divendres, 4 d’octubre del 2013

Homilia del diumenge 06/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

SENYOR, DONEU-NOS MÉS FE

                                               Sí, doneu-nos la que més ens calgui en aquests temps de boirosa in-diferència. Tots grisos, tots iguals: no hi ha –diu l’etimologia- diferència. Poques zones dels dos móns (micro i macro: personal i col·lectiu) se’ns escapen de la bromassa que ens encercla com una contaminació ambiental que entre tots la promovem i entre tots la patim. Precisament ara i avui és quan hauríem de tenir les nostres ben arrelades conviccions i que la interrelació no ens ofegui el que creiem, el que per a nosaltres és important, sigui del món que sigui, sabent-nos adaptar al progrés que s’ha de donar en l’evangeli i en el món circumstant... Nosaltres ens ho hem buscat. La desintitucionalització (i a sobre hi riem!): que si la monarquia, que si els diputats, que si els regidors, que si els bancs, que si els financers, que si l’església, que si el sistema, que si nosaltres mateixos que no tenim joc de cintura i joc de pensar i de sentir: tots, l’anonimat que juga a titelles amb nosaltres. Que si la premsa i tota mena de mitjans i d’hores que hi perdem (de veure moltes vegades entreteniments violents i també altres que violenten l’esperit cultivat) La llei de la transparència: ¡tant de bo!; perquè vivim en el remolí de la mentida, que és l’imperi de la descreença, del no fiar-se, de que te la peguin... Ja ho he dit moltes vegades: no és que “s’hagi perdut la fe”, és que ens hem de preguntar si la teníem ben arrelada i ben fonamentada. No es pot perdre el que vertaderament no es té. No és suficient amb quatre punts lligats entre sí, sense saber que suposa cada fil. Els clàssics deien funiculus triplex difficile rumpitur. Quan la corda és un entreteixit de cordes més fines donen consistència. Quatre punts cardinals ja fan  corda àdhuc en la fe.

                                               Tenir fe avui és el millor do i regal que ens hagin pogut fer; és immaterial de si, però es concreta amb allò de bo  i millor a que podem aspirar. Tenir-la per exercir-la. Qui té fe l’encomana. ¿No en teniu experiència?  ¿Heu fet mai la vera història de la vostra fe? Les etapes, les pujades, les baixades, els compromisos...

                                               La fe és tant un do de Déu  com  ho és fruit de tasca nostra i a més són vasos comunicants. Com més creix la tasca i la vivència de la nostra fe, més creix el do. Cadascú es guanya i es perd per ell mateix. Déu sempre hi és. Avui la fe aflaquida i penjada per fils és candidata a “Miss Indiferència”. Mai sabrem la fe que tenim, perquè  no es mesura només pels fruits i tot va a l’envol d’un més o un menys. Cultura de fe. Creixement: paraula-oració i sagraments. Qualitat de la nostrafe; no és pietat, sinó espiritualitat que vol dir qualitat en el viure i en el fer i en esmolar les motivacions: d’això se’n diu “el seguiment de Crist”. Com més semblança més fe.

                                               Vaig a dir quelcom que pot àdhuc escandalitzar uns pocs dintre la clientela cristiana. Cada vegada valoro més la fe que l’amor. Hi ha un overbouking(excuseu el meu no anglès) avui en parlar de l’amor que tot i ser la paraula més venerable és la més invocada com a la meravella del viure Oh, tant de bo que fos així. Però la fem servir més centrada en el sexe que no pas en tota mena d’altruisme, de sentir profundament l’altre, respectant i promovent la seva persona i en això posaria el goig del viure. A mi de fa temps que la paraula, el capteniment, l’estil de viure que se’n deriva m’agrada més parlar de FE. Sí, sí, ja sé que Pau i Joan els identifiquen i els entenen conjuntament. Fe i amor. Amor i fe. Tot referit a Jesucrist i, redundantment, en els germans, amb un sobretot que no és afegit sinó natural. Tots iguals als ulls de Déu. In  tots diferents al cor de Déu. Tots fills en el Pare i adoptats en el Fill i l’Esperit

                                               La paraula FE no està tan gastada, perquè en la vida civil no s’utilitza tant: al màxim en plural infidelitats i ja sabem què vol dir i a què fa referències. ¿No tindrà la raò en Freud que és el pare que ha sotjat les profunditats humanes inhumanes? Hi ha una politització excessiva i un sexualització que li va a la par.

                                               Després de parlar-ne durant gairebé tot un any –l’Any de la FE- avui l’evangeli ens invita a afegir-nos als apòstols tot dient: “Doneu-nos més fe”, que vol dir, a jutjar per com parla Jesús a continuació: “Només que tinguéssim una fe menuda com un granetíssim de mostassa, veuríem meravelles. En una ocasió deia: Àdhuc veureu coses més grans; però per contrapartida també deia: Quan el fill de l’home torni ¿trobarà fe?  Aquí en l’entremig s¡’hi juga al nostra condició de cristians.

                                               La fe es la primera cosa de les deu que voldria deixar en herència espiritual als seus fills en Torralba. Llegiu, si encara no ho heu fet: “Cartes a un fill que encara no té nom (és adoptat) com nosaltres ho som tots de Déu. Si no ens fem confiança els uns als altres no podrem viure en la incertesa de que ens enganyen. Siguem transparents i  irradiarem transparència. Ni Juno ni caretes. Ser senzills i confiats i no ens mancarà la fe. L’altre dia encara vaig veure en un comerç allò de “Hoy no si fia”, ¿on vivim els urbanites entre violències i embolics, sempre a la defensiva. Cal obrir-se a la fe i no ser tan creguts en el pobre saber, en la ignorància que nega perquè no sap. Sí, són, Són exageracions, imatges les que diu Jesús per ponderar la força de la fe. Trasplantaments de moreres al mig del mar. No vivim de la literalitat, aquesta amaga tota la força de la fe, perquè ens porta al fer confiadament. La fe es tradueix en les benaurances. Repasseu-les i, si no tenim la fe mínima, no les entendrem ni les practicarem “A  les vostres mans encomano el meu esperit”. És l’expressió culminant de fe i d’abandó de tota una vida. La de Jesús posada en la confiança amb el Pare. Per tant “no t’avergonyesis de la fe que és la flama revifada del do de Déu. “L’home orgullós se sentirà in-segur, però el just viurà perquè ha cregut”.

                                               Sant Pau a Timoteu dibuixa tota un conjunt de maneres de viure, de valors a tenir i re-tenir: “L’esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”. Suporta tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist i d’això en diu “el tresor que t’ha estat confiat que és tan valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que VIU en nosaltres”.

                                               Endinsem-nos en l’evangeli i en la paràbola de l’amo i de l’esclau. Impressionaria als seus coetanis, com de segur que ho fa en nosaltres que tot ho valorem amb diners i que les coses no són valuoses per elles mateixes, tenen preu. La gratuïtat compta ben poc essent com està a l’arrel mateixa de l’evangeli: Jesús sentenciosament diu: Igualtat per a tothom que haurà complert allò que Déu demana. ¡Déu servint primer els seus servidors!: Seieu que veniu cansats i mengeu i després ja menjaré jo. Paradoxes, com sempre... Som  servents sense cap mèrit (no inútils que és una mala traducció) Quin mèrit tens si fas el que la teva consciència et diu, t’impulsa i t’aguanta en el que fas, perquè realment creus que la teva resposta en la vida és en aquell moment fer “a dictat”, a impuls a inclinació de l’Esperit a fer. El propi deure, el compromís amb tu mateix i amb els altres, sobretot amb els que tens al teu voltant.

                                               Abans hi havia la pedagogia-pastoral del(s)). mèrit(s No crec que va per aquí. Com qui fa mèrits  per anar pujant a l’escala laboral, de valors (la meritocràcia no és de cap manera la pedagogia de Jesús. Davant Déu això no funciona. ¿Recordeu els últims treballadors de la vinya..? Qui més fa més deu, més agraït ha d’estar de poder-ho fer. ¿Mèrit? Ser bo no per guanyar indulgències o per pujar graons a l’hemicicle celestial. El que déu demana és el que la consciència ens demana. Naturalment com més avesats hi estiguem més ampli serà el radi d’irradiació. No és l’ascensor ni social, ni moral, sinó personal. Quan  et sents en harmonia amb Déu que parla al cor i amb la consciència que estimula l’Esperit Sant és quan comença a fructificar la fe, que és comunió, que és confiança, que és tracte freqüent amb Déu, que ens ha estat regalada, que és discipulat, que és sentir-lo com a Pare. I obrar com el Fill i deixar que l’Esperit faci les meravelles que vulgui – i vol- en nosaltres. Deixeu fer a Déu. “Tant de bo que avui sentissis la veu del Senyor”. La fe ens posa ja a l’escolta i a aguditzar l’oïda del cor. Déu parla només per als qui escolten. És allò de Jesús : “qui tingui orelles per sentir, que escolti”.

                                               “La vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen. 

                           Diumenge XXVII de duraant l’any, 6 d’octubre del 2013   Barcelona