SOM EL SEU
POBLE
No
us vull fer un greuge si us
dic que no sabem ni imaginem el què significa que som un poble, el poble
que Déu ha pres com a possessió seva, com s’esmenta ja amb aquestes mateixes
paraules al llarg de tot l’AT. Aquesta idea-força va entrar intensament en el
genotip, en el tarannà d’Israel i, deixant de banda sionismes més o menys
actuals, la gran veritat és que Israel ha viscut, sia en la diàspora sia en els
intents nacionalistes allò de la seva identitat com provinguda de Déu. Pau en fa un emocionat elogi quan
s’expressa amb encomis i al mateix temps amb sentiments ben condolguts pel
rebuig de la fe en Jesucrist que Pau pretenia donar-los preferentment a ells abans
que als pagans: És la carta als Romans (9, 1ss.): “Unit a Crist i tenint per testimoni al meva pròpia consciència
guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat i no menteixo, que sento
una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus
germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat
del Crist. Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de
Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els
patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per
damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. Seguint Pau Jesús de dos pobles
n’ha fet un d’únic, trencant barreres de separacions ancestrals entre jueus i
pagans i això ha entrat de ple en el document conciliar sobre l’Església. Dirà que no hi ha diferencies entre home i
dona…La voluntat de Déu és que tots siguin u.
És
possible que no sapigueu les discussions que hi va haver entre els pares conciliars
a l’hora de redactar el gran document sobre l’Església, perquè no es discutien
paraules, no; sinó enfocaments i conceptes novedosos. I uns i altres n’eren
conscients.
Es
pot dir d’una manera gràfica que hi va haver una transposició de capítols que
va suposar un canvi de mentalitat que afectà a tot el Concili i que encara
nosaltres no hem assumit del tot. Us dic com varen quedar els tres capítols
primers: El primer: “El misteri de l’Església”. Massa acostumats estem a veure
el caire institucional que no deixarà mai de tenir per a bé i per a mal:
l’Església sempre s’haurà de renovar i “reformar”: és humana, pecadora i santa
a la vegada; però pensar i sobretot
viure que està arrelada en la Trinitat, que es pot definir com a Regne de Déu,
com a Cos místic del Crist, com que té dues vertents: una visible i una altra d’espiritual.
Això ja ens pot desfer moltes interrogacions, dubtes i visions que terregen més
del compte, sobretot avui, potser amb forts motius, si perdem de vista la seva
dimensió essencial de misteri a aprofundir i a considerar abans i tot de
totes les debilitats humanes fruit precisament de la condició humana i també
pecadora…, si voleu més institucional. “Home so i humana és ma mesura”
Després
d’un cert forcejament es va posar com a segon capítol:”EL Poble de Déu”
que ens afecta a tothom per un igual, a prescindir del ministeri o bé de la
situació personal en què ens trobem cadascú. Dit així sense més potser no
acabem de veure la transcendència de passar definitivament de segon a tercer
capítol “De la constitució jeràrquica de l’Esglèsia i en particular de
l’episcopat. El capítol segon ens defineix com a poble, com a comunitat,
com a fraternitat. És la
nova Aliança promesa per Déu. No són arguments o factors
genètics, sinó espirituals els que ens fan família. “Perquè els qui creuen en
Crist, renascuts no pas d’un germen corruptible, ans incorruptible, per la
paraula del Déu esdevenen en summa “un llinatge escollit, un sacerdoci reial,
una nació santa, un poble possesssió de Déu… que en altre temps no era poble, i ara és poble de Déu”.
“Aquest
poble mesiánic té per cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres
iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació i que ara, després que s’ha
guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel.
Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels
quals hi fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament
d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el
Regne de Déu començat per Déu mateix
aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat
també per Ell a la fi del temps, quan el Crist que és la nostra vida es
manifesti i “la creació serà alliberada de
l’esclavitud de la corrupció per prendre
part en la llibertat gloriosa dels fills
de Déu. Així , doncs, aquest poble messsiànic, malgrat que de moment no agafi tots
els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot,
el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere
humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor, i de
veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i
enviat a tot el món talment la llum del món, la sal de la terra”. Aquest punt és
constitutiu. Ens iguala a tots des del papa fins a qualsevol de nosaltres.
Recordeu allò d’Agustí: “Amb vosaltres sóc un cristià més; per a vosaltres sóc
bisbe”.
Fou
providencial aquest canvi que ens posa en situació d’igualtat, de cooperació
amb la clerecia del qual el papa Francesc ja va dir que el poder era servir. No
ens podem arronçar. La respossabilitat és compartida, cadascú amb els seus
propis dons i carismes. I seria bo que no fóssim tan hipercrítics amb la jerarquía i que ens brindéssim a col.laborar
en les tasques del Regme i en la més menuda ajuda a que les coses d’Església
tinguin el decòrum i la creativitat pròpies de persones que se senten
corresponsales de com funcionen les “nostres” “coses…”
Es
va fer un primer balanç de l’acceptació del Concili en celebrar els vint anys
(fou el 1985) i es va centrar tot en l’expressió “l’espiritualitat de
comunió”. “No es tracta de “clericalitzar” els laics, ni tampoc de
“secularitzar” els clergues, com dissortadament a vegades s’ha intentat de fer,
sinó d’anar a les arrels de la vocació cristiana comuna a tots, i adonar-nos de
la dignitat compartida com a cristians, i així en una veritable comunió, junts com a
Poble de Déu, ser capaços de mostrar-nos al món auténticament com a seguidors del
Crist”. Corresponsabilitat seria la paraula clau.
Siguem
pràctics i efectius:
- Ser
acollidors en les nostres eucaristies. Sobretot dels nous. Hi havia un
orde menor que tenia per “ofici”: Atendre els que entraven. Que se sentissin
com a casa.
- Entrar en conversa en sortir.
Interessar-nos per ells i família, pels malalts.
- Atendre’ls si necesiten quelcom.
- Oferir-los a la participació en
activitats parroquials
- Que
puguin participar en els serveis eucarístics, que es renovin els que hi
participen: lectors, ofertoris, servei d’altar, fer les captes, oferir el
calze.
- Invitar-los en activitats de
voluntariat.
- Promoure les seves iniciatives i la
pròpia creativitat
- Conéixer els principals documents del
concili.
- Invitar-los a llegir llibres de
religió.
- Promoure diàlegs oberts a temes concrets
- Posar a disposició locals parroquials
per les seves celebracions
- Assistir a algun esdeveniment eclesial de la diòcesi o de
l’arxiprestat.
- Ajudar els necessitats.
- Fer per manera d’augmentar la
cultura, sobretot la religiosa.
- Que se sentin acompanyats i que
puguin oferir acompanyament
- Invitar-los a ser testimonis amb tota
discreció.
- Participar en els actes, xerrades, i
en general a tot el que porti el segell parroquial.
- Invitar a amics, familiars o coneguts
a que participin en els actes parroquials
- Fer propostes concretes de millora de
les eucaristies.
- Proposar intencions de pregàries
particulars.
- Oferir responsabilitats de gestió o
de consell.
- Viure l’espiritulitat sempre en
funció dels altres, de la comunió.
- Seguir les campanyes que es vagin
fent.
Diumenge IV de Pasqua,
21 d’abril de 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada