diumenge, 4 d’agost de 2013

Homilia del diumenge 04/08/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AMOR AL DINER ÉS UNA IDOLATRIA

Sorpresa, si no estupefacció van produir la primeres paraules de Francesc, el nostre Papa: “Vull una Església pobra i per als pobres”. Res de discursos, res , res d’encícliques,n que un percentatge gran de cristians que no s’han llegit ni es llegiràn mai, de les quals  àdhuc ignoren la seva existència. Avui vigeix un llenguatge més concís i més directe, res de retòriques ni de literatures. Dir-ho tot en 144 lletres. Tornem al Papa: “Vull una Església pobra”. Per aconseguir-ho el que caldrà primerament és “empobrir-la”; treure tanta farramalla que s’ha anat acumulant a través de segles que anaven en direcció inversa: l’enriquiment. I a més amb arguments que són fal·làcies: “per a Déu el millor: or i pedreria”. Veurem com s’ho fa ( i com l’acompanyem!) Ja ha començat: traien distàncies. El diner fa classe i la classe es fa fortalesa i castell i fa elit. No tothom hi pot entrar si no és de la “casta”¿L’heu vist com es barreja amb tota mena de gent. No hi a ningú que no el reconeix-hi com a Papa, però ell es presenta tan sols com a bisbe de Roma. Ja el primer parpelleig en tota la gernació que l’estava esperant a la plaça de sant Pere en el balcó del Habemus Papam, sense els oripells dels anteriors demana que l’acompanyem a resar un parenostre per a l’Església, que és una de les grans riqueses que té l’Església. Salutació familiar, sense cants i després sabem que s’ha quedat a Santa Marta, alberg per a tanta “gent” que va i ve pel Vaticà a fer-hi gestions. Ell els vol veure de prop, vol parlar amb ells. Res de la “flota vaticana”, un cotxe modest. Viatges en línies normals. ¿L’heu vist pujant les escales com tothom portant-se la maleta? I més coses que en sabrem perquè no para de trencar allò que en diuen el “protocol”. Aquí tenim una versió d’una església pobra. Després li vindran els maldecaps de la Banca Vaticana i haurà d’aixecar i espolsar moltes catifes. Preguem perquè se’n surti que aquesta és de les grosses...

                                   No sé si recordeu el Manifest de les Catacumbes. Busqueu-lo que s’ha difós moltes vegades. Aneu posant una creu a allò que creieu que ja es va fent, ell i altres bisbes d’AL. Són segles d’arterioesclerosi. Allà parla del “despullament dels bisbes; podriem fer en paral·lel el que ens pertoca a nosaltres. A vegades només un nom, una actitud deixa entreveure el fons de foscúries de segles. Jesús com a premissa de tot seguiment apunta a aprimar diners, compartir-los amb els pobres i anar-hi després en seguiment d’ell. Que per viatjar a “la evangèlica” hi hem d’anar amb un equipatge lleuger. Llegiu com envia els seus deixebles a  anar a predicar i veureu quanta “Tona” ens és sobrera.

                                   Ara us vull avisar: no és possible “deixar res” sense “arrencarnos-ho del cor. Serà una lluita de despullament de coses,  que començant per les supèrflues ens anirem quedant mica a mica amb les necessàries. Ens diran  exagerats. Totes les reformes a l’Església han començat per la pobresa. Comencem per poc –ho demana qualsevol pedagogia-.

                                   El periodista Juliana titula un recent article seu: “Francesc entra a la Selva Negre”, fent al·lusió a Dant. És l’espinós tema de la Banca Vaticana i de l’anomenat IOR. Tot això ha portat molts maldecaps des de fa temps i sembla que  ara el Papa hi vol posar ordre i transparència. El món de les finances és dels més obscurs i si hi vol posar llum i taquígrafs li costarà. Però el fet de no deixar-ho per més endavant ja mostra la determinació de donar una altra visió de l’Església pobra. Li desitgem audàcia i que no es quedi en el mar procel·lós de la banca sinó que miri de deixar privilegis que tenen anys de cristianitat a sobre,  però que ara en un a societat laica cal posar-nos en igualtat de tractes legals. Jo m’hi marejo en aquest intrincat món de les finances i només li auguro sort i claredat...

                                   Hi ha una segona part del seu programa i divisa: “Una Església bolcada en favor dels pobres”. Aquí el camp és immens i el moment que estem vivint el fa oportú per la situació de pobresa rampant i en baixada directa. No està a les nostres mans tenir accés a l’economia de les altures. Qui hi sigui com a cristià que  és que no oblidi el tractat sobre la justícia i que per tant no es pot fer ni tan sols còmplice de tercera mà i que hi ha un principi preferencial dreprès en el Vaticà II sobre l’opció preferencial en favor dels pobres. Els grans sistemes han fet fallida  en aquest sentit i han traït desvergonyidament a la seva idea de justícia distributiva i compensatòria...

                                   Cadascú de nosaltres tenim un redós on la pobresa, si no la misèria, es fa patent. No n’hi ha prou amb l’austeritat (Pau en parla a la segona lectura) que és ètica personal; s’ha d’arribar als pobres –coneguts o vergonyants‑ de la vora. Recordem que només esdevenen proïsmes si sabem atendre’ls amb discreció i amb tracte personal. Tenim Càritas Parroquial, tenim ONG que són transparents i fiables. Es viu una certa emulació que tenen D.O. Que un se’n pot refiar que no es perdrà res pel camí entre el donador i el receptor. No podem arribar massa enllà, però que això no ens faci quedar massa ençà. Els que podeu posar en els vostres pressupostos una paraula meravellosa : obres de Misericòrdia, tenint en compte que n’hi ha més de les que posa el catecisme i no tot és material solament. Aquí hem de posar l’apartat del voluntariat de tota mena. Recordeu el capítol 25 de Mateu, punt clau de la nostra valoració com a cristians: ·Tot el que feu a qui sigui, en definitiva Jesús n’és el recipendiari.

                                   Avui el camp està obertíssim. Només cal voluntat, encert, saber compartir i generositat.  Jesús us ho pagarà amb més alts graus d’amistat. Segur, seguríssim.

                                   Farem bé de llegir les homilies del Papa: ara al Brasil ha fet autocrítica dient que hem fet una Església massa freda, massa autorreferencial, presonera del seu propi llenguatge rígid. Demana una visó humanista de l’Església. Té la paraula màgica per desembullar tots els problemes: diàleg, diàleg, diàleg.

                                   Aquest Pap és un do de Déu: aprofitem-lo, preguem per ell i fem actuacions similars  les seves, salvades les distàncies. Déu ens està visitant...


                        Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2013  Barcelona