divendres, 22 de juny del 2012

Homilia del diumenge 24/06/2012 del P. Josep Mª Balcells


“NO  N’HI HA HAGUT CAP DE MÉS GRAN QUE JOAN BAPTISTA”

                        La figura de Joan és “estel.lar” als començaments de la vida pública de Jesús. Jesús mateix ho reconeix davant de les multituds: “Qui heu sortit a veure al desert?” I en resposta als deixebles de Joan que enviats pel mateix Joan li fan la gran pregunta: Ets tu el Messies, dit a la manera de les expectatives del moment: “¿Ets tu el que ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?” (Mt 11, 2- 15)

                        Aquest prestigi corre en paral·lel perquè les persones de Jesús i de Joan tenen confluències temporals i dintre de similituds s’hi troben les grans diferències entre tots dos, com ho posa de manifest el mateix evangelista Joan des de bon començament del seu evangeli: “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni, a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Ho proclamava el mateix Joan. “Qui ets, tu?  -Jo no sóc el Messies. Tot i proclamar la seva grandesa, Jesús hi contraposa aquesta expressió: “Però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell”.

                        Hi ha moltes referències a Joan en els evangelis. Escrits a la distància d’una cinquantena d’anys del fets que s’hi narren, en aquells moments ja s’han decantat ben bé els perfils d’un i altre. Precursor, introductor, herald, veu, l’un; realitat definitiva l’altre.

                        Joan és cridat a missió des de ben jovenet. Ja vivia al desert, com feien altres al seu temps. N’hi ha constància documentada. Allí cap al nord de la Decàpolis, per sobre de Samaria i a la riba del Jordà. Predica al poble que Déu està per venir als temps escatològics, és a dir, finals. Que la gent es converteixi de la seva vida i el baptisme segellarà que Déu els perdonarà els pecats a la fi dels temps. Joan apareix en un escenari que concita deixebles als quals predica les imminències del Regne. I en va batejant els preparats. Jesús es posa a la fila i demana que se’l bategi. Coincideix el seu baptisme amb la gran teofania que no sembla que transcendeix més enllà del propi Jesús. Amb la qual Jesús inicia la seva vida pública. ¿Fou deixeble de Joan? ¿O bé només un seguidor o com a mínim un admirador?  Però ja de bon començament posa les diferències. El Regne de Déu és el denominador comú en la predicació en tots dos. Jesús ja afirma que el Regne és present, ara i aquí, en la seva persona. De l’expectativa del Regne en Joan, en Jesús es passa a constatar que ja és “enmig de vosaltres” i ja el teniu incipient, incoat i apuntant a maduresa, a granar. De promesa es passa a realitat, a acompliment.

                        Armand Puig en el seu llibre: Jesús. Un perfil biogràfic, en definitiva, fa una síntesi d’un altre llibre, aquest oceànic (quatre volums) de Meier, que titula (encuriosint-nos) UN JUEU MARGINAL on s’estudien exhaustivament les relacions entre els dos profetes, dedicant-hi nogensmenys que dues-centes pàgines, que tindran la complementació en l’estudi del Regne de Déu comparant l’expressió en Joan i en la de Jesús, en altres dues-centes cinquanta pàgines. Respirem. (¿Per què m’he entretingut a ponderar aquest voluminós estudi? Té una finalitat –excuseu-me- apologètica. Molts cristians ignoren la quantitat i la qualitat d’investigació que hi ha darrere les afirmacions i comentaris a l’evangeli. I és bo que hi siguin. Això dóna confiança a la confiança que ens posem els que no en sabem, en els que sí en saben... Alguna vegada ho havia de dir)

                        Primera meravella: aquells indrets entre desert i Jordà ja coneixien altres personatges que hi feien vida ascètica i que batejaven. Noti’s que només de Joan n’ha quedat l’apel·latiu de “Baptista”. La singularitat de la seva persona i missatge en justifiquen a bastament aquest sobrenom, únic. Acudien de tot el país. Anunci del judici i amenaça de càstig eren el nucli de la predicació de Joan. Convertir-se a la veneració i al temor de déu i a les obres de justícia.

                        Sempre va deixar clar Joan que era com una veu anunciadora, reflectint al propi Isaïes, “Una veu que ressona en el desert...”.

                        ¿Joan va reconèixer Jesús quan li demana el baptisme? Sembla que no en els fets històrics. La pregunta que es fan els savis: ¿Per què es fa batejar Jesús? Perquè està convençut que els temps darrers ja són presents. Identificat amb el missatge de Joan, però Ell mateix se sent enviat a dir que Déu ja ha ofert de present el seu perdó. I Ell se’n farà penyora i realitat. Enviat als pecadors, a donar la pau i el perdó. El Pare us estima i us fa fills seus... Són successius, però no es poden comparar. Jesús és la plenitud del pensament i de l’acció salvadora de Déu.


                        Joan entre tant es empresonat. Això fa que Jesús en prengui com el relleu, però de manera ben diferent. El se centrarà a Galilea i serà mestre i no batejarà. ¿Hi hagué traspàs de deixebles? ¿Joan el presentà com a Anyell de Déu? Tot això prové de l’evangeli de Joan, escrit a finals del segle primer. D’una tradició que com a mínim es diferencia de les dels sinòptics. Joan, en efecte, dubtava de si Jesús era el Messies i hi envia la seva legació. ¿Ets tu o no l’ets? Jesús respon que sí, utilitzant la profecia acomplerta del profeta Isaïes.

                        Meier acaba el seu llarg estudi amb aquest títol ben significatiu: “Jesús amb Joan i sense ell”, on es posa de manifest que Jesús va voler donar a entendre que era continuïtat i diferenciació al mateix temps. Això posa de relleu la gran estima que Jesús tenia de Joan, al temps que no era ell sol a tenir-la-hi. De fet era conegut com el darrer profeta i màrtir. La seva figura encara mantenia el seu vigor en temps de Jesús i àdhuc més enllà. Pau trobarà gent que havia rebut el baptisme de Joan, ben diferent del de Jesús: “En aigua i en Esperit”. 

                        Així conclou Meier: “Mai, ni tan sols després de la presó i execució de Joan, mai es va trobar Jesús completament ”sense Joan”. Si ho entenc bé, Jesús fou portador, durant tot el seu ministeri de l’escatologia del Baptista, de la seva preocupació per un Israel pecador proper a enfrontar-se al judici de Déu, de la seva crida a l’arrepentiment i del seu baptisme, per més que renovés i reinterpretés aquesta herència. És també significatiu que el que digué Jesús sobre Joan ens arribés relacionat  amb els més variats temes: el Regne de Déu proclamat als pobres, els miracles de Jesús; el seu estil de vida poc ascètic, la seva convivialitat  amb prestamistes i pecadors; la seva escatologia més realitzada; la seva relació amb la llei i els profetes, els deixebles i el Regne; el seu ensenyament en paràboles i benaurances; la seva situació de paral·lelisme respecte al profeta Joan; el rebuig de que és objecte pel poble en general; el seu conflicte amb les autoritats de Jerusalem en el temple, i l’oposició que troba amb els dirigents i que acabarà portant-lo a la mort”. Parlant-ne sovint, Jesús de Joan en va marcant sobretot les diferències.

                        Només dels grans personatges de la bíblia se’n narren els seus naixements. Joan no n’és l’excepció. Lluc que és l’evangelista dels naixements en dóna prova i narració específica. És el que festegem avui. Joan ha passat per sobre la consideració de la litúrgia dominical, en raó de la seva importància evangèlica i litúrgica. La primera lectura ja es fa ressò del profeta Isaïes: crida i missió des del si de la seva mare, com Joan. Com tots els profetes. ¿Tenim consciència de ser-ne també nosaltres? “Els cristians pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món”.  “Crist, el gran Profeta que amb el testimoniatge de la seva vida i amb el poder de la paraula va proclamar el Regne del Pare, compleix la seva missió profètica fins a la plena manifestació de la glòria, no solament per mitjà de la jerarquia que ensenya en nom seu i amb la seva potestat, sinó també per mitjà dels laics que per això els constitueix testimonis i els instrueix  en el sentit de la fe i en la gràcia de la paraula, per tal que el poder de l’evangeli resplendeixi en la vida quotidiana, la família i la societat”.  Atenció, són paraules del Vaticà II.  Jesús, Joan tu i jo. Som profetes en el testimoniatge en el dia a dia de la nostra vida. Bon diumenge, bona festa.

             El Naixement de sant Joan Baptista,diumenge 24 de juny de 2012  Barcelona

diumenge, 17 de juny del 2012

Homilia del diumenge 17/06/2012 del P. Josep Mª Balcells


OH,  LA VIDA,  TOTA  VIDA!

                        Per encetar aquest comentari dominical he d’anar -i m’agrada anar-hi- a les fonts mateixes de tota vida. Moments d’inusual solemnitat: dia a dia es va descabdellant tota la Creació. I és una meravella nova a cada estrenada aparició a la terra i al cel... I és el mateix Creador nogensmenys qui en queda encisat. Déu és poeta. Poesia, etimològicament és creació. Ja està tot dit i descobert: darrere de cada cosa nova hi ha tot un misteri, a quin més gran! Estem als albors del Gènesi...

                        “Déu digué: Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena, que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia”.

                        Jesús era poeta. No en tinc cap dubte. El mestre era itinerant. Avesat a camps i camins, a viure i sentir la natura. No pot ser que fos indiferent a la vida, a tota vida. A contemplar-la i a estimar-la en les seves més petites manifestacions. Podríem resseguir passatges i passatges dels evangelis i hi descobriríem el seu amor a la verdor en què, a cada primavera anticipada veia com els camps, abans secarrals, anaven vestint-se  de vida, tímida al principi, més esponerosa després. Emblemàticament, agafem a les darreries del capítol sisè de Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida... Mireu els ocells del cel... Fixeu-vos com creixen les flors del camp. No treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’elles. I, si l’herba del camp, que  avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així... El vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”.

                        Quantes contemplacions de la natura no hi ha darrere aquest evangeli d’avui, revestit mínimament de paràbola. Palestina al seu temps no era pas cap paradís exuberant. Escassejava l’aigua i el paisatge tenia el color terral de la nostra Segarra, abans que apunti el gra amb la seva verdor tan pura. Els cereals, sobretot els bladars, eren visió acostumada a Jesús i els dotze. Veure com sembraven, veure la sega eren imatges sovintejades. Però on troba la grandesa, la poesia, aquesta paràbola, és en la lenta però joiosa creixença del gra. Tot un misteri i tot un miracle -que deia Agustí-, i tot a vista de tothom qui sap veure, mirar i contemplar el que es manifesta a ulls dels que tenen sensibilitats apreses, que saben trobar bellesa i meravella on s’hi amaga, on hi fa l’ullet. De la paràbola en queden gairebé al marge sembrador i segador. Tot queda concentrat en només el misteri de la creixença del que germina i fa el cicle de la vida, creixença vetllada misteriosament per la presència activa de Déu, vida i imatge del Regne de Déu a la vegada. L’home desapareix en pic sembrada la llavor  i no tornarà a escena fins que les messes estiguin per segar... En l’entremig hi ha un misteri de vida amagat, intuït, valorat pels observadors, pels que veuen “més”, pels que saben què passa soterradament. Posada la primera llavor-vida, l’home ja surt d’escena i deixa obrar a la natura, a Déu, a la vida. No sap com, i, ni que ho sabés, no hi afegiria res de treball, res de res. És l’hora de Déu, l’hora de la natura, és l’hora de la mateixa vida. No diu la paràbola que el Regne de Déu s’assembla, sinó que “passa” com en el cicle de la creixença. Fora segones persones, deixeu el camp lliure... Déu està actuant. Només espai per a la meravella. “I Déu veié que tot era bo”. És la satisfacció de l’obra ben feta, ben acabada. Cada gra ¡una vida, única, irrepetible, singular! Acostumem a veure camps, conjunts... Déu veu cada gra, l’estima per ell mateix. ¿Un luxe? Què va! Per a Déu tot és singular. Déu et veu tot tu amb les teves singularitats. “Déu estima tot el que ha creat. I a més, entranyablement”. Déu té cura de cada cabell del cap. El mirar de Déu privilegia el que mira. En el focus de l’atenció divina només hi ets tu. Si diu que al camp de la sembrada li passa com a la Regne de Déu, vol dir que per a Ell i, per tant, per a mi, tot el Regne de Déu es juga amb mi. Com és possible? Així és! Quina dignitat que se m’ofereix, quina oportunitat més indeclinable. Jo sóc protagonista juntament amb Déu del meu germinar, de l’apuntar del bri, del creixement de la tija, del formar-se a poc a poc de l’espiga, d’omplir-se cada gra, del colltòrcer-se del pes, de donar el major percentatge de grà possible. La pujada del Regne: granar des de gairebé res. Bonança d’arrelament, sol, pluja, vent i oreig, apuntar tremolós, envigoriment, fer-se plenitud d’espiga. Quin granar, quin granar del Regne..! En tu, en mi a amistat entrellaçada: tu per a mi, jo per a tu...

