divendres, 26 d’abril del 2013

Homilia del diumenge 28/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


FETS  DELS  APÒSTOLS  I   APOCALIPSI

                                   Abans no faci tard vull fer-vos adonar de les lectures més pròpies d’aquest temps pasqual, ara que ja hi estem molt avançats. Haureu notat que gairebé sempre a les lectures dels diumenges n’hi ha una sobre els Fets dels Apòstols i una altra sobre l’Apocalipsi. Això encara es nota amb més vivesa si seguiu la lectura contínua de les misses de cada dia. Llegim gairebé tots els Fets dels Apòstols i certs passatges de l’Apocalipsi. Tots dos llibres són profumdament pasquals.

                                   El dels Fets resta inconclús (¿). Les últimes pàgines resten en blanc i són les que ens corresponen a cadascú de nosaltres, perquè la Pasqua és essencialment “enviament, missió, apostolat” que és com l’Església s’hauria de mostrar arreu com a testimoni de la Resurrecció, la de Jesús i també la nostra pròpia. És ben bonica la paraula FETS!

                                   Tot això suposa una teologia del laicat, que en si no és res més que prendre consciència de la nostra condició “activa” com a cristians. Cristià és qui pretén viure com  a deixeble de Crist i que conseqüentment ha rebut l’encàrrec i  missió de cristianitzar-se, bo i cristianitzant els del propi entorn. No podem oblidar de cap de les maneres que el concili Vaticà II va pensar en mobilitzar els laics que són el 99 i escaig de tota l’Església. Tots ens hauríem de sentir implicats, personalment cridats; i abasta tant creients activament motivats i sabedors de portar un missatge, com dels no creients, potencialment oberts a la fe…

                                   L’al·lusió als “fets” (ho poso en minúscula) dels apòstols (també en minúscula) m’ha fet pensar que seria molt convenient ara que estem de celebracions conciliars (50 anys) que llegíssim el Decret sobre l’apostolat dels laics, al que podríem afegir-hi un document derivat d’un sínode sobre aquest tema tan primordial per a l’Església que necessita més consciència de la necessitat de renovades forces i que ens hauria de proporcionar l’alè de tractar de viure i conviure com a laics. La pròpia denominació de laics ja la tenim en el document sobre l’Església on en el capítol IV ens dóna la definició de “laics”. Hi llegim: “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constitutïts en Poble de  Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen , en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El carácter secular és propi i peculiar dels laics… Pertoca als laics, per pròpia vocació,  de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva vida està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en que es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor…” No sé pas si parar-me aquí perquè he quedat sense respiració de tant apretat com ha anat sortint el text a borbollons. Tinc por de que ens espantem tots plegats. Poc a poc; anar prenent consciència i anar fent el que es pugui de bona fe i amb bona voluntat. Jo crec que ja n’hi haurà ben bé prou… Deixeu-me afegir només un altre parágraf sobre l’apostolat propi: “Els laics, consagrats en Poble de Déu i constituïts en un sol Cos del Crist sota un sol Cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor”. Ara sí que prou

             
                       Queden mencionats els altres documents conciliars i sinodals que tracten el mateix tema: “L’apostolat dels laics promulgat el 18 de novembre de l’any 1965. després vingué el Sinode sobre el tema del 1987 complementat per l’Exhortació apostòlica Cristifidels laici del 30 de desembre de l’any següent.

                                   És una vergonya que molts cristians no els hagin llegit i comentat, perquè no es poden llegir sense que se susciti una reaccció positiva. Com hauríem de fer perquè aquests documents principals fossin coneguts per les persones a qui van adreçats? De conseguir-ho es promouria una nova primavera a l’Església tal i com era el desig del Papa Joan XXIII, Algú m’ho hauria de dir i comentar. No n’hem sabut prou i les coses segueixen al pas de sempre. No em deixo de donar-me la culpa jo mateix per la part que em toca. Els clergues hem fomentat una certa passsivitat i ara en paguem les conseqüències pastorals. Llàstima.

                                   Voldria també dir dues coses en referència a l’Apocalipsi com a llibre perfectament pascual. Com passava ja amb el tema dels laics ja queda insinuat en el capítol setè del document sobre l’Església que porta aquest títol Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’església del cel. Vegeu-ne un parágraf per notar que hi ha continuïtat entre el Jesús ressuscitat i el  Crist que omple tot l’Apocalipsi: “EL Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell, ressuscitat d’entre els morts,va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos que és l’Esglèsia com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrir-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa. Així, doncs, la restauració promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per Ell en l’Esglèsia, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels bens futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

                                   L’Apocalipsi, llibre poc conegut i un xic difícil d’entendre per la barreja de símbols que són llunyants de la nostra mentalitat; però ben sintetitzat ve a ser com la glorificació de Jesucrist sota la figuració de l’Anyell i com si fos la gran litúrgia del cel. Exaltat pel Pare, és glorificat i assegut a la dreta del Pare i inaugurant el cel nou i la terra nova, amb la gernació dels escollits de tota raça, llengua i condició. I es prefigura la nova Jerusalem on no hi ha temple, perque Déu i l’Anyell amb la seva presència ho omplen tot de llum. Tothom és convidat a les noces de l’Anyell. Es produeix la renovació del món i l’aparició de la nova Jerusalem on ni hi haurà ni llàgrimes, ni mort… perquè les coses d’abans ja han passat. I el que seia al setial va dir: “Tot ho renovo”  i també “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi. Jesús diu “Jo sóc el rebrot i el casal  de David, l’estel resplendent del matí… L’esperit  i l’esposa diuen: “Veniu” El qui testifica aquestes coses diu: “Sí, Vinc de pressa” Amén. Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom”. (Final de l’apocalipsi)

                                   Acabo: “Es en nosaltres que els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablemente decretat i en realitat comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església  ja en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però autèntica. Mentre, però, no hi hagi un cel nou i una terra nova on faci estada la santedat perfecta, l’Església, en els seus sagraments i  institucions, que pertanyen  al temps present, porta la figura d’aquest món que passa, i ella mateixa sojorna enmig de la creació que gemega i pateix dolors de part fins ara i espera la revelació del fills de Déu”…“Tenint per cert que els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha de revelar en nosaltres, plens de  fe estem en expectació de la benaurada esperança i de la manifestació de la glòria del gran Déu i Salvador Jesucrist que “transformarà el nostre pobre cos per fer-lo conforme al seu cos gloriós”. (Del doc. Del concili sobre l’Església)  Quin to més pascual tot plegat, ¿no?

                        Diumenge V de Pasqua, 28 d’abril del  2013   Barcelona