dijous, 31 de gener de 2013

Homilia del diumenge 03/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


CAP  PROFETA  ÉS  BEN REBUT  AL  SEU  POBLE…

                                   Israel fou lloc de profetes. Hi tenen una llarga història. Cal advertir –no sé si faria falta, potser- que aquest “ofici”, per no dir-ne vocació que millor li escau, no té res a veure amb els endevins o visionaris nigromàntics que vindrien a ser l’equivalent als nostres “tirar les cartes” o cercar futurs en les boles de vidre i tanta gent que entabana a gent supersticiosa que n’hi ha a manta... Res de tot això. Precisament aquestes arts (?) màgiques estaven prohibides i amb legislacions molt dures fins a castigar-los a morir lapidats, igual que els falsos profetes. Aquesta última fou acusació contra Jesús que el portà a mala mort...

                                   Els grans profetes del poble es varen anar succeint al llarg de la història del poble de Déu des de Moisès fins a Joan Baptista. Bona part de la literatura de l’AT ens en dóna ressenya i encapçalen llibres que porten el seu nom: Isaïes, Jeremies –el retrobarem avui-, Ezequiel i altres dits menors que són rastellera. Això abans i després de l’exili babilònic. Entre aquests citem Nehemies de qui vàrem llegir el diumenge passat la gran concentració del poble, després de retrobar el llibre de la Llei entre les  runes d’una Jerusalem en reconstrucció. Emotiva l’escena amb la proclamació de la Llei i amb l’acceptació fervorosa dels retornats a la pàtria...

                                   Jesús serà el punt culminant del profetisme del nou poble d’Israel, és a dir de l’Església, la nostra. Els evangelistes ens el presenten com a profeta amb totes les característiques que li són pròpies, sintetitzades en aquestes: anunciar, denunciar, prometre un futur nou, englobant present amb el “ja, però no encara” i la plenitud final.

                                   Podríem enllaçar comparativament les lectures dels dos diumenges: el passat i el d’avui. Són seqüencials. Dos profetes: Nehemies i Jeremies (vocació, crida i missió ja des del si de la seva mare). Els dos salms responsorials: el 18: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”, i el d’avui: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu” (ressò de la primera lectura, ja ho sabem). També podem enllaçar les segones lectures que són continuació de l’epístola de pau als de Corint, molt rica. L’altre diumenge dient-nos que entre els dons que promou l’Esperit hi ha entre altres, el de profecia i avui completant que no hi ha més gran profecia que l’amor. Perquè aquest no passarà mai. L’amor excel·leix per sobre de la fe i l’esperança. Aquestes caduquen aquí, l’altra es projectarà fins l’eternitat. I passem als evangelis: el del diumenge passat on Crist es presenta com el compliment de les profecies de l’AT: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”, que torna a repetir avui per poder-ho enllaçar amb la reacció virulenta dels seus convilatans. Jesús coneixia bé les històries tantes vegades tràgiques dels profetes. Cal estar atents a la narració que es posa tràgica per moments, fins al punt que el volen estimbar a les cingleres del poble.

                                   El de profeta és un ofici de “risc”, per això a Jeremies se li diu que tindrà recolzament ferm i segur. “No tinguis por d’ells”, (amb l’advertiment de que, si no, seria jo qui te’n faria tenir!). Et faré com una pilastra de ferro que resistirà contra tot i tots. “Jo et faré costat per alliberar-te”. La història ens narra que les va passar magres. Empresonat i entre dos fronts. És un cas paradigmàtic. Li retreuen que la seva vida testimonial ja els acusa del seu mal viure només de per si sola. La seva feina queda subratllada en la seva mateixa missió rebuda de Déu: Serà enviat “per destruir, arrencar, arranar, enrunar, arrasar, però també per a aixecar, edificar i plantar (Jer. 1, 10) No tothom està disposat a que “li treguin la cadira”. No sempre són ben rebuts els profetes i no és estrany que segons digué Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als pares, no hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes!” Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes”.

                                   Malgrat tot, un poble va a la perdició si no té profetes. És inherent a la condició humana el que en sorgeixin. Avui es diu que manquen líders de tota mena. Què són si no líders els profetes, que veuen i viuen més enllà de la contingència, els que tenen saviesa per enfrontar-se a la grisor del quotidià i saben il·luminar esperances, al temps que fustiguen presents obsolets i mancats de qualitat humana i divina. ¿En sabeu algun nom dels d’ara?

                                   Recordem allò de Moisès i del seu ajudant gelós de que uns ancians que no havien anat amb Moisès quan els infongué una part de l’esperit que Moisès tenia, també havien rebut l’esperit. I Josué deia: “Senyor meu, no ho permetis. I Moisès digué: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Nombres 11, 24-30).

                                   Aquest desig es converteix ara en profecia justament, i faig un salt de temps i lloc i obro les pàgines clares i clarificadores del Vaticà II en el seu document sobre l’Església i veureu –no us espanteu!- que parla de com a cadascú se li ofereix el do de la profecia. La cita és llarga però potser per a molts els sonarà a novetat: “Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació” i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat per Ell a la fi del temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu... Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                   “El poble sant de Déu participa també (a més del sacerdoci comú) del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança, fruit dels llavis que proclamen el seu Nom... Predicant l’Evangeli, l’Església atreu els oients a la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els arrenca de la servitud de l’error, els incorpora al Crist a fi que per l’amor creixin en Ell fins a la maduresa”.

                                   “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor.

                                   Queda, doncs, ben palès que tots tenim vocació, crida i missió profètiques. Cal tenir-ne una acusada i compromesa consciència i portar-la al dia a dia. I no us espanteu, Ell és la nostra força i ens podem aplicar el que diu al profeta Jeremies. Tal qual!

                        Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2013  Barcelona