divendres, 28 de juny de 2013

Homilia del diumenge 30/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

LLIURE  PER  A  SERVIR

                                               La vida està plena de crides de tota mena. Crides , no sorolls. Però vivim en un món ple, aclaparat –diria- de sorolls. I cosa experimentada: com més soroll menys sentim els altres i o callem o aixequem la veu apagant les dels  altres. Hauríem de fer una cura de silenci, precisament ara apagada la bogeria atuïdora de Sant Joan. Us vull compartir una idea: com més madura és una persona, més estalvia paraules sobreres i així pot comunicar-se millor; moltes vegades amb només una presència lluminosa, amb un mirar acollidor, amb un no res ja ho és tot. Misteris de la comunicació

                                               Eliseu, el deixeble preferit d’Elies és un profeta d’allò més simpàtic. Sap que la crida que li fa el gran Elies no té espera i sap “cremar les naus” Els arreus de pagès queden fets cendres en un tres i no res. Significativa la resposta i digna del que diu i demana el Senyor als que Ell es digna cridar. Normalment fa un soroll –dissonàncies- massa viu a dins nostre que impedeix una resposta feta a temps.

                                               Normalment, Déu no fa aquestes  crides tan tempestives que descol·loquen a la gent “electa”. Encara que l’evangeli d’avui és una mostra de tot el contrari. Més aviat procedeix per descobertes successives que sumades un al final ho veu clar i dóna el pas que li és requerit. Som durs d’oïda... I costa decidir-nos, sempre hi ha un però que no ens permet de donar el salt que se’ns demana...

                                               Ja ho hem comentat altres vegades la  importància del mantell profètic que ve a ser com una “investidura honoris causa”. És un honor però no deixa des ser una onerositat (d’onor en llatí), càrrega, compromís. Aquest Eliseu que ve a ser comparable com un dels deixebles preferits de Jesús: sempre al seu costat, no vol deixar-lo per res el món. Insisteix a ser al seu costat fins l’últim moment quan és arrabassat cels enllà. Li queda com a penyora el mantell, que no és només un record preciós que li llega el mestre, sinó que té –i ell ho sap- totes les virtualitats del mestre. I no tan sols de tipus físic: amb ell estès a les aigües del Jordà  passa a peu sec. I moltes altres coses dignes dels millors profetes que ha tingut Israel.

                                               ¿Ens molesta la radicalitat de la crida del Senyor?

                                               Estem en temps “d’apatia” ambiental, des de molts punts de vista. “A-patia” és una paraula ben apropiada pels temps que vivim. “A” vol dir negació i “pathos” passió, empenta, decisió, aventura, risc. Tot el que suposa que la vida si arriba a ser em-pàtica, sim-pàtica, curosa portarà forçosament a una certa creativitat, estat d’ànim sostingut, estil de fer favorable a la causa. No hem de donar significació en exclusiva al tema econòmic i laboral tot i ser els que avui primen fins al mareig o a la injustícia, depèn de com un ho volgueu pendre. El tema de fons és que estem des-animats, des-coratjats, des-motivats, des-esmats. Jo ho entenc de forma que la malura em sembla endèmica a la nostra terra, ara i aquí. Ens obsedeixen molts pessimismes, però el pessimisme ens fa sords a tota mena de crides. Mai s’havia parlat tant d’emprenedors! Els déficits els solem omplir amb paraules i tòpics. Semblantment al que passa amb el tema de la felicitat. Bah, deixem-ho

                                               Tot podria prendre’s com una conspiració de silencis i d’indiferències. Els vells temps de les utopies ens sonen amb veus molt somortes i gairebé ni s’entenen, però el pessimisme no és evangèlic com  no ho és la por. Estàvem ben escarxofats i ara se’ns remouen les cadires i els sofàs. Cal fer altra vegada confiança en qui ens la mereix tota i que és sempre el motor de tot caminar. No anem sols per la vida. Deixeu-m’ho dir una altra vegada. He dit que no anem sols no que estéssim sols. Caminar és el transfons de la frase. Sabem amb qui anem i on anem.

                                   Els fills del tro ho voldrien resoldre tot a la valenta, o pitjor dit a la “violenta”. No serveix. Tot el que destrueix, després costa Déu i ajuda per tornar-ho a redreçar.

                                   ¿Quin grau de compromís tenim amb Déu, Crist, l’Esperit i l’Església? Ni que tot giravoltés, nosaltres voldríem romandre fidels, amorosament fidels.

                                   La fidelitat , companya de la paciència activa, no sol anar a cops de decisions globals i radicals. No és normalment aquest el nostre fer de cada dia, però aquesta petita fe pot ser com el gra de mostassa i arriba a ser ben repetit, a fe de Déu, la fidelitat el fa créixer i fa que en surti un mig arbràs on si ajocaran aus diverses.

                                   Ens convé reprendre  l’alè per les crides menudes que puguem sentir. No hi ha res menut. Tot ventijol pot portar el seu propi missatge. Tot té la seva grandesa. Posem-nos a treballar cadascú en l’àmbit de la pròpia crida i veureu que va creixent la motivació pel bé –per poca cosa que sigui, el constates. I això et fa més fort-L’Església necessita no perdre la condició de poble. I el poble no només fa número, també fa pinya i fa manifestació. Que no perdem la identiat cristiana de poble en un temps de barreja i en que la gent avui es pot manifestar despistada, costa veure el futur ni on anirem a parar. Tot és més aviat un poti-poti i a un més li venen ganes d’automarginar-se que no d’agafar cap bandera i fer-la voleiar. Tons àtons!

                                   Sembrem consciència de què i de qui som. Com més clara la identitat més fructuós serà el petit servei de cada dia. Si no pots fer més del què fas, fes-ho bé. Diu Pau “feu tot per Crist”. I serà ell qui et serà company de camí  i de feina.

                                   Poca radicalitat es gasta avui. Us heu preguntat per què? Tot comença per l’arrelam, si és superficial poca embranzida de mal temps tirarà l’arbre per terra. I de superficial tota l que vulgueu...

                                   No crec en la radicalitat dels fets. ¿No seran més il·lusions que altres coses? Què més radical que ser fidel amb el somriure  als llavis. Tant Gz. Faus com Josep M Castillo en el seu llibre “El seguimiento de Jesús” són més aviat més possibilistes que no pas radicals i utòpics. Em sembla que faríeu bé de llegir el llibre de Castillo.  És prou entenedor i ens pot ajudar a posar una “marxa” més al motor evangèlic.

                                   Un record més: l’any de la fe continua. No perdeu el ritme si en porteu un de bo. L’any de la fe no fa vacances


                        Diumenge XIII de durant l’any, dia 30 de juny del 2013   Barcelona