“JO SÓC”
Indubtablement,
el de Joan, és un evangeli diferent, no perquè no reflecteixi fets reals de la
vida de Jesús, però té tot un altre to. En tot ell Jesús se’ns mostra en fets
però sobretot en paraules identificatòries com a Fill de Déu. En els sinòptics Jesús és més fill de l’home,
més encarnat, més proper a la vida dels seus coetanis. En Joan gairebé cada
episodi dels narrats és com una declaració de la seva divinitat. Àdhuc en la
mateixa passió se’l mostra com a Senyor i en la Creu s’hi veu la “Majestat ”. Per Joan no
cal esperar la Resurrecció, ja en la seva mort en la Creu hi ha la seva “hora”,
la seva manifestació gloriosa. Mort tot
un Home-Déu en la seva placidesa paradoxal: “A les vostres mans encomano
el meu esperit”. Des de la creu ja regna.
Estudiant
l’evangeli de Joan ens trobarem sovint, explícit o bé implícit, amb aquest “JO”
que posa de relleu la seva identitat i que omple de banda a banda el seu
evangeli. Si al JO hi afegim el “SÓC” les afirmacions es tornen impressionants.
És Jesús que es presenta com a absolut, es podria dir com l’Absolut Total. Bé
que ho veuen els caps del poble, els jueus –així els anomena Joan, donant a
aquesta expressió també un cert sentit de globalitat-. Prou li retreuen aquests
dient-li que no és pas pels seus miracles que se li posen en contra, sinó
perquè essent un home com és es presenta com a Déu. Amb el que en la negació
s’hi reconeix la mateixa afirmació.
Reconec
que se m’havia passat per alt abans, però ara se’m presenta com una novetat
esclatant. M’explico. Reunides les afirmacions en què Ell es presenta com a “JO
SÓC” són de molt gruix i són intencionades per part de l’evangelista. Fem-ne un
repàs i veureu com aquest fet és fonamental en el Jesús de l’evangelista Joan. Trobem
la primera referència germinal en el passatge de la bardissa incandescent de
l’èxode quan Moisès demana en nom de qui es presentarà davant del faraó. Digues:
de part del Jo sóc qui sóc. Que s’ha de llegir com de part
de l’únic Déu o del Déu únic. “Senzillament, ell és. Sense concurrència
possible. Israel ha après que Déu és un altre i distint, que ell no era
simplement “el seu” Déu; el Déu d’un poble
i d’un país, sinó Déu i prou; el Déu de tot, de tots els països, l’amo
del cel i de la terra, el Déu que ho disposa tot; el Déu que no cal adorar amb
sacrificis de bocs i braus, sinó amb obres de la justícia. Israel
aprèn que Déu és senzillament Déu. I això és el que el separa d’altres
divinitats i diu positivament que la seva unicitat i singularitat no es
poden descriure d’altra manera”. (Són comentaris de Ratzinger)
Ja
des del mateix pròleg de Joan s’evidencia la voluntat de posar de relleu la
divinitat de Jesús: Pròleg que no té cap més evangelista. Que és la visió
panoràmica, i més encara, de la Paraula que, essent preexistent, s’encarna,
planta la seva tenda entre nosaltres, perquè nosaltres puguem ser invitats a
viure i conviure en la mateixa tenda d’ell. Es presenta com a “llum veritable”.
Cal llegir aquest adjectiu “veritable”, que en Joan surt sovint, com a
indicador de que ho és, no a nivell de símbol o de figura ja esmentada en el
decurs de la Bíblia, sinó que és l’autèntica, la definitiva, la de “veritat”
valgui la
redundància. Inaugura així
totes les expressions múltiples però equivalents de la seva divinitat. I no són
pas poques, aquesta és la meravella meva, ara que me n’he fet conscient:
·
Jo sóc el veritable pa de la vida.
(Jn 6)
·
Jo sóc la llum del món (Jn 8)
·
Jo sóc la porta (que la fa casa,
on un pot entrar i sortir lliurement)
·
Jo sóc el Pastor bo, que dóna la vida
per els seus (Jn 10)
·
Jo sóc Fill de Déu (Jn 10)
·
Jo sóc la resurrecció i la vida
(Jn 11)
·
Jo sóc el Mestre i el Senyor (Jn
13)
·
Jo sóc el camí, la veritat i la
vida (Jn 14)
·
Jo sóc el cep veritable (Jn 15)
·
Jo sóc Rei (Jn 18)
·
Jo sóc Jesús Natzaré.
·
Jo sóc el Primer i l’Últim, l’Alfa
i l’omega
·
Jo sóc el vivent.
Primera
reacció: estupefacció. Vistos així en conjunt fa, ja d’entrada, la impressió de
que és fet a posta. Després remenant llibres de savis en els evangelis he comprovat
que no sóc ni el primer ni seré l’últim a constatar-ho. Valgui per molts altres
que ara desconec: vull citar el Llibre de Ratzinger – Benet XVI “Jesús de
Natzaret” La primera part. En l’últim capítol: “El que Jesús digué d’ell
mateix” i en l’últim apartat tracta del “Jo Sóc”. Havia reflexionat ell abans
que jo me n’adonés. Sóc aprenent, clar.
Joan
ens presenta un Jesús interioritzat per aquella comunitat de segona, o
millor, de tercera generació. No és tant el Jesús narrat pels sinòptics, sinó
el Jesús elaborat per una reflexió que
va més enllà de la simple narració. Ja ho adverteix ell mateix al final del seu
evangeli. La finalitat de tot ell i de cadascun dels capítols és per a què els
deixebles –els primers i tots els que llegiran més tard el seu evangeli, és a
dir, nosaltres- creguin i creient “tinguin vida eterna”. Que és la
finalitat global de l’encarnació – resurrecció: “Per a això he vingut, per a
què tinguin vida i vida a desdir”. Compartir la vida de Déu, expressió aquesta
com la de que som fills de Déu, que entranya més misteris dels que en solem
viure’n. Tot el món de la Gràcia és un món ple de vivències –“serem místics o
no serem”- que anirem desgranant, vivint les virtuts teologals, que ja ho hem subscrit
que són l’àmbit pasqual per
excel·lència. Només ens queda com a bon recurs l’adoració i deixar obrar a Déu...
Això tenen de particular les virtuts teologals: iniciativa i domini de Déu.
Seguim però amb l’evangeli de Joan: No és pas un evangeli per saber més coses
de Jesús, (què va dir i què va fer) que també hi són narrades selectivament,
sinó com a punt d’encontre vital.
Essent l’evangeli dels encontres, la seva finalitat és la d’enfortir
el lligam de vida amb ell i a través d’ell amb el Pare. Podríem dir amb Joan
allò de Jesús: “Jo visc pel Pare que viu i vosaltres viviu per mi”. Un
encadenat de misteris de vida compartida. Ens supera; és per fe que hi entrem
Ja
ho diu Tuñí, el gran coneixedor de l’evangeli de Joan: és com una sort, i molt intencionat de part de la
litúrgia, posar en aquests diumenges de pasqua els densos i riquíssims capítols
del “Testament Espiritual” de Jesús (capítols del 14 al 17). És diu que ens
inviten a fer experiències de deixebles
(nosaltres), afectats directament per la vivència de resurrecció. Tot això ens
portarà a una visió –vivència de l’evangeli ben tota altra que l’habitual de
saber i reconèixer Jesús com
l’enviat pel Pare, al qual s’ha d’imitar per entrar en el misteri de Jesús.
Potser dit d’una manera inexacta: Pintar un quadre amb els colors de la paleta
de pintor dels evangelis sinòptics: això seria “la imitació de Crist”. Mentre
que el Jesús que es desprèn de Joan és un Jesús d’entroncament, de relació imbricada amb Ell, compartida en la
mesura en què es pot compartir. Una comunió “cristificadora”. No és per a Ell,
sinó per a nosaltres que en som els beneficiaris, per compartir la seva vida
des de dins. La figuració cabdal seria la de la vida que hi ha entre el cep i les sarments. Seria el Crist
interior que és participat en el nostre interior. Hi ha un terme en l’evangeli
d’avui que és definitiu: “Romandre, mantenir-se”, estar en connexió -no
instrumental, sinó vital-, gairebé biològica, que fa que la saba del Crist
passi a nosaltres, i que ens interrrelacioni profundament. S’estableixen uns
lligams gairebé físics entre Jesús i cadascú de nosaltres. Rahner parla de ser místics
i amb raó, encara que aquest terme es pugui llegir avui des de la insipiència o
des del descrèdit... Amb raó de les inaccessibles se’n diuen verdes...
Deixem-nos portar, “gronxar” per aquest “Qui està en mi i jo en ell dóna molt
de fruit”.
Diumenge
VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada