diumenge, 18 d’agost de 2013

Homilia del diumenge 18/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   LA  DIVISIÓ  ÉS  UN  FET

                                               Només encetar l’evangeli d’avui ens venç la perplexitat. Quin  Jesús més dur i podríem dir més en contradicció amb les imatges que ens hem anat fent la llarg del nostre recorregut cristià. Semblen talment contraposades a les que després d’un recorregut ideal o idealitzat hem anat guanyant com per  anar enriquint la nostra fe. Per saber-lo entendre una mica més hem d’anar al context de tot el capítol 13è de Lluc (particularitzo: necessitat de convertir-se; paràbola de la figuera estèril; la dificultat d’entrada al Regne de Déu) i veurem que el 12è té també un mateix fil conductor més enllà de les expressions que s’utilitzen. El fons comú seria la invitació a la confiança, a forçar l’entrada al Regne, traduïda segons la “passió serena” de Jesús que manifesta l’amargor del cor: no l’han entès...
 Em ve pel cap aquesta obra clàssica de Tirso de Molina: “Condenado por desconfiado”; aquí podria ser a la inversa: condemnat per “confiat”. Tot és gràcia però amb correspondència per part nostra. La divisió a casa dit tan gràficament avui és més evident que mai i és motiu de sofriment pels pares, i els avis... No entrem en temes religiosos en les converses familiars per no fer patent la divisió i en definitiva per evitar el malhumor. Jesús gràficament oposa a la divisió la pau; ja està dit tot. Aquests capítols són tan evangèlics com els altres. I a més són tan reals com la vida mateixa.

                                               Faig un assaig aproximatiu de la figura que ha tingut (o té encara) Jesús en la mentalitat de molts cristians:
  • Des d’un Jesús més identificat com al Déu mal comprès de l’AT. Déu prompte a condemnar a la tortura de la consciència, amb una llista de pecats amb efectes col·laterals, gairebé un raïm o un cistell de cireres. Tots “empecatats” i amb un infern amb la gola sempre oberta, gens amable i allò que és pitjor: res evangèlic. Inventat per tradicions de qui sap quan. Amb la por a sobre... Caldria repensar-ho. Sembla com si la psicologia no tingués rang universitari. Perquè ho defugim i encara estem entestats a deixar les coses com sempre, quan han canviat  en la vida de cada dia. Només demano que es miri amb amor tanta mala consciència que hem creat i que en comptes de millorar no fa altra cosa que acréixer el desfici i les pors. Jo no sóc ningú per portar solucions, sí per notar que les coses no funcionen. Pregunteu-ho als sacerdots-pastors.
  • Un Jesús dolç i, més, mel·liflu representat per un sagrat Cor, refugi i escut contra les insídies diabòliques. “Beneiré la casa on hi hagi la imatge del meu cor. Quantes portes el tenien més amunt del picador!!
  • Després es passà a un Jesús humà a la nostra manera, no a la seva que és la divina. Un Jesús fàcil de complaure’l, tou i que tot ho dóna per bo...
  • Avui s’ha passat al Jesús misericordiós, que fa de la misericòrdia el tret fonamental d’ell mateix i dels cristians. Vol dir just, vol dir amb una declarada preferència pels pobres i marginats i que posa juntes la pau i la justícia. Sense una no hi pot haver l’altra. Són consanguínies.
  • Avui –a l’evangeli- se’ns presenta un Jesús que en un moment d’una certa intimitat personal desferma els sentiments més fons. Jesús és un home de principis, conscient d’una missió que ha d’afectar tothom. Llegiu els contextos i sense perdre valor agafen una altra lectura: Sigueu conscients dels moments (signes del temps) que esteu vivint per entendre no fets particulars sinó sentit i motivació d’una vida singular, la de Jesús, única

                                               M’han sortit aquestes facetes, però jo sé que n’hi ha moltes altres i que en  l’entremig hi som nosaltres. Bé podríem fer-nos ara la pregunta: ¿I vosaltres qui creieu que sóc jo? De quan  en quan Jesús deixa anar que els mateixos deixebles no l’acaben d’entendre. Llegint certs passatges dels evangelis no és estrany que alguns periodistes li facin aquesta pregunta: ¿Jesús era un revolucionari? Pagola que era l’entrevistat mig rient digué: la revolució de Jesús era la d’estendre el Regne de Déu i per això no valen les violències contra els altres; en tot cas la violència contra un mateix i recalcant que només entren en el Regne de Déu els que es fan violència a si mateixos, no física sinó espiritual i evangèlica. Recordeu Camilo Torres que agafà un fusell a nom de l’evangeli. Estem ben lluny d’aquestes lectures de l’evangeli...

                                               Acaba l’evangeli d’avui fent una al·lusió als signes dels temps. Avui l’expressió no se sent com se sentia en temps de Joan XXIII. És un retret que fa Jesús a la seva generació que saben de tot el que fa a la “meteorologia de la pagesia i que passen de llarg de fer un discerniment dels temps espirituals. I passen de llarg tantes ofertes, tantes oportunitats davant del fenomen Jesús. Una societat ritualista i moralista no és estrany que no l’entenguin o  que no la vulguin entendre perquè va a fons i compromet la vida tota, les relacions. S’ha d’actuar amb urgència o, si no, passa allò del Lampedusa: canviar fluixet fluixet per no haver de canviar profundament.

                                               Sant Ignasi en els seus Exercicis invita a discernir (garbellar) la pròpia vida. Veient-se un retratat, veient les tendències que conformen la pròpia manera de ser. La vida no va de joc. Ens fa mal pensar que la felicitat és la finalitat del viure. Això no surt de l’evangeli, tot i que diu com a proemi del Sermó de la Muntanya: “Benaurats, Feliços”. La felicitat és una conseqüència sempre, no la finalitat directa del pensar, sentir, viure i actuar.  Avui seria bo prendre el llibre de la pròpia vida, també l’evangeli i buscar un recer per trobar-vos a vosaltres mateixos i donar resposta a Jesús:”¿Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” Les vacances són un temps molt propici per fer una panoràmica sobre la nostra vida i sobre el per què del què...


            Diumenge XX de durant l’any, 17 d’agost de 2013.    Barcelona