diumenge, 29 de juliol de 2012

Homilia del diumenge 29/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


JESÚS  SEMPRE  MULTIPLICA
                        L’evangeli del diumenge passat -recordem-ho- és de l’evangelista Marc. Acabava així: “Quan Jesús desembarcà” –en la fugida gairebé impossible de la gernació que no li deixava ni espai ni temps per compartir les últimes experiències pastorals dels dotze, ni temps tan sols ni per a menjar- “veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament”. Es troba, doncs, amb una multitud que han fet una bona cursa vorejant el llac per sorprendre’l, ell que precisament pretenia anar a un lloc tranquil per poder fer el punt sobre la primera evangelització, promoguda a través dels dotze. Jesús va saber llegir perfectament el desig –fam n’hauríem de dir!- de la gent de veure’l, de sentir-lo, per compartir tot el que els pogués donar,  que sempre era molt més del previsible... Apareix només de veure’ls el cor compassiu del Mestre i en fa d’immediat la gran lectura, allò dels “signes dels temps” concrets, a tocar de mà: “Eren com ovelles sense pastor. “Se’n compadí”. És la paraula clau –avui se’n diria empatia-, la que fa de motor de tota acció-reacció de la seva persona. Passa per davant de tot les urgències que se li presenten i, efectivament, “es posa a instruir-los”, i ho fa “llargament”. Així ho vàrem deixar el diumenge anterior. El primer és el primer: oblidant-se de moment de les ganes que podien tenir ell i els seus, i els dóna l’aliment de la seva Paraula i ben abundosament. Una primera tanda d’aliment substanciós. En vindran altres d’insospitades... Els parla del Regne del seu Pare que estima tothom i que, provident, en té totes les “cures”, les satisfaccions de totes les necessitats, percebudes o no, sens menystenir per res “el nostre pa de cada dia”, no faltaria més...

                         Avui l’evangeli fa un canvi d’evangelista. Ja no serà Marc qui ens narrarà la multiplicació dels pans i els peixos, sinó Joan. En ell, en Joan, i gairebé al llarg de tots els diumenges d’agost veurem com s’eixamplen les significacions del pa i del peix, com esdevenen símbols d’unes menges diferents, més preuades i amb les últimes significacions. Aquest capítol sisè de Joan és central en el seu evangeli, substituint l’escena de la institució de la “fracció del pa” –que així és com en deien als inicis de l’eucaristia- que curiosament no la relatarà abans de la passió, com ho fan els altres evangelistes. Així i aquí en aquest context de la multiplicació ens introduirà en els misteris de la fe que suposen la participació en el cos i la sang de Jesús, en un crescendo narratiu, que portarà fins a un punt de ruptura entre ell i molts del seus deixebles que no el van entendre o ho varen fer literalment; i a partir d’aquest moment el van abandonar. Ja ho comentarem diumenges a venir...

                        Tornem al relat. Amb aquestes es fa tard, i estan en despoblat. Jesús s’assegué. Connotem que asseure’s per a l’evangelista vol dir que és un moment de gran importància, de gran revelació, de suprem magisteri. Ho feu així en començar el sermó de la muntanya (Mateu) i, també en versió de Lluc, des de la barca assegut, estant a prop de la riba. Alçà els ulls, també expressió significativa no sols de natural sinó com volent  ajuntar la visió del cel amb la de la munió de gent que anaven arribant... I ara venen els incisos introductoris d’implicar els dotze en l’acció que s’esdevindrà i la ponderació de la desproporció de sols cinc pans i dos peixos i el que va a succeir: donar de menjar a una multitud d’uns cinc mil homes. Marc, si l’haguéssim seguit, només es centra en el fet prou extraordinari de la multiplicació de la menja material, però Joan va més enllà i ens quedarem astorats. Capítol sisè enllà el pa multiplicat ja no serà com el mannà al desert. S’identificarà Jesús amb el pa viu baixat de cel: “Jo sóc el pa de vida”. Encara més: “Qui creu”..., amb la fe ja entra en un món nou: no és simbologia només. Arrisca encara més, i diu solemnement: “El pa és la meva carn per a la vida del món”. Comencen les estupefaccions, els escàndols, els interrogants punyents: “Com pot donar-nos aquest –noteu el menyspreu  en dir,  “aquest”-  la seva carn per menjar?”.Canvi de rasant en la vida de predicació del Mestre, situació nova, novíssima: “Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere, ja no anaven més amb ell. I encara no és tot: “També vosaltres –els apòstols- em voleu deixar? Desfeta total? Surt Pere com sempre i salva la situació extrema: “Senyor, a qui aniríem, tu tens paraules de vida eterna”. Jesús insisteix encara en un moment únic, de desencant total: “No us vaig escollit tots dotze? I un de vosaltres és un diable!”

                        Convenia llegir primer tot el capítol sisè de Joan, anticipant altres diumenges d’agost. Correran en paral·lel dues línies -d’acció i de reacció- que són ja clares des d’avui: Per un cantó, fins on ens portarà Jesús a entendre, o millor, a entreveure que Ell és l’aliment definitiu, aliment total, més enllà en realitat de tota capacitat d’entendre-ho; i, per un altre, com deixebles i deixebles es van quedant pel camí per les incapacitats d’entendre el misteri de l’Eucaristia, expressió definitiva del misteri de l’Encarnació. Jesús s’ha encarnat. Notem l’arrel d’aquesta paraula clau: s’ha fet carn, s’ha fet menjar, s’ha fet menjable. Costa d’entendre, costa d’assimilar-ho, d’assumir-ho, costa de “sumir-lo”. Però aquesta és la nostra fe, el misteri dels misteris de la nostra fe. Mengem per la fe; mengem per l’esperança, mengem per l’amor. Tenim trastocades totes les vies normals d’entendre les coses. Tot ens supera, però tot ens embriaga. Quan hem fet la primera comunió? O és que sempre anem fent la primera comunió? Combreguem tots, però és cadascú qui combrega i ho fa personalitzadament. Cada eucaristia és diferent. L’amor no és repetitiu, sempre és creació nova.

                        Vistes les coses amb perspectiva, constatem com es va passant en profunditat d’aliment a aliment:

·        La Paraula. Jesús ens instrueix, ens afaiçona, ens fa deixebles en i a través de la Paraula. Si no hi ha paraula no hi ha creixement. Emparaulats, dirà el monjo Duch. És la Paraula el gran sagrament-aliment de tota relació.
·        Compartir el pa. Sabeu que això vol dir ser companys? No és el fet de la quantitat (cinc mil!), és la qualitat de compartir-lo. De la taula algú n’ha dit que és el sagrament de la família. De mà en mà tot pa es va multiplicant (Donem-li perspectives nostres, del nostre món: Un vint per cent de la nostra gent viuen ara en pobresa. La qualitat del miracle a l’abast de qualsevol de nosaltres no rau en la quantitat. Llegia que un que s’ho pot permetre a Milà –és notícia fresca- es dedica a compartir, ajudar, subvenir les necessitats, i li llegeixo aquest comentari: “El valor dels nostres gestos (d’ajuda) és directament proporcional a allò de que ens privem per ajudar els altres.” Aquí hi apareix la velleta que dóna al Temple allò de que té necessitat. M’ha vingut al pensament allò de la nomenclatura de la multiplicació: Déu hi posa en l’operació aritmètica un bon multiplicant, amb la seva divina generositat, i cadascú de nosaltres hi posem el multiplicador i aquí hi ha el misteri diví-humà de l’operació de multiplicar. Ell hi posa la base, esperant que no siguem rònecs, sinó esplèndids. Jesús i nosaltres multipliquem. Això és trabucar els termes de l’operació divina. Ho dic bé: nosaltres tenim a les mans i al cor “l’efecte multiplicador”; és per condescendència de Déu. Són les matemàtiques de l’evangeli, apreses al costat del Mestre. Miracles a duo. I, a més, ens regala la sensació de que tot depèn de nosaltres. Ens deixa miraclejar...
·        Ens adverteix de que sense fe no hi pot haver aliment espiritual. La fe canvia la substància de les coses. De totes elles se’n pot derivar aliment espiritual.
·        L’Eucaristia és el sagrament de tots els sagraments. Es combrega la persona de Jesús. Aquí realment. No és poesia o simbolisme. ¿Quin amant ha pogut arribar mai a pensar i a viure aquesta realitat?  Quin invent, quin invent, l’Eucaristia!
·        Amb l’eucaristia sempre ens quedem curts. És on més i millor constato la pobresa de la meva fe.
·        Cada eucaristia és un nou assaig de primera comunió. Ho intentem novament, sabedors de que ens hem quedat només a l’entradeta del cor de Jesús. Nou intent...
·        Això no és pietat a l’estil de les d’abans. És un acte, una actitud de fe. És un comprometre’s un per voluntat i decisió, a més estirar possible.
·        La resposta primera a l’evangeli d’avui, la de la gent, fou la de voler fer-lo rei, segons la seva mentalitat. Jesús no estava per la cosa, aleshores. Avui sí, segons la saviesa dels iniciats i entesos... Cada eucaristia és una entronització. Eh, que m’enteneu?
·        Tenim camp per córrer. Som infants en la fe. Almenys jo em declaro inepte,  balbucejador... I me’n recrimino. Entenc l’eucaristia viscuda com a comunió com el gran verificador de la meva fe. Arribem on arribem, no hi ha més.

                        Diumenge XVII de durant l’any, 29 de juliol de 2012  Barcelona