diumenge, 28 d’octubre del 2012

Homilia del diumenge 28/10/2012 del P. Josep Mª Balcells


EL NOSTRE PROPI “MAGNIFICAT”

                        Us ho he dit moltes vegades com preparo l’homilia del diumenge. Ja en començar la setmana anterior llegeixo els textos vàries vegades no solament les lectures diguem-ne majors: si n’hi ha de l’AT. que és la primera i que ja sabeu que lliga normalment amb l’evangeli; a continuació em delecto amb el salm responsorial que a part de la seva riquesa pròpia per a mi resulta sempre com una invitació a pregar el que he llegit com a primera lectura. Després continuo amb la segona que té habitualment unes “perícopes”, trossos anteriors i possiblement següents. Això em fa mirar com empalma amb la del diumenge anterior que hi té un fort lligam i es complementen l’una amb l’anterior. És bo llegir-les pausadament en continuació i és d’una riquesa que se’ns pot escapar si només hem intentat d’entrar en la que pertoca. Aquesta vegada ens presenta Jesús com a únic Sacerdot. Pressuposa que és el sacerdot de la nova Aliança i exerceix com a tal després de la Resurrecció. No en vida mortal, perquè ell no pertanyia al gremi o casta sacerdotal. Més aviat va tenir les seves dificultats amb el Temple i els seus ritus i serveis. Recordem la conversa íntima amb la samaritana i veurem com dóna una nova interpretació del Temple i dels nous adoradors “en esperit i veritat” que no necessiten el Temple per pregar i per sentir la presència activa de Déu en la seva vida. Ho explica molt bé un llibre encantador que es titula “La història més bella de Déu”. Ja tindrem oportunitat de tornar-hi més extensament. Deixem-ho de moment. He de seguir amb l’evangeli i amb la seva entrada de l’Aclamació (l’Al·leluia) que sempre van de bracet. L’evangeli que s’interrelaciona amb la tirada de l’evangelista que en rotació a tres (els sinòptics), exceptuant  l’evangeli de Joan que surt espars a través de molts moments importants de l’any litúrgic. Tot ho complemento amb la lectura de les altres lectures diguem-ne menors, sense deixar-ne cap i sobrevalorant l’oració col·lecta que sol ser d’una riquesa molt gran i molt condensada. La poso la d’avui com a exemple del que dic: “augmenteu-nos la fe, l’esperança i la caritat,i, perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Tot un prodigi de dir que invita a ser més actius i profunds, per tal que s’eixamplin els béns que ens prometeu. Déu és la Promesa integral, un misteri: no sabem pas on pot i vol arribar Déu amb nosaltres. L’autoestima dels fills de Déu és obra creixent del mateix Déu. I de la Promesa passem al salm que, en el nostre cas, es converteix en el propi Magníficat a exemple del de Maria. Seria bo de comparar-los a fi d’entrar en la pregona dinàmica que hi ha entre ells dos i fer aleshores nosaltres el propi Magníficat, com suposem que devia fer el benaurat Bar-timeu després d’aquest episodi tan bonic, tan dinàmic i que a mi em suscita paral·lels... mireu si un pot anar lluny. Faré referència a un llibre clàssic –una petita joia- “La pregària del cor” de Jean  Lafrance, que té com a rerefons un altre encara més clàssic que és “Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual” d’un anònim  rus. I encara es dibuixa com a referència que ho abasta tot: la que més:  el cèlebre “Filocàlia”. Recull del món dels primers Pares de l’Església, un món de gran espiritualitat. ¿què m’hi ha portat?: La pregària, més aviat clam del pobre mendicant Bar-Timeu quan sap que passa el Mestre entremig d’una gran gentada que sembla ben bé que acomiada Jesús pujant a Jerusalem: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Que té un passatge cèlebre en l’entrada solemne a Jerusalem, precisament pujant de Jericó on passen els fets d’aquest evangeli. El volien fer callar i ell aixecant encara més la veu torna a repetir la pregària. Que ve a ser la pregària que com un mantra repeteixen els donats a la pregària del cor, que va passant per tota una gamma de sentiments com els dicta no dic el cor sinó el mateix Esperit Sant. Per què ho dic? Recordeu aquella passatge que vàrem llegir no fa pas gaire, de fet de l’evangeli de Lluc: “I jo us dic: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu i Déu us obrirà” (Noteu que és Déu qui respon i concedeix...) Perquè el qui demana rep; el qui cerca troba; i a qui truca li obren... I acaba sorprenentment: ixí, doncs, vosaltres que sou dolents. Sabeu donar coses bones alls vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen”. ¿No us sorprèn que sigui l’esperit Sant el que és donat en la pregària. “De fet comenta la nota a peu de pàgina que l?Es`perit és el do per excel·lència (Fets 1, 4-5: “sereu batejats amb l’Esperit Sant”. Comenta un autor que sobre la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant es fonamenta l’Església i així ho varen experimentar en aquells primers moments d’”eufòria” evangèlica. L’esperit Sant al NT. va sempre lligat a la pregària i per tant a totes les formes que abasten sentiments, valors, actituds, mocions, èssent Ell l’autèntic protagonista de tota pregària personal i cpomunitària. L’Esperit és el lligam de “convivència”, relació de “simpatia”. És un Esperit de libertat, que posa les persones en relació les unes amb les altres: Déu i Jesús, Jesús i els deixebles, també nosaltres. En la carta als Gàlates (cap 4, 4-7), Sant Pau proposa un resumet en dues línies de la fe cristiana. Segons ell, amb Jesús, Déu ens va enviar el seu Fill per alliberar-nos de la Llei i difondre en nosaltres l’esperit del seu Fill, aquest esperit ens fa fills adoptius, fills capaços de dir Pare a Déu. L paraula que fa servir Pau, “Abbà”, és més afectuosa que Pare. És a dir, s’imposa una convicció que està a l’origen de la fe en la Trinitat: Déu va venir a compartir la seva existència amb nosaltres, per convertir-nos en fills i germans”.  (Moingt)  “L’Esperit prega en i amb nosaltres amb gemecs inefables”. Nosaltres no sabem com hem e pregar, però el mateix Esperit ve a ajudar la nostra feblesa; intercedeix per nosaltres. I  el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem qeue Déu ho disposa tto en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar, perquè ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els que havia destinat, també els ha cridat, i els qui ha cridat, també els fa justos, i els qui ha fet justos, també els glorifica. Deia més amunt: “sabem prou bé que fins ara tot  l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell, també nosaltres que posseïm l’Espperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit... Nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància” (Rom 8, 22 ss).

                        He lligat la forma com prega a grans veus el pobre Bar-Timeu, la pregària del cor, el desfici del pelegrí rus per aprendre a orar amb els gemecs de l’esperit Sant i veig que haurien de ser el nostres. Quina pregària tan fluixeta que “gastem”  i què lluny estem dels grans orants-pregants, començant pel mateix Jesús i tot cristià que es prengui seriosament la seva relació amb Déu i els germans. Ser agraïts com Maria, els salms d’acció de gràcies com el d’avui, el que pressuposem d’en Bar-Timeu i el nostre. Qui s’anima a fer-ne el propi.

                        Quan llegeixo de tirada els textos neotestamentaris, sobretot les cartes dels apòstols gaudeixo per les perspectives de fe que se m’obren i per un altre cantó deploro la pobresa –de poca coseta- que són les meves pregàries. Veig clar que s‘hi ha de posar tot el cor.

                        Alguns dels llibres citats penseu que estan a la vostra disposició i que donen el suport consistent d’una fe cultivada, plena de saviesa personal i reforcen el que jo en diria “L’educació general bàsica de la fe”. Hi som a temps. Animem-nos. Que sempre tingueu començat un llibre de cultura religiosa... Demaneu consell. M’agrada molt el prefaci IX per als diumenges de durant l’any i encara més el VI  de durant l’any, aquell que diu: “Perquè en Vós vivim, ens movem i som i la menció esplèndida sobre les primícies l’Esperit Sant que posseïm”.

                        Bar-Timeu es converteix de pura gràcia en deixeble, com Zaqueu. “I seguia camí enllà.

            Diumenge XXX de durant l’any, 28 d’octubre de 2012   Barcelona 

divendres, 19 d’octubre del 2012

Homilia del diumenge 21/10/2012 del P. Josep Mª Balcells


SÍNODE  SOBRE  LA  NOVA  EVANGELITZACIÓ 

                        Una feliç coincidència ha donat ple sentit etimològic a la paraula sin-ode que provinent del grec vol dir “fer camí conjuntament”. Aquesta vegada els camins i naturalment els caminants que convergeixen seran bons companys per les moltes afinitats que contenen. En ser camí = iniciar un procés vol dir que es faran bona companyia durant tota l’anyada i més, perquè no es tracta d’efemèrides o solemnitats, fets aïllats que simplement es commemoren i prou. Castells de foc de festa major. Res d’això. Tots tres “esdeveniments” tenen el seu millor valor precisament en el de la “continuïtat”. En tenim per tot l’any i molt més. Esmentem-les. Comencem per dir –repetir seria més adequat, perquè a hores d’ara, ¿qui no n’ha sentit els bombardejos usuals per enunciar-los, per donar-los a conèixer?: A.- El dia 11 d’octubre feia dia per dia cinquanta anys del començament del Concili ecumènic del Vaticà II. (Fet de primeríssima categoria sobre el qual s’ha dit o millor s’està dient de tot (“Rèquiem per un Concili” i altres que demanen que s’acabi de posar en marxa en tantes coses on està encallat, etc, etc). Tornarà a estar al prosceni de l’Església, ja ho veureu. B.- Durant gairebé tot el mes d’octubre corrent des del 7 fins al 29 té lloc a Roma el Sínode dels bisbes aprofundint el gran tema del moment sobre la nova evangelització (que fem i sobretot que no fem. Conté la problemàtica “transmissió de la fe”. No encertem el com... Llàstima de les poques notícies que traspuen els medis. (A cada família cristiana hi hauria d’haver una revista setmanal i/o mensual per anar seguint totes les eventualitats de l’Església pròpia i universal. N’hi ha tantes com en vulgueu. Això comporta un gran tema de fons com és el de la “Religió i la cultura” o l’analfabetisme funcional en el tema de la fe i de la i les religions... De pas deixeu-me fer propaganda sobre el web “catalunya.religió.com”. De web n’hi ha tantes, tantes... El problema és el seu seguiment fidel de cada tramesa. ¿És demanar massa? C.- Hem iniciat fa justet deu dies l’Any de la Fe inaugurat i impulsat pel papa Benet XVI invitant-nos a,”amb una exigència forta i sostinguda, a redescobrir el camí de la fe , per il·luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovat del trobament amb el Crist”. Afegeix: “Cal intensificar la reflexió sobre la fe per ajudar a tots els creients en Crist a fer que  la seva adhesió a l’Evangeli sigui més conscient i vigorosa sobretot en un moment  de profund canvi com  el que la humanitat està vivint”. Tot això comportarà “Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i pregada, i reflexionar sobre el mateix acte amb què es creu, és un compromís que tot creient ha de fer propi, sobretot en aquest any.

                        Sobre aquest tema el Cardenal de Barcelona ens ha adreçat una Carta Pastoral titulada “Homes i dones de fe” que farem bé de llegir-la i comentar-la (accentuo el fet de “compartir-la” en petits grups, car així podríem  aprofitar les tres avinenteses per a crear, promoure i sobretot sostenir aquests grups d’intercanvi d’experiències de fe que en poguessin donar en conseqüència  -tant de bo!- petits grups d’una dotzena  de persones que d’una manera regular i sistemàtica comparteixen la fe “en viu”. ¡Fe expressada, fe confirmada! Ens fa falta molt d’aprofundiment en la fe. Sé que em repeteixo i ho faig a posta: Per a tenir un mínim nivell acceptable d’experiència de la fe (recordeu allò tan dit i repetit: “el cristià segle XXI o serà místic o no serà”) els grups-reunions de base ens són in-dis-pen-sa-bles, on no escoltarem el “savi”, sinó que entre tots posarem en comú les pròpies vivències i dubtes de fe per il·luminar-les i explicar-nos-les.  I no seria gens estrany que els que ja han fet molta ruta –no anys, sinó aprofundiments- ens sorprenguin amb unes vivències que ens sorprendran bo i enrobustint-nos la pròpia fe.

                        En plena nova coincidència també i arran de la mort del Cardenal Martini, s’ha parlat molt del seu així considerat testament espiritual condensat en l’última entrevista a poc abans del seu traspàs i fora dels subratllats que han sortit amb profusió i fins a la sacietat, fe buscat en el seus llibres, concretament en un dels seus darrers notoris al gran públic “Converses nocturnes a Jerusalem” i m’he atrevit a subratllar algunes expressions seves ben adients als tres temes de referència: com va viure els seus llargs “anys de la fe”, com tenia clavada al cor l’espina de l’evangelització dels joves, de com vivia els clarobscurs eclesials i de com preveia i volia veure l’Església no endarrerida com la sentia i poruga, i traient rèmores i fallences. Se’ns a tornat com un profeta per molts que creiem. Ja ho sabem que creure és ensems un patiment i un goig esperançat i una clarícia de plenitud de vida... Ni res més fàcil ni res més dolç. Paraula d’honor!

                        Ja sabeu la meva dèria de sempre i la vull deixar per escrit reafirmant-la una vegada més: En tots els documents sobretot els de remarcable importància sigui que invitin, que interpretin, que vulguin remarcar fets importants per a la nostra fe, ¡atenció!: cada paraula escrita ha estat ponderada i meditada fins a la precisió. Ho dic perquè feu la prova amb les que jo he transcrit del document de Benet XVI La Porta de la fe” que són les que cita i comenta per menut el cardenal en la seva Carta Pastoral.


                       Això també és vàlid per a les converses nocturnes a Jerusalem fetes a base de preguntes que Martini respon:  No vull deixar de transcriure-les perquè ens poden dir molt: ¿Què és el què distingeix un bon cristià? “Un bon cristià es distingeix pel fet de que creu en Déu, en qui confia; es distingeix pel fet que coneix Crist, de que el coneix cada vegada millor i l’escolta. Conèixer significa llegir la Bíblia, parlar amb Crist, deixar-se atreure per ell, assemblar-se a ell. D’aquesta manera, el cristià se sent cada vegada més apressat a actuar socialment, a comprometre`s pels altres com feu Jesús, que guarí els homes, cridà els seus deixebles, criticà els poderosos, llençà advertiments als rics i rebé els estrangers. Així s’arriba a ser un  home que se sent sostingut i  impulsat per Déu. Al moment de la mort –i vulgui Déu que així sia- podràs dir, en tu estic emparat, tu m’acceptes”.

                        ¿Quina és la postura d’un cristià en la societat actual?:  Un cristià no es perd enmig dels corrents moderns i en allò que momentàniament es considera modern o en allò que tothom desitja. Un cristià intervé, fa quelcom, manifesta la seva opinió. “Sou jutges del món”, diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu a nosaltres. Ens col·loca, per tant, en una forta `posició de poder; hem d’ajudar el món a trobar una direcció. Això és el què vol dir ser jutge. No som només una gota que es fon en el corrent de la societat, no sempre é fàcil viure com a cristià en la societat”. “Avui és difícil pertànyer a l’Església i seguir essent senzillament un membre passiu. Però qui està inserit en ella i assumeix una responsabilitat, pot canviar moltes coses.... amb Pau podem dir: “Sóc un “altre” Crist. Ell no té avui en dia altres mans, altra boca que la teva i la meva. Si et poses a disposició de Crist quan saps que ets portador de l’Església, aprendràs a estimar-la, per més que sofreixis a causa d’ella”.

                        Vull deixar també constància del que respon a la pregunta: ¿Quina és la regla de comportament més important en la convivència humana segons l’ensenyament de Jesús?: El més important es: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. O, com es diu en el text original hebreu: estimaràs el teu proïsme, perquè és com tu...

                        La paraula que més surt en tot el llibre és la paraula coratge. Llàstima no poder-la comentar. Com els grans homes han finit la seva existència, dient-nos: ¿ I tu què pots fer per a l’Església?, no a l’inrevés com fem els criticaires, els passius, els pobrets- de-mi, com solem dir....

          Diumenge XXIX de durant l’any, 21 d’octubre de 2012   Barcelona

dissabte, 13 d’octubre del 2012


PRACTICANTS, COMPLIDORS I ALTRA BONA GENT…

                        ¿Quina expressió més desencertada i desenfocada, la de “practicants”. ¿Practicants, ¿de què? És allò primer que se m’acut... ¿Practicants, perquè van a Missa els dies que toquen? Es diu practicants en oposició a religiosos o a gent creient, però... No podem distingir els que són cristians de entre els que van  o no a Missa. ¡Ser cristià! No et dic res. ¿I Jesucrist no hi surt per cap cantó o bé de trascantó? Sí, surt tanmateix a l’evangeli d’avui en una expressió no massa feliç, per interessada: “Llavors Pere es posà a dir-li: (No és que li tingui mania, no; però Pere té unes maneres de fer i de dir que em xoquen com a mínim) “Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós” Deixem de moment la resposta solemne que fa Jesús de tots els ardits i decidits que al llarg dels temps faran l’experiència de “vendre-ho tot, fins un mateix, de donar el poc o molt que tinguin, essent aquest el camí ineludible d’anada, els primers passos abans de la inclusió a la “colla”, allò que és el primer fruit d’una diguem-ne conversió i que naturalment  frena el pobre jove ric, perquè gairebé tots els rics són “pobres” i les grans decisions no són una esventada romàntica de jovenarros..., “i després torna i vine amb mi”. Ai, el camí de tornada no es pot fer sense el d’anada, ja es veu clar. Posar la mà a l’arada i mirar endarrere... ¡és tan freqüent!  Ser cristià o per millor dir, voler ser cristià. ¡No és pas poca cosa! Des de ser deixeble i seguidor de Jesús com a Mestre de Vida; passant per ésser-ne aprenent (aquí hi vindria bé això de ser practicant en el sentit de fer pràctiques, d’aprendre l’ofici) aprenent dic de viure, pensar, actuar, sentir amb la major sintonia amb el Jesús que ens resulta de l’evangeli i dels escrits del NT., sobretot. Seguir Jesús no vol dir anar tots pel mateix camí. Molts, innumerables són els camins que porten a Jesús que és com posar-se en tenaç procés de “con-figuració amb el Crist. Configuració en sentit estricte, literal, com qui l’autoesculpeix, com qui el dibuixa. Santa Teresa de l’infant Jesús va trobar el seu propi “camí” i que per senzill ella recomanava als altres. Molts han fet un intent de fer aproximacions al que ells creuen que el ser cristià té unes particularitats que la diferencien de totes les altres religions. En definitiva, el misteri de l’Encarnació, és a dir, ¿com és possible pensar que Déu es faci com un de nosaltres, home en tot llevat de ser pecador, que això últim seria una contradicció amb totes les de la llei. Un entre tants que han volgut sintetitzar el SER CRISTIÀ ha estat Hans Küng que, a més, va sintetitzar en un petit llibret l’exposició que havia fet de més de 750 pàgines i que titula, el resum, com a “20 tesis sobre ser cristià” del qual n’extrec les que considero més rellevants en aquest moment: Els numera: 1.-  No és cristià l’home que només procura viure humanament, o socialment, o fins i tot religiosament. Cristià és, per damunt de tot i solament, qui procura viure la seva humanitat, sociabilitat i religiositat a partir de Crist. Això el porta a dir 2.- Allò que és distintiu del cristià és la persona de Crist Jesús. D’aquí que 3.- Ser cristià significa viure, obrar, sofrir i morir com a veritable home, seguint Crist en aquest món d’avui; sostingut per Déu i prompte a ajudar els homes sia en la felicitat com fora d’ella, tant en vida com en mort. Ell mateix es fa la pregunta: ¿Per a què s’ha de ser cristià. Respon sense embuts: Per a ser home de veritat. Ser cristià no va al marge de ser home; com, a la inversa, ser home no va en contra de ser cristià. No s’és cristià ni a part, ni per sobre, ni per sota de ser humà. Ara bé: no és únicament un humanisme, sinó un humanisme radical, que ho sap assumir tot, àdhuc allò negatiu. 11.- La fe en la resurrecció de Jesús no és un complement, sinó la radicalització de la fe en Déu, de la fe en el Déu creador d’un món nou a compartir amb tothom. De Crist anunciador es passa al Crist anunciat 12.- Sense la fe en el Ressuscitat li manca confirmació i autoritat a la fe en el Crucificat. Sense la fe en la creu manca especificitat i resolució a la fe en el Ressuscitat. El distintiu últim del cristianisme és Jesús en tant que crucificat. 16.- Allò distintiu de l’acció cristiana és el seguiment de Crist. Crist Jesús és l’encarnació personal, viva i determinant de la seva causa: encarnació d’un nou plantejament i d’un nou estil de vida. Per ser una persona històrica concreta, posseeix Jesús una plasticitat, una perceptibilitat i una realització que no pot tenir cap idea eterna, cap principi abstracte, cap norma general ni cap sistema de conceptes. 17.- Per a l’home d’avui Jesús constitueix un model bàsic d’una manera de veure i de viure la vida, i que ha de confirmar-se de múltiples maneres: Ell, en persona és per a l’individu tant com per a la societat, sigui en allò positiu com en allò negatiu, una invitació (tu pots), una crida (tu deus), un repte (tu n’ets capaç); facilita en concret una nova orientació i una actitud fonamental, noves motivacions, disponibilitats i accions, un nou sentit i una nova meta. 18.- També per a l’Església ha de seguir essent Jesús el determinant absolut. L’Església únicament es fa fidedigna quan camina en seguiment de Crist com a Església transitòria en acte de servei, conscient de la seva culpa, decidida. D’això , en cada temps se n’han de treure les conseqüències pràctiques en ordre a una permanent reforma intraeclesial i a la comprensió ecumènica. I 19.- En la superació del que és negatiu és on la fe cristiana, com també els humanismes no cristians, tots tenen la prova determinant: Per als cristians, la plena superació d’allò negatiu només té sentit a partir de la creu. El seguiment de la creu no significa adoració cultual, ni interiorització mística, ni imitació ètica, significa correspondència pràctica, pluriforme amb la creu de Jesús: en aquesta correspondència i amb plena llibertat, l’home descobreix i tracta de recórrer el seu propi camí de vida i de dolor. 20.- A la vista de Jesús crucificat, i sense que disminueixin les seves exigències d’acció, el que per a l’home en  definitiva importa no és el seu rendiment  (rehabilitació per les obres), sinó la seva confiança incondicional en Déu, sia en el bé sia en el mal, i el sentit últim de la seva vida (és a dir la rehabilitació per la FE)

                        Cadascú té com gravat en la seva consciència allò que el fa sentir-se “cristià en creixença”). Es tracta de fer efectius aquests tres verbs: demaneu, cerqueu i truqueu. Demanar: les peticions sempre ens queden curtes pel que Déu espera donar i que no és solament donar-nos coses, gràcia que en dèiem; és donar-se Ell mateix. Cercar: és entrar en el laberint del misteri on allí t’hi perds afortunadament, perquè se’t fa trobadís el mateix Déu. Truqueu: no a qualsevol porta. Truqueu a la porta de l’evangeli. Distingim entre evangelis (plural) i evangeli (Singular). Aquest darrer és un esperit, una manera de veure-ho tot: de veure’s un mateix, Déu, els altres propers, l’altre en general , la natura, la parella, la família, la professió, l’oci, les “disponibilitats” en general.

                        Ser cristià és en definitiva un fer créixer la consciència, el saber el per què i el per a què, el com i el quan del propi viure. Dit en una paraula: saber-se “situar” en l’àmbit de les coses que per a mi són les més importants, tenint-hi una resposta ferma, però en condició de provisionalitat positiva; vull dir que estic disposat a canviar quan en vegi una de millor; i m’hi lliuraré en la mesura del ”poc o molt” de que en sigui capaç, ara i aquí. Ser cristià vol dir, en veritat, voler-ho ser , apostar-hi la vida, però no en abstracte o en general sinó porfidiosament...

                        Cumplidors. Estar dintre dels carrils marcats, saber per haver-ho ja après i tot de memòria o perquè és el resultat dels que creuen que no els fallen mai les respostes. Tot en ordre, sense angúnies, sabent sempre què, com i quan... No et poden “pescar” fora via!

                        Torralba en la seva obra “Jesucrist 2.0” parla de “l’opció per Crist” que em sembla una bona síntesi de la fe que a més de tenir llargs i profunds horitzons, demostra que ho posi per damunt de tot i que per tal d’anar-ho vivint, ho vaig descobrint a mesura que m’hi lliuro, perquè és opció essencial (Melloni té un llibre que va en aquesta línia: “El desig essencial”).

                        Una cosa era la llei escrita: els deu manaments, les tradicions i els ritus principals del “bon jueu”. D’aquell “bo i fidel”... Un es pot autojustificar sabent que vaig complint els manaments, però ja ho sabem pel sermó de la muntanya que cada manament engloba tota una plural matisació que separa -per superació- la llei de Moisés del que propugna l’ètica evangèlica. És aquesta saviesa que es va fent fina, fina..., que va inclosa en la contraposició: “Se us va dir...; JO us dic...”. Amb els ulls de la fe comences a veure coses i més coses que abans obtusament no distingies, més que qüestions de matís, és això: saviesa de tot un món nou.

                        “Encara et falta una cosa”. Ves a  vendre tot el que tens (despulla’t de tot, sobretot de tu mateix). Dóna-ho als pobres. Després de lliurar-te de tot el que puguis. Fes-ho pausadament, començant pel superflu; treu entreteniments, treu “aperitius”, treu complements. Aprèn a gaudir de la sobrietat, que és en si una intel·ligència i  una saviesa. ¿Has percebut els matisos de les paraules “sobri, sobrietat. sobrer? Arrel i sinonímia. Diccionari en mà...

                        “Després torna”: és un primer estadi com de preparació com de despullar-te de tot el que no sigui imprescindible. Cal fer la prova; sinó et sonarà a música celestial... Torna, no et facis un “espiritual a la teva”. Torna perquè et queda el més important: “Vine amb mi”. No sols físicament, literalment, sinó espiritualment.

                        “Se n’anà trist”. Allò era massa. I mireu que era la riquesa la que el tenia bloquejat, potser esclavitzat...

                        No acabaré amb cap diatriba envers els impediments que tenen els rics; no per rics, sinó perquè el “Tenir” tantes vegades impedeix el “Ser”. Simbòlicament, amb quatre euros en mà el pensament de Déu s’esbarria... Impura experiència

                        ¿En tenim prou en ser “practicants”, compleix, practica la Llei i Déu et beneirà? Això és pura traducció de l’AT. Sobrepassat, noi; falta magnanimitat. El Déu de Jesús és més, molt més... Demana més; dóna molt més. Tu mateix.

                        Estem en plena commemoració del cinquantenari del Vaticà II. No m’hi allargaré. Només recordar-me i recordar-vos que la Constitució sobre l’Església té tot un capítol Vè titulat LA VOCACIÓ UNIVERSAL A LA SANTEDAT DINS L’ESGLÉSIA. Hi volia posar alguna citació; millor que el llegiu cadascú dins les pròpies coordenades de vida i “de ganes...”

                        Llenço  un compromís: durant aquest any llegir tota la documentació del Concili Vaticà II. Vergonyants... potser encara no l’hem llegit. Propòsit d’esmena. Pau.

                        Diumenge XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre de 2012  Barcelona                       

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Homilia del diumenge 07/10/2012 del P. Josep Mª Balcells


AL  PRINCIPI  TOT  ERA  UNA  ALTRA COSA...
  
                        Parlar de la dona a l’Església ha estat sempre arriscat. Com ho és encara avui. Els temps transmuten els costums. Però sabem que els costums arriba un moment que se solidifiquen. Tenim a l’Església i en la societat una història ben llastimosa respecte de la dona, parlant en general . Jo espero i desitjo de cor i de pensament que vinguin temps millors i que, en  pla d’igualtat de drets i deures socials, culturals, econòmics, espirituals i religiosos  es vagin forçant i trobant camins d’igualtat i siguin valorades les persones iguals en dignitat (la dignitat la té de si la persona, ningú li pot arrabassar ni menystenir: li ve de Déu, a més a més, d’acord amb els mèrits propis; dignitat és més que drets...) Canviar mentalitats, tot en tot, és tota una autèntica odissea i en aquest fer ens hi hem de trobar tots junts i no cedir per a res en el que és equitatiu. Les coses no estaven pensades per anar seguint, per canviar aparentment per tal de no haver de canviar res o ben poc. Voldria que fossin profètiques les paraules que els pares conciliars van dirigir a les dones en els missatges de final del Vaticà II: Un signe dels temps: “La dignitat de la dona i la seva vocació, objecte constant de la reflexió humana i cristiana, ha assumit aquests darrers anys una importància molt particular. Ho demostren, entre altres coses, les intervencions del Magisteri de l’Església, reflectides en diversos documents del concili Vaticà II, que en el Missatge final afirma: “Arriba l’hora, ja ha arribat, que la vocació de la dona es compleix en plenitud, l’hora que la dona adquireix en el món una influència, un pes, un poder mai no assolits fins ara. Per això en aquest moment que la humanitat coneix una transformació tan profunda, les dones il·luminades per l’esperit de l’Evangeli, poden AJUDAR MOLT A FER QUE LA HUMANITAT NO DECAIGUI... Es tracta de comprendre la raó i les conseqüències de la decisió del Creador que l’ésser humà existeixi sempre i només com a dona o com a home. Només partint d’aquests fonaments, que permeten conèixer la profunditat de la dignitat i de la vocació de la dona, és possible parlar de la presència activa en l’Església i en la societat”. Decaure la humanitat vol dir ras i curt que es deshumanitza, que perd  la qualitat de ser humana. Si no hi ha fe, l’humanització és la màxima aspiració; no diguem vist i viscut des de la fe. La dona és la deu de la vida.  De més vida del que pot semblar a primera vista. La dona fonamentalment és mare i no parlo només biològicament. Ai, si no ho oblidessin unes i altres!  És creadora d’ambient, d’estils de viure, de comunió, la senyoria li és pròpia i deguda. Sigueu el que sou segons el designi el somni de Déu.   

                        Anem, retornem al principi dels principis. Anem a la relació mítica dels orígens. Al Llibre del Gènesi. Quan dic mític vull dir una forma d’expressar per fer entenedor allò del que mai ningú no podrà trobar la primera baula de la cadena. Deixem fer la seva feina als paleontòlegs i que vagin ideant com podrien ser les coses abans, impossible d’aconseguir científicament pel que fa referència al principi de tot. Ja convé que la ciència trobi els seus límits i limitacions, la fa humil. Així s’evita de donar per cert el que és dubtós. A part que jo penso que és més fructífer el dubte, l’hipòtesi, que l’equació definitiva, que el dogma en l’àmbit de la ciència... Anem donant passos, a voltes definitius, altres en recerca; s’expressa l’última paraula, fins que no en surt una de millor...
                       
                        Jo a l’avançada he de dir que m’hi perdo en física, arqueologia i tantes ciències que fan temptatives i que van endavant a base “d’assaig – error” i van perfilant així cada dia més les seves hipòtesis. Assaig en diuen i donen ple significat de prova a la paraula. Són molts “assajos” els que s’han de fer fins a arribar a la “representació” definitiva.  Aquest és un món  apassionant, el de la ciència, no menys que el de la mitologia. ¿Com van anar les coses? I jo què sé. Però no m’escarrasso a trobar dogmes. La mitologia està plena de poesia i de significacions que anem descobrint més endavant, a base de comparacions, de citacions. En la mitologia hi ha immers molt de misteri.

                        La primera lectura d’avui ens porta al Gènesi: als començaments que són desbordats, plens de poesia. Amb ella ens basarem per a fer afirmacions que tenen un valor d’essencialitat:

  • “Non seria bo que l’home estigués sol”.
  • “Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi”. Qui, no què.
  • Déu es posa a modelar i ho presenta tot a l’home perquè ho conegui i els hi posi un nom. El nom el posa l’home, no Déu. Notem-ho. Aquí hi deu haver alguna causa que jo desconec, però no puc deixar de constatar que és l’home qui posa nom. Aquesta acció anava a dir que té una significació fora del que per a nosaltres seria normal. Posar nom és senyal de domini.
  • Va passant la corrua d’animals  i el pobre Adam no troba res que li sigui d’ajuda i menys que li proporcioni companyia. No n’hi ha prou amb els animals domèstics, que vindran després. Seran més tard una bona ajuda, sempre de suplència, al meu entendre. Podem estimar els animals, però incomparablement les persones van davant...
  • Déu s’adona que no ha quedat satisfet l’home amb la passarel·la dels animals.
  • Es fa inevitable una nova acció que és tota una nova creació. La manera d’explicar-ho em resulta d’allò més bonica i poètica.
  • Adam entra en un son profund. Els somnis profunds tenen gran significació mitològica i en la psicologia profunda. Adam entra en trànsit.
  • Li pren, li treu uns de les costelles. ¿D’on? ¿Quina? Jo sempre he pensat poèticament que era la que rebia directament els batecs del cor d’Adam. Lliga més amb la finalitat expressa de donar ajut i companyia a Adam.
  • De la costella en modela la dona. La matèria prima és ben diferent de la que ha “fet” l’home, de fang. Hi veieu diferències? Déu esculpeix la dóna; l’home el fa, com un terrisser fa un vas d’argila.
  • Es fa la presentació i l’home queda encisat (És la primera admiració humana que queda constada en el Gènesi: La dona normalment és més bella, harmoniosa físicament, psicològica, espiritual, culturalment.
  • La seva admiració rau en la diferència i en la similitud: Dirà: “Os i carn com jo mateix; de la mateixa pasta meva, però diferent.
  • De seguida cercarà de posar-li com a tot un nom: ni dona, ni femella, sinó ESPOSA. Nom correlatiu a espòs. Ara no li posarà mare: ho farà més endavant, anomenatla Eva. Espòs ve del llatí spondere que vol dir promès. Fa referència a la parella, digues-li matrimoni. Cal no perdre-ho de vista. Esposar, esponsalici, “desposori”. Tot al voltant del designi primer: que se siguin ajuda i acompanyament l’un envers l’altre.
  • Unir-se: quina paraula més bonica i plena de sentits. Vol dir formaran un sol cos i una sola ànima. Creixeran l’un per i per a l’altre. Units, no lligats. És una actitud de base i que ha de ser duradora. D’aquí en dependrà el futur de la Creació. De la creació de l’hpome i ñla dona i diu més que de totes els altres dies. Aquest dia sisè és la coronació de tyot. Fets dona i home ja pot descansar l’Artista. Tot va lligat: l’home i la dona ho lliguen, millor, ho uneixen tot.es va dir que l’home i la dona son la mesura de totes les coses. Això , si fan, caminen, projecten units. Aquí en la unió hi ha tota la força.
  • Es faran companyia: com més gran un es fa més sent la presència o l’absència del que són espòs o esposa (a parts iguals) Es seran mútuament ajudants i companys.
  • Faran un projecte comú: això és la família: no tan sols engendrar fills, sinó “pujar-los”, fer-los créixer, fer-los participants de la finalitat creadora: ajudar-se, acompanyar-se. Creix al mateix temps la parella i la família: és llei de vida.
  • Han estat creats a imatge  i semblança de Déu: Déu no és solitari i és fora mida solidari. Altrament no s’explica què vol dir la creació humana. L’origen marca el destí: som comunió. I aquesta només és possible per l’Amor Mutu i Acompanyat.
  • Així s’ha obert la peripècia humana, per designi de Déu. “El que Déu ha unit que ningú no ho separi”. És un desafiament a la provisionalitat, a la que desventuradament  estem tan donats avui dia. La unió és el tot de la família.
  • Déu té projecte de parella això des de la mateixa creació. Després hi tornarà a dir en una frase que és una autèntica meravella i que ¿no es vol? traduir per la seva similitud amb les paraules del Gènesi: estem a l’epístola als efesis. Us invito a rellegir evangèlicament Ef  5, 21 – 33. no amb ulls feministes d’alta tensió. És un passatge que és tan en paral·lel amb el Gènesi que jo el trobo insuperable. Anem a la substància i no ens deixem portar per l’ús decadent d’alguna paraula. Tot es desenvolupa en la més sublim dignitat tant de l’home com de la dona.
  • Tornant al Gènesi Fou el dia sisè, l’últim, el definitiu: “Déu va crear l’home a imatge seva , el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els va beneir dient-los-hi: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la... Us ho dono tot... Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Ara a diferència dels altres dies de la creació digué que tot el que havia fet era MOLT BO. Única vegada, recordem-ho...
  • La creació de la parella és una creació inacabada. Es fa cada dia i a cada moment. En això som imatge i semblança de Déu que és creador a cada moment.
  • La parella té missió: sigueu fecunds, creeu també vosaltres. Un món nou us espera, fruit del vostre pensar, fer, actuar, viure i conviure

                        No vull parlar avui del divorci, perquè en puc entendre tants com vulgueu però no deixen de ser a les antípodes del que Déu volgué i creà als inicis. La creació de la parella està als inicis del projecte del Déu que crea perquè estima i estima perquè crea. La parella  concreta es crea i es recrea ESTIMANT-SE, de veritat. I contemplar-los així és una meravella que es mereix la consideració de que això que Ell i cadascuna de les parelles és molt, però que molt bo.  Us desitjo sort, encert, tenacitat i que us feu  feliços.

                        Diumenge XXVII de durant l’any, 7 d’octubre de 2012  Barcelona

dilluns, 1 d’octubre del 2012


ECUMENISME  “A  DINS”

                        “A dins i limítrofes”. Començo fent referència a un excel·lent llibre del gènere epistolar: “Amb Déu o sense” d’aquests que tens per amics malgrat no ens coneguem “de visu”, vull dir que els coneixes tu i els reconeixes sense que els interessats en sàpiguen gota de tu. Poso els seus noms: Torralba i Villatoro. Cartes que van i venen i que “volen” portant les ales plenes de reflexions d’aquestes que hom titllaria “de fons”. No és el primer –i estic segur que no serà pas l’últim del gènere-. A l’abast de qualsevol tenim les cartes que s’escriuen Martini i Eco. Les nostres “Cartes creuades  del bisbe Carrera. Cartes amunt i avall. És un gènere molt agraït per als autors i per als lectors, us ho ben asseguro. Aquest estiu l’hem llegit fins a l’exhauriment propi durant una setmaneta, com fem cada any, una trentena llarga de persones.

                        Només obrir el llibre en menció directa un es troba amb una anècdota molt significativa que a guisa de pròleg explica l’editor, Moreta. Parlant d’una per a mi una figurassa francesa de la que editava un seu llibre, el primer, i que no coneixia aleshores personalment a la seva autora; ella, psicoanalista, que fa moltes i sucoses incursions en el món bíblic, amb molta creativitat i novetat. Algú li va aconsellar de publicar “El monjo i la psicoanalista”. A l’hora de presentar-la en la caràtula del llibre diu que es agnòstica. Temps li va faltar a l’autora, en saber-ho, i amb la finesse francesa li digué: “No em presenti com a agnòstica, sisplau. Tampoc com a creient. No m’agraden aquestes etiquetes. Jo sóc una indagadora. Li diu en francès: Je suis chercheuse. Tots dos autors s’identifiquen en el treball i  ofici...

                        Les lectures litúrgiques d’avui  estan més aviat sobreres de zel mal enfocat i, de seguida, surten les prohibicions, a no ser tinguts “de la colla”, com si ells fossin els únics garants de l’ortodòxia i de l’ortopraxi. Simplificant: o nosaltres o ningú.

                        La frase que fa pensar de veritat és: “qui no està contra nosaltres és amb nosaltres. ¡Què mal fiats que som! I intempestius que una cosa porta a  l’altra. El pobre-jove Josué (ja n’anirà aprenent més endavant!). Vol que Moisès prohibeixi els per a ell intrusos. Moisés respon a la manera de gran senyor i amb garantia perdurable: “¡Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots  el seu Esperit”. ¡Què més voldríem per a nosaltres i  per a tothom!

                        ¡No és dels nostres! ¿I tu què i com ho saps? Cal fer un permanent exercici de confrontació “amical” entre positures que tot i ser diferents d’entrada poden fer fructuosament incursions en el “land” considerat inicialment contrari (?), que a jutjar pel mateix llibre que comentem, il·lumina i enriqueix qui ho diu i qui ho escolta. No es tracta d’un matx o d’una jugada d’escacs a veure qui perd o qui guanya la partida. L’apologètica ja no compta... L’interessant de tot plegat és precisament els inputs que es fan mútuament que enriqueixen, que obren filons inèdits de pensament. No tothom ho té tot pensat de forma que a cada pregunta ja tingui la resposta a mà. És tota una altra manera de fer i de fer fer: reflectors, lupes, matisos. Expressar la pròpia fe o no-fe fa que un s’adoni de moltes coses que ni les havia pensat mai. Com que no és cap guerra, afloren de seguida els sentiments i aquests fan que cadascú es mostri amb les seves carències, limitacions, però també es brodin autèntiques poesies de la fe i de la no-fe. En definitiva molt ben escrit el llibre i definitivament recomanable.

                        Deixeu-me posar dos paràgrafs perquè pugueu veure què diuen i com s’ho diuen. Començo per en Villatoro:”Hem parlat molt del sentit de les coses. Del per què, o sobretot del per a què de les coses. Jo sempre t’he dit que per a mi, en el fons, el sentit, el per què i el per a què, ve donat per la humanitat, per allò que és específicament humà: la capacitat de pensar i de sentir, de preveure i de recordar, de construir amb el pensament  (i a partir del pensament, ciència i filosofia, novel·les i catedrals, simfonies i cançons de bressol) Participar en aquesta extraordinària aventura humana, que en el fons és l’aventura de la cultura, en el sentit, més noble i més ampli de la paraula, és per mi la gran forma de sentit. El meu per a què... Essencialment és anar més enllà de la natura en nom de conceptes i de sentiments. De paraules i de relats. D’idees i d’ideals. La clau és aquesta capacitat d’anar més enllà, i de fer-ho en una mena d’ascensió cap a la noblesa, cap a la compassió, cap a coses més altes”.

                        Pel seu cantó Torralba dirà: “El pensament és un exercici que acostuma a despullar les coses, les situacions, i no és neutre emocionalment. En pensar tot es torna problemàtic: l’amistat, l’amor, el treball, el futur, les relacions, el sexe, l’alimentació, el lleure, tot esdevé estrany i inhòspit. Ens afronta radicalment a la nostra finitud i condició mortal... Més enllà d’això la vinculació entre creences, actituds i estats d’ànim és una de les qüestions que m’interessen més... L’espiritualitat és a la base de totes les nostres creacions culturals, mitològiques, artístiques i filosòfiques. Per això m’interessa tant tot el que és espiritual, perquè és la font, la base de l’art, de la música, de la literatura, de la poesia, també de la mística en el seu grau més elevat. La creença quan és autèntica, té conseqüències en les actituds, també en els estats emocionals. Si la fe és un  do i una relació interpersonal, afecta lògicament els estats d’ànim i la manera d’enfocar la vida. No solament l’adhesió a un credo, a un conjunt de veritats abstractes, a una cosmovisió; és la resposta a una crida interior, la consciència de ser estimats per Déu incondicionalment. No hi ha dubte que aquesta vivència té conseqüències positives en la vida personal, social, afectiva i laboral”.

                        Com a preàmbul: massa massa llarg, ja que jo volia anar a raure en l’ecumenisme vist (viscut) des de dins. Vivim en una pluralitat de base fortament associativa. Així han nascut la profusió de les famílies religioses. El vano és més que semicircular. Unes es moren, d’altres en surten de noves. L’expressió que va fer fortuna temps endarrere fou la de “La fidelitat creativa”. Nucli fonamental: basat en l’evangeli; missions: diferents, complementàries.

                        Pel que fa al futur de l’Església són molts els que pensen que es basarà en l’associacionisme. No sectes. No bons i “dolents”. Amb particularitats diverses segons temps, llocs, intuïcions i  preferències diversificades.  El Concili és qui ho promou. Som  poble, u, únic, universal. A partir d’aquí tota diversitat és bona si l’Església la reconeix. “La santa Església, per institució divina, està ordenada i es regeix amb una varietat meravellosa. “Perquè, així com en un sol cos tenim molts membres, i no tots tenen la mateixa funció, també nosaltres tots plegats som un sol cos en el Crist, i cada un en particular som membres els uns dels altres”.

                        Trobo molt encertat el tema i el to emprat en el darrer número (453) de FOC NOU que porta aquest títol: Noves realitats eclesials. Nous moviments cristians. Donen la paraula a vuit d’entre les més conegudes, però afortunadament n’hi ha i encara n’hi  haurà moltes més. Joan Pau II en la seva Carta apostòlica A l’inici del nou mil·lenni parla de l’espiritualitat de Comunió, amb aquesta frase que ha guanyat noble significat: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el nou mil·lenni que comença si volem ser fidels als designis de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Parla dels espais de comunió que han  de ser cultivats i ampliats dia a dia, a tots els nivells, en el teixit de la vida de l’Església. Convé,  amb aquesta finalitat, fer nostra l’antiga saviesa la qual sabia animar a escoltar atentament tot el poble de Déu. És significatiu el que sant Benet recorda a l’abat del monestir, quan l’invita a consultar també els més joves: “Déu inspira sovint al més jove allò que és millor”. I sant Paulí de Nola exhorta : “Estigueu pendents del llavis dels fidels, perquè en cada fidel bufa l’Esperit de Déu”. Per tant, així com la saviesa jurídica, posant regles precises   per a la participació, manifesta  l’estructura jeràrquica de l’Església i evita temptacions d’arbitrarietat i pretensions injustificades, l’espiritualitat de comunió dóna una ànima a l’estructura institucional , amb una crida a la confiança i a l’obertura que respon plenament a la dignitat  i la responsabilitat de cada membre del poble de Déu.

                        Acabo: “Apostar per la caritat: A partir de la comunitat intraeclesial, la caritat s’obre per la seva naturalesa al servei universal, projectant-nos en el compromís d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Aquest és un àmbit que caracteritza d’una manera decisiva la vida cristiana, l’estil eclesial i la programació pastoral”.

                        “Són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. El nostre món comença el nou mil·lenni carregat de contradiccions... ¿És possible que en el nostre temps,  hi hagi encara qui es mori de fam, qui estigui condemnat a l’analfabetisme; qui no tingui l’assistència mèdica més elemental; qui no tingui sostre on aixoplugar-se”.

                        Ens hem d’unir per ser eficaços. Ho repeteixo. Sense associacionisme no tenim futur. Sols, ¿com podem ser poble?, En grups, així serem més vivaços en la fe i més pràctics en la caritat. Feina n’hi ha. Cal organitzar-nos sobre la base de la nostra fe compromesa. Ja s’ha dit i es fa sobretot a AL. Comunitats de base i evangeli a proa... I veles al vent.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 30 de setembre de 2012  Barcelona