ESTEM DE
PRÀCTIQUES
Fa
cinquanta anys, Joan XXIII, el Papa Bo, ens va sorprendre escrivint
sobre un tema de principalíssima oportunitat que va fer diana universal de
seguida. Era l’Encíclica “Pacem in terris”. Cal situar-nos temporalment per
sobrevalorar-ne l’encert del moment. Era el 1963, acabada la primera sessió del
Concili, amb un Papa malalt; i un s’adona de la crispació continguda a tots
els ordres, repassant les hemeroteques
del moment. Copio del llibre de Guiseppe Alberigo el gran historiador del
Concili fins als mínims detalls de tot el que va passar a Roma en totes les
sessions i en els col·laterals, fins a la conclusió del 1965. Estem en el
context que ell sintetitza en poques paraules: “L’esperit del Concili es va
estenent en el món catòlic, i alimenta noves onades d’expectació en l’opinió
pública: la intervenció del Papa en la crisi de Cuba i l’encíclica “Pacem in
terris” primer i la mateixa mort després susciten una implicació col·lectiva
d’intensitat i proporcions fins aleshores desconegudes. En alguns casos
l’anticipació de la reforma litúrgica dóna una percepció més precisa de la nova
època que comença”.
En
un període de “guerra freda” la figura del Papa Joan XXIII va trencar motlles.
Va rebre en audiència privada la filla de Kruschev i del seu gendre. Admiració
i recusació. Coherent amb el seu pensament i sentiment de Pare universal va
dirigir encertadament l’encíclica, a mes a més, com una novetat, a totes les
persones de bona voluntat. Era un tema candent a Europa que havia
sofert vàries guerres mundials a més a més de les implicacions que varen
suscitar. Es començava a saber detalls i més detalls de genocidis. La guerra
freda era temuda i feia tant d’impacte com les guerres reals...
El
tema principal de les lectures d’aquest diumenge presenta la forma, l’estil de
presència a com hem d’estar presents els cristians sobretot en aquest món que
també és el nostre. Anem a portar la PAU arreu des de tots els punts de vista.
Aquesta és la nostra evangelització en un món proper i llunyà, corcat per la
violència. “Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu”.
El Papa clamava: “Mai més guerra, mai més guerra”...
Ja
a Isaïes tenint la visió de la Jerusalem celestial com a epicentre del nostre
futur, Déu li diu: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la Pau i el benestar,
que segons les afirmacions de l’Encíclica serien sinònims. Pau, per la seva
part al final de la segona lectura que coincideix amb la conclusió de
l’epístola als gàlates demana que “la Pau i la misericòrdia de Déu reposin
sobre tots els qui mantenen el criteri de que ja estan superades les
diferències entre circumcisos i no circumcisos. L’únic que val és que tots
hàgim estat creats de nou. Tota
l’estructura de l’evangeli d’avui és que fa les primeres proves de missioners a
seixanta dos deixebles. Els dóna consells que són vàlids al llarg dels temps.
N’ha tornat a parlar el papa Francesc fa ben poc: són d’efectivitat comprovada.
El primer que han de fer en arribar a una casa és dir:”La Pau sigui en aquesta
casa”. I segueix Jesús: “Si hi viu un home de Pau, la Pau que li desitgeu
reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres”. Els novells missioners tornaven
tot contents i ponderaven que fins i tot
els dimonis se’ls hi sotmetien. Jesús els deia: “Alegreu-vos més aviat de que
els vostres noms estiguin escrits en el cel”, entre els estols dels
pacificadors. Glòria a Déu a dalt del cel i Pau als homes que estima el Senyor.
Només han de dir: “El Regne de Déu és a prop vostre”.
