M’ha costat molt posar aquest títol al meu
comentari de l’evangeli del diumenge. La raó és al meu entendre molt senzilla.
Normalment vivim de bon tros com dóna entenent la conversa que portaven els
deixebles en to més aviat viu: L’evangeli diu que “discutien” a veure qui
s’emportaria la medalla d’or (!). Quin d’ell seria el més important. No deixa
de repetir-los una i altra vegada que ell faria una mala mort. Tot i que deia
que després ressuscitaria, no li preguntaven res de la resurrecció. L ’ara,
l’aquí, això sí que els interessava! Tot, faves comptades! Jesús quan l’evangelista
diu que “s’asseu”, com ho diu aquí és
que vol dir quelcom molt important. Això ho sabem d’altres moments narrats pels
evangelistes; és com si volgués exercir de totes totes el seu magisteri i, a
més, important. Els fa de Mestre amb totes les de la llei. Escolteu-lo
que va per a nosaltres, evidentment.
En poques
paraules: els rebolca els criteris d’importància i de poder. Qui vulgui ser el
primer ha de fer-se el darrer i el servidor de tots. La societat estava i
estructurada de forma diametralment a l’inrevés. ¿Què hi diria Adler, que en
contra de Freud creu que l’instint de poder és més fort que la pulsió sexual? D’aquí
que m’hagi atrevit a esmenar la discussió
d’aquells aprenents de cristians, d’acord amb Jesús. Aquí no es tracta d’un
terreny moral de veure qui és més humil, que ja és paradoxa dir-ho així...
D’altra banda és interessant de notar que Ell sempre es posa en directa
dependència del Pare i per tant hi ha motivacions que no són d’ordre moral
només sinó doctrinal. Sempre es posa en dependència al Pare i es presentarà com
el gran servidor, servidor en el seu cas d’una missió encomanada. Es posa “al
servei” d’una causa. La portarà a terme en actitud de filiació i de
fraternitat. Fins a les últimes conseqüències: mort i mort en creu. Faríem bé
de llegir el capítol segon de la carta als filipencs fins al verset 11. Aquí
tenim tot el Crist fet humà fins a arribar a l’anorreament, a l’oblit de la
seva pròpia divinitat, si és que podem parlar així. Després trobarem suaus les
admonicions de l’apòstol Jaume que ens retrata al viu.
L’expressió
servir, servent és un de les més evangèliques
i té unes fortes arrels en tot l’A.T. No diguem les vegades que surt en el NT. Es
podria molt ben dir que és la traducció més fina més activa i operativa de
l’amor. I podríem afegir com ell mateix dirà de l’actitud d’acolliment. Amor,
servir, acollir: sublim trilogia evangèlica.
No és
precisament així com està estructurat el món de la política, de les relacions ,
del comerç, del cop de colze. És més la lluita de classes que no pas la invocada
tercera aspiració de la revolució francesa
(i de totes) l’escassa, mig
invisible,la somiada fraternitat.
És més que la llibertat... per a uns pocs, la desigualtat com a criteri
estructural, piramidal. Si repassem no dic la història sencera, sinó la vida de
cada dia, la meva i si em permets la llicència: la teva. I no fa falta anar
massa enllà en els àmbits de perspectiva d’horitzons i veurem que sempre hi ha
qui mana i vol seguir manant; i qui obeeix, però aquest moltes vegades és perquè
no li queda més remei. Sempre hi ha l’ase dels cops i hi ha qui el colpeja. La
igualtat ni que sigui la igualtat d’oportunitats tan trompetejada sobretot pels
polítics, no la sabem veure en els nostres habituals horitzons.
Servent, serf,
servus, servidor, servei, servir tot té la mateixa arrel, no precisament
evangèlica en el món d’ara mateix. Aquest món no va; ¿qui l’adobarà? Es
necessita tot un canvi d’actituds radical que ben pocs estem disposats a
pretendre-ho. He llegit l’últim capítol de l’Art d’estimar i veig pessimista en
Fromm. Ell ho planteja des d’una perspectiva purament humanista i psicològica. Veu el sistema capitalista com
les antípodes del que significa entendre la vida des d’un “amor en creixement”
Estimar –diu ell- és una experiència
personal que sols podem portar a terme per i per a nosaltres mateixos;
en realitat, no hi ha pràcticament ningú que no hagi tingut aquesta
experiència, almenys en una forma rudimentària, de nen, d’adolescent o d’adult.
Que ningú esperi que li resolguin el problema: cadascú trobarà el propi camí i
no serà ni de flors i violes. Les coses seriosos s’han de tractar seriosament. Dit
en unes línies molt generals: Una, la disciplina
que ens fa ser congruents, constructors de nosaltres mateixos. Una segona és la concentració. Arriba a afirmar que en la nostra
cultura la concentració és encara més rara que l’autodisciplina. La seva forma
de vida és tan difusa i fora de tota concentració que quasi no registre
paral·lels. Es fan moltes coses alhora: llegiu,
escolteu laz ràdio, parleu, fumeu,mengeu, beveu. Sou consumidors, amb la
boca sempre oberta, ansiosos i disposats a engolir-ho tot: pel·lícules, licors.
Coneixements. No sabem estar sols amb nosaltres mateixos. El mateix deia en
Marina en una Contra de no fa gaire: això haurien d’aprendre a l’escola,
després s’arriba tard a la vida...
El tercer
factor és la paciència: el qui hagi
intentat d’ésser mestre en qualsevol art sap ben bé que la paciència és
necessària per a aconseguir una cosa.
Acabarà dient
que no es pot ser un diletant un aficionat, s’ha de voler ser d’alguna mestre
en allò que volem fer i ser. Dirà irònicament
que sembla que la proporció “d’aficionats” a l’art d’estimar en relació
als mestres és sensiblement més alta que en les altres arts...” Acabarà dient
que els valors humans vénen determinats pels valors econòmics. El que és bo per
a les màquines ha de ésser-ho per a l’home –aquesta és la lògica. L ’home modern
pensa que perd alguna cosa -temps- quan
no actua ràpidament ; del temps que guanya, però, no sap què fer-ne –sols
matar-lo”
Hi ha tot un
codi deontològic basat en l’evangeli que convindria reflexionar-lo i donar-li
forma d’una manera breu i concisa per tal de poder-lo memoritzar i fer-lo
propi.
Jesús utilitza l’expressió
“Servent bo i fidel”. Pondera aquell que sense la “vigilància” de l’amo fa i
compleix els seus deures. La paraula servent surt a cada pas evangèlic. Hohe
anat resseguint i he quedat admirat del valor que té aquesta actitud, la del
servei; posar-se a disposició dels altres, de les causes que s’ho mereixen. Com
podria sintetitzar-ho: la disponibilitat, l’atenció, el respecte als altres, la
gratuïtat, tractar-lo com si en aquell moment no n’hi hagués altre. En Torralba
parla amb justesa d’esperit de servei. No són actes únicament, és una actitud
que vol, que malda per ajudar, saber respondre “quan i com cal”, deixar passar
l’altre en tot el gran sentit de la paraula, donar atenció, temps, prioritat,
saber cedir, donar prioritat a les persones, en comptes de les coses,
interessar-nos pels interessos dels altres, estar atent, veure i preveure,
avançar-nos, entendre què és més important en un moment determinat i fer-ho
passar davant. És la carta als Reis, ho sé, però algú ens ho ha de dir per no
oblidar allò essencial que està a les nostres mans de fer, per petita cosa que
sigui. ¿T’ajudo? ¿Et dono una mà?
Anant donant-li
voltes m’han vingut al pensament dues obres de gran qualitat no sols literària
sinó d’actituds. Em permeto donar-ne referència. Poden ajudar a fer més humà un
món que “serveixi”. “Els ulls del germà etern” de Zweig i “L’Idiota” de
Dostoievski. Són evangeli quintaessenciat. Si en llegiu algun en podríem
parlar... Perdoneu que tot m’hagi sortit
tan “desmanegat”. El tema es mereixia un tractament més digne. Supliu vosaltres
amb la pròpia reflexió. “Servir Déu és regnar”; L’autoritat és servir.
Servidors de vosaltres! Si(gui) servit.
Diumenge XXV de durant l’any, 23 de setembre de 2012. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada