dijous, 24 de gener de 2013

Homilia del diumenge 27/01/2013 del P. Josep Mª Balcells


DONAR  LA   PRIMACIA  A   LA  PARAULA

                                   Comença avui la “lectura contínua” de Lluc. Cada evangelista té les seves característiques peculiars. Cal ponderar “qui, a qui i com” escriu. Potser també podríem posar-hi el “per què i el per a què” que en Lluc queda ben explicitat. Ja hi tornarem. Ara com ara, ens cal subratllar que, del Vaticà II ençà, la Paraula ha pres un relleu i una freqüència que no tenia abans, i més pels llatins... El 30 de setembre del 2010 el papa Benet ens obsequiava (per la riquesa) la seva Exhortació postconciliar VERBUM DOMINI, a la qual havia precedit com sempre el Sínode homònim “La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Esglèsia”. ¿Què pretenen una i altre? Ho poso en present per prevenir que no siguin considerats aigües passades; estem tan mal acostumats al diari, al telediari, que el d’avui queda empès pel de demà, i si no és pa del dia, ja el considerem rosegó. ¿Què pretenen, dic, sinó posar permanentment la Paraula sobre la taula de cada dia; és difícil vèncer hàbits de formació que no responen on avui es posa l’accent, tot i donar un pas de gegant. No pietisme i oracions prefabricades o bé expansions i pregàries del que ens falta. L’espiritualitat d’avui es recolza sobre la Paraula viva, present i eficaç i molt personalitzada. ¡Bíblia, bíblia, bíblia entre les mans! Ajudats dels que en saben més i ens poden fer de guies experts. Per això s’ha d’insistir en tenir a la tauleta de nit dos o tres llibres que ens esperen, per desfer l’enganyadora màgia d’estar al dia només puntejant diaris per sobre i telediaris on se’ns dóna la novetat, el “plat del dia”. La cultura insubornable demana no córrer, demana no “picar”, no entretenir-se en els títols de lletra grossa o les il·lustracions, els “sants” que en dèiem, que són depredadores de la profunditat, de la ponderació, de passar del “jo ho he vist o entrellegit” al formar-se opinió i a saltar del saber a la saviesa...

                                   Bé, tornem a agafar el document del Papa Benet ja esmentat i ponderem el què seria com a hàbit d’espiritualitat el que s’amaga amb la denominació de lectura contínua d’un evangelista, aquest any, Lluc. Diu Benet XVI: “Déu ens ha fet a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina”.  Segueix: “L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix, si no s’obre  a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats per gràcia a “con-formar-nos” ( a prendre la seva figura) amb Crist el Fill del Pare, dient: “Per això,  i a ser “trans-formats” en Ell”. Pastoralment ens sol·licita el papa, dient: “Per això, hem de fer qualsevol esforç per a fer veure la Paraula com una obertura als propis problemes, com una resposta als nostres interrogants, com un eixamplament dels propis valors i, a l’ensems, com a una satisfacció de les pròpies aspiracions”.

                                   Déu és permanentment una invitació al diàleg. Déu sap escoltar, perquè està en i per a nosaltres. I en Ell és tan fecunda la Paraula com el silenci. A nosaltres, en canvi, ens són sobreres paraules i ens manquen dosis llargues de silencis expectants que fan fecundar la i les paraules, no tan sols la Paraula.

                                   La primera lectura d’avui és una autèntica posada en escena del què significa “descobrir” el Llibre i amb ell la Paraula. És també una invitació a posar-nos en situació i, si hi afegim la segona lectura passem de l’individu a la qualitat de Poble que sap que quan un escolta de veritat, en el fons i de retruc, són tots els que escolten, per mor de la Comunió dels sants. Si us sembla una exageració haurem de recórrer a la fe, perquè ens en doni consciència viva. La Paraula és viva i és lligam, afaiçona la i les persones. Tots som fills de les paraules, les pròpies i les dels altres. Cal posar paraula, cal saber escoltar, cal aprendre a rumiar-la, com feia Maria; la Paraula ens fa deixebles i enforteix la comunió. Ja ho diu el llibre del Gènesi: “Al principi era la Paraula. Tot comença per la Paraula i tot ho aprofundeix la Paraula. “Déu invisible mogut per l’amor, parla al cor dels home com a amics, tracta amb ells per tal d’invitar-los i rebre’ls a la seva companyia”. La paraula fa madurar, fa família i amistat, dóna el goig del bon tracte, i si se sap escoltar fa impacte i fa niu al cor. No hi ha cosa pitjor que ser sordmuts, en el sentit espiritual: bloqueig, enclaustrament... Entrar a l’església, és entrar en sintonia i en sentir l’eco de la Paraula estimada. On arriba la Paraula es tornen fèrtils les arideses. Ja ho hem après de fa temps: “No sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu” Per la Paraula tenim accés a la intimitat amb Déu i a la pròpia intimitat. Ens redescobreix a nosaltres mateixos i en profunditat. Tota paraula té potencialitats ignorades que arriben al cor, la ment, l’esperit. Quan la paraula és sàvia fa savis als qui l’escolten. La paraula no és la xerrameca habitual. Tenir el do de la paraula no és tenir-ne molta, sinó continguda i que arribi a fons. Diuen que com més madura és una persona, menys paraules ocioses, sobreres i superficials usa i més vista (mirada) i oïda (silenci escoltador) es torna.

                                   La paraula està emparentada amb el silenci i en la lluïssor dels ulls i amb el somriure als llavis. La paraula ens fa intel·ligents (etimològicament, ens fa més penetrants: intus (dintre) i leggere (llegir).

                                   Quan és Déu qui parla, hi ha creació. Recordeu que el relat del Gènesi fa repetidament: “I Déu digué” i pel conjur de la Paraula va sortint tot el món, tant del visible com de l’invisible. Moltes vegades he manifestat el goig que tinc de saber que la creació passa la frontera del visible i ens obre al “país de les meravelles”. És com traspassar el mirall on s’hi amaga tot un món. Em quedo de preferència el món de l’invisible, allí s’hi amaguen les explicacions, els significats i el misteri...

                                   Del Verb diu Benet XVI: “La Paraula no sols es pot oir, no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure (i estimar): Jesús de Natzaret”. Un rostre amable que ens diu tantes coses i tantes amoretes. És l’Espòs que captiva l’esposa, el nuvi que amanyaga la núvia i es fa i promou presència, comunicació, trobar-s’hi bé, acarona i fa feliç.  Faig un salt del Càntic dels càntics a sant Joan de la Creu: “En una noche oscura con ansias en amores inflamada... O bé: “¿A dónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?

                                   No em cansaré de dir i repetir que hem de posar Paraula en la nostra vida quotidiana. Tenim “Paraula i Vida”. Fem-ne un hàbit de la lectura de l’evangeli i dels petits comentaris. Tanquem els ulls. “Veiem” què ens diu la Paraula. Rumiem-la uns moments. Gravem a la memòria una petita frase i fem que es torni pregària al llarg del dia com si fos una jaculatòria. Deixem-nos amarar de Déu i del que ens digui i anem-la seguint dia a dia.  Manca encara una paraula sobre el Mestre interior: “Amb el creixement de la vida en l’Esperit creix també, en el lector, la comprensió de les realitats de les que parla el text bíblic. La intensitat d’una autèntica experiència eclesial acreix sens dubte la intel·ligència de la fe vertadera respecte a la Paraula de Déu; recíprocament, s’ha de dir que llegir en la fe les Escriptures augmenta la mateixa vida eclesial. D’aquí es percep de manera nova la coneguda frase de san Gregori Magne: “Les paraules divines creixen amb qui les llegeix”.

                                   M’agradaria que aquesta fos una característica de la nostra parròquia real i virtual: tots “tocats” per la Paraula. “-És Paraula de Déu! -Us lloem, Senyor!” No me’n cansaré i ho aniré dient –respectuosament- oportunament i importunament. Deixeu-me en la meva dèria, però feu-me cas, sisplau!

                        Diumenge III de durant l’any, 27 de gener del 2013  Barcelona