divendres, 18 de maig de 2012

Homilia del diumenge 20/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


TEMPS  D’ESGLÉSIA

                        L’evangeli de Joan ens transmet “les últimes voluntats” de Crist, abans de “pujar al cel”, vull dir, abans de fer-se invisible a ulls humans avesats i condicionats a la percepció formal de les “realitats”. ¡Ai, el món de l’invisible i com n’és d’important! No podem oblidar la declaració definitiva de que “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”. Hi sóc, però només hem podreu “veure” internament pels ulls de la fe... Aquestes “voluntats” de fi de l’etapa vital temporal de Jesús, en realitat, n’obren una altra, d’etapa, en la qual hi estem vinculats tots els creients de tot temps i lloc. En diem complexivament: “temps d’Església”. En relació a aquests, Jesús va dir amb un to confidencial i al mateix temps definitori: “Amics: No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc Jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre”. Text corroborat pels Fets dels Apòstols on llegim, avui: “Fou endut al cel, després de confiar , en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que Ell havia elegit... Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. I encara més, també a l’evangeli d’avui, ajuntant-ho tot seguit a l’Ascensió “Jesús, el Senyor després de parlar-los fou endut al  cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu”.

                        Temps d’Església: Ara tot rau en la comunitat dels creients, en el poble de Déu, expressió de l’Església en marxa vers la terra nova i això ben bé fins a l’eclosió dels temps, quan el Regne de Déu s’establirà definitivament. L’evangeli està, ara i aquí, a les nostres mans o hi hauria d’estar. Són els nostres temps. I ben singulars, per cert, aquests temps nostres. Dos moments conjunturals molt prometedors, si sabem llegir els signes dels temps. D’un cantó la celebració dels 50 anys del Concili Vaticà II i la celebració, ja viscuda darrerament de l’Atri dels Gentils a Barcelona aquest cap de setmana. Deixeu que m’allargui en la rememoració del Vaticà II, del qual n’esperem encara molts fruits i de més consistència que de l’altra cita, important, ocasional però, que no té el substractum com té el record i estímul renovador del Concili, que és un present històric, o ho hauria de ser per a la nostra generació de creients. Aquest és el nostre Concili! No hem de pretendre d’encetar-ne un de nou, el cobejat per alguns, el Vaticà III. Deia Llopis a Foc Nou recentment fent una valoració actual del Vaticà II que encara en un 80% està encara per portar-lo a la pràctica. Feina, rai.

                        Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui, recalcant més enllà del seu fet institucional el seu caràcter  i la funcionalitat espiritual (sagrament i misteri) que incideix certament en l’àmbit de les realitats terrenes, però que no les vol interferir, respectant la seva pròpia autonomia. Estem avui i insistentment com bloquejats per les crítiques dels mèdia a la “institució” eclesial i a les seves “estructures” feixugues, que més que tendir ponts a vegades el que fan és allunyar-la i convertir-la en una secta que enclaustra més que no es fa present. No tot és malvolença, encara que perviu un anticlericalisme “rampant”. Una més de les institucions blasmades, no l’única...

                        Pau VI en promulgar alguns documents conciliars en data del 28 d’octubre del 1965 deia que “L’Església treu del si de la saviesa interior i amb aquests documents (conciliars) “se’ls proposa a ella mateixa com a conquestes dels seus pensaments amorosos i laboriosos, i se’ls fixa a ella mateixa com a un nou compromís que no la carrega més, sinó que la sosté , l’eleva i li confereix aquella plenitud, aquella seguretat, aquella joia, a les quals no podem donar un altre nom sinó el de vida. L’Església viu ! Heus aquí la prova, heus aquí el respir, la veu, el cant. L’Església viu!

                        I interpel·la els pares conciliars: “¿No heu acudit per sentir viure l’Església; encara més, per fer-la viure més intensament, per descobrir no pas els anys de la seva vellesa, sinó l'energia juvenil de la seva vitalitat perenne; per establir entre el temps –que passa, i que avui, amb les mutacions que provoca i presenta, esdevé atropellador- i l’obra de Crist, l’Església, una relació nova, relació que no “historitza” ni “relativitza”, és a dir, que no redueix només a història, ni mira segons la doctrina del relativisme de les metamorfosis de la cultura profana, la naturalesa de l’Església, sempre igual i fidel a ella mateixa, tal com Crist l’ha volguda i la tradició autèntica la perfecciona; sinó que la fa més apta per a desplegar la seva missió benèfica en les condicions renovellades de la societat humana? Per a això heu vingut; i heus aquí que aquests actes conclusius del Concili ens en donen l’experiència: l’Església viu, l’Església pensa, l’Església creix, l’Església es construeix”.

                        “Hem de gustar aquest fenomen estupend; hem de percebre’n l’aspecte messiànic: de Crist ve l’Església, i aquests són els seus passos, és a dir, els actes pels quals es perfecciona, es confirma, es desenvolupa, se santifica. I tot aquest esforç de perfecció de l’Església, si es mira bé, no és res més que l’expressió d’amor al Crist Senyor; a aquest Crist que suscita en ella l’exigència de ser i de sentir-se fidel, de mantenir-se autèntica i coherent, vivent i fecunda; a aquest Crist que la crida i la guia cap a ell, el seu Espòs diví”.

                        “El temps de l’Església està especificat per la incoació d’una nova creació –que ens és atorgada per l’Esperit Sant- en la primera creació. L’adopció filial s’estengué ja a l’Església i aquest encara no s’ha manifestat al món (I Jn 3, 1-2) . D’aquest ja i aquest encara no brolla la missió de l’Església. Per aquesta raó és pel que l’Esperit Sant vivifica l’Església de forma pasqual, tant en els sagraments com en aquesta altra realitat sagramental que és la caritat. La redempció del món es realitza avui en l’esperança (Rom 8, 24), el que vol dir que la caritat de l’Església és el ferment de la Resurrecció en la farina de la primera creació” (Martelet).

                        “El Concili no mira més que a una cosa: servir l’home. La idea de servir ha ocupat la plaça central en el Concili... Si ens recordem que en el rostre de cada home –especialment quan les llàgrimes i els sofriments l’han fet més transparent- podem i devem reconèixer el rostre de Crist (cf. Mt 25, 40), el Fill de l’home, i si en el rostre de Crist podem i devem reconèixer el rostre del Pare celestial: “Qui m’ha vist a mi, diu Jesús, ha vist el Pare” (Jn 14, 9), el nostre humanisme esdevé cristianisme i el nostre cristianisme es fa teocèntric; de manera que podem igualment afirmar: per a conèixer Déu, cal conèixer l’home”.

                        Aleshores aquest Concili, que ha consagrat principalment a l’home els seus treballs i les seves preocupacions, ¿no estaria destinat a obrir una altra vegada al món modern els camins d’una ascensió vers la llibertat i el veritable benestar? ¿No es donaria, en definitiva, un ensenyament simple, nou i solemne per aprendre a estimar l’home a fi d’estimar Déu? Estimar l’home, diem, com un primer terme en l’ascensió  cap al terme suprem i transcendental, principi i raó de tot amor. I, aleshores, aquest Concili tot sencer es redueix finalment al seu sentit religiós, a aquesta conclusió religiosa: no ha estat altra cosa que una crida amical i urgent  que convida la humanitat  d’avui a retrobar , pel camí de l’amor fraternal, aquell del qual s’ha pogut dir: “allunyar-se d’Ell, és morir; dirigir-se a Ell és ressuscitar; romandre en Ell, és aguantar-se ferm; tornar a Ell, és renéixer, habitar en Ell, és viure”. (sant Agustí).

                        “Un corrent d’afecte i d’admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern. Han estat reprovats errors, sí, perquè aquesta és l’exigència tant de la caritat com de la veritat; però, envers les persones, no hi ha hagut més que invitació, respecte i amor. En lloc de diagnòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani: els seus valors han estat no solament respectats, sinó honorats; els seus esforços, sostinguts, les seves aspiracions purificades i beneïdes”. Ha baixat, per dir-ho així, a dialogar amb l’home; ha pres la veu fàcil i amiga de la caritat pastoral, ha desitjat fer-se escoltar i comprendre de tothom; no s’ha adreçat solament a la intel·ligència especulativa, sinó que ha cercat d’expressar-se també a l’estil de la conversa ordinària. Recorrent a l’experiència viscuda, utilitzant els recursos del sentiment  i del cor, ha donat a la paraula més atractiu, més vivacitat i més força persuasiva: ha parlat a l’home d’avui, tal com és.

                        Així d’esperançat concluïa el Concili en paraules de Pau VI: “Heus aquí el que esperem a la conclusió d’aquest Concili ecumènic Vaticà II i al començament de la renovació humana i religiosa que ell s’ha proposat  d’estudiar i de promoure, heus aquí el que esperem per a nosaltres mateixos; heus aquí el que esperem per a la humanitat entera que aquí hem après e estimar més i a servir millor”. O bé en la “Salutació final del Concili a tots els homes”: “Inflamats de la caritat, que puguin veritablement obrar en l’Església i en el món aquella renovació de pensament, d’activitats, de costums, i de força moral, de joia i d’esperança, que ha estat l’objectiu mateix del concili”.

                        Tornem a les fonts inicials i als propòsits del Concili; reprenem el seu estil de simpatia i de cordialitat i reencetem-lo una vegada més. Cinquanta anys de recorregut, de dreceres, de encerts i desencerts ens poden donar la millor pista per fer veritat tots aquells auspicis primers. Nosaltres, per bé, ¡només per bé! en som fills i testimonis. El rellegirem i el voldrem trobar tan nou i encoratjador com quan va sortir a llum i vida a mitjans de la dècada dels seixanta. Nova oportunitat que se’ns brinda, aprofitem-la de debò. Estem una vegada més entre el goig i l’esperança.
                       
           Diumenge, festivitat de l’ascensió del Senyor, 20 de maig del 2012  Barcelon