La
Pau és inseparable de la bondat, segons els salmistes. En el document conciliar
“L’Església en el món d’avui” hi ha tot un capítol dedicat al tema de la Pau,
que és sempre nou, després de tot un seguit de temes molt importants en el
nostre món, que són de “constitució” La
guerra és un flagell sempre a punt de trasbalsar-ho tot i que per les
tecnologies de les armes són destructores globals. Europa ha gaudit en part
d’una pau per certs països, mentre a
pocs kilòmetres també d’Europa
feien unes escomeses genocides de
milers de morts, i que nosaltres volíem ignorar. Les guerres balcàniques i les
caucàsiques. El món no posa treva, que encara no és pau, però pot distendre i
fer repensar. Sempre hi ha episodis de sang i d’identitats no reconegudes, a
més d’ideològiques. És un bon exercici de cordura fer de quan en quan un repàs de com està el món en
referència a la Pau. Hi
ha associacions que ho promouen i ens en fan conscients... Editen uns
planisferis on la bruta coloraina de la guerra actual embruta per tot arreu.
¿La
Pau i la bondat s’abraçaran un dia? No
ens hem sabut organitzar pels nostres desastrats egoismes, perquè si és natural
que sorgeixen diferències hi hauria
d’haver àrbrits internacionals que “poguessin” fer tornar a la Pau, pactant el que convingui. Ja
s’ha dit que mentre l’ONU no tingui els ressorts indispensables i sigui idealment
la democràcia paradigmàtica, poca cosa podrà fer per apaivagar les situacions
bel·licoses, on tothom hi perd, àdhuc els que no hi estem directament
involucrats, perquè s’afebleix el sentit de la dignitat humana i la vida perd
el seu valor suprem. Res no val el que una sola persona. Moltes vegades surts
marejat de les Notícies de la TV perquè entre corrupcions (que no deixen
de ser guerres) i bel·ligerants tenim un món que no s’aguanta per enlloc. La pobra Mafalda ho sap
ben bé, dibuixada amb un mapamundi apedaçat...
Torno
al document que us citava més amunt i ja
és significatiu que porti aquest títol: “Cal (imperatiu) construir (és obra
permanent) la Pau i crear (és l’obra dels segles) la comunitat dels pobles” El
desig conciliar és ben explícit. Caldria llegir aquestes premudes vuit pàgines
per quedar immunitzat contra tota mena de guerra per sempre més. Començant per
les guerres dels propis egoismes, per les domèstiques, per la guerra de preus
sobrepujats, per les guerres de la fam incontrolables o ¿incontrolades?), per
voler ser més que els altres, per aniquilar imperis i colonialismes de tota
mena, encara en vigor. Sentir-nos germans, ser austers, cooperadors d’una
justícia compensatòria, donant més al que més ho necessita. Mai els poders
públics podran arribar on arriba una mà de voluntariat. Totes les “guerres” no
declarades però existents les guanyen els petits gestos de pau i de justícia.
Comencem per nosaltres, eixamplem les nostres consciències i l’acció de cada
dia. Que on hi hagi... i posem la pau del cor i dels sentiments
“Senyor
nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la pau, un dono la meva Pau , no mireu els
nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquellla pau i aquella
unitat que vós vau demanar. Vós que viviu pels segles dels segles. Amén. La Pau del Senyor sigui sempre amb vosaltres.”
La
pau és un fruit explícit de l’Esperit Sant. M’agradaria un dia fer una apunts
de pedagogia de la
Pau. Pacificats i pacificadors. Pacificats per poder ser
pacificadors.
El
gest de donar la pau és un fet de catolicitat. No és l’amic que està a la vora,
és que dono la pau a tothom a través d’ell. És també una mena de sacramental:
El gest i la paraula.
Caldria revaloritzar litúrgicament aquests petits signes
carregats d’història i de sentit. Fixem-nos que està entre el parenostre i la
comunió, signes ambdós de fraternitat. “Senyor, feu-nos instruments de PAU”.
Em faig aquesta pregunta: ¿som
bel·licosos genèticament o bé ens en tornem?
Diumenge
XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada