divendres, 8 de febrer del 2013

Homilia del diumenge 10/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


GALERIA  DE  NOUS  PROFETES

                                   Tots els evangelistes narren la crida o vocació dels primers deixebles, que seran –foren- el grup més fidel i consistent i que, arribada l’hora després de fer l’aprenentatge d’evangelitzadors, seran enviats a portar la Bona Nova del Regne. Cadascú dels evangelistes ho fa des de contextos ben diferents. Avui, litúrgicament, se’ns posa en paral·lel ben acusat entre la crida-enviament del gran profeta Isaïes d’una part i els deixebles més propers a Jesús de l’altra. Una vegada més, el lligam entre la primera lectura i l’evangeli que ja hem comentat abastament. Comparem-les i destaquem alguns trets essencials: un i els altres són testimonis d’una escena extra-ordinària, per no dir única, que provoca un gran estupor i que per contraposició contrasta la grandesa de Déu en una acció fora de tota ponderació amb la sensació accentuada de la pròpia petitesa. Isaïes i Pere, esglaiats, prenen consciència de Déu i d’ells, de sobte, davant de la manifestació sorprenent de Déu. (No perdem de vista que la paraula manifestació té el sentit de teofania, de revelació de Déu per a aquells que l’experimenten; no és la “cosa”, sinó el Déu de la cosa).
 
                                   Quan Déu crida, conseqüentment dóna una vocació; aquesta, mai no és un do o gràcia personals, sinó que té una dimensió de destí, d’elecció per a..., d’enviament de cara als altres. Totes les vocacions s’han de mesurar, ni que sigui salvades les distàncies, en la persona-missió de Jesús, el vertader Profeta. Definit encertadament com a “l’home (millor, l’Home)-per-als-altres”. Totes les vocacions són enviament, són missió, són un encàrrec, són vehicle de la paraula creadora, del voler de Déu de cara als altres. És Déu qui envia: el Pare al Fill, el Fill als apòstols, aquests a l’Església, l’Església a tots els batejats. Tots profetes, amb missatge, no propi, sinó d’encàrrec. Sempre com a presència i acció de fons hi ha l’Esperit que és qui fa profetes a l’Església. L’acte profètic per excel·lència era el traspàs de l’esperit del que ja ho era abans i n’era com el pare i mestre. Així passà entre Moisès i els setanta ancians; també entre Elies i Eliseu, quan li posa sobre les espatlles el seu mantell de profeta. Digué Jesús: “El Protector, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit”.

                                   Aquesta dinàmica que ens engloba a tots és la missionarietat de l’Església com nota ben clarament el Vaticà II quan en la renovada visió de l’Església que ens en dóna, ens manifesta la universalitat de l’únic poble de Déu: “Tots els homes són cridats a formar part del Nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic poble, s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu... A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Rei i Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi, encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill, que és Senyor i infon la vida, i, que, per a tota l’Església i per a tots i cada un dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries. Aquest caràcter d’universalitat que tant distingeix el Poble de Déu és un do del mateix Senyor. Aquest do fa que l’Església catòlica tendeixi eficaçment i constantment a unificar tota la humanitat amb tots els seus valors sota el Crist com a Cap, en la unitat que fa el seu Esperit”. Afegeix Pau: “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Caldria entendre la vida cristiana com la “revolució del profetisme” que ens posés en peu de profecia activa, feta de presència qualificada, on Déu parlés, actués i anés canviant la vida de molts, a partir de la fe que testimoniem. Tots amb consciència viva de que som profetes enviats per Déu a expandir el seu Regne. Tota terra és ara terra de missió, més com més secularitzada sigui la pròpia terra. Tots hi som enviats. Recordeu les lleves de treballadors enviats a la vinya, ni que només sigui a l’hora undècima...

                                   “I tu infant (etimològicament = que no parla, que no té veu pròpia) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats” Un altre gran profeta, frontissa entre l’AT i el NT. Això és dit de Joan i també de qualsevol de nosaltres que hem rebut l’Esperit Sant per donar testimoni del Regne, on quan i com sigui.

                                   Anem més endavant: El tret d’estupor: Com puc jo si sóc pecador, simptomàticament en Isaïes: “Tinc els llavis impurs”; a mi, Pere, que em sento pecador: “Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador”; a mi, Pau, que m’ha fet la gràcia de passar de ser un perseguidor, a ser-ne l’herald. A mi i a tu, pobrets de nosaltres que som també pecadors i poca coseta... Sempre quedem per sota de la comesa que se’ns demana. Però quan Déu envia, Déu proveeix. “Confia en el Senyor; deixa’l fer”

                                   Purificats: “No tinguis por” (és el denominador comú a tots els profetes). “Continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt” (Pau a Corint).

                                   L’enviament dels profetes. Saben que no parlaran ells, això farà més arriscada la seva missió. Seguim llegint a Isaïes: “-Qui hi enviaré? –Qui ens hi anirà? Li vaig respondre: Aquí em tens. Envia-m’hi. -Ves a dir a aquest poble”. Missió gairebé impossible. D’un tronc pelat, d’una soca només, en naixerà un rebrot sant. Veritat que ens sona això després del temps d’Advent on la imatge del plançó ha pres relleu d’esperança i de promesa?

                                   Jesús mana a Pere que vagi mar endins, que vagi on li serà dit (Ressons d’Abraham. Surt del país..., de Pau: entra a Damasc i se’t dirà què has de fer. Sempre es demana una disponibilitat total que àdhuc pot semblar irracional. “Ens hi hem escarrassat durant tota la nit i no hem pescat res”. Què hi entén Jesús de pesca, deu haver pensat Pere? Però malgrat tot es posa en plena disponibilitat. I succeeix l’impensable! La pesca rebenta les xarxes. És d’un simbolisme atuïdor. I sent aquestes enigmàtiques paraules: “Et faré pescador d’homes”. Enigmàtiques, però suggestives. Tinc a mà el Llibre de Gz. Faus “La humanidad nueva” on es glosa el gran tema de Jesús el Nou Adam que em porta al document del Vaticà II “l’Església en el món d’avui”, on es fa una declaració d’humanisme i a més transcendent i on es posa l’home singular i tota la humanitat en el centre del misteri de Jesús, l’Home Nou. “Comença solemnement com una declaració de principis o bé una mena de Nova Constitució on el Propter homines, en favor dels homes, és el tret fonamental. Diu així: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de vàlidament humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això  que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”. Després vindrà aquest epígraf Crist l’Home Nou del qual només anoto quelcom per no allargar-me: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del verb encarnat. Crist nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha esta elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Recordeu aquell enigmàtic i suggestiu “et faré pescador d’homes” Aquí en teniu un petit tast i no sabem quina riquesa d’humanitat i divinitat s’hi amaga!

                        Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2013  Barcelona