dissabte, 30 de març de 2013

Homilia de Setmana Santa 2013, del P. Josep Mª Balcells


¿FINAL  O  PRINCIPI?: RESSUSCITATS

                                   Tota preparació apunta a un final. Quaresma s’encamina vers la Pasqua de Resurrecció. Han canviat les coses. Els que abans eren mitjans, instruments ara s’han convertit en finalitats, les flors en fruits. La natura –ara entrats en ella, en la primavera, així se’ns fa més visible- preveu i executa les finalitats. Els fruits són les finalitats. Des d’ara Jesucrist “juga” a les realitzacions.  Es parla de vida nova, de tornar a néixer, de fer un camí que, per bé que pugui semblar el mateix d’abans, ara és tota una altra cosa. Déu és caritat i amor no tan sols en si mateix, sinó per gràcia en cadascú. Som ressuscitats, n’hem fet el camí quaresmal. Recordeu que parlàvem de con-figuració... Era, potser sense ser-ne conscients, un camí de resurrecció. Hi ha una nova energia –la gràcia que prové de la Resurrecció de Crist i, en el Crist, de la nostra- que omple de sentit novell tot el que fem, sentim i som. Ja no hem d’esperar més –allò d’una major naixença!- que l’explicitació progressiva del que ja tenim en llavor. La llavor és tota la planta, només cal que amb cura i sense cap tel de dubte la fem créixer  i, millor encara, deixar que sigui Déu qui li doni l’increment al seu temps i la creixença; i la nova criatura o planta es farà com un miracle com és de veure en la primavera d’aquests dies. Som renascuts. ¡Cal creure-s’ho de veritat! No forcem la realitat, sinó solament la condició de possibilitat. Aquesta és la força de la nostra fe. Creure és crear. No som nosaltres qui fem el miracle, és el Ressuscitat qui ens en dóna la garantia. Pau n’és el “notari”:”si heu conressuscitat amb Crist”, ¡visqueu vida de resurrecció! Que les coses de dalt siguin buscades amb daler i assaborides com a primícies del més i millor que vindrà més endavant. Ara és l’hora de percebre com en poden de ser de diferents, si nosaltres per gràcia donada, ho intentem d’experimentar amb qualitat pasqual de vida, meravellats de fins on podem arribar. Ens perdem per ser poc agosarats i aleshores som nosaltres els qui posem traves a la força de l’Esperit. Si no hi creiem fermament, aleshores tota la possible primavera de l’Esperit queda sufocada. Creure és anar a més, no per les pròpies forces, sinó pel doll d’energia que ens encomana el Ressuscitat. No hem arribat al cim, clar. Però sí que crestegem i fem camí “dalt dels cims”, serpentejant tota mena d’obstacles en la carena, però ja amb la convicció que l’ascensió ja és esdevinguda. “ara en creixença i un dia en plenitud”.  In spe” ens dirà Pau. El que vol dir, no que l’hàgim d’esperar en un més enllà imprecís, sinó que la plenitud de plenituds ja arribarà més endavant. Però que ja ara i aquí, ja va essent “el” cada dia. ¿O és que hem de tornar a la conversa de Jesús amb Nicodem? Tot és qüestió de fe; fe per Joan i Pau és amor. No es diu allí que hi ha noves naixences? ¿Per què no podríem ara fer-ne l’experiència? “En esperança” no vol dir: ara res o la poca cosa ¡de sempre! i després tot. Vol dir. Llegeixo en Joan: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat: (Acomplert ja en la Resurrecció). “Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. La Resurrecció no ateny solament a Crist, sinó que tots els creients en som copartíceps, ja ara. La saba ja puja cep i sarments amunt i es deixa veure en els borrons que tot just apunten... “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”, que és com si digués: Si esteu en mi ho podeu fer tot, ni que sigui poc a poc, creixença a creixença. “Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que vulgueu i ho tindreu. La promesa és definitiva. És paraula de Déu. Fiem-nos-hi. Amb tota la capacitat de que som capaços. La fe mou muntanyes. Les de dins nostre, que són com crestes de dubtes, de pensar que Déu juga amb les paraules i no en fets palmaris. La Pasqua és bàsicament fe, una fe que es transforma en estimació, en amor creixent. Deixem-nos néixer de nou! Estrenem vida nova, per més que les rutines posin sordina al miracle de la nostra pròpia resurrecció, talment així com afirmem la de Jesús. Jesús és l’Home Nou. “Ell és la imatge del Déu invisible (Col 1, 15. Cf. 2 C 4, 4), ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam ( a tothom) la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada  a una dignitat sublim... (No és abstracció!, pura realitat!) “Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida (ARA), en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol. “El Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres, no sols va donar exemple  perquè seguim les seves petjades, sinó  que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. ¿Perquè deixar per a demà, si la resurrecció la podem viure i gaudir avui, ara mateix? (Estic copiant del número 22 del document: L’Església en  el món d’avui. Vull que consti perquè les deformacions que hem viscut des de gairebé sempre ens impedeixen de saber-nos vivament ressuscitats –valgui més que mai la redundància!) i continuo...!

                                   “El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans (Rom 8, 29; Col 1, 18) rep les “primícies de l’Esperit”, amb les quals es fa capaç de complir  la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” (Ef. 1, 14), tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos” (Rom. 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres (Rom. 8, 11; 2 C. 4, 14). Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort, però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.

                                   “Això no sols és vàlid per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”.

                                   “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare! (Rom 8, 15, Ga. 4, 6; també Jo1, 12 i I Jo 3, 1-2)

                                   ¡Qui ens pogués donar una fe viva, d’aquelles que sorprenien al mateix Mestre! En un de les oracions de la Vetlla Pasqual se’ns diu: “Que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut s’aixeca, i el que és vell, es renova, i tot torna a la integritat primera per nostre Senyor Jesucrist, pel qual té l’origen”.

                                   “La litúrgia, per la qual “es realitza –sobretot en el diví sacrifici eucarístic- l’obra de la nostra redempció”, contribueix en un grau màxim a fer que els fidels expressin en la seva vida, i manifestin als altres, el misteri del Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església, que té com a característica ser humana i divina, visible i enriquida amb dons invisibles, fervorosa en l’acció i lliurada a la contemplació, present al món i, malgrat això, pelegrina, i tot això de manera que en ella, l’humà estigui ordenat i sotmès al diví, el visible a l’invisible, l’activitat a la contemplació, i el present a la ciutat futura que busquem. Per tant la litúrgia, mentre cada dia edifica els qui són dintre a fi que siguin temple sant en el Senyor i mansió de Déu en l’Esperit, fins al complet desenrotllament del Crist, i al mateix temps els enforteix admirablement per predicar el Crist, també així, presenta l’Església als qui són a fora, com a senyera alçada entre els pobles, perquè sota d’ella s’hi reuneixin els fills de Déu dispersos, fins que es faci un sol ramat i un sol pastor”.  Donant el sentit de l’any litúrgic el Vaticà II “explica el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança  de la vinguda del Senyor.  Assaborint així els misteris de la redempció, obre als fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”.  Tot, cal repetir-ho una i mil vegades circumscric en l’avui       d’avui, per dir-ho ben expressivament. Per bé que tota la litúrgia és prefiguració de la del cel, narrada en l’Apocalipsi, ara la litúrgia té una configuració diferent: ara l’obra de la salvació s’acompleix per la litúrgia. “Així els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme, morts amb ell, sepultats amb ell, ressucitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà Pare, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Déu, és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per ell dóna culte al Pare Etern” “Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa la santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el cos Místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic integrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església”.

                                   La litúrgia és bàsicament per a ressuscitats. Crist Ressuscitat se’ns dóna i només en som capaços si estem experimentant en l’ànima i l’esperit la Resurrecció, finalitat de l’exercici quaresmal i sobretot del tridu pasqual.

                                   Voldria acabar amb el número 47 del document sobre la litúrgia que diu així: “El nostre salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.  Esbandiu rutines, doneu-nos un coneixement més profund del Senyor Ressuscitat, feu-nos conscients i sobretot agraïts als misteris de la fe que es realitzen sense treva fins a la participació definitiva en el banquet de l’Anyell. Que no es perdi tanta grandesa per la nostra petitesa de cada dia. Bona Pasqua ens desitgem cadascú a ell mateix, abans de fer-ho amb tots els germans. Al.leluia

    Dijous, divendres, dissabte i Pasqua de Resurrecció, 28 – 31 de març del 2013      Barcelona