diumenge, 2 de desembre de 2012

Homilia del diumenge 02/12/2012 del P.Josep Mª Balcells


DÈIEM  AHIR,  DIEM  AVUI

                        Situem-nos de bell nou. No hi ha dia que no pugui ser “nou”. No hi ha Advent si només és un “rescalfat” del que visquèrem ara fa un any. En l’entremig la nostra vida ha fet una “traslació” de 365 dies i ja, de bones a primeres, hem de dir que som diferents. Mal aniria si no hi haguessin signes més o menys notoris de canvi en el nostre viure. No es tracta pas la vida d’una “roda” que gira i gira sense més moviment que el de “rotació” que apreníem a l’escola. La vida la vivim en espiral, si no en un moviment helicoidal. Pot semblar que passem pel mateix lloc i veiem les mateixes coses o persones. És només una aparença. La vida, deien els clàssics, està en el moviment, no físic o geogràfic, que també, però en els grans moviments són sobretot anímics, culturals o relacionals.

                        Prou que ens afanyem en els dies del canvi del calendari civil a dir-nos –més- a desitjar-nos de cor: “Any Nou, Vida Nova”. I si ho diguéssim del canvi del curs de l’any litúrgic, també ens hauríem d’afanyar-nos a dir-nos-ho amb el compromís de que farem el que estigui a les nostres mans de fer canvis, si no altres de més pes, almenys de perspectiva.

                        ¿Què ens invita a canviar? D’entrada l’Advent, que obre el cicle nadalenc. Un mes només que se’ns escaparà sense ni adonar-nos-en, a menys que el sapiguem aprofitar d’allò més bé. Tenim en marxa (¿fins on?) l’Any de la Fe (és una bona oportunitat per reflexionar sobre els aspectes més nuclears de la nostra opció cristiana). Estem (hauríem) d’estar començant a viure a nivell de base el Sínode sobre la  nova evangelització i conseqüentment sobre la transmissió de la fe, problema que s’aguditza per moments. Estem travats a nivell de traspàs de la fe. L’ahir, avui no funciona. Hem de trobar la manera de que la fe es faci creïble a través de noves pedagogies i de testimoniatges que almenys posin interrogants, que suscitin preguntes… També hi afegiria com a camp d’accció la commemoració dels cinquanta anys de la celebració del Concili Vaticà II, que com sigui hauríem de recuperar: Hi ha tanta “teca” que encara ens podria nodrir, si el sabésssim traduir a efectes pràctics. Ara em ve a la memòria allò que li deien a tot un General d’un Orde important, que com era que no escribia més i més freqüentment, i ell digué: “Llegiu primer el que ja va escriure el P. General anterior”. Som acumulatius: un document cau lleugerament sobre l’anterior i així sense parar... Quantes perles tenim amuntegades a la filera incessantment creixent… He començat pels aspectes més eclesials. Però si només fem que entrar en el món socioeconòmic ens trovarem sense més –¡mira per on!- en la literatura apocalíptica de l’evangeli d’avui feta realitat viscuda. Trasbalsos continuats que ens afecten a tots, pendent avall per la recessió. Cada vegada un sap de les penúries de persones que viuen a la vora nostra; no podem girar la vista perquè en trovarem a dreta i esquerra. No podem deixar de banda tampoc les qüestions politiques que ens toquen el voraviu, a uns un, a altres altres… La insatisfacció és bastant general, per motius diversos. No cal sucar-hi pa.

                        Tornem als aspectes eclesials.  Durant la nova anyada ens acompanyarà l’evangelista Lluc. Mirarem de destacar les seves peculiaritats que prou bé que s’adiuen als temps que estem vivint. Un proper dia en tornarem a parlar. Només per avui la predilecció pels pobres i la benaurança sobre els pobres en l’Esperit; perdoneu la llicència que m’he permès de posar Esperit amb mayúscula…

                        Encara ressonen les últimes commocions i commonicions del discurs escatològic. No seran ara escenes de por, sinó prefiguracions del retorn del Senyor quan es clausurarà  l’aventura humana i s’obriran cels nous i terres noves. ¿Per què fer inquisicions sobre el final dels temps, quan la feina la tenim ben bé a sobre, ara i aquí.

