JESÚS
SEMPRE MULTIPLICA
L’evangeli
del diumenge passat -recordem-ho- és de l’evangelista Marc. Acabava així: “Quan
Jesús desembarcà” –en la fugida gairebé impossible de la gernació que no li
deixava ni espai ni temps per compartir les últimes experiències pastorals dels
dotze, ni temps tan sols ni per a menjar- “veié una gran gentada i se’n
compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los
llargament”. Es troba, doncs, amb una multitud que han fet una bona cursa vorejant
el llac per sorprendre’l, ell que precisament pretenia anar a un lloc tranquil
per poder fer el punt sobre la primera evangelització, promoguda a través dels dotze.
Jesús va saber llegir perfectament el desig –fam n’hauríem de dir!- de la gent
de veure’l, de sentir-lo, per compartir tot el que els pogués donar, que sempre era molt més del previsible...
Apareix només de veure’ls el cor compassiu del Mestre i en fa d’immediat la
gran lectura, allò dels “signes dels temps” concrets, a tocar de mà: “Eren com
ovelles sense pastor. “Se’n compadí”.
És la paraula clau –avui se’n diria empatia-,
la que fa de motor de tota acció-reacció de la seva persona. Passa per davant de
tot les urgències que se li presenten i, efectivament, “es posa a instruir-los”,
i ho fa “llargament”. Així ho vàrem
deixar el diumenge anterior. El primer és el primer: oblidant-se de moment de
les ganes que podien tenir ell i els seus, i els dóna l’aliment de
Avui l’evangeli fa un canvi d’evangelista. Ja
no serà Marc qui ens narrarà la multiplicació dels pans i els peixos, sinó Joan.
En ell, en Joan, i gairebé al llarg de tots els diumenges d’agost veurem com
s’eixamplen les significacions del pa i del peix, com esdevenen símbols d’unes
menges diferents, més preuades i amb les últimes significacions. Aquest capítol
sisè de Joan és central en el seu evangeli, substituint l’escena de la institució
de la “fracció del pa” –que així és com en deien als inicis de l’eucaristia- que
curiosament no la relatarà abans de la passió, com ho fan els altres
evangelistes. Així i aquí en aquest context de la multiplicació ens introduirà
en els misteris de la fe que suposen la participació en el cos i la sang de
Jesús, en un crescendo narratiu, que portarà fins a un punt de ruptura entre
ell i molts del seus deixebles que no el van entendre o ho varen fer
literalment; i a partir d’aquest moment el van abandonar. Ja ho comentarem
diumenges a venir...
Tornem
al relat. Amb aquestes es fa tard, i estan en despoblat. Jesús s’assegué.
Connotem que asseure’s per a l’evangelista vol dir que és un moment de gran
importància, de gran revelació, de suprem magisteri. Ho feu així en començar el
sermó de la muntanya (Mateu) i, també en versió de Lluc, des de la barca assegut,
estant a prop de la riba.
Alçà els ulls, també expressió significativa no sols de natural
sinó com volent ajuntar la visió del cel
amb la de la munió de gent que anaven arribant... I ara venen els incisos
introductoris d’implicar els dotze en l’acció que s’esdevindrà i la ponderació de
la desproporció de sols cinc pans i dos peixos i el que va a succeir: donar de
menjar a una multitud d’uns cinc mil homes. Marc, si l’haguéssim seguit, només
es centra en el fet prou extraordinari de la multiplicació de la menja
material, però Joan va més enllà i ens quedarem astorats. Capítol sisè enllà el
pa multiplicat ja no serà com el mannà al desert. S’identificarà Jesús amb el
pa viu baixat de cel: “Jo sóc el pa de vida”. Encara més: “Qui creu”..., amb la
fe ja entra en un món nou: no és simbologia només. Arrisca encara més, i diu
solemnement: “El pa és la meva carn per a la vida del món”. Comencen les
estupefaccions, els escàndols, els interrogants punyents: “Com pot donar-nos
aquest –noteu el menyspreu en dir, “aquest”-
la seva carn per menjar?”.Canvi de rasant en la vida de predicació del
Mestre, situació nova, novíssima: “Des d’aquell moment, molts dels seus
deixebles es van fer enrere, ja no anaven més amb ell. I encara no és tot:
“També vosaltres –els apòstols- em voleu deixar? Desfeta total? Surt Pere com sempre i salva la
situació extrema: “Senyor, a qui aniríem, tu tens paraules de vida eterna”.
Jesús insisteix encara en un moment únic, de desencant total: “No us vaig
escollit tots dotze? I un de vosaltres és un diable!”
Convenia
llegir primer tot el capítol sisè de Joan, anticipant altres diumenges d’agost.
Correran en paral·lel dues línies -d’acció i de reacció- que són ja clares des
d’avui: Per un cantó, fins on ens portarà Jesús a entendre, o millor, a
entreveure que Ell és l’aliment definitiu, aliment total, més enllà en realitat
de tota capacitat d’entendre-ho; i, per un altre, com deixebles i deixebles es
van quedant pel camí per les incapacitats d’entendre el misteri de l’Eucaristia,
expressió definitiva del misteri de l’Encarnació. Jesús s’ha encarnat. Notem
l’arrel d’aquesta paraula clau: s’ha fet carn, s’ha fet menjar, s’ha fet
menjable. Costa d’entendre, costa d’assimilar-ho, d’assumir-ho, costa de “sumir-lo”.
Però aquesta és la nostra fe, el misteri dels misteris de la nostra fe. Mengem
per la fe; mengem per l’esperança, mengem per l’amor. Tenim trastocades totes les
vies normals d’entendre les coses. Tot ens supera, però tot ens embriaga. Quan
hem fet la primera comunió? O és que sempre anem fent la primera comunió?
Combreguem tots, però és cadascú qui combrega i ho fa personalitzadament. Cada
eucaristia és diferent. L’amor no és repetitiu, sempre és creació nova.
Vistes
les coses amb perspectiva, constatem com es va passant en profunditat d’aliment
a aliment:
·
La Paraula. Jesús ens
instrueix, ens afaiçona, ens fa deixebles en i a través de la Paraula. Si no hi ha
paraula no hi ha creixement. Emparaulats, dirà el monjo Duch. És la Paraula el
gran sagrament-aliment de tota relació.
·
Compartir el pa. Sabeu que això
vol dir ser companys? No és el fet de
la quantitat (cinc mil!), és la qualitat de compartir-lo. De la taula
algú n’ha dit que és el sagrament de la família. De mà en mà tot pa es va multiplicant (Donem-li
perspectives nostres, del nostre món: Un vint per cent de la nostra gent viuen ara
en pobresa. La qualitat del miracle a l’abast de qualsevol de nosaltres no rau
en la quantitat.
Llegia que un que s’ho pot permetre a Milà –és notícia
fresca- es dedica a compartir, ajudar, subvenir les necessitats, i li llegeixo
aquest comentari: “El valor dels nostres gestos (d’ajuda) és directament
proporcional a allò de que ens privem per ajudar els altres.” Aquí hi apareix
la velleta que dóna al Temple allò de que té necessitat. M’ha vingut al
pensament allò de la nomenclatura de la multiplicació: Déu hi posa en
l’operació aritmètica un bon multiplicant, amb la seva divina
generositat, i cadascú de nosaltres
hi posem el multiplicador i aquí hi ha el misteri diví-humà de l’operació
de multiplicar. Ell hi posa la base, esperant que no siguem rònecs, sinó
esplèndids. Jesús i nosaltres multipliquem. Això és trabucar els termes de
l’operació divina. Ho dic bé: nosaltres tenim a les mans i al cor “l’efecte multiplicador”; és per condescendència
de Déu. Són les matemàtiques de l’evangeli, apreses al costat del Mestre.
Miracles a duo. I, a més, ens regala la sensació de que tot depèn de nosaltres.
Ens deixa miraclejar...
·
Ens adverteix de que sense fe no
hi pot haver aliment espiritual. La fe canvia la substància de les coses. De
totes elles se’n pot derivar aliment espiritual.
·
L’Eucaristia és el sagrament de
tots els sagraments. Es combrega la persona de Jesús. Aquí realment. No és
poesia o simbolisme. ¿Quin amant ha pogut arribar mai a pensar i a viure
aquesta realitat? Quin invent, quin
invent, l’Eucaristia!
·
Amb l’eucaristia sempre ens quedem
curts. És on més i millor constato la pobresa de la meva fe.
·
Cada eucaristia és un nou assaig
de primera comunió. Ho intentem novament, sabedors de que ens hem quedat només
a l’entradeta del cor de Jesús. Nou intent...
·
Això no és pietat a l’estil de les
d’abans. És un acte, una actitud de fe. És un comprometre’s un per voluntat i
decisió, a més estirar possible.
·
La resposta primera a l’evangeli
d’avui, la de la gent, fou la de voler fer-lo rei, segons la seva mentalitat.
Jesús no estava per la cosa, aleshores. Avui sí, segons la saviesa dels
iniciats i entesos... Cada eucaristia és una entronització. Eh, que m’enteneu?
·
Tenim camp per córrer. Som infants
en la fe. Almenys
jo em declaro inepte, balbucejador... I
me’n recrimino. Entenc l’eucaristia viscuda com a comunió com el gran
verificador de la meva fe. Arribem on arribem, no hi ha més.
Diumenge
XVII de durant l’any, 29 de juliol de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada