Homilia del diumenge 25/03/2012 del P. Josep Mº Balcells

VOLDRÍEM VEURE JESÚS

¡Què menys que això! Poder-lo veure de prop, poder parlar-hi, poder-lo escoltar, tenir el goig de donar-li la mà, de veure-li el somriure, poder entendre el significat de la seva vida, els per quès que ens venen al cor; ai, què sé jo... I això abans d’entrar a la Setmana Santa, per poder-la recórrer en sintonia de sentiments amb Ell. Ja el diumenge passat la litúrgia ens el mostrava “enlairat”, fet l’Home que es feia solidari de tot dolor humà, a fi de que nosaltres descobríssim, en els seus, el sentit dels propis... Avui l’evangeli ens el mostra “glorificat” abans de la seva Passió, perquè no caiguem en el desconcert davant dels esdeveniments durs i gairebé incomprensibles als que ens enfrontarem com a coprotagonistes, aquesta propera Setmana. I això es dóna amb una nova epifania o manifestació de Déu. Dues antecedents van ser la del Baptisme, després la de la Transfiguració i ara aquesta nova que avui alguns la senten com un tro... Diu l’evangelista que és per a nosaltres que se sent la veu del cel: “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”. No vull passar per alt que, de no ser diumenge, celebraríem l’Anunciació del Senyor, és a dir l’encarnació, la seva entrada en la història, desapercebuda de gairebé tothom. És allò que Pau en diu la kènosi, l’abaixament, l’anorreament, el passar com un de més, anònimament, quan Ell és el que dóna sentit a tot allò que és humà. Misteri de misteris.

Dues preguntes em surten espontànies: qui és Ell i qui som nosaltres. A fi de tenir unes respostes qualificades he de recórrer a allò que ens diu el Concili Vaticà II. Tot tret del document –Constitució se’n diu per la importància que té- “L’Església en el món d’avui. (En llatí que és com s’anomenen Gaudium et spes, val a dir: Goig i esperança) L’Església es vol posar de servidora de la humanitat; experta, no per mèrits per de prompte, sinó per missió encomanada pel mateix Jesucrist. Escoltem què diu el Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, del pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies, les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”...He de parar perquè m’ennuego i he de dir que no sempre és veritat en mi. M’ho dic i m’ho repeteixo per no oblidar-ho i perquè el dir-ho solemnement m’és un compromís. No podem jugar amb les paraules. Massa fàcil de dir coses massa altes. Per no ser cínics, siguem humils.

Ara us he de posar com ens presenta el Concili la persona de Crist, l’Home Nou: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res estrany que les veritats sobre l’home que després posarem trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”.

“Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

“Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança... Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, la divina, em de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tant gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el seu Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

Ara és l’hora de dir dues paraules sobre què pensa l’Església sobre la dignitat humana: “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació. La Sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. És la persona humana, això és, tot l’home en la seva unitat –cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat- la que s’ha de salvar, és la comunitat humana que s’ha de renovellar. En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que correspongui a la seva vocació. L’Església no és empesa per cap ambició terrenal, sinó que sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit, l’obra mateixa del Crist, que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

“L’home negant-se a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers el altres homes i envers totes les coses creades. Per tant, l’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual i col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. Però l’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement. La dignitat de l’home exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”. Tot, tot, només Paraula del Vaticà II.

Al cimal de la quaresma com al final dels Exercicis només em queda que fer la contemplació per a avivar l’amor: Prenc les paraules mateixes de sant Ignasi: “Després de reflectir en mi mateix, considerant amb molta raó i justícia el que jo, de part meva, he d’oferir i donar a sa majestat divina, a saber, totes les meves coses i a mi mateix amb elles, així com qui ofereix amb molt d’afecte: “Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el que tinc i posseeixo; vós m’ho donàreu, a vós,Senyor ho retorno; tot és vostre, disposeu-ne segons la vostra entera voluntat; deu-me el vostre amor i gràcia, que aquesta em basta”. Dit de cor, ja puc entrar en la Setmana Santa juntament amb Crist. Disposeu.

Diumenge V de quaresma, 25 de març del 2012 Barcelona