                        Són els nostres temps, els que ens pertoca d’enfocar-los per a “donar raó de la nostra esperança” I no dic fe, sinó esperança, perquè hi ha tanta gent que malviu en un pesssimisme de malastrugança. No serà fácil redreçar la situació. Ens tocaran temps de vaques magres. Potser no serem nosaltres a experimentar-ho en la nostra pell tan directament com alguns altres, àdhuc coneguts o bé de casa mateix. Tothom hi haurà de posar l’espatllla. Ara és ben bé l’hora de demostrar en fets les raons de la nostra esperança i d’atemperar amb fets el pessimisme que ens atenalla. El pesssimisme no és d’arrel cristiana.

                        La paràbola del bon samarità és la més escaient per la situació que estem vivint i és la DO (denominación d’origen) del nostre bon fer evangèlic. Recordo un fulletó de Cristianisme i Justícia molt ben raonat i que explicita tot el que hi ha de fons en aquesta paràbola que no és pas poc: És el número 172 i el firma J. Laguna i porta per títol: “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat”. Té com subtítol: “Full de ruta samaritana per a un món possible.

                        Fer-se càrrec és el gran moment d’adonar-se de les situacions que es viuen ben al costat nostre. Veure la realitat tal com és. Hem de ser conscients dels límits de la nostra percepció. Veiem amb condicionants. Diu l’autor que la mirada no reflectéix, la “conforma”. Lluc ho confirmarà en el seu evangeli: “Que veient–hi no hi veuen”. Quantes coses les deixem en mans de les institucions públiques: ¡una bona excusa! Tendim a invisibilitzar les víctimes. També estem cauteritzats de veure tantes víctimes; aixó ens fa insensibles. Sentim llàstima, no compassió.

                        No hi ha més ob-ligació que el deure. És urgent recuperar els relats visibilitzadors. Fins que no sentim els altres com a nosaltres mateixos al dors de la compassió. No volem acabar vivint en un món supermercat on tot té un preu.

                        “La nostra “raó” no pot ser la base sinó des de la tendresa, l’esperança i el sentit”. (Adela Cortina).

                        Del carregar la realitat Lluc poso uns verbs molt signficactius: “es compadeix, si acosta, embena les ferides, el puja a la pròpia cavalcadura, el duu a l’hostal i se’n cuida”. La compasssió preveu reciprocitat. L’apropar-se suposa “tacar-se” cosa que no vole fer els dos primers vianants. La proximitat a la misèria sempre taca.

                        Encarrregar-se de la realitat: en dimensió estructural i polític. “Molta gent, en llocs petits, fent coses petites poden canviar el món (Eduardo Galeano).

                        Adela Cortina fa la proposta d’opcions viables de vides felicitants, vol dir que generen felicitat al seu entorn.

                        Altres formes de comunicació són posibles, més enllà de les interssades i pagades. Internet i tota la bateria d’artefactes tecnològics en són prova. Altres formes de vida són posibles, un altre consum és possible. Viure més sencillament, perquè altres senzilllament puguin viure. Aquí tenim l’ascètica i jo diria que àdhuc la mística de tots els Advents i Quaresmes junts…

                        Un altre intercanvi del coneixement  i la cultura és possible. Coneixement i cultura són béns comuns i que no s’han e privatitzar, són drets. Abans que el mercat , la salut  i la cultura són béns comuns.

                        Us recomano aquest fulletó, perquè aquest Advent hauria de prendre aquesta dimensió de compromís d’ajudar als més necessitats. Fent operativa la nostra ajuda. No hi pot haver esperança mesiánica si no hi ha totes les obres de misericòrdia, les del catecisme i les que un cor compassiu pot intuir. La necessitat crea l’ajut i obre el cor. Fem un Advent pràctic, que toqui i es basquegi pels altres. M’ha sobtat aquesta expressió de García Lorca: “Perquè desaparegui la fam cal una revolució espiritual”.

                        He esquematitzat el fulletó. No n’hi ha prou. Proveu-ho directament.

                                   Primer diumenge d’Advent, 2 de desembre de 2012   Barcelona