diumenge, 6 de maig de 2012

Homilia del diumenge 06/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


“JO  SÓC”

                        Indubtablement, el de Joan, és un evangeli diferent, no perquè no reflecteixi fets reals de la vida de Jesús, però té tot un altre to. En tot ell Jesús se’ns mostra en fets però sobretot en paraules identificatòries com a Fill de Déu. En els sinòptics Jesús és més fill de l’home, més encarnat, més proper a la vida dels seus coetanis. En Joan gairebé cada episodi dels narrats és com una declaració de la seva divinitat. Àdhuc en la mateixa passió se’l mostra com a Senyor i en la Creu s’hi veu la “Majestat”. Per Joan no cal esperar la Resurrecció, ja en la seva mort en la Creu hi ha la seva “hora”, la seva manifestació gloriosa. Mort tot  un Home-Déu en la seva placidesa paradoxal: “A les vostres mans encomano el meu esperit”. Des de la creu ja regna.

                        Estudiant l’evangeli de Joan ens trobarem sovint, explícit o bé implícit, amb aquest “JO” que posa de relleu la seva identitat i que omple de banda a banda el seu evangeli. Si al JO hi afegim el “SÓC” les afirmacions es tornen impressionants. És Jesús que es presenta com a absolut, es podria dir com l’Absolut Total. Bé que ho veuen els caps del poble, els jueus –així els anomena Joan, donant a aquesta expressió també un cert sentit de globalitat-. Prou li retreuen aquests dient-li que no és pas pels seus miracles que se li posen en contra, sinó perquè essent un home com és es presenta com a Déu. Amb el que en la negació s’hi reconeix la mateixa afirmació.

                        Reconec que se m’havia passat per alt abans, però ara se’m presenta com una novetat esclatant. M’explico. Reunides les afirmacions en què Ell es presenta com a “JO SÓC” són de molt gruix i són intencionades per part de l’evangelista. Fem-ne un repàs i veureu com aquest fet és fonamental en el Jesús de l’evangelista Joan. Trobem la primera referència germinal en el passatge de la bardissa incandescent de l’èxode quan Moisès demana en nom de qui es presentarà davant del faraó. Digues: de part del Jo sóc qui sóc. Que s’ha de llegir com de part de l’únic Déu o del Déu únic. “Senzillament, ell és. Sense concurrència possible. Israel ha après que Déu és un altre i distint, que ell no era simplement “el seu” Déu; el Déu d’un poble  i d’un país, sinó Déu i prou; el Déu de tot, de tots els països, l’amo del cel i de la terra, el Déu que ho disposa tot; el Déu que no cal adorar amb sacrificis de bocs i braus, sinó amb obres de la justícia. Israel aprèn que Déu és senzillament Déu. I això és el que el separa d’altres divinitats i diu positivament que la seva unicitat i singularitat no es poden descriure d’altra manera”. (Són comentaris de Ratzinger)

                        Ja des del mateix pròleg de Joan s’evidencia la voluntat de posar de relleu la divinitat de Jesús: Pròleg que no té cap més evangelista. Que és la visió panoràmica, i més encara, de la Paraula que, essent preexistent, s’encarna, planta la seva tenda entre nosaltres, perquè nosaltres puguem ser invitats a viure i conviure en la mateixa tenda d’ell. Es presenta com a “llum veritable”. Cal llegir aquest adjectiu “veritable”, que en Joan surt sovint, com a indicador de que ho és, no a nivell de símbol o de figura ja esmentada en el decurs de la Bíblia, sinó que és l’autèntica, la definitiva, la de “veritat” valgui la redundància.  Inaugura així totes les expressions múltiples però equivalents de la seva divinitat. I no són pas poques, aquesta és la meravella meva, ara que me n’he fet conscient:

·        Jo sóc el veritable pa de la vida. (Jn 6)
·        Jo sóc la llum del món (Jn 8)
·        Jo sóc la porta (que la fa casa, on un pot entrar i sortir lliurement)
·        Jo sóc el Pastor bo, que dóna la vida per els seus (Jn  10)
·        Jo sóc Fill de Déu (Jn 10)
·        Jo sóc la resurrecció i la vida (Jn 11)
·        Jo sóc el Mestre i el Senyor (Jn 13)
·        Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14)
·        Jo sóc el cep veritable (Jn 15)
·        Jo sóc Rei (Jn 18)
·        Jo sóc Jesús Natzaré.
·        Jo sóc el Primer i l’Últim, l’Alfa i l’omega
·        Jo sóc el vivent.

                        Primera reacció: estupefacció. Vistos així en conjunt fa, ja d’entrada, la impressió de que és fet a posta. Després remenant llibres de savis en els evangelis he comprovat que no sóc ni el primer ni seré l’últim a constatar-ho. Valgui per molts altres que ara desconec: vull citar el Llibre de Ratzinger – Benet XVI “Jesús de Natzaret” La primera part. En l’últim capítol: “El que Jesús digué d’ell mateix” i en l’últim apartat tracta del “Jo Sóc”. Havia reflexionat ell abans que jo me n’adonés. Sóc aprenent, clar.

                        Joan ens presenta un Jesús interioritzat per aquella comunitat de segona, o millor, de tercera generació. No és tant el Jesús narrat pels sinòptics, sinó el Jesús elaborat  per una reflexió que va més enllà de la simple narració. Ja ho adverteix ell mateix al final del seu evangeli. La finalitat de tot ell i de cadascun dels capítols és per a què els deixebles –els primers i tots els que llegiran més tard el seu evangeli, és a dir, nosaltres- creguin i creient “tinguin vida eterna”. Que és la finalitat global de l’encarnació – resurrecció: “Per a això he vingut, per a què tinguin vida i vida a desdir”. Compartir la vida de Déu, expressió aquesta com la de que som fills de Déu, que entranya més misteris dels que en solem viure’n. Tot el món de la Gràcia és un món ple de vivències –“serem místics o no serem”- que anirem desgranant, vivint les virtuts teologals, que ja ho hem subscrit que són l’àmbit pasqual per excel·lència. Només ens queda com a bon recurs l’adoració i deixar obrar a Déu... Això tenen de particular les virtuts teologals: iniciativa i domini de Déu. Seguim però amb l’evangeli de Joan: No és pas un evangeli per saber més coses de Jesús, (què va dir i què va fer) que també hi són narrades selectivament, sinó com a punt d’encontre vital. Essent l’evangeli dels encontres, la seva finalitat és la d’enfortir el lligam de vida amb ell i a través d’ell amb el Pare. Podríem dir amb Joan allò de Jesús: “Jo visc pel Pare que viu i vosaltres viviu per mi”. Un encadenat de misteris de vida compartida. Ens supera; és per fe que hi entrem

                        Ja ho diu Tuñí, el gran coneixedor de l’evangeli de Joan: és com  una sort, i molt intencionat de part de la litúrgia, posar en aquests diumenges de pasqua els densos i riquíssims capítols del “Testament Espiritual” de Jesús (capítols del 14 al 17). És diu que ens inviten a fer experiències de deixebles (nosaltres), afectats directament per la vivència de resurrecció. Tot això ens portarà a una visió –vivència de l’evangeli ben tota altra que l’habitual de saber i reconèixer Jesús com l’enviat pel Pare, al qual s’ha d’imitar per entrar en el misteri de Jesús. Potser dit d’una manera inexacta: Pintar un quadre amb els colors de la paleta de pintor dels evangelis sinòptics: això seria “la imitació de Crist”. Mentre que el Jesús que es desprèn de Joan és un Jesús d’entroncament, de relació imbricada amb Ell, compartida en la mesura en què es pot compartir. Una comunió “cristificadora”. No és per a Ell, sinó per a nosaltres que en som els beneficiaris, per compartir la seva vida des de dins. La figuració cabdal seria la de la vida que hi ha entre el cep i les sarments. Seria el Crist interior que és participat en el nostre interior. Hi ha un terme en l’evangeli d’avui que és definitiu: “Romandre, mantenir-se”, estar en connexió -no instrumental, sinó vital-, gairebé biològica, que fa que la saba del Crist passi a nosaltres, i que ens interrrelacioni profundament. S’estableixen uns lligams gairebé físics entre Jesús i cadascú de nosaltres. Rahner parla de ser místics i amb raó, encara que aquest terme es pugui llegir avui des de la insipiència o des del descrèdit... Amb raó de les inaccessibles se’n diuen verdes... Deixem-nos portar, “gronxar” per aquest “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”.

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.  Barcelona