divendres, 30 de març de 2012

Homilia del diumenge de Rams 01/04/2012

LA “PASSIÓ” PER DINS

Ens agrada l’espectacularitat. Sobretot al poble. D’aquí que hagin sortit una mica per tot arreu les “Passions”, on la tragèdia se’ns converteix en teatralitat. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada molt més intentar de viure la passió de Jesús per dins, intentant una empatia evangèlica, un acompanyament en les vivències de Jesús en l’últim tram de la seva vida, i això escapa –al meu entendre- a unes quantes escenes teatrals per més que puguin ser reeixides.

Hem atès des de fa anys llargs a la pietat, vorejant els sentimentalismes, i ho poso en plural per abastar-ne els més possibles. Així era ja en unes representacions populars que es satisfeien en expressionismes. No diguem fins a l’estirada dels sentiments com els que promou un Mel Gibson (per a oblidar la sang sobrera, que esgarrifa més que no commou). Plorar per plorar no porta a cap a res. S’han de tenir uns sentiments molt afinats per ser dignes dels sofriments que pretenem acompanyar; més ens valdria fer-ho en un encontre espiritual amb una sintonia dels “per a què”, intentant d’entrar en l’ànima contorbada d’un Jesús de Natzaret, tant home-home que ens costa de veure-hi ara en aquestes circumstàncies la seva divinitat. Ja ho llegíem aquests darrers dies en les consideracions de sant Agustí: “Per una altra part a altres llocs de l’Escriptura, veiem com aquest mateix Fill de Déu gemega, prega i confessa. Aleshores nosaltres vacil·lem a atribuir-li paraules (d’explícita divinitat), perquè el nostre pensament es resisteix a davallar a la humilitat de Crist... Sembla que el nostre pensament l’ultratja si li atribuïm paraules tan humanes...Resta perplex i voldria capgirar la sentència, però l’Escriptura l’obliga a recórrer a Crist i no li permet de falsejar la identitat de Fill de Déu. Així explica que "prega per nosaltres, prega en nosaltres i és pregat per nosaltres...” Ara podem entendre la visió de Pau a la carta als de Filips quan ens invita a entrar en el santuari del seu cor: “Així per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu...”

Hauríem de recalcar-nos en cada una d’aquestes expressions darreres que són de magnanimitat i d’estreta sintonia amb el Jesús de dins: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”.

Només un amor reinventat a cada encontre amb Jesucrist ens podrà donar a entendre què li passava per dins i intentar la sintonia amb els seus sentiments...

Hi ha expressions que bé ho delaten: “Em sento torbat”. Expressió que algun biblista ho interpreta com una versió lliure de les angoixes de l’hort de Getsemaní: “Pare si és possible que em passi per alt aquest calze”, però –per això he vingut- que es faci la vostra voluntat en el sentit més genuí que és el del pare nostre: que en tot es faci l’amor del Pare, aquí a la terra com sabem i intuïm que es fa rodonament en el cel. No hi ha un panteix o un glatir de por, sinó la ferma decisió que Déu sigui honorat en tots els moments del propi viure, sabent que com més finor d’esperit tota l’escomesa del Mal (i del mals de tota mena) no podrà res contra la fortitud de la roca que un –i Ell com a Fill- ha posat en el Pare que només pot estimar. Jesús ha tastat dins seu tantes passions: la del cos i de l’esperit i també la de la certesa de que tot esdevé per la glòria de Déu, ric en misericòrdia, i que sap comportar el més gran patiment amb la confiança més neta i plena.

Hauríem de poder saber fer compatibles dues passions: la sublimitat de sentit del dolor quan ha arribat a aquesta grandesa i el baix i pregon fons d’acceptació amorosa d’una situació ja preanunciada i per tant interioritzada de temps. “Tot ho consideraria una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell, i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”. “Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist... Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transfigurarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb que Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

De fet, el diumenge d’avui és pròpiament domínica de Passió amb més pròpietat. La dels Rams és un entreacte que no arriba ni a ser pòrtic de la Passió. Si agafem les lectures de la litúrgia d’avui, la d’Isaïes que ens parla del Servent Sofrent amb el corresponent salm immergit en els seus sofriments que l’acompanyarà fins a la mateixa creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat” que, amb tot, cal fixar-nos-hi ve expressat amb una confiança sense fissures: “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva, cuiteu a defensar-me...” Segueix el text esmentat abans de la carta als de Filips en què veiem que la seva condició humana va entelar a la vista de la gent (i potser a nosaltres mateixos) la seva condició divina. “Es va fer no res”. Raona Pascal: “L’Escriptura ha establert passatges per consolar totes les condicions, i per intimidar totes les condicions. El cristianisme és ben estrany: Ordena l’home de reconèixer que és vil, i li ordena de voler ser semblant a Déu. Sense un contrapès semblant, aquesta elevació el faria horriblement vanitós, o aquest abaixament el faria terriblement abjecte. Amb quin poc orgull un cristià es creu unit a Déu! Amb quina poca abjecció s’iguala als cucs de la terra!” Dirà després de Jesucrist: “És no solament impossible, sinó inútil de conèixer Déu sense Jesucrist. No solament nosaltres no coneixem Déu més que per Jesucrist, sinó que no ens coneixem a nosaltres mateixos més que per Jesucrist. Fora de Jesucrist no sabem ni què és la nostra vida, ni què la nostra mort, ni què Déu, ni que nosaltres mateixos. És per la seva glòria tot allò que hi ha de gran sent Déu, i és per la seva vida mortal tot allò que hi ha d’escanyat i abjecte. Per això ha pres aquesta malaurada condició, per a poder ser en totes les persones, i model de totes les condicions”.

Torno a la celebració dels Rams. Veig tot el recinte on al descobert ens apleguem. Un bosc de palmes. És la joia dels infants. Per a ells trobo esplèndid que simulem l’entrada a Jerusalem i que facin festa la canalleta amb els seus palmons abarrocats i amb penjarolls dolços delejats, tan lluny del que succeí en vida de Jesús. Tot fou espontaneïtat, ramatges aplegats del verd més proper i els cants eufòrics que s’entonen sense saber-ne la justa significació. No hi fa res. Ja més tard àdhuc els mateixos deixebles més íntims s’adonaran dels messianismes que s’hi configuren. És tan humà adonar-se del valor de les coses i dels esdeveniments una vegada passats! Que els resti a aquests petits el goig d’uns moments de festa. Potser més tard somriuran a la seva innocència i qui sap si descobriran altres pregoneses al viscut. Jesús estimava els infants i hi veia els ciutadans del Regne. Feliços ells i nosaltres. Potser també se’ns obriran les fonts del coneixement de Déu, de Déu en Jesucrist i la nostra pròpia coneixença des de dins, des de com ens veu el Déu que ens estima tant que ens ha donat el seu Fill, perquè ens associés a l’amor que ens és meta, que és desfici i que és glòria i premi que Déu ens fa en nosaltres. Sols l’amor basta, a començar per l’amor que Déu ens té i que tantes vegades en som incapaços d’entendre i de fer nostre...

Entrem en el gran silenci dels dies sants. Silenci interior; entrem en el silenci de Jesús. Diu Tuñí que en la passió segons Marc –la d’avui- Jesús a penes parla. Estremidor. “Duresa de la narració. Soledat i silenci. I després del crit en morir hi ha la confessió de fe d’un aliè, d’un no jueu”. Acaba dient: “l’evangeli de Marc sembla tenir tota la força de la predicació de Pau”. Recordeu la carta als filipencs que hem esmentat. A sentiments forts, poques paraules li basten i li sobren...

Diumenge de Rams i de Passió, 1 d’abril del 2012. Barcelona