dijous, 10 de gener de 2013

Homilia del diumenge 13/01/2013 del P. Josep Mª Balcells


DÉU  EN  CRIST  SE’NS  VA  MANIFESTANT

                                   Avui, completem amb la teofania del Baptisme de Jesús al Jordà de mans de Joan el cicle litúrgic de Nadal, encetat i preparat en les sucoses quatre domíniques d’Advent. Tot aquest cicle litúrgic ha estat d’una riquesa de Paraula de Déu, amb un seguit de “manifestacions” que fan corona a aquesta antífona que l’hem repetida bo i trobant-hi tots els gustos espirituals: “Se’ns ha manifestat el Crist: veniu , adorem-lo”, que tradueix aquell mantra repetitiu del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

                                   Cada manifestació comporta el seu propi missatge.

                                   Cabdal en l’Anunciació. Déu prendrà naturalesa i condició humana en el si de Maria. Meravella! Com pot ser..? És! El mateix arcàngel que preludiava la vinguda de Joan, donant el do de la maternitat a la que fins aleshores “era tinguda per estèril”. Déu s’encarna en Maria i amb ella en tota la nissaga humana en certa manera, com diu el Vaticà II: “Com que en Ell la natura humana ha estat assumida,no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim.  Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Corroborat per aquestes expressions: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. En Ell troben la seva font i hi atenyen la seva coronació la condició humana. Ell és la imatge del Déu invisible(Col1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat.” Déu s’encarna i aquesta és la manifestació suprema que corona totes les altres, superant les expectatives del poble de la Promesa, i que posa fil humà, visible, a tota la història de la humanitat sencera. Hi ha un passat d’esperances que desemboca en un present on només la fe és la clau d’interpretació, car ella veu més enllà del que ofereixen els ulls terrenals. Aquesta presència es projectarà de mil i una formes tot el futur dels futurs. En Ell s’abracen cel i terra, el finit amb l’infinit, el visible amb l’invisible. La història, en Jesús, recomença no només per datar esdeveniments (anys abans/després de la seva naixença) sinó per “recapitular-ho tot en el Crist”.  En Ell tot reprèn principi; amb Ell farem camí nou; en Ell tot pren nou sentit  i sentit final i de plenitud. És tan gran aquest esdeveniment que mai arribarem  a entendre què vol dir, quina significació amaga/desvela; com anirà afectant el propi viure. Ell serà el Salvador d’aquells que admeten que tenen tants i tants àmbits existencials a salvar i a curar, com també d’aquells que ignoren els seus mals i les pròpies incapacitats. Salvar significa obrir-se progressivament  -perquè som humans i aprenen a viure a poc a poc, moltes vegades després de topades, fracassos, etc- obrir-se, dèiem, a una vida insospitada que va més enllà de tot esquema. Novetat absoluta!

                                   I seguim cronològicament en les teofanies que el mostren vivent i actuant: En el naixement on hi ha dos testimonis d’excepció:la seva mare, Maria, que veu miraculada la seva experiència de Mare i Verge a la vegada. Sense intervenció de baró. Això fa somriure als savis d’aquest món i meravella als savis en l’experiència de Déu. Déu necessitava una mare perquè mai poguessin pensar que Crist no era veritablement un de nosaltres i que amb totes les de la llei era home vertader; home “singular”, és cert, però amb geografia i història datables, com qualsevol de nosaltres.

                                   Després es descabellen altres teofanies. La dels pastors que se senten  implicats amb aquest anunci personalitzat: “us ha nascut”. Déu, ho sabem prou, privilegia el tracte amb els petits, els no-tinguts per a res, marginats. Tots, tots fets de “nissaga divina”.

                                   Vindran després no se sap ben bé d’on i per què els reis-mags-savis guiats per una estrella, altra manifestació diferent, teofania a fi de comptes. S’esvalota Herodes en una minifestació “per terceres persones”, com passa sovint i ell i els poders fàctics que sempre tenen por de forces adverses, que imaginen que els volen sostreure poders i regalies... Pobres-pobres que no entenen res perquè porten orelleres i només es miren i remiren ells mateixos. S’han perdut la manifestació, ofegant-la!

                                   Ve a continuació com un dens silenci de trenta anys, més o menys i ens plantem al dia i hora del baptisme de Jesús al Jordà. El Pare presenta en públic el seu Fill, el seu estimat: “en tu (com a home) m’he complagut... alguns evangelistes afegeixen en altres teofanies: “Escolteu-lo”. Paraula aquesta de la major densitat humano-divina. No és fàcil escoltar i menys quan anirem de sorpresa en sorpresa, bo i prenent nota del què diu, viu i fa. En Ell la Paraula divino-humana hi ha dos secrets junts: El “Shemà Israel i el Jo sóc, Jo us dic”. Ens veiem invitats a recórrer els camins de la coneixença, del reconèixer-lo una i altra vegada, de sentir-lo per l’oïda i per les antenes de la Fe. Aquesta és la teofania o manifestació permanent. A través de la Paraula de Déu. Interpretació al cor des d’aquesta Paraula de la història petita, la nostra i la més gran que engloba llocs, temps i persones innumerables...

                                   Hi ha dues manifestacions encara per ressaltar: l’Eucaristia, centre permanent de la seva presència i acció i els moments de cada mort que floriran en sengles resurreccions i en vida més enllà de la vida. Manifestació i Presència de Déu que s’obrirà a un cara a cara, goig complet i acomplert més multidimensional de tot el que podem preveure, somiar i desitjar... “Sigui la mort una major naixença”. “M’ensenyaràs el camí de la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, elícies per sempre”.

                                   Déu s’ha fet tan proper que ens ha volgut per a Ell. En Crist Déu ho és tot en tots.

                                   Aquest és el misteri de Nadal ple de teofanies que he anat copsant a mesura que ell m’ha anat guiant com demanava Newman en la seva pregària: “Conduïu-me, dolça Llum, conduïu-me, vós, sempre més endavant”, i com jo m’he deixat portar en plena confiança. Nadal és l’encarnació permanent.

                                   Anem, obrim camins inèdits, la gràcia ens hi invita, ens acompanya i ens dóna nous sentits, per saber que Déu no és a prop, sinó que s’ha fet gairebé u per la comunió que ens és oferta. Tot petit pas en la fe serà una nova teofania, i de manifestació en manifestació anirem aprofundint qui és Déu i qui sóc jo, fill en el Fill, germà en el Germà. Tot el futur agafa un to de present etern.


                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 13 de gener de 2013  Barcelona