¿QUINA … IMATGE O IDEA DE DÉU TENIM…
…tenim
conceptualment o experimentalment? Les primeres lliçons apreses dels que
ens precediren, bé a casa, al catecisme o en una experiència dels que foren els
nostres “iniciadors en la fe” que ens varen pujar en l’escala de la fe sense
més llibre que la sàvia ignorància dels nostres introductors. L’evangeli fora
del que hem sentit, potser mig distrets en les misses a les quals ens deien que
estàvem “obligats” a anar, màxim a oir, la paraula participar activament
tot i tenir més de cinquanta anys encara no ha “pastat” les nostres
eucaristies, més allà d’anar-hi els que encara són fidels supervivents (a part
dels que ja, a Déu gràcies, són “conciliars”). No sé pas fins a quin punt hem
“descobert” que una cosa és anar, una
altra complir, altra és participar i una altra és experimentar la comunió total
del nostre viure, de la nostra persona amb Déu Pare, mitjançant l’acció de
gràcies que Jesucrist dóna amb i per a nosaltres en l’Esperit Sant. Potser
encara hem confós que la Missa és per resar les nostres oracions o bé seguir
“literalment” o oralment el que diu el sacerdot o bé per la fe anem entrant en
una comunió de vida, a través de la fe experimentadora que suposa la presència,
la potència i la comunió amb Déu. L’Eucaristia és el miracle permanent més gran
de tots els que segueix obrant Jesucrist cada dia. “Havent estimat els seus,
els estimà fins a l’extrem!”
Si
es poden treure d’immediat unes conseqüències de les lectures inicials ja ho
comprendrem una mica millor. Posen de manifest com són de fràgils i
in-consistents les nostres manifestacions de fe. Deixeu-m’ho dir: La Missa
sense la fe en acte no té ni micurrrina de sentit. Diuen que és avorrida.
L’amor en acte no ho és mai d’avorrit. Perdoneu. Som nosaltres en tot cas els
avorrits. Diu el Concili que: “La constitució sobre la sagrada litúrgia és, amb
tot el dret, un dels primers fruits del Concili Vaticà II: regula de fet, la
part més noble de l’activitat de l’Església. Donarà fruits més abundants com
més profundament els pastors i els fidels en copsin l’esperit autèntic i el
posin en pràctica de bon grat”. Cal que tothom es convenci que la finalitat no és
la de canviar els ritus i els textos litúrgics, sinó, més aviat, suscitar en
els fidels una formació, i promoure una acció que tinguin com a punt culminant
i font inspiradora la sagrada litúrgica. L’esforç d’aquesta acció pastoral tota centrada en la
litúrgia ha de tendir a fer viure el misteri pasqual que pot comunicar al món
la seva vida divina, a fi que els homes, morts al pecat i configurats a Crist
“ja no visquin més per ells mateixos sinó per qui morí i ressuscità per ells”.
Moïses, ¿què Moïses, el mateix Déu és traït al peu
mateix de la muntanya on Ell ha parlat i a pactat el seu designi per a fer-los
Poble seu. I és Ell mateix que adverteix a Moïses : ves, baixa, mira el
desastre de poble que m’he fet meu i que tan fàcilment s’ha donat a
l’idolatria, substituint el Déu de Cel i Terra per un pobre vedell d’or que com
dirà irònicament el salmista (Salm 134) no hi veu, , ni hi sent, ni es mou; un
deuet d’allò més pobret del que us podeu imaginar. Cada poble té el seu idolet,
té la seva imatge visible, anava a dir palpable, fora de la por de la que
sempre sembrant pors s’envoltaven els ídols. Déu amaga el seu nom i la figura a
aquella pobra gent que no ha fet el salt al Déu que té tots els noms, i és
invisible en si i visible en tot. Són nòmades en el sentit més ple de la fe o
si voleu de la religió. “Rebels al jou”. Com ho som nosaltres mentre no entenem
que el jou de Crist és suau i fa de bon portar si entenem l’encertadíssima paràbola
que comporta el mot i qui i què ens demana.
És
deliciós la pregària “intercanviada”que té Déu amb Moisès i la que té Moisès
amb Déu, volent apaivagar el mateix Déu que voldria començar de nou.
L’expressió “es desdigué” que en realitat sona pèssimament aplicada a Déu. Però
, ¿quina imatge tenim de Déu; i això en una lectura poc ponderada, això des de
les mateixes entranyes de l’AT?: Un Déu fet ídol de no res i sempre perdonant
com si perdonar fos l’única manera de presentar un Déu que és AMOR, que és el
més excels camí per fer créixer persones. És la pedagogia de Déu: l’aplicada a
Pau que és un cor agraït fins a vessar i que se sent com un convers en tot el
sentit i amb tota la gamma de condicionaments per a la fe viscuda com un
miracle. Ho dirà ell mateix en un reconeixement que se’ns torna exemplar: “Déu
s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe, no sabia que feia”.
(Igual nosaltres). “La gràcia ha estat pròdiga
en mi, juntament amb la fe i l’amor
en Jesucrist”. En Pau –ho reconeix- “ha demostrat primerament en mi tota la
grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a
la fe i tindran així la vida eterna”. Pau no és per ell mateix exemple, Déu
mateix l‘ha fet per als altres. ¡Quanta gràcia, quanta gràcia corre per les
venes del cristianisme, i nosaltres sords, cecs i muts tantes vegades!
La
gratitud no és preu de res. Solament es comprèn amb les relacions entre Déu i
nosaltres i entre nosaltres i Déu. Aquestes lectures estan ungides de l’alè de
Déu. No puc ni vull passar endavant. ¡Quina imatge més sublim de Déu; amb les
dues lectures ja en tindríem ben bé prou, però encara hi ha més, molt més.
L’evangeli d’avui en les tres paràboles de Lluc arriba al punt més alt per
entendre una mica més qui és Déu i quines imatges “traginem” de tan poca
volada. Ens falta la fe que ens doni una “visió”, una experiència emocional del
Déu que es manifesta en les tres paràboles. Estem en el punt més àlgid i
contrarestant a les pobretes imatges que tenim de Déu, més com un “Objecte Global”
que no pas com el del “Subjecte Total”. No s’ha d’explicar res, només
llegir-les des de dins, fent-nos-hi personatges que viuen situacions de gran
emoció i de grandesa incommensurable. Llegir-les amb ulls de fe, d’amor i
d’esperança, personalitzant-les, viscudes en els diferents moments que
descriu...
Diumenge
de GRATITUD. Moisès, què li recorda a Déu? Les promeses als patriarques. Pau,
un exemple de conscienciosa gratitud operativa i després la gran PRODIGALITAT
de Déu davant la misèria, pròdiga també, del fill petit. ¡Quines filigranes que
tenim davant! Que les gaudiu molt endins,, molt endins i amb una fe càlida,
esponjada, suau i que caigui com pluja fina que més acarona que no mulla. Les
heu sentit –sentit d’oïda moltes vegades- demaneu a Déu de sentir-les
entranyablement que és com s’ha d’oir l’evangeli. Déu ens faci aquesta gràcia i
seguirem més de prop les petjades de Pau. Deia ell: “sigueu agraïts”, “Sigueu
eucarístics” que literalment és una altra possible traducció. Totes dues a
quina millor.
Diumenge
XXIV de durant l’any, 15 de setembre de 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada