divendres, 11 de maig de 2012

Homilia del diumenge 13/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

ESPIRAL  D’AMOR

                        Aquest diumenge VI de Pasqua on l’amor és el tema fonamental m’ha portat a la primera encíclica de Benet XVI que es titula precisament “Déu és Amor” i que ja d’entrada fa així: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell” (I Jn 4, 16) Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: -la imatge cristiana de Déu
 -i també la consegüent imatge de l’home                                                   -i del seu camí”.

                        A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, -una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                        Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció definitiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna (cf. 3, 16).
La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

                        Ara, agafem la segona lectura d’avui i, conjuntada amb l’evangeli del dia, em permeto fer-ne aquesta presentació, substancial, però organitzada per mi mateix: “L’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu. Ha nascut d’Ell i el coneix. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos I la conseqüència és aquesta: “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres” perquè ens ve del Pare el seu amor i passa pel Fill i se’ns dóna a tots els seus fills, per tant és conseqüència d’aquest espiral d’amor: (Jo), Jesús us estimo tal com el Pare m’estima i jo observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Per tant, si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que jo us tinc. El meu  manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. “Tot això ens és dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”.

                        Ja podem respirar, ho dic perquè o ens meravellem i se’ns talla l’alè o bé no hem entès res. L’amor ve de Déu i retorna cap a Déu. Per l’entremig consolida els humans en l’amor mutu. Vegeu tres estadis estretament vinculats: Déu, Pare, de qui procedeix tota paternitat, tota vida, tot amor, els recolza en el seu Fill únic, Jesucrist, i d’aquest s’expansiona cap a tothom, fent-nos fills de Déu. El “tal com” és el patró, utopia, és clar. Els que no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. El meu desig, diu Benet XVI és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”.

                        “L’amor de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Hi ha un problema previ: el terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades. Destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre a l’ésser humà una promesa de felicitat, que sembla irresistible. El Nou testament distingeix aquests termes: eros que és terme no usat mai pel mal ús habitual; philia (amor d’amistat) i l’àgape. La crítica al cristianisme per no usar l’expressió i el contingut eros pren de Nietzsche l’expressió d’enverinament de la relació home-dona. Se’n fa ressò en Torralba en el capítol “Amarga la festa dels sentits?” del seu llibre Jesucrist 2.0, pont amb els agnòstics. Es declara matisador i raonador: “L’educació de la fe que molts han rebut ha estat molt negativa. L’obsessió pel pecat ha fet oblidar la bellesa d’un cor pur, obert a l’esperança... La dimensió festiva de l’existència cristiana, la cara alegre del cristianisme ha quedat, massa sovint, tapada, eclipsada darrere la dimensió tràgica. No obstant això, l’alegria que neix de la relació amb el Crist és tan gran que no cap en el cor humà. Ens manca el sentit festiu, però la festa és inherent a la fe. La festa no és evasió, ni fugida provisional del món. És indici de transcendència, promesa de redempció. Proporciona distensió, llibertat d’esperit. La rialla cristiana és la manifestació de la fe en la resurrecció”. Afegirà dins del tema que ens ocupa: “Viure l’ara exigeix treballar la capacitat de tenir sempre els peus a terra, afrontar els problemes un a un, i vèncer les angoixes una a una per mantenir-se en la joia. Joia és ser un mateix, creure en el Déu del moment present i sentir que ets al lloc on Déu vol que siguis, fent allò que vol que facis” Hi afegeix: “L’amor dota de màxima plenitud el moment. El moment és efímer, passa, se’n va, però si el moment ha estat una ocasió per estimar, per donar-se, per entregar el propi talent, per genera bellesa, per edificar, per construir, no haurà estat endebades”. “Com dotar els dies de significat? Estimant. El temps viscut en el qual no s’ha estimat és temps perdut per sempre, malbaratat per a tota l’eternitat. El camí cap a Déu és l’amor, perquè Déu és amor ple i solament qui estima coneix Déu. Aprofitar el dia és estimar, perquè quan s’estima es viu plenament l’existència, es teixeixen relacions de profunditat i qualitat” (Ens convenia aquest aterratge en el joiós dia a dia per donar ple realisme al que ens diuen Joan i Benet XVI)

                         Seguim amb l’encíclica: “Entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i completament distinta de la nostra existència quotidiana. Però al mateix temps, es constata que el camí per a aconseguir aquesta meta no consisteix simplement a deixar-se dominar per l’instint. Calen purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia. Això no és rebutjar l’eros ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè abasti la seva veritable grandesa. L’àgape s’ajunta a l’eros i supera el seu caràcter egoista. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se de l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca”.

                        “En l’acte totalitzador de l’amor s’uneixen intel.lecte, voluntat i sentiment. Aquest és un procés que sempre està en camí; l’amor no es dóna mai per “conclòs” i completat, es transforma en el curs de la vida, madura i precisament per això roman fidel a si mateix –“voler la mateixa cosa, rebutjar la mateixa cosa”-, esdevenir un semblant a l’altre, que porta a un pensar i desitjar comú. La història d’amor entre Déu i  l’home consisteix precisament en que aquesta comunió de voluntat creix en la comunió de pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada cop més; la voluntat de Déu ja no és per a mi quelcom estrany que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la pròpia voluntat, havent experimentat que Déu és més íntim a mi que jo mateix” (sant Agustí). Creix llavors l’abandó en Déu i Déu esdevé la nostra alegria”. En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que les coses externes necessàries, puc oferir-li la mirada d’amor . En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme. L’amor és diví perquè prové de Déu i a Déu uneix i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres, que supera les nostres divisions i ens fa esdevenir una sola cosa, fins que al  final Déu ho sigui “tot en tots”.

                        “La natura específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però al mateix temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda a ser millor ella mateixa”.

                        “L’amor –caritas- sempre serà necessari fins i tot en una societat més justa. No hi ha ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant que home”.

                         “Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què es indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme”. Necessitem humanitat, necessitem atenció cordial. Que l’altre experimenti la riquesa d’humanitat. Que l’amor al proïsme ja no sigui un manament, per dir-ho així, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat” (Ga 5, 6) El programa del cristià  -el programa del bon samarità, el programa de Jesús- és “un cor que veu”. Aquest cor veu on es necessita amor i i actua en conseqüència. L’amor és gratuït, no es practica per obtenir altres objectius”. Una Església que no és caritativa, no és l’Església de Crist. Forma part del plurinomi: Koinonia – comunió; Kerigma – anunci de la Paraula de déu; Leiturgia - celebració dels sagraments i Diaconia – servei de la caritat. Essencials totes alhora. L’amor és una llum –en el fons única- que il·lumina constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar. L’amor és possible, i nosaltres podem posar-lo en pràctica, perquè hem estat creats a imatge de Déu. Viure l’amor i, així portar  la llum de Déu al món: a això voldria invitar amb aquesta encíclica”. (fins aquí paràgrafs de l’encíclica de Benet XVI)

                        No oblidem, en síntesi, que tot comença en Déu Pare, en l’amor que ens té i que se’ns manifesta precisament en l’amor de Jesús, reflex del del Pare. Hi ha de per mig sempre aquest deliciós impossible del “tal com”, que ens ha de servir de nord i d’estímul operatiu.

                        Deixem-nos prendre, convèncer per l’espiral d’amor... Tant de bo.

                        Que la Pasqua no se’ns en vagi de buit. Aprofitem els últims dies, si és que no em descobert que cada dia i cada moment és veritablement Pasqua. Al·leluya

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.   Barcelona