dissabte, 16 de març de 2013

Homilia del diumenge 17/03/2013 del P. Josep Mª Balcells


RECONCILIACIÓ

                                   Hem de retornar a la segona lectura del diumenge passat per poder ampliar i aprofundir el sentit de les lectures d’aquest diumenge, centrades en el perdó, que és un constitutiu bàsic de l’existència cristiana, com el pecat ho és de la humana, i sobretot en el coneixement de Crist a l’estil de Pau.

                                   Cinc vegades sortia el mot Reconciliació a la lectura de Pau als corintis. Va quedar mig difuminada per la grandesa de la paràbola del fill pròdig. Reprenem-la avui. En el llenguatge corrent es diu de dues persones que s’han reconciliat quan han fet les paus, després d’oberta i potser llarga separació, vull dir de coses d’importància, sembla que reconciliats una abraçada lliga les persones més enllà dels desacords. L’espectre que abasta aquesta expressió el veiem quan l’apliquem a Jesucrist per medi del qual entrem en la intimidat amb Déu d’una manera renovada, deixant superades situacions anteriors de refredament i més que es pugui dir... Pel que es pot veure la reconciliació no és un acte sinó una actitud fonda que arriba a les entranyes dels que es reconcilien. Hi ha tota una gamma d’atansaments com n’hi ha hagut de separacions. És l’amor fidel clar i net, total per part de Déu, i només progressiu per part nostra. Mai estarem reconciliats del tot. És un treball d’orfebreria. Tot s’ha de llegir des de l’Aliança que hi ha de base i que s’ha conculcat per part nostra. Ja adverteix l’Escriptura que Déu no vol –no pot, per amor que Ell és!- tornar endarrere. Les aliances per part de Déu són sempre definitives. En tot cas es renoven pel cantó d’una major intensitat. L’amor fidel és el segell definitiu de Jesús i de Déu. Hi veig ressonàncies del més depurat amor del matrimoni: (“Et prometo que et seré fidel en.... Llàstima de la devaluació d’aquesta paraula, fidelitat, que ho entranya tot: amor, lligam d’or, viure per a l’altre, consideració, atencions, comunicació, respecte, promoció, ai, i moltes més coses...) La imatge conjugal és punt de referència constant en l’Escriptura. Jer. 31, 3: “T’estimo amb un amor etern, per això t’he atret i et sóc fidel” en un context de reconciliació. Dt. 7, 7-8: “El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares”.

                                   Sant Pau utilitza la paraula reconciliació en altres indrets, a més del present: a Rom, 5, 10: “Perquè, si quan érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist, que ara ens ha reconciliat, trobem motiu de gloriar-nos en Déu”. També a Col 1, 19-22: “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de Jesucrist. Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us mostràreu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb Ell, per la mort de Crist. I també en Ef 2, 11-12:..”Éreu lluny i ara la sang de Crist us ha apropat”


                                   Un món reconciliat demana primer de tot, la reconciliació amb Déu, amb un mateix, amb als altres, també amb la naturalesa. En el fons de tota reconciliació hi ha l’actitud de perdonar, perdonar de ple, fer net sense memòria, ni raconets malalts de difícil erradicació, abscència de records i de comparances... Fer net, fer transparència, remoure pòsits inveterats. Després de Déu Pare, després de Crist, la imatge que més s’atansa a qui se sent portat pel servei de la reconciliació és Francesc d’Assís         . Ho veiem en la seva pressuposada pregària: “Senyor, feu-me instrument de pau”. Són aquests persones que posen unió, comunió, goig, entesa, ecumenisme, on ens fan tanta falta. Crec que Taizé és cruïlla de reconciliació. Per això tenen uns i altres tanta requesta humana i evangèlica.

                                   I empalmem amb la segona lectura d’avui de Pau als filipencs on trobem Pau el gran reconciliat amb Déu, que ha fet de Jesucrist el model suprem de la seva vida i acció. Recordeu que vàrem encetar la quaresma amb l’intent de centrar-ho no en exercicis morals, que quan hi són són derivació i conseqúència. Volíem anar a fons. Una quaresma pasqual anticipatòria. Tot ella centrada en la figura de Crist de qui participar en cos, ànima i esperit que és el misteri pasqual i al qual ens preparem vivint-lo ja ara en plenitud. Què n’és de preciosa aquesta confessió cristocèntrica de Pau. Com i com valora el seu coneixement per damunt de qualsevol altra. El creu el major avantatge que pot tenir. Tot és escòria en comparació amb haver pogut guanyar Crist i veure’s incorporat a Ell. No concep cap més justícia que la que prové d’haver cregut en Crist. I no en té prou: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-se a la seva mort per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n, puc fer-ho, ja que Jesucrist s’APODERA de mi. Sap que és tot en procés, però corre, s’ha llençat tot ell a la carrera. Té la meta ben clara i s’hi dóna tot sencer. Quina convicció, quina certesa, quina lluita! Voleu millor exemple de quaresma viscuda en funció d’una major coneixença i amor a JESUCRIST? Déu es dóna a qui es dóna. Aquesta era la quaresma que jo envejava per a tots nosaltres que ens hem acompanyat i ho seguirem fent aquests propers dies sants.

                                   Potser us estranyarà que no digui res de l’episodi de l’evangeli d’avui. És enigmàtic. Posa de relleu moltes coses: era una trampa per veure com reaccionaria igual que el de la moneda del tribut. Sap eludir el compromís de la situació, canviant –oh, meravella!- d’acusadors a acusats. S’escapoleixen començant pels més grans. Davant de Déu som tots pecadors i com més grans més possibilitats de ser conscients de que la “pifiem” on en altres vegades ni ens n’adonàvem. Ai, la situació de la dona en aquell temps com si un mateix pecat tingués dos tractaments diferents –dona i home-i quina diferència, Déu meu! Jesús és senyor de senyoria i amb quina delicadesa resol el problema. Seria interessant saber com va viure tota l’escena aquesta bona dona. Segur que hi va haver una reconciliació de les bones. No ho sabem, però posem-nos a la seva pell i diguem què passaria pel nostre cor. Puc pensar que passaria de la primera epístola que hem glossat a la segona, la d’un Pau enamorat de Jesús tenint per escòria tota altra cosa... Però avui només vull parlar d’un Jesús que poc a poc s’ha anat guanyant el nostre cor fins a menystenir tota altra cosa, en comparació. La perla preciosa de l’evangeli, trobada i que et fa vendre tot el que tens.

                        Voldria acabar, si m’ho permeteu amb l’últim “tuit” que va escriure el Papa benet XVI que s’adiu com anell al dit amb el que he pretès dir aquesta setmana. És del dia 28 de febrer, el dia de la seva abdicació:  “GRÀCIES PEL VOSTRE AMOR I PROXIMITAT. QUE EXPERIMENTEU SEMPRE L’ALEGRIA DE TENIR CRIST COM EL CENTRE DE LA VOSTRA VIDA”.

                                   Ja és coincidència que el nou papa s’hagi volgut anomenar Francesc. Que se senti cridat a exercir de ple el servei de la Reconciliació! És el nostre prec més fervent per  ell i tota l’Església.

  
                      “Oh,Senyor,
                        Feu de mi un instrument de la vostra pau.
                      
                       On hi ha odi, que jo hi porti amor,
                        on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó,
                        on hi ha discòrdia, que jo hi porti unió,
                        on hi ha dubte, que jo hi porti esperança,
                        on hi ha error, que jo hi porti la veritat
                        on hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

                        Oh, Mestre,
                        Feu que jo no cerqui tant:
                        Ser consolat com consolar,
                        Ser comprès com comprendre,
                        Ser estimat com estimar.

                        Perquè és donant que es rep,
                        Perdonant que s’és perdonat,
                        Morint que es ressuscita a la vida eterna.

                                        Diumenge V de quaresma, 17 de març del 2013   Barcelona