                        No sap, qui ho viu, com s’esdevé el miracle – no sap el com de tot plegat. Però n’és espectador en el millor dels casos; n’és meravellat “acompanyador”; veu -millor el somia, perquè la poesia només es pot somiar- veu tot el meravellós procés. En la seva vida s’acompleix allò del salm: “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”. Què n’és de gran aquest deixar-li pas, deixar que sigui ell qui faci, sense posar-li entrebancs! Què bé, què gran, què esplèndid, si sabéssim deixar que Ell portés la iniciativa del coronament de la nostra pròpia vida! Deixant-lo fer, aquí hi ha tota la força de la meva col·laboració. Els dos tots a una, quina meravella! Deia Jesús que “el meu Pare continua treballant, i jo també treballo. Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare. Allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa. I encara li mostrarà obres més grans que aquestes i en quedareu meravellats”. Déu es presenta com a Pare dels vivents, del qui dóna vida i la dóna a desdir. La creació per definició sempre és continuada, és un anar-se fent, és un procés i un progrés... “Deixa’m fer-te!”

                        Trobo aquesta paràbola una preciositat. Cap més evangelista la reporta. Hi ha com unes variants en què hi juga el tipus de terreny on cau la llavor, o bé n’hi ha una altra on el diable s’interfereix i dóna lloc a la creixença de la cogula. Aquí només es té en compte l’acció desconeguda, misteriosa de Déu que fa créixer tota vida. Ell n’és el creador i nosaltres només hem de fer que Ell actuï amb total llibertat. En aquesta paràbola es veu com actua la Paraula, que és la llavor, i la Paraula és el Regne que s’obre pas: apunta, verdeja, rosseja, i es fa digna de la sega amb plenitud. Poca cosa ha de fer l’home. Sembra, i deixa pas a l’acció de Déu: Ara, deixeu-me sol, estic creant; respecteu la meva acció. Tot ho portaré feliçment a terme! Déu en sap més que cap de nosaltres. “Segons fora; estem rodant!”

                        És el procés de la Paraula, que se’ns escapa; que va desgranant tota la seva potencialitat. I és misteriosa. Hi és, però no es veu. Tot procés és lent, continuat, és una obra de creació, partint del quasi no res.

                        La vida és una llavor sembrada, és una crida a fer-se, a omplir-se de densitats; és una potencialitat en acció. Esdevé: preciosa paraula! Les vides no són, esdevenen, pugnen per arribar a ser-més, tot està marcat per una creixença possible, desitjable, per un transcendir-se. Què n’és de pobre escanyar la vida, quan pot donar tant de si!

                        Sempre m’ha embadalit i entusiasmat veure com la natura es fa ella sola: quina bellesa, quina harmonia, quin goig de veure-la fer-se sens treva, sens parar... Em ve el record de “Paraules per a Júlia”: “Tu no pots tornar enrere / perquè la vida ja t’empeny. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, /  tindràs amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres / el teu futur és la teva pròpia vida, / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis / que els ajudi la teva alegria / la teva cançó entre les seves cançons. Llavors, sempre recorda / allò que un dia vaig escriure / pensant en tu com ara hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no diguis / no puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor... (José Agustín Goytisolo)  “La bona vida” d’Àlex Rovira. Ara llibres.

                         Diumenge XI de durant l’any, 17 de juny de 2012.  Barcelona

divendres, 8 de juny del 2012

Homilia del diumenge 10/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


ELS  ESTIMÀ  FINS A  L’EXTREM

                        La festa d’avui ( a la tercera va la vençuda, si m’ho permeteu de dir-ho així) –Pentecosta, Sma. Trinitat, Corpus- ve a ser com la guinda al damunt del pastís pasqual o bé en una altra versió més humana i dinàmica, més de poble, com el coronament de l’anxaneta al castell més agosarat que es pugui pensar, pretendre i aconseguir: el castell pasqual.  Són figures totes dues que suposen el fet d’arribar  al “més enllà” i al “més amunt” de quelcom que és ensems celebració, que és construcció, que ens fa comensals i participants (fer pinya) en aixecar un castell-símbol (!) ¿No va dir Pau que tots som pedres vives que fem pujar una “obra”, un edifici, un temple?

                        Ja feia notar el darrer diumenge que la festivitat de la Sma. Trinitat tan a tocar de la Pasqua Granada era com posar-li el “Glòria Patri” conclusiu. Ara me n’adono que a les tres festes afilerades s’hi afegeix la festa del Corpus que ve a ser com la benedicció final (Al·leluia, al·leluia) del cicle pasqual, ara ja rodonament complet. Benedicció, en aquest cas nostre, amb el Santíssim, com se sol fer a les processons del dia. He pretès lligar amb llaç pasqual aquestes festes, buscant-li aquest sentit de final de simfonia pasqual. No pot ser que no hi hagi hagut una voluntat de qui pensa la litúrgia, voluntat de presentar-les com a Pasqua “coronada”. És com el “sant, sant, sant” –trisagi- després de totes les vivències pasquals, centre de tot l’any litúrgic.

                        La celebració de l’Eucaristia, tot i ser el major “invent” de l’amor de Déu en Jesucrist, per senzilla condició humana tenim el perill de l’ensopec de la rutina. Ja deia san Agustí que les coses que tenen el risc de la repetició, poden perdre valor, envilir-se, diu ell. Caldrà, doncs, tenir-ho present, caldrà retornar una i altra vegada a la millor experiència eucarística personal de que hàgim sigut capaços, per tal d’enfilar-ne una de millor a cada represa. L’Eucaristia és el millor fruit de les Pasqües, la de Resurrecció (florida) i la de la vinguda de l’Esperit Sant (granada). ¿Podrem estar mai a l’altura de l’amor que es posa en joc en l’Eucaristia? El nostre amor és senzill, creixent, humil, espera més del que se’ns dóna que no pas del que donem, tan minso i pobret...

                        Justament aquests dies estem “passant” als clubs de lectura el llibre clàssic de Víctor E. Frankl: “L’home a la recerca de sentit” que descriu les sortides inesperades, les intuïcions humanes i de sentit, enmig de tanta desolació dels presoners dels camps nazis. En un moment de les seves reflexions de psicòleg ateny inesperadament la sublimitat de l’experiència de l’amor com el sentit de tots els sentits. He de reproduir-ho. Em sembla que les experiències eucarístiques poden sintonitzar amb les vivències de l’amor que van sostenir-lo a ell en el camp de concentració. Ho deixo com a sospita i/o com a auguri.

                        “Quan ja no em queda res” És l’encapçalament d’aquestes rememoritzacions que són de les més entendridores i que suposen viure a un nivell d’interiorització per a pocs, herois en diu ell, on difícilment poden arribar els embrutiments que comporta a vida de presoners, però que no deixen de florir-hi. “Mentre ensopeguem quilòmetres i quilòmetres, fanguejant per la neu o bé relliscant en algunes clapes de gel, repenjant-nos l’un en l’altre, ajudant-nos a alçar-nos i arrossegant-nos cap endavant, ja no se sent cap paraula, però en aquest moment sabem que cadascú de nosaltres tan sols pensa en la seva dona. De tant en tant aixeco els ulls al cel, on les estrelles empal·lideixen, o cap a aquell indret on l’aurora del matí apareix darrere un grop de núvols fosc. Però ara la meva ment és plena de la figura que aferro en la meva imaginació terriblement viva, i que abans, quan feia una vida normal, mai no havia conegut. Tinc converses amb la meva dona. Sento com em contesta, la veig somriure, veig la seva mirada estimuladora i encoratjadora, i la seva mirada –real o no- irradia ara més llum que el sol que acaba de sortir. Aleshores m’estremeix un pensament: per primera vegada experimento la certesa d’allò que tants pensadors han presentat com el darrer gest de la veritat extreta de la seva vida i que tants poetes han cantat; la veritat que l’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. Ara comprenc el sentit últim i suprem de les coses que ens poden dir la poesia i el pensament i... la fe: la salvació en l’amor i a través de l’amor! Comprenc que l’home quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç –encara que només sigui uns instants- lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació  més desolada que ens puguem imaginar, una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta, l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell. Per primer vegada a la vida estic en condicions de comprendre què significa la frase: “Els àngels són benaurats en la contemplació infinita d’una glòria infinita”... La meva ment s’aferra a la imatge de l’ésser estimat. Encara parlo amb ella, ella encara parla amb mi. Llavors m’adono que no sé en absolut si la meva dona és viva! Aleshores sóc conscient d’una cosa... Ho he après ara: com menys parla l’amor de l’existència física d’una persona, més profundament està parlant de la persona estimada, del seu “éssser-així”, tal com en diuen el filòsofs, i en certa manera del seu”ésser-aquí”, del seu ésser-aquí-amb-mi –en efecte, la seva existència purament física, el seu “ésser-en-vida, ja no és en absolut objecte de discussió. Que la persona estimada visqui o no visqui, segons, com ja no em cal en absolut saber-ho: al meu amor, als meus pensaments amorosos, a l’aparença amorosa de la seva figura espiritual, tot això ja no els pot importar gens. Si llavors hagués sabut que la meva dona era morta, em penso que, tot i sabent-ho, interiorment m’hauria pogut lliurar amb la mateixa tranquil·litat a aquella aparença amorosa, i aquella conversa mental amb ella hauria  estat igual d’intensa i exactament igual de gratificant. Aquesta és la veritat que ara sé: “Posa’m com un segell sobre el teu cor; perquè l’amor és fort com la mort” (Càntic dels càntics, VIII, 6). I ho arrodonirà una mica més endavant en l’apartat: Monòleg a l’alba: “Inicies de bell nou la conversa amb l’ésser estimat, o envies al cel els teus laments i les teves preguntes –ja ho has fet abans mil vegades. Fa mil vegades que lluites, que et debats amb una resposta, que et debats amb el sentit del teu sofriment, del teu sacrifici... amb el sentit de la teva lenta mort. En un darrer acte de rebel·lió contra la desolació d’una mort que tens davant mateix dels ulls, sents com el teu esperit  travessa la grisor que t’embolcalla i, en un darrer acte de rebel·lió, com penetra aquest món completament desolat i absurd per sortir a fora, i finalment , un “Sí” triomfal i exultant surt al pas de les teves preguntes sobre un últim sentit... Ara has tornat a estar hores esquerdant el terra gelat, ara ha tornat a passar el vigilant  per escarnir-te una mica, i tu comences una vegada més la teva conversa amb l’ésser estimat. Cada cop sents més la seva presència, sents que és aquí. Et sembla que pots tocar-lo, que només has d’allargar la mà per agafar-li la seva. Una sensació que et pren amb tota la seva força. ¡és... aquí! Aquí... en aquest mateix moment...Què és això? Un ocell ha passat aletejant sense fer fressa i s’ha posat directament davant meu, damunt la gleva que has llançat amb la pala fora de la rasa, i et mira fixament i sense moure’s...

                        Voldria acabar aquí. Sobre com se m’han fusionat les imatges de la dona de l’autor que sent present i amb qui conversa, i amb la delicadesa de l’amor amb que en parla i la imatge que suscita en mi l’Eucaristia -que és compresència d’amor-,  no tinc paraules per explicar-ho. Qui tingui cor no ha de fer preguntes. Se les farà a ell mateix i no seran poques.

            Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 10 de juny de 2012   Barcelona

diumenge, 3 de juny del 2012

Homilia del diumenge 03/06/2012 del P. Josep Mª Balcells


GLORIA  AL  PARE I  AL  FILL  I  A  L’ESPERIT SANT

                        Resulta ben difícil entrar en la Solemnitat de la Santíssima Trinitat a no ser de fer-ho dins del context dels capítols 14 – 17 de l’evangeli de Joan. Allí surten amb fluïdesa les tres Persones, interelacionant-se a partir de la unitat i la comunió. Només és des de la perspectiva de l’amor que podem trobar-nos-hi implicats. Déu és Amor i en l’amor s’intueixen les relacions dintre de la divinitat i en són reflex les nostres.

                        Un es podria plantejar si és sobrera aquesta festivitat. De fet, la litúrgia i durant tot l’any en totes les seves manifestacions no és si no un “Gloria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. O si voleu, tot comença “En el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” i tot acaba amb la “benedicció “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Són les tres expressions consagrades que prenen el nom de doxologia. Que vol dir: donar glòria, reconeixement, proclamar la grandesa, la meravella, l’honor, la bellesa de Déu. D’aquestes expressions n’està plena la litúrgia, sobretot en el cànon. Només les podem proclamar (¡dic proclamar!) a partir d’un acte de fe, ben explícit, i no acostuma a ser així per la rutinització amb que diem les fòrmules. De doxologies en tenim esparces per la litúrgia tantes com vulgueu, però per a molts han perdut la seva significació de proclamació de fe. Per exemple: “Que puguem lloar-vos i glorificar-vos” I no diguem la més solemne de totes, al final del cànon: “Per Ell, amb Ell i en Ell, vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”.  És  el que se n’anomena la doxologia final o elevació menor, amb un aire de lloança ben diferent de l’elevació major en la Consagració que mostra a la veneració el Cos i la Sang. L’Amén que seguirà a l’elevació menor ratifica tota la part central de la litúrgia. Se m’acut de dir que aquest diumenge tan relacionat directament amb la Pentecosta seria com el Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, com la solemne doxologia de tot l’any litúrgic o bé, si voleu, del cicle pasqual que hem rubricat.

                        I després del Pare Nostre amb l’afegitó que glossa les seves últimes peticions (això vol dir la paraula clàssica: Embolisme) hi ha l’aclamació doxològica: “Perquè són vostres per sempre, el Regne, el Poder i la glòria”, que són un pàl·lid reflex de la litúrgia del cel com se’ns presenta en l’Apocalipsi: “I cantaven el càntic de Moisès, el servent de Déu i el càntic de l’Anyell: -Senyor, Déu de l’univers, les teves obres són grans i admirables. Senyor rei de les nacions, les teves decisions  són justes, no van mai errades. Senyor; qui  no us respectarà? Qui no glorificarà el teu nom? Perquè tu ets l’únic Sant. I ara que heu revelat la teva justícia, totes les nacions vindran a adorar-te. I en un altre indret: “Vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de totes els nacions, tribus, pobles i llengües. S’estaven drets davant del tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i proclamaven amb veu forta: -La salvació ve del nostre Déu, que seu al  tron , i de l’Anyell. I tots els àngels que s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents es van prosternar davant del tron i adoraven Déu, dient: -Amen. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén”; i també per boca dels àngels, dels vivents i dels ancians. Eren milers de milers i miríades de miríades, que exclamaven amb veu forta: -Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa,saviesa, força, honor, glòria i lloança. Després vaig sentir totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, totes les que hi ha en aquests llocs, que proclamaven:-Al qui seu al tron i a l’Anyell siguin donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. I els quatre responien –Amén. I els ancians es van prosternar adorant”.

                        He intentat de exemplificar les litúrgies de cel i de la terra i destacar aquest punt central de doxologia. I així podem entrar en un tema de màxima importància, sobretot per a nosaltres cristians d’occident que el tenim bastant oblidat. És el de l’adoració. A Déu, per la mateixa presentació que en feu Jesús, naturalment viscuda per nosaltres unilateralment, tendim a veure’l tan humà, tan proper, gairebé com si no fos Déu. Això és important: tractem a Jesús com un germà, enviat a promoure la fraternitat universal,  sense cap discriminació. Però potser això ens distreu de considerar-lo Déu i de tenir i viure Déu com el tot Altre. Des de la pròpia finitud no veiem la Grandesa, la infinitud. Per aquest motiu la litúrgia va dirigida al Pare.

                        No ens hi porten gens les ja ritualitzades expressions: Déu, omnipotent i etern. Les diem com si fossin afegitons que poca cosa ens diuen. No les diem des de la sorpresa, des de l’embadaliment... ¿No creieu que hem rebaixat el to de les nostres eucaristies, per poca formació litúrgica? Més ara en que –perdoneu- una democratització de poca alçada vol traduir una major participació que ens demana el Vaticà II. ¿Hi ha silenci, hi ha invitació a la pregària, sabem el què diem i per què?

                        Hauríem de conrear més les actituds bàsiques d’adoració i de lloança i d’acció de gràcies, centrals en la litúrgia. “Descalça’t, aquesta terra és sagrada”. Com compaginar proximitat, presència, escalfor i al mateix temps la sensació de Grandesa, d’excelsitud, de santedat, de ser l’Altre. La sensació de vacuïtat, de no ser res, ¿és compatible amb la relació amorosa? Hi ha una expressió que a vegades escamotegem: “El temor de Déu és el principi de la saviesa”. Aquest temor (reverencial, que no és por, sinó meravella, el sagrat) és perfectament compatible amb la percepció de Déu com a Amor. El salm 8 conté les dues afirmacions: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teva majestat. I més endavant: Jo dic: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present. I al final: “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós, el teu nom per tota la terra!”. El mateix podem veure en el salm 96: “Doneu al Senyor glòria i honor; doneu al Senyor la glòria del seu nom. Adoreu Déu, s’apareix la seva santedat”.

                        L’adoració porta espontàniament a gestos que es donen en totes les religions. Per exemple, i molt acusadament entre els musulmans: la prostració. També en queden unes relíquies entre les congregacions religioses que tenen les prescripcions corals. És de notar que en la doxologia afegida a tots els salms, es posen drets i acoten el cap en senyal i actitud d’adoració. Els braços estesos en recitar el pare nostre. Tota la litúrgia feta de doxologies té aquesta significació, que possiblement ja se’ns escapa.

                        Crec que aquesta festivitat ens hauria de portar  a recuperar l’actitud d’adoració. I també la de lloança.  “A lloança de la seva glòria” (Pau)

                        És perquè la nostra espiritualitat és més pragmàtica, fer el bé i ajudar el necessitat, però és poc profunda. És possible que l’hàgim reduïda a un humanisme i que no tingui les arrels bíbliques i litúrgiques que necessita per poder pensar que hi ha dimensions que possiblement se’ns escapen. ¿O és que allò de que els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran, no ens ha de fer repensar les coses de l’esperit, de l’Esperit? Bona oportunitat la d’aquest dia per obrir nous horitzons on Déu sigui el que té el lloc preferent en tota espiritualitat. ¿Escapisme, profunditat?

                        Festivitat de la Santíssima Trinitat, 3 de juny de 2012  Barcelona