo alcanza”. No fantassiejar, voler determinadament ens dóna la seguretat. “Quien a Dios tiene nada le falta”. Això sí, posem com a contrapunt el final de l’evangeli d’avui: ... “Però quan el Fill de l’home vindrà , ¿creieu que trobarà fe a la terra? Hauríem de tensar més l’esperit de fe, d’esperança i d’estimació que són el “Solo Dios basta”. La pregària és essencial perquè activa la fe, l’esperança i l’estimació. És deixar obrar a Déu, purificant les nostres motivacions. Els salms en van plens d’expressions de confiança posada en Déu. És bo d’amarar-nos-hi.

                                               L’escena de la pregària de Moisés amb que arrenca la litúrgia de la Paraula, és impressionant. És d’una humanitat transfigurada que ensenya més que moltes lliçons sobre com fer la pregària. Les mans obertes pesants pel cansament de sostenir-les. El fet d’ajudar-se d’Aaron i Hur també està ple de significacions. No vivim sols, no preguem sols, no estimem sols. Tot fa besllum de comunió. El  salm com sempre corrobora el que diuen totes les lectures: “L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra. Després repetirà per ben sis vegades que és ell qui ens guarda.

                                               I si parléssim de la paciència? Anem a l’etimologia: ve de patir. La mateixa paraula “pacient” té doble significació: persona soferta i un malalt. La paciència està entroncada amb l’esperança. Viure, ensenyar, saber que tot té el seu ritme i que cal tenir-lo present, no apressar el desenvolupament de qualsevol procés, biològic, educatiu, constructiu, espiritual, relacional. No podem anar ni més de pressa, ni saltant graons en la vida, en la natura, en el coneixement, en la saviesa: tot porta el seu temps i cal guardar-ne les etapes. La paciència no és una virtut passiva, com la d’aquell que deixa de fer l’esforç per anar endavant en tot, àdhuc en les coses de cada dia, i més amb aquestes, perquè són en les que ens hi entrebancarem de ben segur. Hem de desvincular la paciència de les connotacions negatives. Precisament el que en té (de paciència) el tenim per persona madura.

                                               Tota la Bíblia es podria sintetitzar amb un espera “garantida”: a l’AT. és la vinguda del Messies; en el NT. tot rau en “esperem el teu retorn, Senyor Jesús”. Déu normalment no actua a cops ni batzegades. Déu és essencialment pacient i en conseqüència “ric en misericòrdia”; dóna temps perquè aprenguem a viure i a conviure. Som tocatardans en gairebé tot. Els aprenentatges es basen en la paciència, la repetició, en l’art de l’assaig, en la fortalesa i la lluita i amb aguant coratjós. D’això en diuen avui la resiliència. Això ha de tenir tothom, cadascú en les seves responsabilitats.

                                               La fidelitat a tot i a tots es trempa en la paciència activa, en saber fer i esperar. El perdó dóna la mà a la paciència.

                                               Tota la mateixa història global i qualsevol biografia es sosté en l’espera més si és joiosa. Aquí valen de veritat els llargs terminis... Si manquen els factors descrits per Pau com a fruits de l’esperit Sant, entre els quals hi ha explícitament la paciència, que l’acompanyen, són intercomunicables i s’envigoreixen en el caminar “a tempo”.

                                               Déu, Jesús, les grans figures bíbliques com Job, Moisès i altres; les de més a prop nostre que no deixen d’estimular-nos amb la seva capacitat de no perdre mai l’esperança; aliens al desànim; sabent aprofitar els bons moments perquè ens donin ànims en els moments difícils que tothom passa... Abans es parlava de perseverants (amb cançó i tot, que els grans encara la podríem cantar). Avui no sé com s’hauria de dir, però tornar-hi a la moderna, sí que ens cal. Pacients actius i resistents.


            Diumenge XXIX, dia 20 d’octubre del 2013.  Sabadell