diumenge, 26 d’agost de 2012

Homilia del diumenge 26/08/2012 del P. Josep Mª Balcells


PRE-PASSSIÓ

                                   Cal privilegiar el dolor moral per damunt del físic, sense menystenir, aquest, per res. Jesús era un persona d’una dotació de sensibilitat que mai sabrem valorar prou. Ho veiem en la mateixa manera en que es commovia freqüentment davant de les més variades situacions que demanaven proximitat de sensibilitat i de sentiments, fins al punt que el veieren plorar i ponderaven  fins a quin punt sentia no tan sols el dolor dels altres sinó l’amistat més pregona. D’exemples en trobareu tots els que vulgueu a poc que sapigueu moure-us amb agilitat en les pàgines dels evangelis... Potser les nostres carències en sensibilitat fan que ens passin per alt moments d’un dramatisme que ens hauria d’aclaparar. No sé si ho sabré explicar bé o si estic en el cert, però em fa l’efecte de que avui estem  en ordre als sentiments en una prevalença del barroc, on les contortes expressions del dolor, encara poden més que no pas el fet de saber acompanyar el dolor moral, el sentiment malmès; la contorsió corporal, tot i digna d’un Fernández o dels diferents passos del viacrucis de les joies d’art –no ho negaré pas que ho siguin- de la proppassada JMJ a Madrid...  Art, no en dubto pas, però barroc. La persona humana és més humana, a meu parer, com més capacitat té de sintonia amb sentiments compartits, a fons i de fons, sobretot sí són de decepció... com ara és el que ens toca reviure avui...
 
                        Jesús fou home en totes les dimensions, això ens el fa tan proper i distant a la vegada, i precisament en el passatge de l’evangeli d’avui el troben enter, com ningú, decebut com mai, proper al fracàs després de tot un llarg “romiatge” des de l’èxode fins als cels més insospitats, per fer-los entendre qui i com era ell.  Ho preguntà un dia per captar la idea que els seus deixebles se n’havien fet d’ell, des de la perspectiva del que havien sentit –“qui diuen que és ell”-, però sobretot per saber fins on havien entès la seva persona i el seu missatge, i les seves actituds més genuïnes. Pere salva la situació però ens l’escamoteja en realitat. No sabem què pensaven de Jesús cadascun dels seus deixebles. Els deixebles avui segueixen de prop l’escena, primer callats, després ben poc explícits, salvada la “genialitat” de Pere –una vegada més- que, més que obre tanca la visió, que van tenint de Jesús quan queden acarats a les grans preguntes o millor a les respostes definitives que Jesús dóna per boca de l’evangelista Joan, que no seria el primer Joan, el del seguici primerenc, fet més de bona voluntat que de captació de la persona del Mestre, si és que són els mateixos, cosa més aviat dubtosa. Ho endevinarem per les minses, per les migrades respostes que aniran donant-se entre els interlocutors al llarg de la contrastació més que verbal ideològica que es juga a través de tot el capítol sisè. Fonamental per a mi, d’aquests que marquen fronteres divisòries entre “persones”, no pas tan sols “idees”.

                        Jesús es va trobar sol, acompanyat, sí, però molt sol. No era comprés, -¿qui podia comprendre’l?- aquesta és la gran pregunta que jo em segueixo fent, senzillament llegint l’evangeli sense massa floritures. Tots –és cert- mig entenen les paràboles, tot i que demanen que se’ls expliqui la seva significació anava a dir més òbvia... ara, però, a nivell de sentiments profunds ens trobem –ells i nosaltres!- amb persones atuïdes, incapaces de fer costat, ni que  només sigui amb presència fent-se sentir , amb silencis que mig entenen, però que acompanyen... L’estimen –no hi ha cap dubte-  però a nivells de tanta precarietat, la comprensió queda com ocluïda. Podem disculpar-los – i fent-ho amb ells d’alguna manera cerquem una disculpa per a nosaltres mateixos, que ja n’hauríem de saber i d’entendre més i més... Són passats ja dos mil·lennis però la qüestió -que és de fe- queda d’alguna manera sempre entreoberta...

                        Com poden entendre que Ell es dóna en persona, dient-los-hi que el seu cos és menja i beguda la seva sang. Si no han tingut una experiència prèvia d’amor humà rellevant, què podran entendre pobrets d’ells. Ocluïdes tenen les capacitats de comunió i de comunicació. Només l’amor pot entendre el què és l’amor; i encara més, si aquest amor és portat fins a l’extrem. Massa Déu per tant poca humanitat, la nostra.

                        I surt la gran excusa: “És dur aquest llenguatge, ¿qui és capaç d’entendre’l?”. No , no és el llenguatge, és la duresa del cor, la falta de blanesa, de benevolència d’ànim. Estem tan lluny d’Ell... Certament som incapaços d’entendre’l, no perquè no sigui possible d’entendre’l, sinó per la nostra incapacitat de saber que hi ha llenguatges i llenguatges. I si a la vida antecedentment no hi ha vivències, tot es perd com la sorra a la platja de no-saber, del no-sentir, del no gaudir. Hi ha una barrera que alça incomunicació i que fa frontera... Les paraules més que apropen, allunyen.

                        Com m’apenen les situacions narrades i viscudes en aquests darreres diumenges. Ell, extremant la bondat i l’estimació i, nosaltres, rudes, rústecs a tot res-ho, regatejant les grandeses de Déu. I això una i altra vegada. I Jesús que no ho deixa d’intentar una vegada més. Invoca la presència de l’Esperit que és el qui dóna la vida. La carn (els sentiments rasants, de poca profunditat humana) no serveix de ben res”. Bé prou ho veiem cada dia que combreguem. “Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida”. Tot el secret del ser o no ser està en el creure (en la fe  amorosa o en l’amor que és fe). Per això abans us he dit que “ningú no pot venir a mi, si el Pare no li concedeix aquest do”.

                        I ve el que era –i és- inevitable: la ruptura. Ens quedem desencantats, tanta grandesa ens supera, no sabem aixecar el vol a les propostes que ens venen  de més amunt. L’evangeli és dramàticament explícit: “Des d’aleshores –molts-dels-seus-seguidors-es feren-enrere-i-ja-no-anaven-amb-Ell. No cal ponderar massa per comprendre que s’ha produït la gran fractura, l’escissió, el fracàs per part d’ell i dels altres. I la cosa que ens fa estremir més és que sigui l’Eucaristia el motiu de la separació.

                        Jo em faig de fa temps aquesta pregunta: ¿No ha estat precisament l’Eucaristia el punt de divisòria entre els seguidors i els que només ho són aparentment i els que ho són de veritat. L’Eucaristia, malgrat ella mateixa, el punt de discriminació. La deserció de l’Eucaristia/Missa o no. És compartir l’eucaristia el que estableix la divisòria. L’Eucaristia no és un premi del qual en som apartats per motius aliens a ella mateixa. L’Eucaristia saneja, cura, ennobleix. No la  deixem tan ràpidament. També comporta reconciliació, mentre no hi hagi un trencament tan acusat, que seria violació pretendre sanar amb el signe més preclar de l’amor rebut, donat, expressat. No vull donar respostes a preguntes genèriques. L’Eucaristia és el “joc” de l’amor i només els dos que s’estimen saben fist on poden anar en l’expressió del propi amor. No m’atreveixo a dir-ho, però amb tot ho dic: Hem moralitzat excessivament l’Eucaristia. ¿Voleu dir que no hi haurien de jugar un paper més determinant, més humà, més sensible el joc de l’amor, sí, de l’amor, que segons Pau i viscut pel propi Jesús: “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”. I encara més: “El qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja,no és presumit ni orgullós, no és groller, ni egoista, no s’irrita, ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat”.

                        És bonic, és admirable donar la comunió als infants, però és una temeritat teologal restringir-la als adults, ni que siguem adults-infants. L’Eucaristia és el pa de cada dia de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre migradet amor. Per tot això i més hem de fer honor a l’honor que ens ha fet Jesús en dar-se com a Força, Vigor, Nutriment, Gustositat, Fem l’amor sense sexe. L’amor de benevolència i d’amistat: voldria que se m’interpretés bé. Sé que jugo amb foc, però és que estem en això tan balbs que poc ja és molt. De fet, ¿com interpreteu allò solemne del Vaticà II?: “Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

                        ¡Volem més i més Eucaristia per a tothom, sense excloure ningú: el més pecador més necessitat en té que no pas els “llebrers fidels”! Com; s’hauria de trobar la millor forma. El que no podem fer –això és antievangèlic-és allunyar de la font de la vida qui més necessitat en té. Cloc amb aquest número 19 de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “Cal que els pastors d’ànimes  persegueixin amb constància  i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa, complint així una de les obligacions principals del fidel administrador dels misteris de Déu.”

                        Seria bo reprendre el tema fonamental de l’eucaristia en tota la complerxitat per tal de portar-lo a les bases de la renovació profunda que ens segueix demanant el concili Vaticà II. ¿Voleu dir que no l’hem moralitzat excessivament i l’hem d’amoritzar menys, molt menys del que fem o no hem sabut fer? Parlem-ne, amb el goig pasqual d’on deriva l’EU (Bona, Bella, Beatificant) CARISTIA (Accció de gràcies, gràcia, perdó, amor).

                        “A qui aniríem? Només- vós-teniu-paraules-de-Vida-Eterna.

            Diumenge XXIè de durant l’any, 26 d’agost de 2012   Barcelona