diumenge, 29 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 29/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


JESÚS  SEMPRE  MULTIPLICA
                        L’evangeli del diumenge passat -recordem-ho- és de l’evangelista Marc. Acabava així: “Quan Jesús desembarcà” –en la fugida gairebé impossible de la gernació que no li deixava ni espai ni temps per compartir les últimes experiències pastorals dels dotze, ni temps tan sols ni per a menjar- “veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament”. Es troba, doncs, amb una multitud que han fet una bona cursa vorejant el llac per sorprendre’l, ell que precisament pretenia anar a un lloc tranquil per poder fer el punt sobre la primera evangelització, promoguda a través dels dotze. Jesús va saber llegir perfectament el desig –fam n’hauríem de dir!- de la gent de veure’l, de sentir-lo, per compartir tot el que els pogués donar,  que sempre era molt més del previsible... Apareix només de veure’ls el cor compassiu del Mestre i en fa d’immediat la gran lectura, allò dels “signes dels temps” concrets, a tocar de mà: “Eren com ovelles sense pastor. “Se’n compadí”. És la paraula clau –avui se’n diria empatia-, la que fa de motor de tota acció-reacció de la seva persona. Passa per davant de tot les urgències que se li presenten i, efectivament, “es posa a instruir-los”, i ho fa “llargament”. Així ho vàrem deixar el diumenge anterior. El primer és el primer: oblidant-se de moment de les ganes que podien tenir ell i els seus, i els dóna l’aliment de la seva Paraula i ben abundosament. Una primera tanda d’aliment substanciós. En vindran altres d’insospitades... Els parla del Regne del seu Pare que estima tothom i que, provident, en té totes les “cures”, les satisfaccions de totes les necessitats, percebudes o no, sens menystenir per res “el nostre pa de cada dia”, no faltaria més...

                         Avui l’evangeli fa un canvi d’evangelista. Ja no serà Marc qui ens narrarà la multiplicació dels pans i els peixos, sinó Joan. En ell, en Joan, i gairebé al llarg de tots els diumenges d’agost veurem com s’eixamplen les significacions del pa i del peix, com esdevenen símbols d’unes menges diferents, més preuades i amb les últimes significacions. Aquest capítol sisè de Joan és central en el seu evangeli, substituint l’escena de la institució de la “fracció del pa” –que així és com en deien als inicis de l’eucaristia- que curiosament no la relatarà abans de la passió, com ho fan els altres evangelistes. Així i aquí en aquest context de la multiplicació ens introduirà en els misteris de la fe que suposen la participació en el cos i la sang de Jesús, en un crescendo narratiu, que portarà fins a un punt de ruptura entre ell i molts del seus deixebles que no el van entendre o ho varen fer literalment; i a partir d’aquest moment el van abandonar. Ja ho comentarem diumenges a venir...

                        Tornem al relat. Amb aquestes es fa tard, i estan en despoblat. Jesús s’assegué. Connotem que asseure’s per a l’evangelista vol dir que és un moment de gran importància, de gran revelació, de suprem magisteri. Ho feu així en començar el sermó de la muntanya (Mateu) i, també en versió de Lluc, des de la barca assegut, estant a prop de la riba. Alçà els ulls, també expressió significativa no sols de natural sinó com volent  ajuntar la visió del cel amb la de la munió de gent que anaven arribant... I ara venen els incisos introductoris d’implicar els dotze en l’acció que s’esdevindrà i la ponderació de la desproporció de sols cinc pans i dos peixos i el que va a succeir: donar de menjar a una multitud d’uns cinc mil homes. Marc, si l’haguéssim seguit, només es centra en el fet prou extraordinari de la multiplicació de la menja material, però Joan va més enllà i ens quedarem astorats. Capítol sisè enllà el pa multiplicat ja no serà com el mannà al desert. S’identificarà Jesús amb el pa viu baixat de cel: “Jo sóc el pa de vida”. Encara més: “Qui creu”..., amb la fe ja entra en un món nou: no és simbologia només. Arrisca encara més, i diu solemnement: “El pa és la meva carn per a la vida del món”. Comencen les estupefaccions, els escàndols, els interrogants punyents: “Com pot donar-nos aquest –noteu el menyspreu  en dir,  “aquest”-  la seva carn per menjar?”.Canvi de rasant en la vida de predicació del Mestre, situació nova, novíssima: “Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere, ja no anaven més amb ell. I encara no és tot: “També vosaltres –els apòstols- em voleu deixar? Desfeta total? Surt Pere com sempre i salva la situació extrema: “Senyor, a qui aniríem, tu tens paraules de vida eterna”. Jesús insisteix encara en un moment únic, de desencant total: “No us vaig escollit tots dotze? I un de vosaltres és un diable!”

                        Convenia llegir primer tot el capítol sisè de Joan, anticipant altres diumenges d’agost. Correran en paral·lel dues línies -d’acció i de reacció- que són ja clares des d’avui: Per un cantó, fins on ens portarà Jesús a entendre, o millor, a entreveure que Ell és l’aliment definitiu, aliment total, més enllà en realitat de tota capacitat d’entendre-ho; i, per un altre, com deixebles i deixebles es van quedant pel camí per les incapacitats d’entendre el misteri de l’Eucaristia, expressió definitiva del misteri de l’Encarnació. Jesús s’ha encarnat. Notem l’arrel d’aquesta paraula clau: s’ha fet carn, s’ha fet menjar, s’ha fet menjable. Costa d’entendre, costa d’assimilar-ho, d’assumir-ho, costa de “sumir-lo”. Però aquesta és la nostra fe, el misteri dels misteris de la nostra fe. Mengem per la fe; mengem per l’esperança, mengem per l’amor. Tenim trastocades totes les vies normals d’entendre les coses. Tot ens supera, però tot ens embriaga. Quan hem fet la primera comunió? O és que sempre anem fent la primera comunió? Combreguem tots, però és cadascú qui combrega i ho fa personalitzadament. Cada eucaristia és diferent. L’amor no és repetitiu, sempre és creació nova.

                        Vistes les coses amb perspectiva, constatem com es va passant en profunditat d’aliment a aliment:

·        La Paraula. Jesús ens instrueix, ens afaiçona, ens fa deixebles en i a través de la Paraula. Si no hi ha paraula no hi ha creixement. Emparaulats, dirà el monjo Duch. És la Paraula el gran sagrament-aliment de tota relació.
·        Compartir el pa. Sabeu que això vol dir ser companys? No és el fet de la quantitat (cinc mil!), és la qualitat de compartir-lo. De la taula algú n’ha dit que és el sagrament de la família. De mà en mà tot pa es va multiplicant (Donem-li perspectives nostres, del nostre món: Un vint per cent de la nostra gent viuen ara en pobresa. La qualitat del miracle a l’abast de qualsevol de nosaltres no rau en la quantitat. Llegia que un que s’ho pot permetre a Milà –és notícia fresca- es dedica a compartir, ajudar, subvenir les necessitats, i li llegeixo aquest comentari: “El valor dels nostres gestos (d’ajuda) és directament proporcional a allò de que ens privem per ajudar els altres.” Aquí hi apareix la velleta que dóna al Temple allò de que té necessitat. M’ha vingut al pensament allò de la nomenclatura de la multiplicació: Déu hi posa en l’operació aritmètica un bon multiplicant, amb la seva divina generositat, i cadascú de nosaltres hi posem el multiplicador i aquí hi ha el misteri diví-humà de l’operació de multiplicar. Ell hi posa la base, esperant que no siguem rònecs, sinó esplèndids. Jesús i nosaltres multipliquem. Això és trabucar els termes de l’operació divina. Ho dic bé: nosaltres tenim a les mans i al cor “l’efecte multiplicador”; és per condescendència de Déu. Són les matemàtiques de l’evangeli, apreses al costat del Mestre. Miracles a duo. I, a més, ens regala la sensació de que tot depèn de nosaltres. Ens deixa miraclejar...
·        Ens adverteix de que sense fe no hi pot haver aliment espiritual. La fe canvia la substància de les coses. De totes elles se’n pot derivar aliment espiritual.
·        L’Eucaristia és el sagrament de tots els sagraments. Es combrega la persona de Jesús. Aquí realment. No és poesia o simbolisme. ¿Quin amant ha pogut arribar mai a pensar i a viure aquesta realitat?  Quin invent, quin invent, l’Eucaristia!
·        Amb l’eucaristia sempre ens quedem curts. És on més i millor constato la pobresa de la meva fe.
·        Cada eucaristia és un nou assaig de primera comunió. Ho intentem novament, sabedors de que ens hem quedat només a l’entradeta del cor de Jesús. Nou intent...
·        Això no és pietat a l’estil de les d’abans. És un acte, una actitud de fe. És un comprometre’s un per voluntat i decisió, a més estirar possible.
·        La resposta primera a l’evangeli d’avui, la de la gent, fou la de voler fer-lo rei, segons la seva mentalitat. Jesús no estava per la cosa, aleshores. Avui sí, segons la saviesa dels iniciats i entesos... Cada eucaristia és una entronització. Eh, que m’enteneu?
·        Tenim camp per córrer. Som infants en la fe. Almenys jo em declaro inepte,  balbucejador... I me’n recrimino. Entenc l’eucaristia viscuda com a comunió com el gran verificador de la meva fe. Arribem on arribem, no hi ha més.

                        Diumenge XVII de durant l’any, 29 de juliol de 2012  Barcelona

dissabte, 21 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 21/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


PRIMERES PRÀCTIQUES PASTORALS

                        No us podeu afigurar com anaven essent rebuts, en retornant els dotze de les seves primeres experiències d’acció pastoral, d’evangelització! Era el “bateig” missional. Hi havia tant a dir; tant a preguntar , a comentar... Fou una festa, una gran festassa, retrobar-se. Jesús els aplega i els vol escoltar, vol convalidar el que han fet, els vol desfer dubtes, aquelles preguntes d’un que “comença” i no ho veu clar, per més que tot plegat sigui un goig. Aquí hi ha germinalment tota la posada en escena de l’Església aprenent d’evangelitzadora...! Veure el Mestre que els seus deixebles van assajant de fer els primers temptejos. Quin goig compartit! Veure com arrenquen el vol missioner, tenint a mà el “coach” que els orientarà. Estupenda rebuda i la pretesa (?) pausa, recollits, per reposar i per compartir experiències. “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Han d’aprendre encara coses substancials per ser i fer de missioners. El descans és degut. A tota fatiga ha de correspondre un espai de repòs, de reconsideració de què s’ha fet, de com i de verificació de l’eficàcia obtinguda. Això requereix temps, calma, intercanvis d’experiències. Això s’ha de fer en grup, no tan sols propedèuticament, sinó –sobretot- perquè la missió sempre es fa des de la persona de Jesús i del poble eclesial. És sempre acció comunitària, en comunió amb les arrels, els referents i en la vivència pròpia de comunió. Recordeu allò de sant Agustí: si es parla és Jesús qui parla, si es prega és amb Jesús, si es cura és Jesús el taumaturg, si s’oficia la Missa és Crist qui la diu i fa.

                        Per l’evangeli mateix d’avui prou que veurem que no sempre podrem fer aquestes pauses de valoració, de descans – per evitar l’activisme, a voltes forçat pels altres –no deixa de ser una autoexcusa-; també –ai, las- per la nostra inveterada actitud “individualista”, que ens arrossega a creure’ns indispensables i a obrar per obrar, sense reprendre alè i sense buscar la qualitat del fer. Mai hauríem de perdre de vista que el nostre fer pastoral o existencial evangèlic és sempre subrogat: sempre en nom i actuació del mateix Crist. Com purificaria intencions, motivacions, maneres de fer, ara excessivament personalitzades... Prou que ens coneixem, no? Aprendre el bon i bell “savoir-faire” evangèlic, és cosa de llarga experiència i de tantes marrades... reconegudes. L’actiu pot raure en activista, l’evangelització pot esdevenir garleria o poc més. Els perills són clars i segurs. L’experiència pròpia ens ho diu, és o no és?

                        Restem en companyia del Mestre i amb les nostres primeres “armes” a compartir i verificar; en una paraula: a aprendre “l’ofici”, partint de la consciència de que sempre serem més o menys aprenents... de mestres. “Mai el deixeble serà més que el mestre”; això ni pensar-ho! En el nostre cas, mai en absolut, per plantejament, constitucionalment. Ell és el Cap, nosaltres un petit membre de no res, entre una infinitat de membres del Cos Místic de Crist. ”Sense mi no podeu res”. No cal ni parlar-ne; això és així, sense més.

                        El diumenge passat insinuàvem que en cada cristià hi ha una crida a viure i expandir l’evangeli conscienciosament, actiu i compromès. Vaig utilitzar expressions que són més freqüents en llibres que defineixen la vida religiosa, amb tot, no exclusius, ni molt menys. Esmentava l’expressió vocació que hem d’universalitzar en el concepte integrador de tot cristià. Cadascú té la seva vocació que té un fort component comú que ens iguala a tots: laics, religiosos i sacerdots. Som tots seguidors de Crist, cadascú segons les seves característiques pròpies de cada “estat” (=manera peculiar, sistemàtica de viure). Encara més: cadascú “exerceix” segons el propi carisma (=aquella dotació personal per ser i fer segons característiques i inclinacions pròpies envers la causa del Crist); carisma, a voltes no essent-ne conscients,  que il·luminaria el sentit últim de tots els sentits del propi viure.

                        Parlàvem també d’apostolat, o dit d’altra manera més usual: missió, o per fer-ho més entenedor: evangelització. Cadascú l’exerceix d’acord amb el seguit del procés d’auto-evangelitzador que es viu en la pròpia vida. Evangelitzar-nos nosaltres per a evangelitzar els altres. Vocació  i apostolat inseparables i actuants al nivell que sigui, però com a cristians, indispensables.

                        Tenim, doncs, dos elements essencials que són vocació i missió, però hi manca un altre de fonamental. Tot això, sí, però viscut en dimensió comunitària. En diem, com a valor: comunió. Tan important com els altres dos. Operen sempre els tres, interrelacionant-se. De forma que si manca algun dels tres, la vivència cristiana ve mancada de base. Per assentar físicament, religiosament i molts altres aspectes són indispensables aquests tres punts de fermança.

                        Hem anat dejuns d’aquest tercer element durant molt de temps, que per cert han estat temps de progressiva individualització. Cadascú espavilant-se pel seu compte. Això ha portat a perdre visió i vivència de conjunt. Quan varen celebrar els 20 anys del Concili, l’any 1985, varen sintetitzar-lo, aquest, precisament amb l’expressió comunió, com a tret bàsic del Concili. Comunió amb Déu, amb el Déu trinitari, amb Crist, amb els germans en la fe, entre tots els humans, amb tota la creació. No se salva (no s’evangelitza) cadascú per ell tot sol. “Que tots siguin u”; el Cos Místic, les assemblees, la condició de ser Poble. Tot sota el prisma de la comunió. La unitat es desglossa sempre en comunió, és el tots en el tot.

                        Això és el que vull remarcar en aquest “evangeli dels aprenents d’evangelització; si no compartim vocació; si no compartim missió, si no compartim comunió és inviable qualsevol  intent d’evangelització. Així llegeixo en la constitució conciliar sobre l’Església: “En tot moment i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes  no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat  i el servís santament...” “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció  universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                        Tornem a la narració de l’evangeli... Se senten tots els dotze com a grup que comparteix l’anunci i la primera proclama del Regne feta per comissió compartida. Em ve a la memòria l’expressió de Col·legi apostòlic. Col·legi com a agrupament, com a reunió, i en sentit didascàlic. Tot això ha perdurat en tota mena d’associacionisme, de grups de treball, de corporativisme cristià, sessions de posada en comú, grups, comunitats de base, equips de matrimonis, revisions de vida, etc. La comunió és la “salsa”, el toc viu de l’experiència cristiana. Entre tots, Déu es manifesta u i unificador. No anul·la la diversitat, la pluralitat; a l’inrevés, partint d’aquestes, emmena cap a la comunió. Acaba el capítol citat, dient: “D’aquesta manera, doncs, l’Església prega i treballa a un mateix temps, perquè el món, tot sencer, passi a ser el Poble de Déu, el Cos del Senyor i el Temple de l’Esperit Sant, i en el Crist, com a Cap de l’univers, es tributi tot honor i tota glòria al Pare i Creador universal”.

                        “Un apostolat dels fidels –afegeix el Decret sobre l’apostolat dels laics-  més organitzat s’avé, doncs, de bon grat a una exigència humana i cristiana alhora; es manifesta també com un signe d’aquesta comunió que és l’Església congregada en la unitat del Crist, que ha dit: “Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells”.  Aquesta és la raó per la qual en l’exercici del seu apostolat els fidels han de prendre consciència d’aquesta exigència d’unitat, que siguin apòstols al bell mig de la comunitat familiar, de la parròquia, de la diòcesi, que justament manifestin aquest caràcter comunitari de l’apostolat, com també en les agrupacions lliures en què hauran volgut aplegar-se. La importància de l’apostolat realitzat en comú implica també que les comunitats eclesials o els diversos camps oberts a l’apostolat exigeixen una acció comuna apostòlica. Precisament, les associacions organitzades per buscar plegats un objectiu apostòlic són un ajut per als seus membres; s’encarreguen de la seva formació apostòlica i fixen i dirigeixen la seva acció: així es pot aconseguir una major eficàcia que no pas si cadascú anés pel seu compte”.

                        És cosa gratament observada que un cristianisme viu i actiu només es pot portar endavant a partir de la pertinença a un grup o comunitat que actuï de “tensor” d’esperit evangèlic. Els cristians, sols de missa dominical, que no pertanyen a cap grup constituït, baixaran indefectiblement de to i “dormiran” en la mediocritat o bé es desanimaran i ho deixaran córrer... Atenció: ¡perill d’anèmia! Els individualismes, eclesialment, estan faltats de profunditat i estan abocats al fracàs. Cal prendre’n consciència. Per què no llegir els dos documents citats: “Sobre l’Església” per veure’n la mística, l’esperit, i l’altre específic:”L’apostolat dels laics”, que en forneix l’ascètica i la capacitat organitzativa i l’eficiència evangèlica? Per què no en parlem? Per què no ho provem, malgrat que els inicis no són fàcils...?

                        Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol de 2012  Barcelona

dimecres, 18 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 15/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


CURSANT  A  L’ESCOLA  DEL  “MAGISTERI”.

                        Et suposo havent llegit ja l’evangeli d’avui. Aquella és la nostra “carrera”. La que estem fent des de fa temps. Un bon “paquet” de teoria i uns stages de “pràctiques”: tot plegat per obtenir el Títol i en conseqüència poder exercir de mestres a benfici de l’alumnat o deixebles que en la vida ens esperen... Mestres espirituals, de fe.

                        Aquesta és la gran paràbola del nostre seguiment de Crist, el nostre mestre. Que com  Pau puguem dir amb la modèstia d’una desigual comparació: “Sigueu imitadors meus, com jo ho sóc de Crist” (I Cor 11, 1).

                        Un va a escola –ja gran- per saber, aprendre de la saviesa dels mestres, no tant del professors. Mestre és aquell que ens ha precedit en el mestratge  rebut d’altres anteriors; és aquell que suscita amb el seu contacte fluència d’esperit; que crea empatia, que sap tocar les fibres del cor, no sols les de la ment; aquell que sap enfervorir en l’estudi – aprenentatge –saviesa d’allò que explica o vol transmetre, tant verbalment com amb el seu capteniment; aquell que amb les seves respostes sap obrir pas a noves preguntes, i així sempre...

                        En la vida, en la universitat de cada dia, en els llibres –si m’ho permeteu dir-ho així- no hi trobes per desgràcia massa mestres de veritat. Trobar-ne és un do de Déu i de la naturalesa. Pau digué que de mestres –en sentit minorant- tants com en vulguis, però de pares, només un, això si tens la gràcia de trobar-lo i de tenir-lo... El mateix Pau s’expressa amb aquesta il·lusió i auguri: “Desitjo que els seus cors siguin reconfortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi de Déu, que és el Crist. En Ell hi  ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement... Així ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en Ell. Manteniu-vos arrelats en Ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s’acabi”.

                        En Crist hi ha la síntesi i recapitulació de tot el que és ver, bo, u i bell. Crist és l’àpex de la saviesa. Ell ens fa deixebles totals i així ja ens té preparats per a ser, al nostre torn, mestres del viure i del conviure en vistes als altres.

                        Amb tot, per a “llicenciar-nos” finalment en les “ciències de l’educació” humanes i cristianes ens fa falta encara cobrir un màster que el concili Vaticà II va instituir, sense el qual no se’ns dóna finalment l’acreditació de docència magisterial. Màster que es titula: “La vocació dels laics a l’apostolat” Paraules gairebé inusuals, avui dia. Caldrà explicar-les una mica:

  • Vocació: vol dir crida, vol dir ser per a fer, vol dir tenir la capacitat i aptitud reconeguda i assistida per fer de la “professió una vida i de la vida una professió”. Poder unir paraula i fets, sentir com a propi l’exercici d’ensenyar, d’educar els altres, de fer-ho com qui no volgués ni pogués fer-ho altrament. Sentir-se com seduït, empès a donar als altres allò que un ha après, sap i sent. A vocació necessàriament se li ha d’ajuntar missió, encàrrec, sentir-se emportat a ajudar els altres en el saber i en el fer. En un altre document del Vaticà II ens diu que l’Església és (ha d’esdevenir) casa i escola de la comunió. És ben bé el mateix. Advertint-nos al temps que el mestre, si ho és de veritat, mai ha de deixar de ser deixeble de per vida i el deixeble, sense deixar-ho de ser mai, arribada l’hora d’una primera maduresa, no pot deixar de ser mestre.

  • Apostolat: paraula un si és no és gastada. Avui no sona com ho feia a mitjans del segle passat. Però les arrels evangèliques no ens permeten treure-la de curs. Apostolat vindria a ser com tenir consciència del què som: deixebles, seguidors de Crist que entenen que només intentant comunicar el què som i com pretenen viure, només així es justifica el fet de ser cristians. Aquesta actitud de voler que altres comparteixin el que per a nosaltres té consideració de tresor, d’allò més valuós, això sosté tota mena d’apostolat. Compartir, desig de fer-ho és l’essència de l’apostolat. No deixa d’haver-hi en el fons aquest meravellar-se d’allò que entenem que se’ns ha donat. “Doneu gratuïtament allò que considereu que ho heu rebut gratuïtament”. És conseqüència sempre.

  • Laics. Agafem la definició del Vaticà II on es diu: “Amb el nom de laics (etimològicament val a dir: poble, del grec laos) s’entén aquí tots els cristians, llevat dels que tenen un Ordre sagrat o són membres d’un estat religiós, és a dir, els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen en la manera que els pertoca, la missió de tot el Poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics...  Pertoca als laics per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i, d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben barrejats, que neixin  i evolucionin sempre segons l’Esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. I arrodoneix més endavant: “Els laics, consagrats en  Poble de Déu en un sol Cos del Crist sota un sol cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius, a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor”. I també: “En Crist Jesús, suprem i eternal Sacerdot, com que vol continuar el seu testimoniatge i el seu servei per mitjà també dels laics, els vivifica amb el seu Esperit i els empeny sense parar vers tota obra bona i perfecta”.

                        Onades d’apòstols: Primer, com a assaig, envia els dotze (evangeli d’avui); més endavant ho farà amb els 72 deixebles. Ja en expansió, després de la vida de Jesús, tots els Fets dels apòstols, les mencions innúmeres dels laics citats a les cartes de Pau... I ara: tu i jo, els nostres. El big-bang des de la Resurrecció obrint-se camí: Déu i nosaltres, Déu en nosaltres. Com més difícil està la cosa, més urgent n´és. Res de constricció. No n’és el temps; amb la delicadesa i la finesa del que estima testimoniant, del que sap que l’osmosi és un fet biològic i pregonament humà i que, si un en va ple, transmet. Portadors d’evangeli viscut el més a fons possible i deixar que Crist faci tota la resta. No ens hi podem sostreure. Som missió per damunt de tot. Petits mestres de cada dia, al temps que som deixebles fits en el Mestre, Crist. Coratge i endavant. El què, com del nostre emprendre el viatge no és tan important com la consciència de que se’ns ha cridat a evangelitzar. Tu, jo. Diu que anaven de dos en dos: provem-ho així també nosaltres. Ens espera un llarg camí. Som-hi.

            Diumenge XV de durant l’any, 15 de juliol de 2012  Barcelona

dissabte, 7 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 08/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


POBRE NATZARET, POBRE!
                        Començo a l’inesperada. L’altre dia el Pare Nogués ens parlava que en Valverde, catedràtic d’estètica, temps era temps, donava unes xerrades a universitaris, bo invitant-los a llegir en veu alta algun passatge de literatura. El jove de torn llegia sense entrebancs, tan de pressa com podia i sabia. En Valverde el reconvenia: - No, no home, no és això. L’altre li preguntava si havia comès algun error. I el professor li deia: - No, de cap manera. – I, doncs?, inquiria el lector “frustrat”. Aleshores el professor prenia el text i el llegia amb entonacions; el rellegia com si fos nou o com si el llegís per primera vegada, des de dins, connotant-ne sentits, contextos, referències... Els preguntava, a més a més, si coneixien algun passatge concret dels evangelis i ells li deien que sí, que en sabien el “contingut”, i que en podien recitar trossos de cor. Aleshores els deia que un text no se’l coneix mai a bastament, si un no feia renovadament l’esforç d’entrar-hi amb tota l’ànima, si no el llegia com si fos la primera vegada que se’l trobava davant. No hi ha lectura vertadera si un no s’hi atansa amb noves expectatives de sorpresa, de novetat, a cada nova lectura. Aprendre a llegir, deia un entès, és aprendre a llegir a poc a poc, suscitant ressonàncies, enfatitzant els racons amagats que acostumen a quedar inèdits, quan se’n fa una lectura de tan sols “contingut”. No és saber de què parla, sinó assaborir el què, per què i com es parla. Així colpeix, així nodreix, una lectura”. Això és de primera necessitat per a la Paraula de Déu

                        Prolegòmens fets, passo intencionadament endavant: ¿Per què he començat per aquesta anècdota en voler “entrar” en el text de l’evangeli d’avui? Aquest passatge, és reportat nogensmenys que pels quatre evangelistes. El que vol dir que és de forta rellevància i que les diferents tradicions orals hi convergien i, per tant, n’havien copsat la importància per entendre Jesús i les respostes que concita la seva figura i missió. I, en conseqüència, se’ns invita a nosaltres a estudiar-lo a la menuda, com qui ressegueix un mapa de corbes de nivell, precís, -els de l’Alpina, pels entesos-, ple d’invitacions a  desentranyar-hi els plecs, els per quès i els com...

                        D’entrada, és la narració del probablement més gran fracàs i decepció del Mestre, a més el que sentimentalment fou més greu i que més l’afectà. Els “per què” de tot plegat no es palesen, sinó mínimament, en el text. S’ha de tenir present la totalitat, el decurs de tot l’evangeli; per tant és una relectura en funció de tot el que sabem de la missió de Jesús... No deixa d’haver-hi la seva forta intriga ( i també dramatisme, ja en versió de Lluc, en que el refús es torna persecució. Recordeu: el volen estimbar cinglera avall...)

                        Ens podem preguntar, ¿per què tots els evangelistes narren el fracàs del Mestre entre els “seus”? El “pas” d’avui és un fet premonitori. Només cal estendre el cercle inicial dels “seus”, en onades cada vegada més àmplies, fins a atènyer el poble petit primer, la “pàtria xica i abastant després tot el Poble gran. Ja es preveu que l’anunci del Regne acabarà en oclusió: no en volen saber res, no volen canviar el que saben i esperen que se’ls digui. Finalment, es precipitarà tot en persecució “a mort”.

                        Els evangelis vistos des de la tragèdia són la narració de fet d’un “impossible” punyent: “Ha vingut a casa seva, i els “seus” no l’han acollit”. Joan al pròleg del seu evangeli en fa aquest resum i valoració per part del poble-món (és la  seva expressió), advertint no obstant a línia seguida: “Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu... De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Aquesta contraposició viscuda i patida encara fa més tràgica la biografia del Mestre en acció.

                        Des d’aquest punt d’inflexió en la narració de Marc a l’evangeli d’avui,  ja s’inicia la “pujada a Jerusalem”, que paradoxalment serà la “baixada a l’infern”. Tots els evangelis denoten un permanent contrapunt entre la invitació a la vida per part de Jesús i la proscripció a la mort d’ell, decidida a penes comença la narració de Marc (Mc 3, 6): “Els fariseus llavors mateix començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.

                        Entrem, dins del possible, en el cor del Mestre en aquest passatge. En pocs versets s’hi congrien expressions, capteniments gairebé oposats. Es meravellen, s’escandalitzen... Entre els seus hi ha un rebuig. Un “estranyament”viu el sent, el viu així ell, un sentir-se expatriat, com un foraster, un estranger. Notem l’agror de l’expressió sentir-s’hi estrany, forçant la paraula: estranyat, com forçat a sentir-se expatriat, tret fora. ¡Com ho havia de sentir, Jesús! Perdoneu la meva dèria per les etimologies. Dos pols experimentats: “es”tranyat, “en”tranyat. Foragitat de les entranyes, ben endins d’elles. Com més propers, més de casa -com aquell qui diu- els protagonistes del menysteniment, més i més dolorós li seria a ell.

                        Hi ha molts passatges en els evangelis que formulen aquest tancament, fugida, exclusió de Jesús pel seu missatge explícit. La família és el més dolorós. Els del seu poble: companys, gent amb la que has conviscut, que aixequen el dubte, que no saben llegir a dretes... Els deixebles –ja ho narraran després-: “També vosaltres us en voleu anar?” Dispersió dels dotze a les acaballes, presos per la por: “Colpiré el pastor i es dispersaran les ovelles”. A la paràbola: “Matem el fill de l’amo i ens ho quedarem tot”. Arribarem en caiguda lliure al crit de la Creu: “Déu meu, Déu meu, ¿Per què m’heu abandonat?” Arribarem empesos com per una riuada irrefrenable a l’aparent fracàs, a la incomprensió, al no voler-hi saber res. Aquesta és la cruesa de la realitat viscuda per Jesús. No evidentment per tots, però sí pels més responsables del poble.

                        Dirà enfàticament Jesús que “el sorprenia que no volguessin creure”. Després, a partir de la pròpia experiència aguditzada en la societat d’avui constatem que no és fàcil creure. Tots arrosseguem els propis prejudicis. El més gran de tots és el de negar la possibilitat de fe i de miracles, així d’entrada. És la racionalització pura i dura.

                        No estem avui en temps de rebuig aïrat, combatiu (fora de quatre professionals de l’ateisme rampant, ¡allà ells!). Avui es dóna més la indiferència ambiental. No es paren a considerar si és oportú, si és possible. No interessa. ¡Quanta crosta, quanta crosta no amaga aquesta actitud dels nostres convilatans!

                         La fe no els diu res. No hi paren atenció. Viuen com extradits d’aquests pensaments, sentiments, experiències. No és per jutjar-los, però tens la sensació de que et relaciones amb tanta gent –ep, bona gent, d’altra banda- que no els diu res Jesús, del qual en tenen desdibuixades aproximacions. No els en cal més. De pares a fills es difon la indiferència, aquesta actitud neutra. Buit total, existencialment parlant... Una vida “in-transcedent, pragmatisme en l’enfocament del dia a dia, el petit benestar com a projecte personal, viure en la superfície de les coses i de les persones, manca d’interioritat, amb l’evasió com a nord del viure, l’autonomia personal portada al relativisme, sense massa valors consistents, allò dels “valors tous” de l’enquesta europea...

                        Una petita obsessió: ¿Com la va viure Jesús aquesta manca de fe, aquesta incapacitat de sortir de les seves rutines religioses? Religiosos n’eren a Natzaret, però la religiositat no és el mateix que la fe. ¿Es pot retreure que no “volguessin creure”? La fe és do de Déu, però també és predisposició humana, quelcom de nosaltres hi queda compromès sempre. Preàmbuls de la fe, liminars que hi donen accés, pre-evangelitzacions actives. Tota arrel del millor humanisme ho facilita, ser profunds en l’humà són portes obertes a la fe. Déu no la nega a ningú, però nosaltres l’hem de propiciar. Si hi ha un grau més gran de fe (¡Senyor, augmenteu-nos.la!), també hi ha la fe menuda que mai en saps l’origen i que pot semblar humanització senzilla i crescuda on mai ho haguessis pogut dir. Jesús no és estricte controlador dels fluxos de fe, més aviat els facilita i estimula. ¡Creiem-ho! Només la fe suscita fe. “En tens prou amb la meva gràcia”. Ara surt Pau, el Gran Pau: “Estic content de gloriar-me en les meves febleses; gràcies a elles, tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Quin gran deixeble del més gran Mestre. Mestre i deixebles s’afaiçonen de la mateixa manera: els fracassos aparents formen part del missatge i de la seva força.      

            Diumenge XIV de durant l’any, 8 de juliol de 2012.  Barcelona                                                                                                                                                    

diumenge, 1 de juliol del 2012

Homilia del diumenge 01/07/2012 del P. Josep Mª Balcells


GUARICIONS  AMB  SENYORIA
                        A l’evangeli d’avui tenim dos miracles, l’un dins de l’altre. Un es una curació per simple contacte, humanament molt intens en la seva narració i en la manera com es va produir, “amb suspens”, millor diria amb “finesse...”.

                        És el diumenge de la plena confiança, com de qui roba (!) o com de qui es deixa “robar” (!): tots dos miracles poden passar com a paradigma i model de la relació amb Jesús que portarà el seu poder sobre les afeccions corporals i sobre la mateixa vida fins a extrems dels que se’n derivarà un himne a la plena confiança, a la fe entregada, a esperar-ho tot del cor misericordiós del Mestre, és allò d’esperar-ho tot contra tota esperança. En els dos passatges es respira un clima de bonhomia i de relacions profundament humanes, exquisidesa seria la paraula...

                        Els antics deien fortuna iuvat audaces que ve a ser com que l’audàcia posa de cara, a favor de la consecució del que podria semblar a primera vista una temeritat. És la temeritat que es vesteix de l’aparent impossible, ben bé una rèplica de la paradoxa dels eslògans del maig del 68: “Sigueu raonables, demaneu l’impossible”.

                        Ens centrem en la primera curació, que està plena de suggestions, de matisos; és una autèntica delícia seguir la narració de Marc, feta a la mida de la seva forma d’expressar-se, a vegades pintoresca, altres sobreeixint tendresa. Són les prohibicions rituals a les que estaven tan donats els contemporanis de Jesús les que frenen, contenen, posen dubtes a allò que li demana el cor i la seva fe a la hemorroïssa. No pot anar-hi de front: ni ella “impura” per la malaltia i dubtosa de tocar Jesús, perquè sap que això l’impurifica també a ell. Opta, valenta, per tocar només l’orla del mantell del Mestre. Ho fa en l’anonimat. Ella n’està segura de rebre el do de la curació. Aprofita la gernació i fa el seu propòsit. No dirà el motiu –és dona i senyora i això li permet guardar la privacitat i la discreció femenina- del que l’afecta. La pensada és encertada. Toca només, gairebé una carícia, el mantell. La dona exulta de seguida. S’ha sentit curada, definitivament solucionada aquella pèrdua de sang que l’ha perseguit durant dotze anys. La dona es retira amb un somriure als llavis i un llarg agraïment al cor. Vol perdre’s entre la gent que s’atansa i que també toca el Mestre... Ella, només ella, en rep la delicadesa del Mestre. El Mestre “sap”, a experimentat que ha sortit d’ell  una energia de curació. Avança: “Algú m’ha tocat”. Els deixebles s’ho prenen amb sornegueria. No algú, sinó molts t’han tocat. Els deixebles primaris, no entenen d’exquisiteses. Jesús els dóna a entendre que hi ha contactes i contactes; una cosa és un frec, una altra és una petició d’atenció, és una súplica callada, és una carícia; àdhuc només al mantell, però amb la intenció d’arribar-li al cor. És a la dona a qui es dirigeix amb aquest genèric “algú m’ha tocat”. No la vol desemmascarar. Ella se li atansa i li reconeix el favor. No li demanarà que s’expliqui. Tothom queda meravellat, aquella escena té un aire de cosa nova, de obrir palesament davant de tothom que allí ha succeït un miracle anònim i ara tot just confirmat. Ella s’avança, es prosterna i proclama que ha estat curada. Jesús li posa el segell de garantia d’origen: “Filla (li diu filla!) la teva fe t’ha salvat (altres traduccions donen el sentit de curat al mot salvat). Queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau. No ho narra Marc, però es disparen preguntes i respostes. No es pot evitar un possible safareig  d’alguns, però l’escena dóna lloc a la continuació de l’altre miracle, que aquest n’ha resultat com un afegit. No seguirem la narració de la curació de la “Filleta” d’un dels caps de la sinagoga. Em vull detenir només en el primer miracle. Aquí ha jugat un gran paper l’audàcia de la fe. A més fe més audàcia; a més audàcia més curació. Bona medecina l’audàcia de la fe, tant pel cos com per l’esperit. Ser audaços amb Déu, anar més enllà de les nostres pors. La fe com a l’antídot de la por. Jesús ho va remarcar moltes vegades: “No tingueu por”; la por se us menja les ales de l’esperit; voleu, voleu amb fe. Ho he dit i repetit, com ara faig de nou: Entre els negres a USA era freqüent tenir al rebedor de casa una majòlica que deia: “La por va trucar a la porta. La fe va anar a obrir. No hi havia ningú”.

                        Quina bellesa la del diàleg entre Jesús i la dona. Li explica ella la situació veritablement “sagnant” i que no troba aturador. Els metges no queden massa bé... Jesús li certifica que ja està ben curada. I li diu que és la fe la que l’ha curada. La fe té poders curatius, cal no perdre-ho de vista.

                        És d’aquelles curacions en l’anonimat que es donen en la relació d’amistat amb Jesús. Toca suaument el mantell i es dóna el miracle. Apuntem-nos-hi. Un lleuger contacte i s’esdevé el miracle. Aboqueu-hi tot el Càntic dels Càntics i tindrem el teixit d’una vida renovada. Sanejada, plena de salut, de salvació. No debades santa Teresa parla de l’oració com d’un diàleg d’amistat amb Jesús. La pregària és contacte, l’Eucaristia ho és –i tant!- La fe és la que salva literalment les nostres eucaristies, des de la nostra perspectiva de “fer salut” tan corporalment com espiritual. Si combreguéssim –més que contacte, comunió- amb la fe d’aquesta benaurada dona, en sortiríem enrobustits, sanejats, havent fet “dissabte” de les nostres hemorràgies.

                        No puc fer-hi més. M’agrada sobre manera l’entramat d’aquest miracle. És senzill, és lleu, és fugaç, és un inefable “sense paraules”. Després vindrà l’explicació, l’autentificació; però en ell mateix, en si, només és un “tacte”, un “contacte” de fe.

                        L’altre miracle és de resurrecció –tampoc no se’n narren molts- és de bandera. D’aquest en parlen els tres sinòptics. De l’altre, anònim, només és Marc qui en parla. Aquests són els que em tenen robat el cor. Tot s’esdevé en la “lleugeresa” del fet: un tocar amorós ple de fe i saber-se “tocat” immediatament per la gràcia, pel poder, per l’energia que mana i encomana Jesús.

                        Tot en el clos de la consciència. Ja ens ho deia Jesús: “Quan pregueu entreu en l’íntim de la vostra consciència”. Allí es verificaran els grans fets curatius de la teva persona. Cal prendre’n consciència (això és saviesa) i allí en el secret esplaiar-te en fe, esperança i caritat. Tot en la privacitat entre tu i el teu Déu. Aquest hauria de ser el “modus procedendi”, normal de la nostra fe activa, tan lluny dels primers plans de la societat d’avui, de la “notorietat”, del ser notícia. Tot aquí queda entre “jo coneixedors, gent experimentada”. Recordeu allò de Rahner: avui necessitem “místics”, experimentadors de Déu. Hem d’endinsar-nos en el secret i el silenci de l’esperit. Allí tenim el futur obert a l’acció meravellosa de Déu. És allò del càntic de Maria: “El Senyor ha  fet en mi meravelles, gran el seu nom”.

                        L’hemorroïssa ens és un reclam per anar a les profunditats, que és on es troba la qualitat del viure i on els miracles sovintegen. Silenci, vida interior, deixar-nos “tocar per Déu”. A cada toc una vivència, una obertura al regne dels petits miracles de cada dia. Animem-nos, deixem obrar Déu en el lloc propici. Silenci i acció.

            Diumenge XIII de durant l’any, 1 de juliol del 2012   Barcelona