DEMANEU, CERQUEU, TRUQUEU
Aquests
últims diumenges van enllaçats per les temàtiques que, si les posem en
xarxa, com es diu avui, formen el millor edifici espiritual evangèlic. El
diumenge passat dèiem que l’acolliment és
un dels capteniments evangèlics per excel·lència. Vàrem enfocar-ho aleshores en
relació amb tots aquells que el nostre cor misericordiós fa “proïsmes”, amb
l’acolliment personal de tothom que ho necessita. Primer com acollim a Déu. Avui,
per contra mirarem de endinsar-nos en el misteri de la relació que Déu té
amb nosaltres. És Ell qui ens acull a nosaltres i aquí sí que arribem al
fons de l’evangeli. És Ell mateix que ens obre a la seva intimitat.. Sant
Agustí confessa que en un principi buscava Déu als afores d’ell mateix. Fins
que s’adonà que el Senyor habita en el més profund de la nostra intimitat. És
d’aquestes pregoneses que surt la nostra veritable pregària, impulsats pel
mateix Esperit que “clama” amb nosaltres.
Vull
fer la distinció entre pregàries i pregària. Les primeres, necessàries
però no suficients són o bé oracions apreses o llegides o també tantes
respostes del poble a la litúrgia que haurien de tenir més fondària i, per
tant, més concentració per part nostra i que malauradament es tornen rituals,
dites sense sortir del cor; com si es desencadenés una resposta només dels
llavis. Arrutinades potser, dites perquè toca dir-les. Les hauríem d’estudiar
per poder-les dir més concienciosament. L’ignorància religiosa voreja sempre la màgia...
La
pregària (noteu en singular), de la seva part, és més personal, més nostra en
el sentit de que ens surt de la intimitat de Déu i de la nostra pròpia intimitat,
com dèiem abans. Només així s’entén el diví regateig d’Abraham amb Déu. Quina
confiança no demostra! Quina audàcia no manifesta! No és cap improvisació,
seria una temeritat! És diu que Abraham és el nostre pare en
La
col·lecta d’avui ens diu que ens guiï i governi Déu que és l’origen de tot bé i
font d’assimilació de l’evangeli (=la santedat: “Sigueu sants com ho és el vostre
Pare del cel” Els que són sants que se santifiquin més”) “i protector dels qui
esperen en Vós. Sigueu misericordiós amb nosaltres.
Acolliu-nos
en els nostres desigs explícits. Els tres verbs en acció: Demaneu, cerqueu,
truqueu. Quina jaculatòria ens dóna el mateix Jesús. Interioritzem-la, repetim-la
“amb insistència” (l’amic que demana ajut a l’amic ni que sigui a mitjanit).
El
salm 137, quina convicció que manifesta: “Senyor sempre que us invocava m’heu
escoltat”. Resem-lo identificats amb l’autor. “El vostre amor perdura sempre”.
No hi tinc cap dubte. Ell ens ha fet
fills seus a tots els que l’han acollit (Proemi de Sant Joan). Acabeu la vostra
obra, Senyor. Està en curs la santificació pròpia. Que Ell disposi. Estem en
les millors mans que creen, modelen, santifiquen, feu renéixer i porteu a bon
terme l’”obra” que Vós mateix heu començat.
Tenim
el parenostre de Lluc, que és una versió diferent de la de Mateu és la que ha
entrat en la
litúrgia. Sembla ser que la de Lluc seria la que més s’aproximaria
a com la va dir i pregar Jesús. És bonic veure que la pregària del parenostre
neix en un ambient de pregària de Jesús. Segur que els hauria impressionar moltíssim
veure com pregava. D’aquí sorgeix la petició d’un deixeble que demana que els
doni una pregària distintiva dels seguidors de Jesús, com la tenien els
seguidors de Joan Baptista, que no coneixem. Mirem la introducció que dóna a
entendre que no és una pregària feta, ritualitzada. Diu: “Quan pregueu (vol dir
que demana que hi hagi esperit d’’oració en dir-la: “Heu rebut un Esperit que
ens ha fet fills i que ens fa cridar: Abbà-Pare. Curta com ens digué, però
substantiva.
Deixo
per fer un senzill comentari del Pare Nostre, perquè em ronda pel cap i pel cor
de fer uns fulls explanant cada petició, com hem fet amb el CREDO. Ja veurem si
em decideixo al final, per ampliar la panoràmica de cada petició i així en
dir-lo fer-ho amb més profunditat.
Sobre
l’aparent insistència que té un amic-hoste inesperat a hora intempestiva surten
els tres verbs que són indefectiblement, a jutjar de com els diu Jesús amb
concisió, amb fermesa i comprometent-nos-hi la manera de pregar que vol i que
fa Jesús: DEMANEU, ampli, no restringit a les nostres pròpies necessitats:
recordeu la gosadia d’Abraham. CERQUEU (em ve a la memòria la obra que explana una
poesia de sant Joan de la Creu que és
una recerca apassionada i enamorada de l’Espòs). TRUQUEU com l’amic que
desperta el seu amic de l’evangeli d’avui. Ens podem trobar que sigueu dos a
trucar un a cada cantó de la
porta. Jesús també truca. Obra la porta el mateix que també
ell truca...
I
deixeu-me afegir aquesta autèntica perla del final de l’evangeli. Déu es
compromet a donar l’Esperit Sant a qui li demana. L’oració perfecta: demanar
que l’Esperit Sant ens guiï i ens ensenyi el camí de l’oració contemplativa.
Sense oració la fe trontolla, l’esperança decau i l’amor misericordiós “passa
de llarg” com el sacerdot de la paràbola de l Bon Samarità.
Cal
insistir en l’espiritualitat sobre l’Esperit Sant, probablement un dels nostres
dèficits més grans. I és Ell qui ens farà cristians de veritat. Veniu, veniu
Esperit Sant i ompliu d’amor els nostres cors. “Que la vostra beguda sigui
l’Esperit Sant”, diu Pau. Dóna’ns l’esperit de servei i una bona base d’esperit
d’oració. Dóna’ns la intel·ligència del cor per aprofundir i entrar en sintonia
amb els valors de l’evangeli. Només cal agafar el salm responsorial d’avui i
deixar-s’hi perdre.
Diumenge
XVII de durant l’any, 28 de juliol de 2013.
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada