dissabte, 18 de maig de 2013

Homilia del diumenge 19/05/2013 del P. Josep Mª Balcells


                                   PENTECOSTA, AI, PENTECOSTA

                                   Les arrels de moltes de les festes litúrgiques solen tenir entre nosaltres o una transformació d’una festa pagana o també naturalment un esdeveniment celebratiu de l’Antic Testament. D’acord amb la significació literal Pentecosta, vol dir cinquanta dies de la Pasqua jueva i era una de les tres més importants festes jueves. Inicialment era festa agrària: l’ofrena de la collita en acció de gràcies; més endavant commemoració de l’Aliança que se solia fer recordant la del desert; finalment en temps cristians era i és la vinguda de l’Esperit Sant promès que donarà lloc a l’Església en plena efervescència, posant de relleu la novetat de l’Aliança Nova inaugurada per Jesús, el Crist. Ara com podem llegir en la narració de l’esdeveniment tot va acompanyat externament de vent i foc. És la contraposició de Babel: allí confusió, aquí tothom entén el que prediquen en la seva pròpia llengua. És l’Esperit Sant que parla al cor i fa servir més que paraules els afectes i els sentiments més pregons de cada persona. És un preludi de l’entesa que s’ha d’anar produint i intensificant a mesura que ens deixem guiar per l’Esperit que és la gran font de la unitat desitjada i cercada...

                                                                                                           
                                Llegim en el document del Concili:”L’activitat missionera de l’Església”: “A través de totes les èpoques és l’Esperit Sant que “unifica tota l’Església en la comunió i el ministeri, que l’enriqueix amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, vivificant, com si en fos l’ànima, les institucions eclesiàstiques i insinuant en el cor dels fidels aquell mateix esperit missioner que havia impulsat Crist en persona. De vegades fins i tot prevé visiblement l’acció apostòlica i mai no deixa d’acompanyar-la i de dirigir-la de diverses maneres” O bé aquest: “La missió de l’Església es realitza mitjançant l’operació per la qual, tot obeint les ordres de Crist i moguda per la gràcia de l’Esperit Sant i la caritat, esdevé un  acte plenament present a tots els homes i a tots els pobles per portar-los, per l’exemple de la seva vida, la predicació, els sagraments i els altres mitjans de gràcia, a la fe, a la llibertat i a la pau de Crist, de manera que els sigui obert un camí lliure i segur per participar del misteri de Crist”.

                                   Recordem aquella expressió de Moisés al recel del seu ajudant, Josué, perquè el ancians que no s’havien aplegat juntament amb els altres on havien de rebre col·lectivament l’esperit de profecia. I va dir com a desig o bé com a profecia per a un dia llunyà: “Tant de bo que tothom profetitzés i visqués l’exaltació que promou l’Esperit”.

                                   Fou una teofania o manifestació que va ungir una gran multitud, donant acompliment a la profecia de Joel que diu: “En els últims dies l’Esperit serà donat a tothom”. Operatiu ja des del baptisme. És el coronament de l’obra de Jesús i el començament de la missió eclesial, oberta a tots els pobles i persones. L’enumeració que en fa Lluc vol significar pobles dels quatre punts de l’horitzó. Tothom s’ha de sentir missioner. Que què s’ha de fer? Viure, viure  intensament l’Esperit  i la força que us infondrà i donar testimoni i parlar de la transformació pròpia experimentada i dita amb efusivitat, “encomanar-ho” en el sentit de contagi, que és com  funcionem tots plegats.

                                   Tota la vida d’un creient és una vida ungida per la fe, l’esperança i l’amor que van “transubstanciant” tot el que toquen. És l’hora de l’Església i l’Església som nosaltres, poble de Déu, que diu el Concili.

                                   I ja és hora de que sapiguem fer una abstracció i no ens entrebanquem una i altra vegada en “l’institucionalisme eclesiàstic”. Quantes vegades ens ha servit d’aturador i d’excusa... Si els bisbes... Si el rector...

                                   Cal aprendre a volar i a volar com més alt  millor. Des de més amunt les menudeses ni es veuen i els llocs alterosos no semblen ni tan alts ni infranquejables... (No sé per què se’m ressuscita la imatge de Joan Salvador Gavina...)

                                   És ben bé l’hora de prendre el document conciliar sobre el misteri de l’Església i detenir-nos pensant i repensant què vol dir misteri i encara més la definició que el concili fa de misteri aplicat a l’Església.

                                   Ja heu vist que darrerament no deixo mai d’incloure paràgrafs del Concili per despertar la “gana conciliar”; el que no vàrem fer potser ara fa dècades ho podríem suplir ara. Us poso el començament del document sobre l’Església que gairebé és un compendi de tot el que després anirà explicitant en altres documents; no ho dic per eximir-nos-en. Llegir és fatigós si volem llegir coses que diguin, no “que només passsin”. Ja ens entenem...

                                   “Per tal com el Crist és la llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar  tots els homes amb la seva claror, que resplendeix sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que l’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, insistint en l’ensenyament dels Concilis anteriors, vol declarar amb més exactitud als seus fidels  i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes units avui més estretament amb tota mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena unitat en el Crist”.

                                   Ja heu pogut veure que darrerament no deixo gairebé mai d’incloure alguns paràgrafs del Concili per despertar la “Gana conciliar” (!) i perquè acabo de saber, de bona font, d’un historiador de l’Església a qui li van preguntar quan comencen  a fer “forat” les orientacions i els nous enfocaments d’un Concili i va respondre sense dubtar-ne ni un segon: Uns cinquanta més o menys després de la seva  realització... Mira, cabalment, ara any per any, es dóna aquesta coincidència: del 63 al 2013 hi van la cinquantena. Mans a l’obra, doncs!

                                   Primer llegir els quatre documents-base, que en diuen per diferenciar-los dels altres, constitucions: 1.- Sobre l’Església. 2.- Sobre l’Església en el món d’avui. 3.- Sobre la  litúrgia i 4.- Sobre la Paraula de Déu.

                                   Això aniria bé poder-ho fer en  un diàleg obert, després de passar pausadament per el pensament i el cor de cadascú. Feu-vos preguntes, feu-vos admiracions, feu-vos comentaris suscitats per la lectura reposada. No oblideu que aquests documents tenen un to propi que a vegades els allunya. No hi estem massa habituats al llenguatge eclesiàstic. Penseu que cada paraula ha passat per la mola de la crítica dels pares conciliars i que està pensada i sospesada amb exactitud: és aquesta i no pot ser una altra.

                                   Estem a l’any de la fe i n’hauríem de fer alguna amb creativitat. El diumenge 26 que és el dia de la Sma. Trinitat el Cardenal ens cita a la Sagrada Família per fer una confessió de fe especial. Nosaltres a la Parròquia també podríem pensar en fer també quelcom d’especial.

                                   Jo us proposaria que cadascú fes el seu propi Credo. És qüestió de concentrar allò que de la nostra fe en aquests moments ens mou més. Això no vol dir que el que no hi constés no ho trobem vàlid, vol dir que ara com ara tenim afirmacions que ens són vida. El Papa Pau VI en acabar el Concili va fer-ne un diria que exhaustiu. És bo que el conegueu. Se’n diu el Credo del Poble de Déu.



  “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada mati
  Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.
  Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
  Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.
  No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.
  Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.
  Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó , simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.
  Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.
  Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.
  El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.
  No ens ho esperàvem gens.
  Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
  Esperar és un deure, no un luxe.
  Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
  Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes.

                                                                       Cardenal Suenens

Diumenge de Pentecosta, 19 de maig del 2013  Barcelona