ENCARA –I MÉS- L’ANY DE LA FE
“Poble
de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, Església que avança; el
Regne ja és aquí”,diumenge rere diumenge,
anem aprofundint els camins de la nostra fe, si en nosaltres ha tingut
ressò la dedicació a l’Any de la Fe és una sort i una meravella. Primer de tot
cal ser agraït. Perquè estar interessat en el tema vital de la fe és tot un do
i una gràcia de la que possiblement encara no en siguem massa conscients, però
aquesta és la realitat objectiva. Diu l’evangeli d’avui: “Tothom exigeix molt
d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat
més”. És natural, i més encara, és una qüestió de sensibilitat i de
consciència. Qui és conscient de que ha rebut el “tresor de la fe” (la perla
fina de l’evangeli) ha de fer-se digne (millor seria dir: fer-se’n menys
indigne) de posar la fe en tot el nostre viure plural. La fe no és per a quan
ens posem a pregar, sinó que ha d’estar entroncada amb la vida. En diem vida de
fe! Com més fe, més vida; com més vida, més fe. Hi ha una oració sobre les
ofrenes que s’interna en el sentit de la fe com a do i com a procés. Diu: “Senyor,
acolliu favorablement els dons de la vostra Església , ja que sou Vós qui ens heu
permès d’oferir-vos-els i vós mateix els transformeu en el sagrament de la
nostra salvació. Déu dóna abundosament la fe (do) i nosaltres l’oferim a Vós i
un do rebut i ofert es transforma (en ofrena) en el sagrament de la nostra
salvació. Recordeu que després de les consagracions exclamem: “Misteri de la
fe”: -anunciem la vostra- -nostra mort (redempció); -confessem la
vostra-nostra resurrecció; -esperem el vostre retorn (“Jo estaré amb vosaltres
cada dia fins a la fi del temps. Senyor Jesús”.(És el segon retorn de sant Bernat: encarnació – inhabitació
– final del temps)
Tot
l’AT. està basat en fer sovint exercicis de memòria de les grans “gestes” que
el Senyor va fer per alliberar el que farà d’ells el seu poble sant. Com més
recordes, més valuós i agraït es torna la gesta que Ell obrà. Passeu-ho de
pares a fills, canteu-ho sovint. El cant esdevé pregària i posa en moviment els
millors sentiments del cor. Poble que no canta es torna enterc, els sentiments
s’afebleixen i oblida ses arrels... Una part important per als israelites són
els salms que eren cantats...
A
la segona lectura l’autor de l’epístola als hebreus fa un panoràmica de tot
l’AT. des de la vivència de l fe. Atenció a la definició de la fe. Primer que tot:
Vejam: La fe no és solament un desig, és posseir, tenir, viure anticipadament
els béns que esperem. És tot el que serà el nostre futur, viscut en la
limitada manera humana d’una forma present. Una anticipació: fer un
tast, una primera fruïció del que serà la plenitud que ens espera. No sabem què
serà el cel, però ja ara en podem sospitar el què serà per l’acció de l’Esperit
que no falta si no fallem nosaltres. Se’ns ha parlat molt de l’amor, i amb tota
la raó, però per Joan i Pau fe i amor són germanes i tot el que es pot dir de
l’una és pot dir també de l’altra. Amb l’esperança fan les “tres bessones”
teologals. Ho són i ho demostren que en són, de bessones... Juntes, ben avingudes.
Posseir:
quina paraula més humana i, més, evangèlica: Pregustar, preveure, pre-intiur,
preparar-se, tastar el bé superior que és Déu. Tenir el bé de Déu ara ja aquí,
de forma que quanta més fe més possessió. Ara estem en gestació: som, però no
encara del tot. La fe es mesura per la vivència, presència, acció de Déu que
tenim ara. Pobresa de fe, pobresa de la experiència de Déu: van juntes, una mesura
l’altra. Pobresa, oi que si, la nostra?
“Conèixer
per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer vol dir experimentar. Déu no
és una idea. No és una qüestió de racionalitat. Tan elevat és aquest no coneixement
de veritat que és inexplicable. Sant Pau que ho va experimentar ho deixa en
l’inefable; no ho sap dir, li falten paraules. Experiència per la qual –tan
elevat és aquest nou coneixement que no es veu en cor de dir-nos res més perquè
excedeix tota parla, sentiments i sensacions. Parla de que ara mirem com en un
mirall i encara no prou net. Expressar, no; experimentar i gaudir, això sí, a
la nostra mesura.
Després
de la definició fa una lloa dels patriarques, com una lletania d’acció de
gràcies de la fe que es basa en les promeses que Déu féu als patriarques, des
de Abraham, anomenat el nostre pare en la fe i tots els que seguiren després.
Comença cada paràgraf amb l’expressió: “Gràcies a la fe” Dirà al final del
capítol: “tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura,
però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenis
preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense
nosaltres. Així, doncs, també nosaltres,
envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment...
llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem
la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui
porta a la plenitud”.
Que
jo sàpiga s’ha donat últimament un fet insòlit: els dos papes darrers han
escrit tots junts una encíclica sobre
“Ens
dirigim tot pregant a Maria, Mare de l’Església, mare de la nostra fe. Mare,
ajuda la nostra fe i dóna’ns finor d’oïda a la Paraula per tal que sapiguem
reconèixer la veu de Déu i la seva crida. Aviva en nosaltres el desig de seguir
els nostres passos, deixant la nostra terra i confiant en la seva promesa.
Ajuda’ns a deixar-nos “tocar” pel seu amor, perquè puguem “Tocar-lo” en la fe. Ajuda ’ns a
confiar-nos plenament en ell, a créixer en el seu amor sobretot en els moments
de tribulació i de creu, quan la nostra fe està cridada a créixer i a madurar.
Sembra en la nostra fe l’alegria del Ressuscitat. Recorda’ns que qui creu no
està mai sol. Ensenya ’ns
a mirar amb els ulls de Jesús, per a que Ell sigui llum en el nostre camí. I
per a què aquesta Ell sigui llum en el
nostre camí, I per a que aquesta llum de la fe creixi contínuament en
nosaltres, fins que arribi el dia sense posta que és el mateix Crist, el teu
Fill , nostre Senyor”
Només
una nota molt significativa. Firma: Franciscus, i res més. Un petit detall,
però anem per bon camí. Gràcies, Francesc. És com si ho diguéssim a un amic. Mai vist. Aprofitem-ho
ben de cor.
Diumenge
XIX de durant l’any, 11 d’agost del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada