divendres, 8 de juny de 2012

Homilia del diumenge 10/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


ELS  ESTIMÀ  FINS A  L’EXTREM

                        La festa d’avui ( a la tercera va la vençuda, si m’ho permeteu de dir-ho així) –Pentecosta, Sma. Trinitat, Corpus- ve a ser com la guinda al damunt del pastís pasqual o bé en una altra versió més humana i dinàmica, més de poble, com el coronament de l’anxaneta al castell més agosarat que es pugui pensar, pretendre i aconseguir: el castell pasqual.  Són figures totes dues que suposen el fet d’arribar  al “més enllà” i al “més amunt” de quelcom que és ensems celebració, que és construcció, que ens fa comensals i participants (fer pinya) en aixecar un castell-símbol (!) ¿No va dir Pau que tots som pedres vives que fem pujar una “obra”, un edifici, un temple?

                        Ja feia notar el darrer diumenge que la festivitat de la Sma. Trinitat tan a tocar de la Pasqua Granada era com posar-li el “Glòria Patri” conclusiu. Ara me n’adono que a les tres festes afilerades s’hi afegeix la festa del Corpus que ve a ser com la benedicció final (Al·leluia, al·leluia) del cicle pasqual, ara ja rodonament complet. Benedicció, en aquest cas nostre, amb el Santíssim, com se sol fer a les processons del dia. He pretès lligar amb llaç pasqual aquestes festes, buscant-li aquest sentit de final de simfonia pasqual. No pot ser que no hi hagi hagut una voluntat de qui pensa la litúrgia, voluntat de presentar-les com a Pasqua “coronada”. És com el “sant, sant, sant” –trisagi- després de totes les vivències pasquals, centre de tot l’any litúrgic.

                        La celebració de l’Eucaristia, tot i ser el major “invent” de l’amor de Déu en Jesucrist, per senzilla condició humana tenim el perill de l’ensopec de la rutina. Ja deia san Agustí que les coses que tenen el risc de la repetició, poden perdre valor, envilir-se, diu ell. Caldrà, doncs, tenir-ho present, caldrà retornar una i altra vegada a la millor experiència eucarística personal de que hàgim sigut capaços, per tal d’enfilar-ne una de millor a cada represa. L’Eucaristia és el millor fruit de les Pasqües, la de Resurrecció (florida) i la de la vinguda de l’Esperit Sant (granada). ¿Podrem estar mai a l’altura de l’amor que es posa en joc en l’Eucaristia? El nostre amor és senzill, creixent, humil, espera més del que se’ns dóna que no pas del que donem, tan minso i pobret...

                        Justament aquests dies estem “passant” als clubs de lectura el llibre clàssic de Víctor E. Frankl: “L’home a la recerca de sentit” que descriu les sortides inesperades, les intuïcions humanes i de sentit, enmig de tanta desolació dels presoners dels camps nazis. En un moment de les seves reflexions de psicòleg ateny inesperadament la sublimitat de l’experiència de l’amor com el sentit de tots els sentits. He de reproduir-ho. Em sembla que les experiències eucarístiques poden sintonitzar amb les vivències de l’amor que van sostenir-lo a ell en el camp de concentració. Ho deixo com a sospita i/o com a auguri.

                        “Quan ja no em queda res” És l’encapçalament d’aquestes rememoritzacions que són de les més entendridores i que suposen viure a un nivell d’interiorització per a pocs, herois en diu ell, on difícilment poden arribar els embrutiments que comporta a vida de presoners, però que no deixen de florir-hi. “Mentre ensopeguem quilòmetres i quilòmetres, fanguejant per la neu o bé relliscant en algunes clapes de gel, repenjant-nos l’un en l’altre, ajudant-nos a alçar-nos i arrossegant-nos cap endavant, ja no se sent cap paraula, però en aquest moment sabem que cadascú de nosaltres tan sols pensa en la seva dona. De tant en tant aixeco els ulls al cel, on les estrelles empal·lideixen, o cap a aquell indret on l’aurora del matí apareix darrere un grop de núvols fosc. Però ara la meva ment és plena de la figura que aferro en la meva imaginació terriblement viva, i que abans, quan feia una vida normal, mai no havia conegut. Tinc converses amb la meva dona. Sento com em contesta, la veig somriure, veig la seva mirada estimuladora i encoratjadora, i la seva mirada –real o no- irradia ara més llum que el sol que acaba de sortir. Aleshores m’estremeix un pensament: per primera vegada experimento la certesa d’allò que tants pensadors han presentat com el darrer gest de la veritat extreta de la seva vida i que tants poetes han cantat; la veritat que l’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. Ara comprenc el sentit últim i suprem de les coses que ens poden dir la poesia i el pensament i... la fe: la salvació en l’amor i a través de l’amor! Comprenc que l’home quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç –encara que només sigui uns instants- lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació  més desolada que ens puguem imaginar, una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta, l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell. Per primer vegada a la vida estic en condicions de comprendre què significa la frase: “Els àngels són benaurats en la contemplació infinita d’una glòria infinita”... La meva ment s’aferra a la imatge de l’ésser estimat. Encara parlo amb ella, ella encara parla amb mi. Llavors m’adono que no sé en absolut si la meva dona és viva! Aleshores sóc conscient d’una cosa... Ho he après ara: com menys parla l’amor de l’existència física d’una persona, més profundament està parlant de la persona estimada, del seu “éssser-així”, tal com en diuen el filòsofs, i en certa manera del seu”ésser-aquí”, del seu ésser-aquí-amb-mi –en efecte, la seva existència purament física, el seu “ésser-en-vida, ja no és en absolut objecte de discussió. Que la persona estimada visqui o no visqui, segons, com ja no em cal en absolut saber-ho: al meu amor, als meus pensaments amorosos, a l’aparença amorosa de la seva figura espiritual, tot això ja no els pot importar gens. Si llavors hagués sabut que la meva dona era morta, em penso que, tot i sabent-ho, interiorment m’hauria pogut lliurar amb la mateixa tranquil·litat a aquella aparença amorosa, i aquella conversa mental amb ella hauria  estat igual d’intensa i exactament igual de gratificant. Aquesta és la veritat que ara sé: “Posa’m com un segell sobre el teu cor; perquè l’amor és fort com la mort” (Càntic dels càntics, VIII, 6). I ho arrodonirà una mica més endavant en l’apartat: Monòleg a l’alba: “Inicies de bell nou la conversa amb l’ésser estimat, o envies al cel els teus laments i les teves preguntes –ja ho has fet abans mil vegades. Fa mil vegades que lluites, que et debats amb una resposta, que et debats amb el sentit del teu sofriment, del teu sacrifici... amb el sentit de la teva lenta mort. En un darrer acte de rebel·lió contra la desolació d’una mort que tens davant mateix dels ulls, sents com el teu esperit  travessa la grisor que t’embolcalla i, en un darrer acte de rebel·lió, com penetra aquest món completament desolat i absurd per sortir a fora, i finalment , un “Sí” triomfal i exultant surt al pas de les teves preguntes sobre un últim sentit... Ara has tornat a estar hores esquerdant el terra gelat, ara ha tornat a passar el vigilant  per escarnir-te una mica, i tu comences una vegada més la teva conversa amb l’ésser estimat. Cada cop sents més la seva presència, sents que és aquí. Et sembla que pots tocar-lo, que només has d’allargar la mà per agafar-li la seva. Una sensació que et pren amb tota la seva força. ¡és... aquí! Aquí... en aquest mateix moment...Què és això? Un ocell ha passat aletejant sense fer fressa i s’ha posat directament davant meu, damunt la gleva que has llançat amb la pala fora de la rasa, i et mira fixament i sense moure’s...

                        Voldria acabar aquí. Sobre com se m’han fusionat les imatges de la dona de l’autor que sent present i amb qui conversa, i amb la delicadesa de l’amor amb que en parla i la imatge que suscita en mi l’Eucaristia -que és compresència d’amor-,  no tinc paraules per explicar-ho. Qui tingui cor no ha de fer preguntes. Se les farà a ell mateix i no seran poques.

            Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 10 de juny de 2012   Barcelona