Homilia del diumenge 09/12/2012 del P. Josep Mª Balcells

FINOR  D’ESPERIT

                                   Advent nou, dèiem, ¿no? Doncs intentem anar per camins nous. Ja hem sentit tantes vegades allò d’aplanar-se els turons i de que s’omplin les fondalades per facilitar la via sacra, és a dir, el retorn del Poble d’Israel, amb expressions aquesta vegada de Baruch, plenes, això sí, de poesia. Deixarem també al Baptista que torni a demanar el mateix amb veu prestada del també gran poeta Isaïes.

                        És el Senyor que retorna (figura històrico-poètica), retorna al seu Poble. Nosaltres ara ja força alliçonats per Sant Bernat sabem de les tres vingudes. Per avui deixarem la primera que ens farà obrir els ulls al misteri de l’Encarnació o dit d’una altra manera de l’humanització de Déu, que serà tema d’aquests dies nadalencs. Deixem també la tercera i darrera vinguda, de la que els textos litúrgics de les últimes dominiques n’anaven plenes amb el seu regust apocalíptic. Ara m’abelleix de parlar de la segona vinguda que, al dir de sant Bernat: “és oculta; només hi veuen el Senyor els elegits: el veuen dintre seu i les seves ànimes se salven; és “en esperit i en virtut”. D’aquesta vinguda intermèdia és “un cert camí que ens porta de la primera a la darrera. I en ella hi ha el nostre descans i la nostra consolació”. “És el moment de la Paraula perquè són feliços els qui la guarden. Porta-la, doncs, en el més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i els teus costums. Alimenta’t del bé i la teva ànima es delectarà amb aquesta greixor...” És contínua i permanent, puix que hi tenim part –i bona- en aquest moment del nostre viure. Mai estem sols. Sempre plana sobre el nostre cor la presència i l’acció de Jesús Ressuscitat que ha segellat aquesta presència benefactora i salvadora amb aquesta promesa definitiva: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al a fi dels temps”. Tenim certificació, la fe ens ho corrobora, i ara podem entrar a veure el treball -“estaré amb”- ¿què hi fa el Crist en la nostra vida –“cada dia”?-. Ens hi ajudarà, i molt, comprendre, entrar en la intimitat de la carta als filipencs (segona lectura).

                        Pau l’escriu des de la presó. És una acció de gràcies inicial com acostumava a fer. “Escriu amb el cor a la mà”, només encetar-la ja els manifesta  el seu afecte i els demana que vagin aprofundint el do de la fe. Sembla talment que el que hi treballa és el mateix Jesucrist, de qui dóna entenent que els té un amor entranyable, que ha de ser correspost amb el propi amor que, en l’exercici recíproc de ser estimats i d’estimar, s’ha d’anar enriquint fins al punt de vessar. L’amor mutu entre Jesucrist i cadascú d’ells, els filipesos –o bé amb cadascú de nosaltres- ha d’anar endinsant-se per successives experiències espirituals en una plenitud de coneixement: saber qui ens és Crist i assaborir-lo.  Això no es dóna si no és en una progressiva “finor d’esperit”, que és com exercitar un sisè sentit que fa que valorem, que ens hi trobem bé en aquest amor d’amistat, que tendeix a fer semblants els qui s’estimen. És un minuciós anar prenent els trets de la figura del Senyor. L’expressió “con-figurar-nos-hi, ben entesa , podria dir quelcom i molt de tot el treball que Crist fa en nosaltres. Certament caldria ser-ne més conscients i agraïts... En un cert moment s’arrisca Pau a dir-nos que “tinguem els mateixos sentiments que Ell té”. Finor, exquisida finesa vol un tracte freqüent, compresència, estar a l’aguait, amatents al que diu, pensa, sent...Tota una amistat regalada, gratuïta, precisament per això encara més d’agrair. Crist davant però dins.

                        El, Pau ha fet palès que té envers els filipesos uns sentiments d’estima agraïda: “Us porto dins del cor”, com a expressió de màxima intimitat.

                        Provem de veure que suposa la finor d’esperit. Suposa que els destinataris de la seva carta han estat fidels a la fe que Pau els ha transmès. “Amor fidel” és l’expressió que ressona ja sovint en tot l’AT, sobretot als salms. Un amor mantingut, sostingut que han fet prevaler per damunt de tot. Les dues actituds més belles del viure humà: ¡amor i fidelitat!

                        Que el viure la fe en Crist els ha fet descobrir els “valors autèntics”, aquells que regeixen en plenitud la pròpia vida, que són visibles, que testimonien que un viu en una altra esfera de pensaments i de sentiments. Valors alhora pràctics que donen solidesa suau, sense tensions. Veure endins per viure enfora, tot ben lligat.

                        Torna Pau a la petició –és desig, pregària, és comunicació- de que l’amor a Crist i als germans s’ompli més i més encara fins a vessar de coneixement (lucidesa, penetració, transparència) i de clarividència (Col 1, 9-10), perquè sapigueu discernir (saviesa suprema) allò que més convé.

                        Torno a reprendre la lectura d’avui. Per què tot això? “Perquè així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, sadolls de fruits de justícia (igual a santedat), fruits  que se’ns atorguen no per mèrits sinó per pura gràcia de Jesucrist, a glòria i  lloança de Déu”.

                        Després passa Pau a descriure’s  empresonat . Es felicita de que d’alguna manera Jesucrist és anunciat (deixant de banda certs motivacions no sempre bones). Està disposat a donar la vida si és del cas i fa unes afirmacions  fonamentals del viure cristià en i amb finor d’esperit: “Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic segur que ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos tant si en surto en vida com si haig de morir”. I diu aquella expressió que expressa la summa finor d’esperit evangèlic: “Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany (recordem que és a la presó); però si continuo vivint podré fer un treball profitós. ¡No sé pas què escollir”! Estic agafat per dos costats: d’una banda tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

                        Sant Pau sap que Jesucrist i l’Esperit ens treballen interiorment per tal d’anar poc a poc prenent més plena consciència de que el coneixement de Crist és el do més gran que ens és donat en vida i que és fruit de la gràcia. Diu en l’himne als efesis: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim: ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”.

                        En l’epístola als efesis farà aquesta pregària que és el nucli de la vinguda intermèdia de que parlàvem més amunt. També nosaltres l’hauríem de fer com una pregària pròpia: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant l’amplada i la llargada, l’alçada i La profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot en la plenitud de Déu.

                        Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot  fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar i entendre. Glòria a ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén”.

                        Quin Advent més ple, si seguint Pau, ens capbussem en el nostre interior i exercitem la finor de l’Esperit. Siguem conscients que l’Esperit l’he posat en majúscula. Té tot un altre regust. Conèixer i viure Crist és estimar-lo. Això és l’Advent de tot l’any, de tot.

            Diumenge segon d’Advent, 9 de desembre de 2012     Barcelona.