PRE-PASSSIÓ
Cal
privilegiar el dolor moral per damunt del físic, sense menystenir, aquest, per
res. Jesús era un persona d’una dotació de sensibilitat que mai sabrem valorar
prou. Ho veiem en la mateixa manera en que es commovia freqüentment
davant de les més variades situacions que demanaven proximitat de sensibilitat
i de sentiments, fins al punt que el veieren plorar i ponderaven fins a quin punt sentia no tan sols el dolor
dels altres sinó l’amistat més pregona. D’exemples en trobareu tots els que
vulgueu a poc que sapigueu moure-us amb agilitat en les pàgines dels evangelis...
Potser les nostres carències en sensibilitat fan que ens passin per alt moments
d’un dramatisme que ens hauria d’aclaparar. No sé si ho sabré explicar bé o si
estic en el cert, però em fa l’efecte de que avui estem en ordre als sentiments en una prevalença del
barroc, on les contortes expressions del dolor, encara poden més que no pas el
fet de saber acompanyar el dolor moral, el sentiment malmès; la contorsió corporal,
tot i digna d’un Fernández o dels diferents passos del viacrucis de les joies
d’art –no ho negaré pas que ho siguin- de la proppassada JMJ a
Madrid... Art, no en dubto pas, però
barroc. La persona humana és més humana, a meu parer, com més capacitat té de
sintonia amb sentiments compartits, a fons i de fons, sobretot sí són de
decepció... com ara és el que ens toca reviure avui...
Jesús
fou home en totes les dimensions, això ens el fa tan proper i distant a la
vegada, i precisament en el passatge de l’evangeli d’avui el troben enter, com
ningú, decebut com mai, proper al fracàs després de tot un llarg “romiatge” des
de l’èxode fins als cels més insospitats, per fer-los entendre qui i com era ell. Ho preguntà un dia per captar la idea que els
seus deixebles se n’havien fet d’ell, des de la perspectiva del que havien
sentit –“qui diuen que és ell”-, però sobretot per saber fins on havien entès
la seva persona i el seu missatge, i les seves actituds més genuïnes. Pere
salva la situació però ens l’escamoteja en realitat. No sabem què pensaven de
Jesús cadascun dels seus deixebles. Els deixebles avui segueixen de prop
l’escena, primer callats, després ben poc explícits, salvada la “genialitat” de
Pere –una vegada més- que, més que obre tanca la visió, que van tenint de Jesús
quan queden acarats a les grans preguntes o millor a les respostes definitives
que Jesús dóna per boca de l’evangelista Joan, que no seria el primer Joan, el
del seguici primerenc, fet més de bona voluntat que de captació de la persona
del Mestre, si és que són els mateixos, cosa més aviat dubtosa. Ho endevinarem
per les minses, per les migrades respostes que aniran donant-se entre els
interlocutors al llarg de la contrastació més que verbal ideològica que es juga
a través de tot el capítol sisè. Fonamental per a mi, d’aquests que marquen
fronteres divisòries entre “persones”, no pas tan sols “idees”.
Com
poden entendre que Ell es dóna en
persona, dient-los-hi que el seu cos és menja i beguda la seva sang. Si no
han tingut una experiència prèvia d’amor humà rellevant, què podran entendre
pobrets d’ells. Ocluïdes tenen les capacitats de comunió i de comunicació.
Només l’amor pot entendre el què és l’amor; i encara més, si aquest amor és
portat fins a l’extrem. Massa Déu per tant poca humanitat, la nostra.
I
surt la gran excusa: “És dur aquest
llenguatge, ¿qui és capaç d’entendre’l?”. No , no és el llenguatge, és la
duresa del cor, la falta de blanesa, de benevolència d’ànim. Estem tan lluny
d’Ell... Certament som incapaços d’entendre’l, no perquè no sigui possible
d’entendre’l, sinó per la nostra incapacitat de saber que hi ha llenguatges i llenguatges.
I si a la vida antecedentment no hi ha vivències, tot es perd com la sorra a la
platja de no-saber, del no-sentir, del no gaudir. Hi ha una barrera que alça
incomunicació i que fa frontera... Les paraules més que apropen, allunyen.
Com
m’apenen les situacions narrades i viscudes en aquests darreres diumenges. Ell,
extremant la bondat i l’estimació i, nosaltres, rudes, rústecs a tot res-ho,
regatejant les grandeses de Déu. I això una i altra vegada. I Jesús que no ho
deixa d’intentar una vegada més. Invoca la presència de l’Esperit que és el qui
dóna la vida. La
carn (els sentiments rasants, de poca profunditat humana) no serveix de ben
res”. Bé prou ho veiem cada dia que combreguem. “Les paraules que jo us he dit
són Esperit i són vida”. Tot el secret del ser o no ser està en el creure (en
la fe amorosa o en l’amor que és fe).
Per això abans us he dit que “ningú no pot venir a mi, si el Pare no li
concedeix aquest do”.
I
ve el que era –i és- inevitable: la ruptura. Ens quedem desencantats, tanta grandesa
ens supera, no sabem aixecar el vol a les propostes que ens venen de més amunt. L’evangeli és dramàticament
explícit: “Des d’aleshores –molts-dels-seus-seguidors-es
feren-enrere-i-ja-no-anaven-amb-Ell. No cal ponderar massa per comprendre que
s’ha produït la gran fractura, l’escissió, el fracàs per part d’ell i dels
altres. I la cosa que ens fa estremir més és que sigui l’Eucaristia el motiu de
la separació.
Jo
em faig de fa temps aquesta pregunta: ¿No ha estat precisament l’Eucaristia el
punt de divisòria entre els seguidors i els que només ho són aparentment i els
que ho són de veritat. L’Eucaristia, malgrat ella mateixa, el punt de
discriminació. La deserció de l’Eucaristia/Missa o no. És compartir
l’eucaristia el que estableix la divisòria. L ’Eucaristia no és un premi del qual
en som apartats per motius aliens a ella mateixa. L’Eucaristia saneja, cura,
ennobleix. No la deixem tan ràpidament.
També comporta reconciliació, mentre no hi hagi un trencament tan acusat, que
seria violació pretendre sanar amb el signe més preclar de l’amor rebut, donat,
expressat. No vull donar respostes a preguntes genèriques. L’Eucaristia és el
“joc” de l’amor i només els dos que s’estimen saben fist on poden anar en l’expressió
del propi amor. No m’atreveixo a dir-ho, però amb tot ho dic: Hem moralitzat
excessivament l’Eucaristia. ¿Voleu dir que no hi haurien de jugar un paper més
determinant, més humà, més sensible el
joc de l’amor, sí, de l’amor, que segons Pau i viscut pel propi Jesús: “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera,
tot ho suporta”. I encara més: “El
qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja,no és presumit ni orgullós, no
és groller, ni egoista, no s’irrita, ni es venja, no s’alegra de la mentida,
sinó que troba el goig en la veritat”.
És
bonic, és admirable donar la comunió als infants, però és una temeritat
teologal restringir-la als adults, ni que siguem adults-infants. L’Eucaristia
és el pa de cada dia de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre
migradet amor. Per tot això i més hem de fer honor a l’honor que ens ha fet
Jesús en dar-se com a Força, Vigor, Nutriment, Gustositat, Fem l’amor sense
sexe. L’amor de benevolència i d’amistat: voldria que se m’interpretés bé. Sé
que jugo amb foc, però és que estem en això tan balbs que poc ja és molt. De
fet, ¿com interpreteu allò solemne del Vaticà II?: “Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit
pasqual, en el qual es rep el
Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.
¡Volem
més i més Eucaristia per a tothom, sense excloure ningú: el més pecador més
necessitat en té que no pas els “llebrers fidels”! Com; s’hauria de trobar la
millor forma. El que no podem fer –això és antievangèlic-és allunyar de la font
de la vida qui més necessitat en té. Cloc amb aquest número 19 de la Constitució
sobre la Sagrada
Litúrgia : “Cal que els pastors d’ànimes persegueixin amb constància i paciència la instrucció litúrgica i la
participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat,
estament, forma de vida i grau de cultura religiosa, complint així una de les
obligacions principals del fidel administrador dels misteris de Déu.”
Seria
bo reprendre el tema fonamental de l’eucaristia en tota la complerxitat per tal
de portar-lo a les bases de la renovació profunda que ens segueix demanant el
concili Vaticà II. ¿Voleu dir que no l’hem moralitzat excessivament i l’hem
d’amoritzar menys, molt menys del que fem o no hem sabut fer? Parlem-ne, amb el
goig pasqual d’on deriva l’EU (Bona, Bella, Beatificant) CARISTIA (Accció de
gràcies, gràcia, perdó, amor).
“A
qui aniríem? Només-
vós-teniu-paraules-de-Vida-Eterna.
Diumenge
XXIè de durant l’any, 26 d’agost de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada