divendres, 1 de març de 2013

Homilia del diumenge 03/03/2013 del P. Josep Mª Balcells


CONVERTIU-VOS  I  CREIEU  EN  L’EVANGELI

                                               Aquesta és l’expressió cabdal, al meu entendre, de la litúrgia d’aquest nou diumenge de quaresma. Voldria seguir amb la tònica dels diumenges anteriors. Tot centrat en Jesucrist, ànima i referent de tota la quaresma. La qüestió avui es posa difícil, perquè sempre hem vinculat l’expressió convertiu-vos a una visió moralista, com si fóssim nosaltres –gairebé sols, com Atlantes- qui hem de resoldre els nostres problemes, el més fons dels quals és el del bé i del mal. Anem pas a pas.

                                               És una meravella com es va despertant el sentit moral en els menuts. Són els pares –i ai que no ho siguin ells; s’ensorrarà el pilar!- els que ens inculquen amb pedagogies, mancants, que a vegades, només salva l’amor, perquè blasmen més que no elogien- ens inculquen a ser bones persones, ens comencen a fer, de manera asistemàtica, però que ens donen les primeres respostes morals. Convindria que ens fessin estimar el ser bons, trobar-hi goig, perquè ens seria un bon estímul. “Sigueu positius” un últim llibre d’en Serrano.  Ja de més grandets anem fent el viatge personal de la percepció entre el bé i el mal. Gairebé sempre per moral induïda. –“Cal fer això i no fer allò”. Ja més avançats, anem aprenent els manaments, més de memòria que no pas per exercici promogut. Cal resar, no mentir, no robar, no fer mal als altres, no tornar-s’hi, cal perdonar, és bo saber compartir, cal ser agraït. Hem après també –i és important per saber els nostres límits i limitacions- que no resulta fàcil ser bona persona, tenim les nostres temptacions, el mal es fa present en mi i en els altres. Cal aprendre a saber que som dèbils i que caiem, també que cal aixecar-se i tornar a exercitar-nos en el bé. Cal tenir bones companyies. Encara estem en una fase prèvia que respon a una moral que va de dalt a baix, que és de suau imposició, perdoneu l’expressió: moral heterònoma, però ja es comença a insinuar el gran do de natura que és la consciència. Oh, la consciència, sense ella no hi ha moral, sinó subjecció, ni que sigui subjecció al bé; si el bé no s’estima no és bé. No sé què en penseu vosaltres? Hem de construir la moral autònoma, això de primer. Diu un dels meus llibres de capçalera (dos en tinc, l’Evangeli i el Vaticà II): “La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir (conscientment i lliure). La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal... Perquè l’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat... La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme”. La pròpia consciència esdevé el termòmetre de la sensibilitat ètica. He dit pròpia, perquè fins que no sigui pròpia no es pot parlar de consciència. És el propi referent-indicador moral. La consciència ens fa persona i afinant-se, afinant-se, un hi descobreix –la més gran descoberta!- la fibra de l’estimació, i aleshores esdevé el motor i el tot de la persona. Som el que som d’amor. Amb totes les nuances, que diuen els francesos. Les inflexions, les matisacions, les coloracions, les situacions... Tot conflueix i deflueix en relació a l’amor. “L’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement... L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler deixar l’home “a les mans del seu consell” (Ecli 15, 14), a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. La dignitat de l’home, doncs, exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls intern cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”.

                                   Convertir-se és una expressió integral, afecta l’éssser de la persona. Però anem per pams, perquè hi ha dues formes de convertir-se. Una és moral: anar procurant el bé possible i defugint el mal també possible, però –atenció- aquesta és al meu entendre la conversió segons models de l’AT, tot centrat en la Llei el més objectiva possible; i l’altra la que intueixo que és la del Nou testament, i aquesta encara revisitat des de la perspectiva de l’HOME NOU, que és Jesucrist. És com fer el salt del pecat (a posta ho he dit en singular) al salt de la gràcia, que pressuposa una referència explícita a la persona glorificada de Jesucrist. Seria el Jesucrist de Pau i de Joan, sobretot. És com un naixement nou (Nicodem); nascuts de Déu mateix, fills en el Fill, condició de filiació que comporta la de la fraternitat: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia” I encara per refrendar-ho més. “La Llei fou donada per Moísès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”.

                                   Convertir-se vol dir en definitiva: enfocar bé i permanentment a Jesucrist, que és la imatge, visible, per tant, a la qual ens hem d’emmirallar-nos constantment, perquè la fotografia sigui cada vegada més nítida, amb més semblança. “Qui em veu a mi, veu el Pare, qui m’imita a mi , imita el meu Pare, qui m’experimenta a mi, experimenta el Pare, qui roman en mi, roman en el meu Pare. Aquest és l’evangeli, aquesta és la Bona Nova. Seguiu-me, feu-vos deixebles meus. Deixebles per osmosi. No es tracta tant d’imitació, com d’identificació (paraula plena: mai surt una còpia, sempre surt obra de creació)

                                   El bé de la humanitat, el bé personal, d’on vindran? ¿Esforços?, ¿revolucions?, ¿ideologies sobre paper? ¿Superhomes? ¿Egos inflats? El document del Vaticà II: L’Església en el món d’avui ho diu clar , molt clar, després de fer un repàs de l’ambivalència de l’home que aspira a més i millor només per les pròpies forces, diu un “Ara bé (de contraposició) l’Església creu que el Crist, mort i ressuscitat per tothom, dóna a l’home, mitjançant el seu Esperit, llum i força perquè pugui respondre a la grandesa de la seva vocació; i que no hi ha sota el cel cap altre nom donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos. Creu igualment que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troben en el seu Senyor i Mestre. L’Església proclama també que per sota de tot el que canvia hi ha moltes realitats immutables: aquelles que tenen el seu últim fonament en el Crist, que és el mateix ahir i avui i pels segles”.

                                   L’Església pensa “divinament” de l’home, perquè ho fa a partir de la persona de Jesucrist. Ho diu d’una manera que mai arribarem a copsar-ne el seu abast: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat (Jesucrist). Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Sant Pau parla de la llei com a mainadera, el pedagog; vingut el Crist ja no necessitem d’algú extern a nosaltres. Ell, Jesús, és la nostra única moral, que obra des de dins, Ell és la nostra llibertat. “Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures... Nosaltres, gràcies a l’Esperit, confiem, en virtut de la fe, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. Per als qui viuen  en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat (subjectes a la Llei) o no ser-ho; només compta la fe que actua per l’amor”. “Ara, doncs, us dic: comporteu-vos d’acord amb l’Esperit i no satisfareu els desigs terrenals... Si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la llei. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. No ens cansem de fer el bé; perquè , si no defallim, quan arribi el temps recollirem. Així, doncs, ara que hi som a temps, fem el bé a tothom, però sobretot als qui formen la família dels creients... Només compta que som una creació nova”. Parlant dels isrealites Pau afirma: “Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la llei, i així tothom que creu en Ell rep la justícia de Déu”.

                                   També ho va expressar bellament Benet XVI –i va com a reconeixement pel seu magisteri tan fecund; que Déu li doni llargs dies i el conforti en el seu retir, acompanyat per tots nosaltres. Gràcies-: Fou en el començament de la seva primera encíclica Déu és Amor. “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressa amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu
                                                      i també la conseqüent imatge de l’home
                                                      i també del seu camí.
A més, en aquest mateix verset Joan ofereix, per dir-ho així una formulació sintètica de l’existència humana. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell.
Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença per ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                   I, doncs, essent Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és un “manament” sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre encontre”.

                                   “Només l’amor és digne de fe” (és el títol d’un llibre). Cada vegada hi crec més en la fe posada en l’amor. En l’amor en definitiva només s’hi pot creure. Mai tenim la certesa directa, sí la confiança, perquè l’amor ens sobrepassa i té una nova riquesa amagada que cal descobrir experimentant-la.

                                   Acabo de llegir una d’aquestes frases que certes publicacions posen al capçal del diari. La trobo encertadíssima, per no fiar-nos massa de declaracions, de pretensions... Diu Espriu: “Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tothom és burgés per molt obrer que sigui.”

                                   Acabo: Convertiu-nos. Com? Creient en l’evangeli, en el Jesús dels evangelis i de tot el Nou Testament. Només fe en l’amor. “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

                        Diumenge III de quaresma, 3 de març del 2013    Barcelona