divendres, 2 de març de 2012

Homilia del diumenge 04/03/2012 del P. Josep Mª Balcells

ANVERS I REVERS DE LA “TRANSFIGURACIÓ”

Tot just començada la Quaresma, després de la introducció tradicional dels tres punts que sostenen totes les seves instàncies ètiques: oració, almoina i dejuni; després de la presentació del vertader protagonista en la lluita contra el mal (Jesús en el desert, temptat i victoriós); ara ens trobem de sobte i sorpresos en una nova epifania, la Transfiguració, correlativa a la del Baptisme de Jesús, ara amb les seves particularitats: allí era el Crist el que era presentat pel Pare: “Tu ets”; ara la presentació va dirigida als deixebles: “Aquest és”, que després hauran de testificar aquests fets extraordinaris. Fet que ha passat a tots els sinòptics. És tan forta i cridanera l’escena que ens pot deixar com enlluernats, fins al punt que podem perdre el fil conductor de tota la quaresma, que és lluita oberta contra tot mal. Marc en fa d’aquesta teofania el punt cimal del seu evangeli. A partir d’aquest fet, presagiant-lo, malgrat les primeres aparences de glorificació, comença la davallada fins a la Passió, Mort i Resurrecció. En Marc aquest passatge “és la “clau musical” en la que s’ha de llegir tota la fase descendent conflictiva i abocada al fracàs. Situat entre dos anuncis de la passió amb les corresponents crisis (8, 34ss; 9, 30ss) per part dels deixebles, ara amb l’afegit fonamental del “Escolteu-lo”, precisament per la dificultat que pressuposa veure el seu Mestre dins d’un entramat de successos que subratllaran la seva condició de pacient-patidor que es carrega –en el seu viure quotidià i no sols en la Passió última- tot el feix del mal i dels mals de tots els humans. És la figura de la kènosi, de l’anorreament inaudit d’un Déu que assumeix el mal, el dolor i el sofriment de la humanitat sencera... Pere respon a la inquietant pregunta que fa Jesús als deixebles i a nosaltres: ¿“Vosaltres qui dieu qui sóc jo”? Cal no oblidar que ve després de les lectures que feia el poble senzill, sintetitzada en veure-hi redivius alguns dels grans profetes. Pere respon per tots: “Vos sou el Messies”. Jesús insistirà en el manament de no dir res per no ser mal interpretat en una messianitat que diferia de les expectatives del poble jueu. Jesús torna a la càrrega: “Calia que el fill de l’home patís molt, fos rebutjat pels grans del “sistema”. Marc subratlla la insistència de Jesús. “I els ho deia ben clarament”. Pere que no entén res del que diu Jesús li surt amb el pitjor estirabot: es posà a reprendre’l. El text diu significativament: “Jesús girant-se i veient els deixebles” li engalta una recriminació mai abans sentida: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, que els teus sentiments no són els de Déu, sinó els dels homes”. Jesús rebla: “Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi” I farà, a continuació, les consideracions antropològiques del que és la vida per a un deixeble. I de que qui el negui a Ell, no donant fermesa a les seves paraules, que conjuminen creu i resurrecció, serà ell mateix qui el negarà. Ja des de sempre unirà creu i resurrecció. La creu té un resplendor de resurrecció així com la resurrecció va unida indestriablement amb la creu. El mal i el sofriment queden emmarcats en Jesús i el seu evangeli, malgrat que ens costarà a tots veure-ho i viure-ho. ¡Ceguesa evangèlica, més diria, humana!

Els rellisquen als deixebles els successius pronunciaments de Jesús de que havia de patir. Aquest era el misteri, de moment inabordable, de Jesús i un vertader enigma. Pau se’n fa ressò quan presenta el Crist com a niciesa i escàndol, de propis i estranys. Ell ho ha captat per revelació directa, com sempre ho proclama. No és el Jesús dels deixebles, sinó el Crist ja glorificat que se li revela. Aquest serà el seu tot.

En Jesús hi ha inclosa una saviesa mai vista que fa reverdir salut i gràcia en la creu i el sofriment, batejant-los i donant-los-hi sortida eficaç i gloriosa. No és, no, masoquisme, ni sublimacions evasives. Aquest és el secret que deslloriga el mal i el sofriment donant-los certeses de base que només pot un assumir-les lligades a la configuració amb el Crist que va fer seus tots els dolors i sofriments de la humanitat en la seva vida i Passió i en la seva mort glorificadora. Afronta el tema del mal d’una manera vivencial i en ell troben sentit i valors la humanitat dolençosa. És una paradoxa: qui vol guanyar la vida la perdrà i qui la posi al servei de l’evangeli i dels seus pressupòsits la guanyarà com la guanyà Jesús en la seva vida, passió, mort i resurrecció, que formen per ell i en Ell una unitat indestriable. No és un pensament, un concepte, és la realitat d’una vida donada a fons perdut, i per tant guanyat, ofert a tothom qui vulgui trobar sentit a les incidències de les vides pobres, marginals, adolorides...El bé venç el mal, assumint-lo.

No, no foren els dies últims de la vida de Jesús (reviscuts en totes les Setmanes Santes) sinó al llarg de tota la seva vida on va viure la seva Passió il·luminada. Doble Passió: la patida per causa dels que no l’entenen, el mal interpreten, el volen perdre des dels mateixos inicis de la seva predicació. I la Passió que es converteix en com-passió per a tot dolor i sofriment. Ell exorcitza tot mal, curant-los cos, ànima i esperit, fent seves les “malalties” (Isaïes) i sofriments de tothom. Subvenint, atansant-se bondadós, donant entenent que ell sosté tota biografia carregada de dolor. Donant-los-hi un sentit per tal, així, de poder-los sublimar. És la capacitació d’acceptació de compatir sofriment i goig, felicitat i sofriment a l’ensems. Aquí rau la saviesa que es deriva de Jesús. Així es presenta Pau als seus deixebles de Corint. Pau els ha vingut a evangelitzar i no pas amb saviesa de paraula, perquè no es perdi el sentit de la creu del Crist. El llenguatge de la creu és una niciesa per als qui es perden, però per a nosaltres és poder de Déu... Mentre que els jueus demanen prodigis i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions; però per als qui han rebut la vocació, tant jueus com grecs, un Messies que és poder de Déu i saviesa de Déu. Perquè allò que és niciesa de Déu és més savi que els homes, i allò que és feblesa de Déu és més poderós que els homes”.

El tema és important i avui pren més rellevància encara, perquè s’ha tabuïtzat el sofriment. Llegeixo en Torralba: ¿El sofriment un nou tabú? “El sofriment continua essent una realitat ben patent i manifesta. Ni la ciència ni el benestar econòmic han estat capaços d’escombrar definitivament el sofriment. A través dels narcòtics i dels instruments sofisticats d’alta tecnologia s’ha aconseguit alleujar certs mals, certes insuficiències i limitacions físiques i espirituals de l’home, però l’home no ha estat capaç de bandejar totalment el patiment que forada el món des de dins mateix. Davant del sofriment, la millor actitud és la humilitat i el silenci. El sofriment ens fa ser humils perquè ens trobem davant d’una realitat que ens sobrepassa i que no podem controlar per mitjà de la racionalitat. El sofriment és misteri, és enigma. Davant del patiment, l’home descobreix la seva terrible limitació, la seva immensa dependència i, sobretot, la seva petitesa. El patiment posa en qüestió el model de vida escollit i els cànons que regeixen l’existència a Occident, per això el sofriment és constantment postergat i amagat en el món actual. Allí on hi ha vida hi ha també, i de manera inevitable, sofriment. El mer fet de viure aporta patiment; qui no vulgui afrontar aquest fet està enfosquint la realitat cruenta de l’home. El patir ensenya; i qui no el conegués no coneixeria la vida en tota la seva realitat, perquè el sofriment n’és part imprescindible. Una cultura que no posi en relleu aquest vessant de la vida humana, aquest aspecte tan profund i misteriós de la realitat individual i col·lectiva, és una cultura frívola, perifèrica i superficial. El sofriment és finitud, és limitació, és petitesa. La cultura actual ens dibuixa o pretén plasmar-nos un món ple d’alegria, de somriures, de goig i de benestar (superficials). L’home no s’alliberarà plenament del sofriment. La mera existència comporta sofriment. Àdhuc en un món tècnicament perfecte, també hi hauria sofriment, perquè el sofriment és inherent al fet de viure i d’estimar. D’altra banda el sofriment uneix les persones radicalment. Vincula els homes a través del sentiment de la compassió. El poder, el plaer, el desfici pels béns materials i, fins i tot, la cultura separen els homes i els aïllen els uns dels altres. El sofriment enruna les fronteres, enfonsa les muralles que separen les persones. El patiment és, doncs, mestre de la vida i de la veritable comunicació interpersonal. L’altre no és aliè a la meva persona, sinó que és del tot rellevant per al meu desenvolupament humà. Jo-sóc-amb-els-altres i per-als-altres. Entre l’altre i jo s’estableix una profunda interacció propiciada pel principi de la simpatia.

Marc posa la Transfiguració amb un rere fons d’assumpció de la Creu. Aquest serà un llenguatge difícil de pair. La mort de Jesús fou vista de primeres com un fracàs. Només després de la Resurecció i dels dubtes que s’allargassen quaranta dies podran entendre que Jesús ha “transfigurat” el mal físic, moral, existencial amb el misteri de la Creu. Sense la Creu no s’entén la missió de Jesucrist. Però no s’ha sacralitzat, no anem més enllà de la creu de cada dia, aquell pes que carrega les espatlles de tothom i que Crist s’ha fet Cirineu de tots nosaltres. Sense Crist les creus asfixien, maten, no redimeixen. La transfiguració té un anvers i un revers. Tots participem de la transfiguració i de la Creu. Una porta a l’altra. Van inseparables. Gz. Faus diu que la felicitat va lligada al sofriment. “Solament té de veritat la capacitat de sofrir qui la té de gaudir profundament. En Jesús el dolor no serà l’última paraula i el preu (potser la prova i l’anunci) de que l’última lucidesa sobre l’existència és joiosa”. Aporta aquesta reflexió de Lleó Bloy: “L’home té llocs en el seu pobre cor que no existeixen fins que el dolor no entra en ells per a que existeixin”. Dirà confrontant-ho amb la sensibilitat tràgica del moment present que rebutja el sofriment de totes totes, que per a Jesús no hi ha necessitat d’anestesiar la profunditat humana, perquè aquesta és joiosa i ho és perquè el nivell últim d’experiència d’aquesta profunditat és la paternitat acollidora de Déu. El perdó és la màxima acollida que pot donar. I dirà Gz. Faus: “Res no prova tant la maldat i vellura humanes com la incapacitat quasi física de l’home religiós per a suportar la bondat de Déu. La finitud és la característica més definitòria de la persona humana. I no solament la finitud sinó la consciència de finitud, és a dir, la vivència interior, el coneixement personal de la finitud.

¡I quins embolics no ens fem amb el dolor propi i aliè! Talment com els deixebles. Pere n’és el paradigma. Aprenguem la lliçó: no hi ha Quaresma si no assumim la part de creu glorificada que ens pertoca. “Si algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, carregui la seva part de creu i sobretot que em segueixi que jo li donaré el ple sentit de tot l’humà, creu inclosa, la pròpia i la dels altres. Començant per aquests, els altres, portats per la compassió, com-passió, l’atribut primer de Jesucrist i nostre, ¿nostre?

Diumenge II de Quaresma, 4 de març del 2012 Barcelona