dissabte, 28 de desembre del 2013

Homilia del diumenge 29/12/2013 del P.Josep Mª Balcells

TOTA FAMÍLIA UN SOMNI POSSIBLE VISCUT EN L’ARA I AQUÍ

                                               Motius per parlar de la família els de tota la vida i ara molts més de circumstancials. El món d’avui fa particularment difícil el viure i el conviure familiars. Més que mai s’ha evidenciat que la família és la clau de volta de la societat, del viure el goig de la vida i de la lluita de cada dia.

                                               Després de més de quaranta anys de fer escoles de pares o dit d’una altra manera, “escola de famílies”, cada vegada ho veig més clar que el nucli estructurador i integrador de les persones pren arrel en el terra-humus de la família. I la família és el punt referencial de totes les fases del creixement humà de tots i de cada etapa –diexeu-me dir-ho- de l’humanització de les persones com a tasca bàsica de l’existència, cadascuna amb un paper específic. I edifiquem la vida a partir d’estrats que no solament se superposen, sinó que es permealitzen i li donen en conjunt unitat i fortalesa. L’enriquiment de la base primera fa pressagiar la solidesa de l’etapa successiva. La vida atrafegada i complexa d’avui requerix persones ben unificades amb noms i cognoms propis, no en el sentit obvi de respondre al “com te dius”, sinó a transferir vida en les actituds del dia a dia, posant en joc una resposta ben pròpia i singular. La persona concreta és subsidiària de la família que l’ha modelat, així com la família (pares i fills) també n’és de cadscun dels seus membres. Hi ha com un escalat que és necessari percòrrer, edificant carreu a carreu. Una infantesa plena de joc, de joia de viure, de la descoberta del món circumstant: aquesta etapa de la vida, les primeres pàgines del llibre, que escrivim vivint i que vivint escrivim, és definitivament imprescindible que tingui vigor, poesia i la fortalesa que dónen tots el sentits oberts, esponja que tot ho absorbeix. Pares i escola han d’assegurar el millor futur de la gent menuda. Els seus propis àmbits s’han de complementar i només així donaran bases segures per seguir edificant posteriorment. Cal plantar bona llavor si n’hem d’esperar una sega “que ragi”, com diuen els pagesos. Cal tendresa, no predicar el que no es faci, cal “ser-hi”, la presència atenta i la comunicació. Amb qualitat humana s’irradia qualitat. És ben fàcil de dir… no tant del fer.

                                               Després en pujar la paret amunt vindran les llenques més difícils: són els anys de les adolescències. Cal acompanyar i anar amb mà d’obra serena i ferma més en els criteris que en el que diuen –i no fan- i flexible en el cada dia. Etapa complexa que és com tornar a néixer; jo diria que tots dos components: pares i fills. Han d’aprendre els fills a ser lliures sabent que hi ha límits i limitacions que s’han de saber veure amb lucidesa i compromís personals. És un moment de remenada del calidoscopi i de provar el que és millor, sabent que l’educador d’aquestes edats és el propi noi/noia que han de saber triar amb justesa i seny, sabent que les rauxes que no són compensades porten fora via. El cos es fa aleshores gairebé omnipresent. És el gran moment de les hormones, però el secret d’aquesta fase és la descoberta de que tots tenim un món propi, singular; de que som també esperit, intimitat, privacitat que no vol pas dir tancar-se, sinó ser caut per no caure en mans alienadores, que n’hi ha moltes en aquesta etapa. Cal veure, cal preveure –tan  difícil i tan importat per no precipitar-se- Sigues tu mateix, però mira el cantó bo dels altres. Fes exercicis de crítica no confonent somni i realitat. Uns pares que donin imatges creïbles d’humanitat i d’humanitats, que siguin pacients i lúcids en els temptejos de les noves experiències que faran els fills adolescents; que siguin conseqüents els pares en el reblatge dels valors que són propis i singulars de la família, més enllà de tota comparació, recercada pels adolescents més que mai per no veure’s i sentir-se diferents dels amics, dels de la colla, que podrien recercar i trobar una via d’escapament en “els altres tenen, ells fan, tots van…” S’aniran emancipant bo i formant una consciència amb els valors bàsics de la prudència, justícia, fortalesa i temprança. No voler-ho rematar tot anant fins al final de res i de tot, que encara queden dies i etapes per córrer. És el temps de la rauxa... Estudis, companys, primeres relacions, noviatges no massa prematurs, entrada (?) en el món laboral. Fer el propi niu-casa no és gens fàcil avui. La joventut no ho té fàcil ara de cap manera. Tenir els pares com a couching, per consellers, amb l’àmbit familiar de portes obertes –fora i sempre a dins- quan sorgeixin dificultats majors, perquè els sostinguin en les noves lluites; sempre oberts tots a l’esperança realista però encoratjada i encoratjadora. I plantaran tenda pròpia i lliures com ho foren els seus pares, ho seran també ells. I aniran poc a poc, perquè embrancar-se massa i massa de pressa avui no es pot fer i la prudència demana de no fer-ho, malgrat estar massa ben acostumats provinents tots, més ells que els pares, dels “estats de benestar” que ignoren el valor de l’austeritat i de l’estalvi i d’una vida morigerada... Sempre recordant i estimant de “quina pedrera” provenen. És l’autoestima del bon nom de la família, depenent de tots: pares i fills, d’aquests sobretot quan es fan grans.   

                                               Saber fer de pares de fills grans que és ben bé tot un “ofici” nou. Tot amb tot, el millor “ofici” és el de saber-se parella i de consolidar-la com un dret-deure de tota la vida conjugal. Que mai la família es mengi la parella, com s’ha fet tantes vegades i quan els fills volin es quedaran tots dos sols i hauran de reaprendre a fer vida més conjuntada com van fer als inicis. Convé deixar sempre espai al llarg de totes les etapes per a tots dos, ara tant i més esposos que pare-mare i fer camí junts, tenir experiències comunes i tornar-se a enamorar més enllà de les hormones. En-amorar vol dir posar amor tendre i concret, rompre les rutines i sentir-se presents ells dos com a vasos comunicants i entendre que vol dir la comunió: fer propi tot allò que és de l’altre sense però ofegar-lo. Seguir cultivant-se personalment, enriquint de la pròpia riquesa la riquesa de l’altre.

       
                                        ¿Qui no voldria tenir una família així? ¿Qui no somiaria aconseguir una família amb estil propi, forjada entre tots? Les coses, de la mateixa que es poden espatllar, també –i és un goig compartit- veure que cada vegada la parella està més assentada. Té un present ple de la sàvia “rutina” de les coses que responen, perquè s’han consolidat amb la convivència d’anys i amb el toc precís de poesia de que disposa cada moment, si hi estem amatents. Diu Tolstoi que “les parelles felices totes elles s’assemblen i que cada família dissortada ho és a la seva manera” (Així comença la famosa novel.la “Anna Karenina”). És que hi ha uns patrons-base que un ha d’anar decobrint al llarg del viure i que la semblança dels plànols i la realitat edificada han de ser bessones... Se m’escapa un ¡bravo! fèrvid per a cada família que s’ha sabut construir. No hi haurà ventades ni riuades que la facin trontollar. La casa sobre roca de l’evangeli...

                                               Se’ns demana una reflexió sobre la família avui com a preparació per un Sínode extraordinari que tindrà lloc aquest any. Hi podem dir la nostra, i hem estat pregats de fer-ho amb tota llibertat d’esperit. És la primera vegada que el papa Francesc ens ho demana explícitament. Mirem de trobar la manera d’adreçar-nos als que han de preparar aquest sínode, del qual n’esperem sorpreses perquè el papa Francesc ja ens hi té acostumats. No faltem a la cita. El tema és vostre. No seran els cèlibes a dir com estan les coses familiars i com es podrien plantejar de forma que trobem solucions a problemes dels que tothom en parla, en privat sense alçar el volum, del què en pensem i de fer arribar els nostres suggeriments a qui té la responsabilitat d’orientar l’Església en uns moments de forts canvis i adequar la realitat als plantejaments nous que s’estan vivint. De la Família en va parlar el Concili Vaticà II i avui les coses es veuen i viuen de manera diferent. És tema viu i ara és l’ocasió de donar-hi voltes perquè tota la societat i l’Església estan vinculats al reeiximent de la parella, dels matrimonis, de l’educació dels fills, la transmissió mateixa de la fe, de famílies ben estructurades que donin solidesa a tothom. Tots som família i ¿què és la societat i la mateixa Església més que una gran família de famílies?

                                               Sabem de la diversitat de plantejaments, sabem que hi ha un fossat cada vegada més accentuat entre el model “clàssic” i una nova manera d’aparellar-se. Hem de conèixer aquest món nou que serà els dels vostres fills. Hem d’establir-hi ponts i hem de retallar excessos tant per un cantó com per un altre. Ni tot és bo ni tot és dolent. El que sempre ha de quedar clar és que la família és una edificació que demana solidesa i que aquesta pressuposa duració i estabilitat. I –ja ho hem dit- que la família  (la parella, fills, educació de tots els seus membres) s’ha de posar al cimal de la nostra axiologia (diguem-ne escala de valors, virtuts, fortaleses, actituds, estructura...) I que és la humanització potenciada de generació en generació. I –també és repetició deguda- que la parella conjuntada i ben estructurada i feliç en ser-ho és la feina primera i  insubstituïble de la gent que s’ha estabilitzat després de les sacsejades juvenils.

                                               Estem en moments en que es van accentuant les fragilitats de les persones. S’han de sumar sumands de madureses per obtenir bons totals..

                                               Parelles tingueu-vos atencions i delicada atenció. De vosaltres tots dos en depèn el futur de la família i d’aquestes en sortiran societats ben assentades i obriran futurs més humans. Fa falta molt d’amor per bastir la persona i la família. Fromm diu que l’amor consisteix en “donar-se”. El “per als altres” és el que fa créixer una humanitat nova tan desitjada com menystinguda. Quan et poses a edificar has de saber anteriorment el què, qui i com. Només així s’aixecaran els temps i la terra noves anunciades.


                        La Sagrada Família, 29 de desembre del 2013.  Sabadell  

dilluns, 23 de desembre del 2013

Homilia del Nadal 2013 del P. Josep Mª Balcells

NADAL, ARA I AQUÍ: AQUÍ, PAU; I ALLÀ, GLÒRIA

                                               El Nadal se’ns ha omplert de tòpics. Nadal és una panera que ho resisteix tot per dispar acumulació. Potser és la festa més universal i com a tal la més pluriforme. Cada país hi posa les seves particularitats, des de les més properes a l’evangeli fins als devessalls de llums i dels aparadors que fan l’ullet consumista insistentment, farcits d’impossibles per a un temps de precarietat. Si em pregunteu d’una manera genèrica i sense fer matisacions i excloent més o menys afinades reflexions des de la fe, us diré que ja m’està bé; que el Nadal es podria definir per a molts com el dia de l’amor més tendre per a les coses humanes més estimades: la família, en primer lloc, on així es pugui esdevenir i celebrar en el sentit més dens i propi: els retrobaments entre tots i els intercanvis de novetats i dels records que dóna bo de rememorar, perquè aquest és el dia universal en que podem tornar-nos infants amb ingenuïtat i amb les picardies pròpies de la infantesa viscuda i reviscuda. Tot això i més de caire humà és bo i agradable, i no passa en va. Tots, ni que tan sols sigui a aquests nivells, en sortim millorats. Si no us feu de tant en tant com uns infants no sabreu qui sou, ni d’on sou, ni on aneu, sigui quina sigui la vostra edat cronològica.

                                               Però els cristians hauríem d’anar més a fons. No som possessors en exclusiva del Nadal. El Nadal no ens pertany a nosaltres; més aviat som nosaltres els qui pertanyem al Nadal. Per més preparacions d’Advent que hagim pogut fer: qui ve, què s’acosta, qui pren possessió de nosaltres és Déu, fet Nadó. És un intercanvi prodigiós i admirable: Déu en el seu Fill es fa home -se’ns dóna- perquè nosaltres entrem amb estupor i santa temença, conscients de la nostra fragilitat, en l’àmbit de Déu.

                                               El Pessebre l’hem de buscar en el nostre cor i cadascú i posarà i disposarà les “figuretes” segons li sembli més just i hi farà passar totes les figures a donar les felicitacions a la Mare (“Benaurada tu que has cregut…”) i al Pare, Josep, aquest home bo que portarà silenciosament en el misteri de Déu l’origen del que serà anomenat fill del fuster; i demanaran un darrere l’altre tots els que hi passaran i  que amb mans ungides de tendresa els hi deixin tenir bressolat el Nadó uns breus instants de glòria i poder-li dir amb el llenguatge dels sentiments tot allò que després posarem en joc, tot allò que Ell ens hagi dit en Paraules de Vida Plena: “Vine, segueix-me; fes-te pobre amb els pobres, Jo i el Pare som una mateixa cosa; m’identifico amb els necessitats. Descobreix que “no n’hem d’esperar a cap més d’altre” i li recitarà la profecia messiànica d’Isaïes. Fins que estableixis amb mi lligams de vida, d’estimació i d’amistat; fins i tant que no facis teva la meva causa i missió…Configurar-nos en Crist. Revestir-nos de Crist. Tenir els mateixos sentiments seus.


                                               Fem que el Pessebre sigui internament “vivent”, portem-li tots els qui estimem. Agenollem-nos tots a la vegada i demanen-li que se’ns obrint ben badats els ulls de la fe i que no veiem tan sols “el que veiem”, sinó que entreveiem l’Invisible en el visible i quotidià. Omplim-nos de tota la poesia d’Isaïes que ens ha acompanyat -dia a dia- aquests dies d’Advent. Agafem l’evangeli de la Infància llegint les pàgines, dels que en parlen, a l’inrevés , des del final de l’evaneli fins al principi, perquè aquest tipus de lectura retrospectiva ens donarà una visió omnicomprensiva del misteri de l’Encarnació, que és el fons del fons del misteri sempre inaccessible de tots els Nadals haguts i per haver. Déiem, seguint Espriu que hem d’anar al “misteri del llindar” o bé el que és el mateix fins al llindar o umbral del misteri. A Déu no hi ha ningú que l’hagi vist, però sí que hi podem fer aproximacions, intents d’anar de cor a cor, d’estimació a estimació, de gratuïtat a gratuïtat, de goig a goig. Sempre amb l’Evangeli a les mans i amb el cor a la mà.

                                               En Ell hi som tots, tinguem-ne o no consciència. Només cal adorar-lo, que és la paraula primordial de l’esdeveniment del Nadal.  …Van passant, la Mare plena de tendresa feta tota fe, Josep que estrena també paternitat “responsable” d’una cruïlla inesperada que se li ha obert en el seu camí d’obrer, sense més pretensions que portar endavant una família senzilla de poble, ser un jueu just i fidel, ara obert a les immensitats d’una crida angèlica que li ha obert els ulls i el cor i que el farà dels primers deixebles juntament amb Maria, la seva esposa. I passen voleiant i cantant un estol d’àngels pel pessebre que ja han assajat mil vegades a les alteses del cel i de Déu aquell joiós “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que estima el Senyor.  … I després passen pastors amb precises indicacions del “primer GPS”: en saben direcció i identitat. I hi passaran mags i l’estrella guiadora farà més kilovats de llum… I vindran la gent del poble i se’n faran creus del que diuen i veuen en el petitó. I pels nostres pessebres hi farem passar tots els “nostres” i es farcirant de conscienciosos i d’aturdits que menys en saben. I acabarem genolls en terra i tots aprendrem, per gràcia, a adorar. I es produirà la gran paradoxa d’entendre que només podem adorar l’únic Déu, perquè per més que ens ho diguin, de tota manera cadascú s’ha fet el “seu”; nosaltres sabem què i qui només podem adorar i adorar ho engloba tot: estimar-lo, escoltar-lo, veure’l on no es veu, servir-lo amb cor no d’esclau sinó d’amic... De Déu només n’hi pot haver un de sol; tots els altres pretesos, són quincalla. No senten, . res.

                                               I passades festes ¿despararem el pessebre? i ¿guardarem les figuretes per a l’any vinent en unes golfes…? I, ¿què farem durant tot l’any, del Nadal d’ara al que vindrà l’any vinent?  Seria molt millor no “desparar-lo”. Sé d’un sacerdot que el tenia parat a la taula de treball tot l’any. I no se’n cansava de mirar-lo amb ulls i ment lúcids, intuint mil coses que nosaltres no sabem veure ni experimentar. ¡Pregunteu-li a santa Teresina perquè va escollir com a nom de professió: “De l’Infant Jesús…!”  Sense “desparar-lo” del cor podrem tornar-hi de tant en tant i adorarem el Fill infantó i li demanarem a Maria que ens expliqui pàgines viscudes de Jesús i serà la nostra perpètua i millor catequista. I el pessebre se’ns convertirà amb el creixement del nen Jesús i, així, visitarem la Casa de Natzaret. I el veurem jugar i fer-se grandet, fent vida divinament humana i seguirem els seus jocs amb els amiguets i el seguirem amb les converses que farem amb la seva Mare i amb Josep i aprendrem a ser humils, senzills, oberts com són tots ells. Les experiències de Maria i de Josep, que saben el què no saben els altres, ens desxifrarant paraules, actituds que després ens meravellaran quan Jesús sigui gran i missioni. Maria en sabia un munt, perquè conservava en el seu cor mil petits misteris i encontres amb el seu fill. I després agafarem amb fruició nova tot el Nou Testament i l’entendrem millor perquè la infància és la terra d’on sorgeix l’adult. Les amistats d’infància i de joventut són les perdurables i alimenten de significació les obres del demà. ¡Què poc que en sabem de la vida de Jesús a Natzaret!; intuicions, sí… Ja ho he insinuat. Llegiu l’autobigrafia de Teresa de Lisieux. Quina més fina sensibilitat, quin evangeli més sa, més entenedor, més a prop dels senzills. Tota una espiritualitat: la infància evangèlica.

Les tres oracions col·lectes, les corresponents a les tres celebracions del Nadal. “Nit, alba i dia ple”:          
·        Senyor, vós feu resplendir aquesta nit santa amb la claror de la llum veritable. Feu que els qui a la terra coneixem el misteri d’aquesta llum, puguem també fruir al cel del goig que ella ens porta.
·        Déu omnipotent, mentre la nova llum del vostre Verb, fet home, ens penetra, us demanem que resplendeixi en les nostres obres la fe que ens il·lumina.
·        Oh Déu, que d’una manera admirable creareu la dignitat de la naturalesa humana i d’una manera més admirable l’heu restaurada. Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà compartir la nostra la nostra condició humana.


Nadal del Senyor, 25 de desembre del 2013  Sabadell           

divendres, 20 de desembre del 2013

Homilia del diumenge 22/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

BENAURADA TU QUE HAS CREGUT, ESPERAT I ESTIMAT

                                               Maria, es l’excelsa deixeble de Jesús, en ella les virtuts teologals eren gairebé connaturals, les vivia com a mare i com a seguidora i deixeble de Jesús, el seu fill. “Qui millor que Maria -ens dirà Benet XVI en la seva encíclica Spe Salvi, que vol dir “Hem estat salvats en l’esperança cristiana- podria ser per a nosaltres Maria, estrella d’Esperança. Ella que amb el seu “sí” va obrir la porta del nostre món al Déu mateix. Ella que es va convertir en l’Arca de l’Aliança, en la qual Déu es va fer carn, es va fer un de nosaltres, va plantar el seu tabernacle entre nosaltres... Tu donaries a llum Aquell que era l’Esperança d’Israel i l’Esperança del món sencer. Per tu, pel teu “sí”, l’Esperança de mil·lennis havia de fer-se realitat: entrar en aquest món i la seva història. Tu t’has inclinat davant la grandesa d’aquesta missió i has dit ”Sí”. “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixi en mi les teves paraules”(Lc 1, 38) Acaba BenetXVI: “Tu romans amb els altres deixebles com a mare seva, com a Mare de l’Esperança. Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya’ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica’ns el camí cap al seu Regne. Estrella del mar brilla sobre nosaltres i guia’ns en el nostre camí” (L’encíclica és del nov. del 2007).

                                               I li posaren Emmanuel que vol dir “Déu-és-en-nosaltres. L’expressió Emmanuel surt quatre vegades: A Isaïes, al “somni” de Josep que desxifra el misteri de Maria, fecundada per l’Esperit Sant i també en els dos cants: L’al·leluia i en l’Antífona de la Comunió. Podríem dir que és el motiu principal de la litúrgia més propera a la festa de Nadal. I afegint-hi que el dia 18 és la festa de la Mare de Déu de l’esperança i que comença aquell mateix dia l’octavari de preparació per a viure amb més aprofundida experiència tot el misteri del Déu, entrat en la història. Per això diem a l’oració col·lecta: “Infoneu, Senyor la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui per l’anunci de l’àngel (Maria en primer lloc i després també Josep com diu l’evangeli d’avui) hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre fill, siguem conduïts per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Ja tenim el vincle dels tres misteris que jo estimo que són els més grans de la vinguda i estada entre nosaltres de Jesús: l’encarnació, la resurrecció i l’eucaristia.

                                               A més de l’encíclica de Benet XVI també Joan Pau II en va escriure una altra sobre Maria, que ell va titular Redemptoris Mater que no és més que una més de les que va escriure sobre el Redemptor, que d’elles en va fer com l’eix del seu pontificat, a començar per la primera, programàtica: “Redemptor hominis”. És de tots coneguda la seva devoció mariana... Primer vull donar tot el títol sencer que és més explícit: “La benaurada Verge Maria, en la vida de l’Església pelegrina”, fent-se ressò  de la constitució sobre l’Església que en el darrer capítol i com a floró de tota ella té per títol: “La benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de L’Església”  . Comença així aquella: “La Mare del Redemptor té un lloc precís en el pla de la salvació, perquè “quan arribà la plenitud dels temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui estàvem sota la Llei, perquè rebéssim la filiació adoptiva. I perquè sou fills , envià Déu als vostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abbà, Pare” (Ga 4, 4-6) I a continuació en fa com un resum: “Desitjo iniciar la meva reflexió sobre el significat que Maria conté en el misteri de Crist i sobre la seva presència activa i exemplar en la vida de l’Església. L’expressió “plenitud dels temps” vol posar de relleu no sols el vèrtex i com a conclusió d’un temps cronològic sinó i sobretot la maduresa o el compliment d’un període particularment important, perquè està orientat vers l’actuació d’una espera, que adquireix, per tant una dimensió escatològica, és a dir el compliment inesperat d’una promesa que se supera en escreix sobre el sentit de la mateixa espera. Tot l’AT queda desbordat i sublimat en el NT que comença en el si de Maria. Plenitud perquè insondablement el Pare envia a humanitzar-se el propi Fill, fet tabernacle d’una presència activa que ens fa germans seus, plenitud perquè l’Etern es fa Història, redimint el mateix temps, convertint-lo en temps de salvació, també perquè l’Església com a Cos Místic, engendrant el Cap ens engendra també a nosaltres que en som el Cos. L’Encarnació uneix definitivament Crist, Maria, l’Església, cadascú de nosaltres i la humanitat sencera. Prefigura l’Església “en marxa” un insistent retrobament amb el Crist, fita i camí per accedir a la unitat i comunió totals. Maria esdevé imatge, mirall, exemple i experta en Crist, al temps Fill i Redemptor seu. Cada moment ho és de gràcia i d’acompanyament en el camí o pelegrinatge, que és la millor lectura de l’ara i aquí. Maria serà per predestinació i per adhesió al pla de Déu la precursora del Fill, la que enceta el pelegrinatge de la fe i la que es mantingué més fidelment en unió amb el seu Fill fins a la Creu (de la Constitució sobre l’Església); d’aquí en provenen aquestes afirmacions complementàries: “A Jesús per Maria i a Maria per Jesús”. O bé aquelles altres: “Maria, filla de Déu Pare; Mare del seu Fill i Esposa de l’Esperit Sant”.

                                               El Vaticà II diu “que el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri de l’Encarnació”; Maria només s’esclareix també -i millor encara- en el misteri de l’encarnació que ella visqué d’una manera única. “La mare del Crist, sempre, però d’una manera molt particularment en els mesos de gestació, va anar vivint i rumiant “com serà possible, no la fecundació com a l’Anunciació, sinó quan viu  entranyablement el misteri d’unió de mare-fill. Tots els Advents més íntims i complets els tenim en les experiències de la seva gestació. En Maria particularment i en cadascú de nosaltres. Hem nat espiritualment de Maria. Segons Pau: inseparables per sempre el Cap  i el Cos místics de Jesús i l’Església. La maternitat divina ens pertany directament també a nosaltres. Podem tenir el goig de dir-li i tenir-la per Mare. La nostra fe, la nostra esperança es fonamenten també en Maria, Mare dels pelegrinatges de totes les virtuts teologals. És amb tota la raó que Maria “coopera amb amor maternal a la generació i l’educació de tots els creients”.

                                               “L’Església, reflexionant amorosament  sobre Maria, i contemplant-la a la llum del Verb fet home, penetra més a fons amb gran reverència en l’altíssim misteri de l’Encarnació i pren una semblança  cada cop més acusada amb el seu Espòs. Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, i quan és exalçada i venerada atreu els creients cap al seu Fill i el sacrifici d’aquest i cap a l’amor del seu Pare. I així l’Església buscant la glòria del Crist, es fa més semblant al seu excels Tipus: progressa sense parar en la fe, l’esperança i l’amor, i cerca i obeeix en tot la divina voluntat. D’aquí ve que en el seu treball apostòlic l’Església amb tota raó esguarda també cap a ella, l’engendradora del Crist, concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Verge justament perquè, per mitjà de l’Església, neixi i creixi també en els cors dels creients. Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’afecte maternal de que han d’estar animats tots els que col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes. (Const. n. 65)

                                               I acaba el capítol sobre l’Església en la Constitució esmentada, així: “Mentre som aquí vaig, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al poble en marxa”.

                                               Repeteixo que el dia 18 és la festa de la Mare de Déu de la Cinta i de l’Esperança i que comença l’octavari per preparar més intensament el Nadal, amb les antífones de la Oh!  Amb tota la raó invoquem Maria aquests dies amb aquesta invocació: “Mare santa del Redemptor, /porta del cel sempre oberta, /estrella del mar, /socorreu el poble caigut, / que vol aixecar-se de les seves culpes. /Vós que infantàreu el vostre Creador / amb admiració de la natura”.

                                               ¿I si algú em proporcionés aquella antiga Oració del “Sí”?

                        Diumenge IV d’advent, 22 de desembre del 2013    Sabadell                                          

divendres, 13 de desembre del 2013

Homilia del diumenge 08/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA  ANTÍDOT  DELS  DESENCISATS

                                               Avui, segons l’ordre litúrgic, hauríem de parlar de Joan Baptista, profeta i precursor de la vinguda del Messies, el Senyor. Ho farem a través de l’esperança, que prou bé que s’hi escau. Un precursor és el que va davant i anuncia l’arribada del que ja està a les portes. Cal tenir, i millor mantenir, l’esperança, traduïda a paciència en el camí emprés. Jaume ens ho dirà a la segona lectura per ben quatre vegades. La paciència és de la constel·lació de l’esperança. Trobarem pel camí molta gent desencisada que han abandonat la  “marxa” (diguem-ne romeria, pelegrinatge, com vulgueu). Estan cansats, no tant del caminar com del reflex i emmetzinament d’una societat desencisada, que li manca coratge, perquè ha oblidat per què caminem, amb qui hi anem, quina és la meta de tot el nostre esforç i desfici.

                                               Si no hi ha goig en el caminar, se’ns esmicolarà l’esperança; per això el profeta Isaïes, el poeta de l’esperança, amb tocs lírics, que és qui  ens acompanya en aquest Advent veu el camí - via sacra en dirà- com si de sobte al desert se’ns obrís un “estiuet” enmig d’una tardor enfredorida. És aquest “sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred”. Fred, sinònim de desencís, de desesperança...

                                               Aquest diumenge que pren el nom de gaudete del començament de l’antífona d’introducció, que queda encoberta, i -és llàstima- en un cant d’entrada que no sempre és una invitació com la dels orígens: “Viviu sempre alegres, contents (si em permeteu: encisats); ho repeteixo, viviu encisats. El Senyor és a prop”. Totes les coloracions de la “joia”, que ens empeny camí vital endavant i que envigoreix genolls i mans, com ens invita Isaïes, joia que és companya de ruta fins a arribar al portal, fins a allò que l’Espriu en diu “el misteri del llindar”. Permeteu-me d’agafar el diccionari de sinònims i veure què hi posa, perquè en prenguem bona nota per exercitar-nos-hi en el camí d’Advent: embadaliment, encant, encanteri, embruix, sorpresa, admiració, extasiar-se, encaterinar, encisar, admirar... “Arribar a conèixer el gran misteri de l’Encarnació”.

                                               No podem desvirtuar la celebració del Nadal en les exterioritats amb què les hem sabut ornar; béns culturals, sí, que no hem de perdre, sens falta, però que nosaltres els cristians hem de saber omplir del goig de l’Encarnació, d’un retrobament amb Crist, Nadó on s’amaga la divinitat, que només s’intueix per la vivència de la fe. Que ens invita més al recloure’ns en el goig participat i compartit pels “pastors que som en el pessebre de la vida”: Una moments d’adoració distesa, a les fosques de fora i a les clarícies de dins, de ben endins... “A Déu no l’ha vist mai ningú” i ens poden vèncer les celebracions –boniques, tendres, àdhuc- d’un Nadal familiar. Una cosa no treu l’altra, ans l’enalteix, sobretot si hi ha infantons a redós de la taula de Nadal. No podem perdre de vista l’interior,  allò que en Isaïes són manifestacions de que Déu és aquí amb les meravelles messiàniques que esmenta: cecs, sords, coixos, llengües destravades, tots retornats a la normalitat recobrada, senyal que és arribat el temps de plenitud. I que hi és i que actua en els senzills de cor. Jesús només farà veure que Isaïes parlava d’Ell i s’hi identifica: “Aneu a  anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir”. ¡Que de tant tenir-lo tan a prop no el sabéssim reconèixer molt endins, endins! Per si fos poc el què ens insinua Isaïes i Jesús, tenim el salm responsorial engalanat de verbs com si fossin les “llaminadures” que hi solen penjar com a ornament de l’arbre de Nadal. Veieu: “fa, dóna (“2”), deslliura, redreça, estima, guarda, manté, capgira, regna”. ¿Qui diu que Déu no actua? Deu verbs d’acció  per a cadascun de nosaltres. Tot obra de l’Esperit sant, l’Esperit del Senyor que reposa damunt de cadascun de nosaltres. “El que fa segur el camí és fer-lo estimant” que deia aquell benaurat patriarca del qual en som deutors molts de nosaltres.

                                               És que hem perdut la capacitat de sentir? Tothom, en el transcurs del viatge vers l’umbral del misteri, ens anirà obrint tots els sentits. No tan sols els cinc. De ben segur que n’hi ha d’haver més dels que ens deien, quan minyons i en fèiem la cantarella: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Això ens deien les “ciències naturals” d’aleshores, cinquanta anys endarrere. Ara anem a més i millors descobertes. De la mateixa manera que ens diuen els professors Gardner i Goleman i ens asseveren que hi ha moltes intel·ligències. Set o vuit com Gardner n’hi ha afegit una de nova. També les percepcions, els sentits, els sentiments (noteu la mateixa arrel d’ambdues paraules) Fer la lectura de la persona (tu, els altres, jo mateix) a diferents nivells, sigui avall, sigui a cotes més enlairades amb expressions noves, descobertes o bé aprofundides, ens donen un mapa ric de matisos i de novetats que ens atansen al misteri  que és Déu i que som nosaltres i tothom, a la que els veiem amb ulls d’esperança; diguem-ne alguns: admiració, adoració, silenci, quietud, somriure, presència, placidesa, acolliment, bellesa, empatia, entotsolament, ser-hi, estar-hi... Permeteu-me suggerir el llibre d’en Torralba: “La intel·ligència espiritual”. Hi aprendrem tant i tant, si el sabem llegir a poc a poc...

                                               Benet XVI ens ha deixat una encíclica que es titula: “Hem estat salvats en l’esperança”, del qual com d’un jardí en prendré algunes flors per fer-ne un pom i posar-lo en mans de “Maria, signe d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”, tal com l’anomena el document conciliar sobre l’Església. Ja hi tornarem el diumenge vinent, dedicat a Maria, el millor i més maternal Advent mai igualat.
  • L’esperança és la paraula central de la Bíblia fins al punt que en molts passatges les paraules fe i esperança semblen intercanviables.
  • Perquè hi ha esperança som redimits.
  • No us afligiu com els altres que no tenen esperança. Això comporta com a fet distintiu dels cristians que tenim un futur. Sabem que la vida no acaba en el buit. Només quan el futur és cert, és cert com a realitat positiva, es pot viure el present.
  • L’esperança transforma des de dins la vida i el món.
  • L’esperança va sempre acompanyada de la joia. Si esperem no ho fem a cegues, sabem on portar el camí, per costerut que sigui. El fi “justifica” els mitjans; el terme dóna sentit i vigoria al camí que fem, més per qui ens hi ha empès, més que perquè entreveiem el goig que en pervindrà del terme del viatge.
  • L’esperança és l’ànima del qui pelegrina.
  • L’esperança en el desert somia primaveres...
  • L’esperança atreu el futur dins del present de manera que el futur ja no és el pur “encara no”. El fet que aquest futur existeixi canvia el present; el present està marcat per la realitat futura, i així les realitats futures repercuteixen en les presents i les presents en les futures”.
  • El creient necessita saber esperar suportant pacientment les proves per poder aconseguir la “promesa”. Per això  es tradueix per paciència, perseverança, constància.
  • Déu no ens ha donat un esperit covard, sinó un esperit d’energia, d’amor i de seny” (2 Tim 1, 7).
  • Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.
  • Fe és estar ferms en el que s’espera, estar convençuts del que no es veu.
  • Déu és el fonament de l’esperança, però no és qualsevol déu, sinó el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt.
  • El “Per a tots” forma part de la gran esperança –no puc certament arribar a ser feliç contra o sense els altres-. Esdevenim ministres de l’esperança per als altres: l’esperança en sentit cristià és sempre esperança per als altres. I és esperança activa, amb la qual lluitem perquè les coses no acabin en un “final pervers”. És també esperança activa en el sentit que mantenim el món obert a Déu. Només així roman també com esperança veritablement humana”.
                        Diumenge III d’Advent, 15 de desembre del 2013   Sabadel

divendres, 6 de desembre del 2013

Homilia del diumenge 08/12/2013

                        …VIDA,  DOLCESA  I  ESPERANÇA  NOSTRA…

                                               Paraules precioses ungides dins de la consciència nostra, des d’infants, de que Maria és la nostra Mare del Cel. Aquest Advent ens donarà una doble oportunitat litúrgica de sentir-nos “Sota el vostre mantell ens emparem, santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels  perills, Verge gloriosa i beneïda”. Oració, aquesta, que té segles i segles, des del segle IV que la posem als nostres cors i als nostres llavis i que Calassanç ens la va llegar als escolapis com a pregària conclusiva de totes les nostres pregàries comunitàries. Avui, dia de la Immaculada en caure en diumenge, tindrem el goig de tornar a parlar de i amb la Mare de Déu, car és habitual de dedicar-li el quart diumenge d’Advent a la seva persona i a la seva acció en el misteri de Crist i de l’Església. Hem de ser agraïts als nostres pares i catequistes que ens varen inculcar l’amor a Maria, Mare de Déu i nostra.

                                               Encapçalen tres expressions amoroses dedicades a la nostra Mare i que són la salutació afectuosa  d’una altra oració dedicada a Maria: “Déu vos salve, Regina, Mare de misericòrdia”, que abans la solíem resar en llatí: “Salve, Regina...” Cada temps s’expressa a la seva manera i és ben legítim. I ara, ¿què, com? ¡Ai, hem perdut en devoció i en espiritualitat marianes, i tant!

                                               Estem tot just entrant en l’Advent. Si l’altre dia  deia que l’Advent és com un part, avui m’abelleix de dir-ne i amb una realitat cronològica: l’Advent és seguir l’embaràs de Jesús en el si de Maria. ¿Què en seria d’excels poder entrar en el cor de Maria que es veu nimbada pel misteri de la presència de Déu i, a més, de Déu fet home! Només les dones que han gaudit i patit un primer embaràs sabran què se sent , què es diu en veu baixa al fillet que és u amb ella i com es va configurant, sentint-lo viu i movedís... Em retinc perquè no em toca de dir res d’una experiència que és vetada als homes.

                                               Portadora de vida, transmissora de tot un futur humà renovat; en el cas de Maria d’un Déu que s’ha enxiquit a mesura humana: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes”.


                                               Voldria només lloar les mares gestants que són gairebé  creadores d’una obra d’art com és un fill volgut i llargament estimat i esperat. Ja acabem de dir la paraula gairebé màgica de l’Advent, l’esperança, paraula la més humana, que farà niu en el cor de la mare abans, en i després de donar-la a la llum de la història, un ésser amb nom propi i amb una aventura per davant. Una mare està destinada –missió, vocació, honra- a saber-se, sentir-se mare per sempre, aquí i a l’eternitat... No és el cordó umbilical només, és un lligam d’amor que seguirà els fills en vida i en mort. Una mare és el símbol de tot el més preuat que hi ha a la terra.

                                               Quantes vegades he mirat de cua d’ull –no hi puc fer més- el nadó que la mare-àvia! porten al cotxet amb orgull i afecte, gloriosament; i les paraules del llenguatge als petitons que entenen l’afecte encara que no entenguin el contingut del què se’ls diu. Per això la mare naturalesa els ha dotat d’una veu fina que arriba al cor del petitonet i que fa florir un somriure; i també els ha dotat d’unes mans delicades i d’un contacte fi amb la pell acollidora, àvida de tendresa. Un nen adormit al pit o a l’espatlla d’una mare és una obra d’art, és inefable...

                                               Maria plena de gràcia ha exercit aquestes belleses, amb Jesús infant. Hi ha una total sintonia entre Mare i Fill, interdependència. Són com un tot. Pujar un fill: quina expressió més humana! Seguir-lo, gaudir-lo, patir-lo, fer que es vagi fent gran, acompanyar-lo, deixar-lo que sigui ell, posant-li els límits d’una excel·lent educació, deixant-lo fer l’experiència sempre ambigua o ambivalent de la llibertat a petits glops, veure com apunten els trets que marcaran tendència, vocació i missió. ¡Beneïdes mares, entre tots els humans! Pujar un infant és cosa sagrada.

                                               Si Pau ens deia el primer diumenge “Que el nostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor, ¿Què no es podria dir de Maria que va crear i vestir per dins el mateix Jesucrist, el Senyor? També se’ns diu de nosaltres i eximiament, per tant, de Maria, “Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi “format” en vosaltres”, segons expressió de Pau als Gàlates.

                                               No farem teologies, quan en Maria ja tenim totes les teologies fetes i per fer. La història d’aquella “noia del poble, Maria”, s’identifica amb la història del seu Fill. La Comunió dels Sants va començar o es va intensificar sense mesura ni parió entre Fill i Mare. Diuen dels primers cristians que tenien “un sol cor i una sola ànima...” De Maria es pot dir en tota la profunditat de l’expressió.

                                               Diu Pau: “Germans, tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança. Que Déu que ens encoratja i us conforta  us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist, perquè ben avinguts de cor i de llavis, glorifiqueu Déu, el Pare de Jesucrist el nostre Senyor”. Vàrem dir que ens centraríem en l’esperança en aquest Advent.

                                               Deixeu-me afegir unes paraules adients del document del Vaticà II sobre l’Església respecte a Maria, a la que dedica el darrer capítol, fent-ne com un resum o síntesi de com hauríem de ser i viure el fills de Déu en el misteri de Crist i de l’Església.  Maria, deixeble exímia, única en la seva singularitat d’esperança ferma en Crist i Mare de l’Església en marxa, i per tant nostra. Vegeu i admireu: “L’Església, reflexionant amorosament sobre Maria i contemplant.-la a la llum del Verb fet home, penetra més a fons amb gran reverència en l’altíssim misteri de l’encarnació i pren una semblança cada cop més acusada amb el seu Espòs. Perquè Maria, que per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, quan és exaltada i venerada atreu als creients cap al seu Fill i el sacrifici d’Aquest i cap a l’amor del seu Pare. I així l’Església, buscant al seu Tipus: progressa sense parar en la fe, l’esperança i l’amor, i cerca i obeeix en tot la divina voluntat. D’aquí ve que en el seu treball apostòlic l’Església amb tota raó esguarda també cap a ella, l’engendradora del Crist, concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Verge justament perquè, per mitjà de l’Església, neixi i creixi també en el cor dels creients. Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. I rebla l’expressió amb aquestes paraules: “I engendrà el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans, aixó és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.

                                               I en rubricar el document, diu: “Mentre som aquí baix, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa.

 La Concepció Immaculada de Santa Maria, Verge, diumenge, 8 de desembre del 2013. Sabadell                                                                                       

divendres, 29 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 01/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

“MENTRE ESPEREM L’ACOMPLIMENT DE LA NOSTRA ESPERANÇA”:

                                               “La Manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”. Això és l’Advent, això es la Vida, tota la nostra esperança, un Advent permanent fins a arribar a la Pasqua eterna, tastant-la ja dia a dia. “L’esperança mai defrauda”.

                                               Hem conclòs l’Any de la Fe. Hem de suposar que aquesta anyada l’hem aprofitada, i haurà pujat el to vital evangèlic i que haurem experimentat el goig en la fe, que ens dóna una visió , un sentit i una nova perspectiva en el què vivim, en el nostre quefer de cada dia i en la convicció del què som, és a dir, Fills de Déu en progressió de consciència com a tals. “Només Déu es digne de fe”.

                                               ¿I per què no encetem juntament amb l’any litúrgic nou el nostre ANY DE L’ESPERANÇA? L’home viador (= que fa via) necessita l’esperança, tant com el pa que menja. La necessitem per passar per valls i túnels – com els d’avui que ho són per a tants i tants- practicant la humanitat amb els companys de camí, sobretot amb els ressagats. Tenir-ne cura i anant prodigant “ ànims”, compassant el pas quan convingui, per donar la mà als que voldrien desistir, cantant les cançons en negra nit –com es feia amb els “escoltes” per fer més lleuger el nostre “camí de sant Jaume”.

                                               “Fe no és esperar”: Hi ha una gran diferència entre esperar i esperança, àdhuc en termes només humans. El pessimisme ens bloqueja, és l’esperar de braços caiguts; l’esperança “ens fa caminar” resolutivament. No oblidem que l’esperança és una virtut (força, fortalesa, coratge, empenta) i a més a més, en cristià, és teologal (Déu està compromès en el nostre viatge vital, el sosté, és la mà provident de Déu; la seva gràcia ens precedeix, ens acompanya i ens obre futur).

                                               “Fe no és somniar”: No és fer volar coloms, no és autoenganyar-nos. Sabem qui som, sabem que Déu ens demana de posar arrels, de posar els peus al terra. “Tot és nostre, nosaltres som del Crist i el Crist és de Déu”. “L’any vinent ens veiem a Jerusalem”, deien els jueus. Els cristians diem: l’any que hem començat en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ens trobarem en la manifestació de Jesús el nostre Salvador, que tant és glossa afegida després del parenostre en la litúrgia, com el nostre referent vital. La manifestació, el descórrer  el vel, el barrejar la nostra triada evangèlica: fe, esperança i amor. Viure teologalment és centrar-nos en Déu: en el Pare que ens ha afillat, en Jesucrist que dóna sentit transcendent en el nostre petit o gran camí, sabent en Ell d’on venim, on som i on anem; en l’Esperit Sant (que és company des de dins i interlocutor i amic que ens orienta, alena, que mai no ens deixarà, perquè és el tutor de la nostra filiació i fraternitat universal).

                                               “Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà”: Fe esperançada és l’actitud de fortalesa, d’aguant, d’anar endavant, de donar valor a allò que aparentment sembla petit, potser cansat, però sempre esforçat, en un present que pressenteix que hi ha tot un demà, un futur en el cada dia, que no es vol perdre, avariciosos d’aprovisionar esperances. L’esperança és lluita, és brodar un present sense confondre’l amb somnis i miratges. És saber que el futur millor que desitgem per a tothom depèn del meu compromís en l’ara i l’aquí. El futur viscut irradia. Ja ens convé.

                                               “Fe és un cop de falç”: És l’anar a segar, perquè les messes són moltes i pocs els segadors-evangelitzadors. No es tracta de política, ara. Venim de pagès, gairebé tots. Tots recordem com anaven les filerades de segadors en un treball a mà, tan cansat. Com agabellaven i com deixaven les garbes per després portar-les a trillar-les a les eres. Era el temps d’ensacar la collita i veure si rajava o no...

                                               “Fe-esperança és donar la mà”: Si Déu és amor i estima entranyablement tothom, tot el creat, cal donar la mà. La mà és dels símbols i ritus humans que ho engloba tot, bé sigui el bo com el dolent. Mà que amanyaga i acarona, que ensenya a caminar, mà que forma part de la tríade més humana en xarxa: “ment, cor i mà”;  mà d’enamorat, mà d’amistat, mà que dóna i que rep, mà que agafa el pes propi i el d’altri, mà de sardana, mà que saluda, mà que és operosa, que gesticula tots els sentiments. Allò de la comunicació no verbal, que, doncs, parla. “Mans a les mans...”

                                               “La fe-esperança  que no és viure d’un record passat”: No fou, és. “Feu això que és el meu memorial”. L’Eucaristia és l’actualització permanent del que feu, fa i seguirà fent Jesucrist, aliment complet de la triada, Crist és el principi i el fi, l’alfa i l’omega de tota persona i cosa. És present i futur a la vegada. És el misteri que supera espai i temps. Massa entretinguts en Passions, Morts i Resurreccions passades, històriques. No ha de ser així: vivim de Presències, de futurs avançats.

                                               “No esperem el blat sense haver sembrat”: Atenció a la paràbola del sembrador. Cal que espongem la terra, que l’esterrossem. Mirem on sembrem (tota l’espiga és en el gra). Els principis bons auguren el futur de la collita. Sembrar evangeli, no futeses, ni coses sense substància. Cada dia n’és de sembra, atents

                                               “No esperem que l’arbre doni fruit sense poda’l”: Paràbola del vinyater. Déu i els entrebancs de la vida ens “poden” i purifiquen, perquè, arribat el temps, puguem donar fruits de vida eterna. Els mals poden ser ocasió de béns, no maleïm les dificultats, superem-les veient-t’ho tot des d’una major perspectiva. Llei de vida. Les dificultats vençudes “obren camins a l’esperança”. No hi ha redempció sense dolor. No cal buscar-lo; només cal afrontar-lo. No siguem doloristes ni victimistes.

                                               “L’hem de treballar, l’hem d’anar regant”: Entre sembra i sega hi ha l’exercici humà i espiritual i evangèlic. No cal buscar una vida dura, la mateixa vida ens portarà de l’esporga de tardor fins a la primavera amb la bellesa d’una primavera impensable de la vida nova. “Amb la constància salvarem les nostres ànimes”.

                                               “Encara que l’ossada ens faci mal”: Ens hem d’escarrassar. La vida amb sentit no està feta pels deixats, pels que no estant vetllant “sempre a punt”. Com els malabaristes que fan voleiar les tres pilotes (fe, esperança i amor) en harmonia , bellesa i eficàcia. Els cansats fan la feina, la gràcia hi acompanya. L’entrenament fa l’atleta. No, dia sí, dia no. Fins que amb l’hàbit hi trobem el goig.

                                               “No somniem passats que el vent s’ha emportat”: ¡Quina novetat no ens ha portat aquest nou papa Francesc! ¿Ja llegiu el seu pensament, ja gaudiu dels seus capteniments inusitats? El concili s’ha de reestrenar. ¿Us comprometeu a llegir la seva Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium? Apa, que parla ara el nostre llenguatge: suggerent i entenedor. No tenim excusa: ja som adults en la fe. Canviem l’actitud: Siguem actors ,no només espectadors, llegim en propi, siguem proactius, inclusius, que es diu ara... ¡Hi ha tants analfabets en la fe, manca cultura religiosa!

                                               “Una flor d’avui es marceix just a l’endemà”: La percepció de la bellesa es dóna en un moment de gràcia. Millor que sigui així. Esmolem cada moment la sensibilitat per la flor d’avui, demà seria tard. Fem com diu “El monje que vendió su Ferrari” i que va guanyar la capacitat d’atenció, contemplació i el goig que se’n deriva. “El Cor de la rosa”: ¡excepcional! “Deu minuts de reflexió diària poden tenir un impacte sobre la qualitat de la teva vida. Quietud, silenci i contemplació”.

                                               “Cal que neixin flors a cada instant”: ¿Poeta, profeta? Calen esforç, saber que la bellesa, la bondat, la comunió, la veritat s’amaguen en la profunditat de les persones i de les coses. Fora presses; atenció, contemplació, quietud. Hi ha un altre món darrere el mirall d’Alícia, darrere les aparences. A estones podem tornar al paradís perdut... Tot és misteri: nosaltres, els altres, la natura, Déu.

                                               “Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror”: Sant Pau ens ho diu, avui. Jesús és l’antídot de la nit i de la por. És sol de ple dia, és satisfacció plena, és seguretat d’un món i vida millors, és confiança i és comunió amb Ell, que sempre ens saluda amb la pau. Defugim tota por com a contrària a la fe, l’esperança i l’amor de Déu en i amb cadascú. “No tingueu por. La pau sigui sempre en tots vosaltres”. La por és l’antievangeli. “L’amor, el goig, la pau ... són fruits de l’Esperit Sant”. La conresurrecció ens ha estat promesa, ja aquí. Res d’interferències a la indicació de Jesús (camí, veritat i vida) en el viure nostre i en el conviure. Darrere el núvol mai hi manca la claror. És qüestió d’elevació, d’anar amunt...

                                               “Hem de veure-hi clar”: Saber d’on venim, on som, amb qui anem, i on anem. Fa fe encoratja l’esperança il·luminant-ne el camí i el terme. Vivim amb la llum necessària per no ensopegar en el camí. Res d’il·luminacions, de claredats definitives. Som massa racionalistes. Si no ho veig no ho crec, ¡ai, Tomàs, Tomàs! ¡Quants deixebles tens! Recordem allò de benaurats els que sense veure creuen.

                                               “El camí és llarg”: No pensem en el cel llunyà, se’ns faria descoratjador. El Regne de Déu és a dins vostre. Redimint el dia a dia creativament, no veurem el camí pedregós, gaudirem del paisatge. I això ens donarà forces i coratge. Això és la fe viscuda des de l’esperança; això és l’esperança gaudida des de la fe.

                                               “I ja no tenim temps d’equivocar-nos”: Atenció a les cruïlles, als indicadors, són: l’evangeli, els signes del temps, la paraula de Déu que amara la dels homes. ¡Hem donat tantes voltes! Lampedusa. Caminar fent cercles i cercles... El nostre caminar és en espiral (Teilhard dixit). “Tot el que puja convergeix”.

                                               “Cal anar endavant, sense perdre el pas”: Malaguanyades rutines que ens fan parar, dubtar, tantes marrades, pensant que fèiem dreceres. No pensem en retornar, pensant que potser no és per aquí per on hem d’anar. No dubtis de l’essencial, això refermarà el teu camí cap endavant. “Amb la paciència guanyaràs la teva vida”.

                                               “Cal regar la terra amb la suor del teu treball”: “Els cansats fan la feina”. Estar sempre a punt no és fàcil. L’esperança no és per a mandrosos, per als que no tenen empenta, per als que no tenen fe en la gràcia i providència de Déu i dels germans, que tan sovint també aquesta última és gràcia d’intercessió i d’amor.

                                               “Cal que neixin flors a cada instant (bis)”: Creure i esperar fan que neixin les flors de l’amor, per més petit o gran que puguin semblar. En el caminar de la fe i de l’esperança s’hi amaguen el goig de la bellesa i la bellesa del goig. De “flors” n’hi ha gairebé sempre, cal però que ens n’adonem. N’hi ha sempre a punt d’esbadellar-se en el teu cor, si saps mirar, contemplar dins teu. Agustí ho va capir finalment. Desficiava cercant la bellesa fora de sí, egoistament, i va fer la descoberta que la bellesa sempre en primavera era dins del seu cor. Només així va aquietar el seva vida. “Oh, bellesa tan antiga i tan nova!”

                                               Hem fet aquesta vegada una cançò de Llach “a lo divino” com es feia en els temps clàssics. Veure en la poesia natural, de terra, el cel que s’hi amaga. Que és, si no, això mateix, però millor el Càntic dels Càntics de la Bíblia.

                                               Voldria que l’Advent el vegèssim en perspectiva de tot l’any litúrgic. No sols com a preparació per al Nadal. El tot s’amaga en cada part. El tot l’Any litúrgic és present en cada celebració i en la vida dignificada per la litúrgia. Teilhard va fer la Missa sobre tot el Món. El món enter és una lloança i agraïment per la vostra glòria. Deia Casaldàliga: “Diguem la veritat contra la mentida. Cridem l’esperança contra la tristesa. Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme”.
“Senyor, us esperem, / i aquesta esperança ens és vida; / vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia. / Us esperem, Senyor! / us esperem, Senyor! Visquem plens d’esperança / que el Senyor ja és a prop.


                                   Diumenge I d’Advent, 1 de desembre del 2013  Sabadell

divendres, 22 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 24/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE


                                               Regne, Regnat del Pare en el Fill i per l’Esperit Sant. Estem en el disc dur del misteri de Déu Pare, manifestat en i per el Fill i portat a compleció per l’Esperit Sant; també misteri de l’Església i viscut en cada fidel. Així s’expressa en el document sobre l’Església, prenent peu de les expressions entre d’altres de l’evangeli de Joan. (“Mostra’ns el Pare i no ens cal res més. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?”)

                                                La primera part del Parenostre, diuen els entesos, que en el fons es pot resumir en el Regne-Regnat de Déu com a crida, aspiració de la nostra ciutadania, de tots, en Crist aquí a la terra com en el cel (“sigui santificat, vingui, faci’s”).

                                                Jesús, sobretot, segons l’evangeli de Joan, és un Rei que regna als antípodes dels poders en ús. Ja li ho va dir explícitament a Pilat. Les seves manifestacions en vida són l’amor al Pare en primer lloc (“el Pare ijo som una mateixa cosa”), la proximitat en preferència als més necessitats, el tracte misericordiós amb tothom. La seva màxima, el seu programa es condensa en el servei amorós al Pare  i als que anomena germans ( “No us dic servents o súbdits, sinó amics”) sempre amb un toc de sorpresa i de gràcia exultants, que tothom li agraeix, percebut com a do i regal; menys aquells manifassers que sempre volen “exhibir-se a les places” i seure ostentosament a la fila zero o dels “vips”. Parla del Regne talment com qui traboca allò que li regalima del Cor. Té una força que transmet pau, serenor, el goig en l’esperit, i que invita a seguir-lo (“el Regne de Déu està a prop, està en vosaltres”. “Tu segueix-me”). La seva lleva de deixebles són atrets per imantació de la seva persona i de les seves propostes que inviten a la interioritat i a trobar els sentits més pregons de la vida, allò incommensurable d’una vida nova. “Servir Déu és regnar”, diu l’Escriptura. El vivia el Regne essent i predicant, i ens envia a fer-ho semblantment.

                                                Avui que tanquen el cicle litúrgic ho fem més en funció del Regne que no pas –i no són pas diferents, sinó complementaris, adhuc són la mateixa cosa - del Rei, Jesús. Hi ha una, per a nosaltres, identificació total entre la finalitat (viure en Crist) i el procés entre les propostes de vida, en realitat de qualitat de vida nova i el qui és per definició: (Camí, veritat i vida). En Ell podem –deuríem- “viure, moure’ns i ser”, fascinats per la seva personalitat inigualable. Jesús de Natzaret és un Enviat, un Representant del Déu que es mostra com Amor, que aixeca el pols i el batec del viure, de tal manera que mai ningú no es podrà vantar de ser “algú”, si no viu referencialment a Jesús-Rei i Senyor, que és el Crist-Messies esperat, i des-esperat en un poble (jueu o no jueu) que no té la saviesa d’escrutar “els signes del temps”. El seu “aterratge” a la història la va balisar entre un “abans i un després”, la va fer en plenitud humana, contenint-se curosament perquè no es perdessin en les fondàries misterioses de la seva divinitat.(El volien fer Rei i Ell se n’escapolí) No ho podrien entendre..., potser menys que nosaltres avui, encara que l’afirmació pugui sorprendre... En vida va fer escasses irradiacions de ser el Fill de Déu. Va ser en la seva absència corporal quan van anar comprenent que Jesús, ja entès com a Crist, Senyor, els presentava un projecte de Vida que ells devien anar escampant, digues-li missió o evangelització: el Regne del seu Pare que era el seu mateix i que enviava –i segueix enviant- l’Esperit Sant perquè ens fos el “couching”, com diria Dolors Aleixandre, per tal d’anar entrant mica en mica en les excelsituds de qui era i del què deia (“ara no ho podríeu entendre” i menys viure-ho). Intèrpret l’Esperit, torsimany d’un  alfabet, vingut de dalt que només es pot desxifrar en una Església en marxa i a breus becades. No donem per a més... Allò de sant Agustí: “font que com més sadolla, més set deixa en el desfici del viure segons l’evangeli”.

                                               Cloenda, aquesta festivitat i aplec de la terra al cel, de l’Any de la Fe. Avui litúrgicament entrem en el cel – assistint a l’entronització que ens narra l’apocalipsi; “avui mateix estaràs amb mi al paradís”- per bé que sigui només  per la fe que tenim en el Crist. “Jornada de portes obertes”, perquè obrim els batents de l’esperança d’un viure –i conviure- diferent, de cota altíssima que ens obri el delit de fer de tota vida a la terra un assaig, una pregustació i anticipació del que serà –aquesta és i serà la nostra fe i esperança-, i és ja el cel per als qui ja Déu ha omplert de la seva glòria. Qui no ho ha experimentat es trobaria descol·locat com a humà-adamita, terra en el sentit més original i originari del terme. Quan ens desmunten les coordenades d’espai i temps i ens aboquen a quelcom que agafa les arrels de la vida i ens diuen que el cel és una actitud  ens quedem “embabiecats”...  Sospitem, només; el cel és inimaginable tot i que se’ns dispara la fantasia com als infants. No cal escarrassar-s’hi massa. Som limitats, no podem abatre o traspassar les fronteres d’una experiència indescriptible, com ens ho diu Pau que ho va viure, però que no saber descriure, com donar-ho a conèixer i, en definitiva, acabem com els profetes a qui destraven la llengua i només en surt un ah, ah, ah! Descalcem-nos, com fan els musulmans, que la terra que trepitgem és terra sagrada per la presència del Déu que “ens és Vida”. Tot el creat “recapitulat” en Crist-Rei. Cadascú una part del
Tot i de tots s’ha de sentir Cos Místic del Crist Total, Cap d’aquest Cos que tot ho abraça, alimenta i glorifica. Ciutadans del cel, ambaixadors d’Ell a la terra concreta que cadascú habita. Regne que no fa esclaus, ni súbdits sinó hereus i amics de Déu. ¿Qui diu que no és una democràcia la vivència del Regne de Déu? “Demos” vol dir Poble i aquí Poble de Déu en marxa, la gran novetat subratllada en el document del Vaticà II sobre l’Església. Tots iguals en dignitat i diferents pels serveis i carismes que ens han estat donats: cadascú el seu propi. ¿Ho sabies que tu en tens un o més de reservats? Fes una introspecció al fons de la teva fe i de ben segur que hi trobaràs crides personals. Crides de creient i no de practicants... Som corresponsables, som comunitaris, hem de fer conèixer i viure i gaudir de la pertinença al Regne de Déu (Pare, Fil i Esperit Sant).  Som trinitaris: “Si m’estimeu el Pare i jo vindrem a habitar en els vostres cors”. D’un Regnat, doncs, que s’obre al progrés de la interioritat de les persones tocades per l’Esperit i per una convivència joiosa, potencialment amb tohom, en “la Veritat i la Vida; en la Santedat i la Gràcia; en la Justícia, l’Amor i la Pau” (prefaci propi del dia de Crist Rei). Llàstima que ens veiem obsedits per la institució eclesial, massa humana i potser menys divina. La institució ve després del misteri. Naturalment compta la institució i els engranatges que sovint grinyolen... Però l’Església total és per damunt de tot, misteri.

                                               El camí d’accés a la llibertat de la ciutadania d’esperit és la veritat – que és la que ens fa “lliures”- basada en les experiències sovintejades de sentir-se “homes o dones Nous i d’un Món Renovat”. Això és l’evangeli en essència. Tot, tot és gràcia, no ho oblidéssim mai, per tant tot és –ha de ser- agraïment. L’eucaristia n’és el moment culminant i únic, la celebració d’un reconeixement. “Vingui a nosaltres; vingui: desig, experiències de contemplació, portades a la pràctica pròpia de cada dia. És el desig, la urgència –diria-, compartits entre Jesús el Crist i cadascun dels creients. “El vostre Regne”, el Regne del Pare. Es tanca el cercle de Jesús, Alfa i Omega i nosaltres maldem per ser les lletres restants d’aquest abecedari nou i sorprenent del Regne. Una cursa amunt... com ho intuïa Teilhard. És el procés d’una humanització divinitzada.

                                               “Déu omnipotent i etern, vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers. Feu que tota la creació, alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. (Col·lecta) Caldria entretenir-nos a explicar i experimentar cadascuna d’aquestes expressions que ens defineixen, ens sol·liciten i ens donen a l’ensems el goig de Viure a la terra per després fer el salt qualitatiu en el cel.  “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Diguem el parenostre amb delicadesa, més pausat que de costum, i intuint el què diem i resem.

     Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, 24 de novembre del 2013.                                                                                                                         Sabadell