divendres, 24 de febrer de 2012

Homilia del diumenge 26/02/2012 del P. Josep Mª Balcells

QUARESMA, ARRISCAR-NOS DESERT ENDINS

Per endegar aquestes reflexions llegeixo abans que tot, per situar-me bé, el llibret de “La Missa dia a dia” i procuro discórrer en l’entramat de lectures i oracions pròpies d’aquest primer diumenge de Quaresma, fins que trobo el tema que més m’atrau o el que és més evident. També he tingut en compte que encetem avui la Quaresma, temps fort de la litúrgia que ens invitarà a fer-nos un plantejament global i a fer tot el viatge humà (i diví) acompanyant l’itinerari que feu Jesús en vida fins a la Passió, Mort i Resurrecció. De seguida trobo dues idees-força que tenen ganxo i que poden donar un color –precisament- fort a tot el camí que podem fer –“Si algú vol venir amb mi”- acompanyant i acompanyats de Jesús. Desert i Missió: preparació per a l’ acció evangèlica. Preparar-nos de cor per posar la Missió de Jesús en la nostra agenda diària cristiana, per reemprendre amb novetat un camí de renovació personal inicialment, i social com a conseqüència. Recordeu que la manera de viure dels primers cristians era la del Camí, segons testimonia Lluc. ”Vells pelegrins que van fent via...” Preparar-nos per posar-nos en marxa enfortint-hi el sentit, i una mica més accelerada que la de costum. I feta amb la il·lusió renovada, com de nou començament, des del kilòmetre zero. De seguida busco uns llibres de referència que em portin al desert, “Empes per l’Esperit” com ho diu explícitament de Jesús l’evangeli de Marc. Anada, no fugida, al desert, amb tota l’enorme simbologia que té el desert, des de la Bíblia (Èxode i retorn de Babilònia), passant per tanta bibliografia que ha despertat el tema del desert en tantes obres que trobo suggerents: Comencem pel llibre base: Relats sincers d’un pelegrí rus, del que en són deutors les adaptacions a la cultura occidental: Pustínia (que vol dir desert en rus), de Catherina de Hueck, Sobornost de la mateixa autora. I afegiria també els escrits espirituals del gran “habitador”, de deserts que fou Charles de Foucauld i més literaris Terra dels homes de Saint-Exupéry. Hi podria afegir també Solitud davant del Mar d’Anne Morrow Lindberg.

Obro el llibre Pustínia i ja des del primer capítol ja em trobo amb el reclam: “Silenci... Desert... Pregària...” Algú digué a l’autora: “Els recessos estan passats de moda... Els deserts són d’actualitat”. I anirà desgranant els seus pensaments altament motivadors. “És ben cert que aquests darrers anys he parlat i he escrit força sobre el silenci, la soledat i el desert; i així ho faré encara, perquè estic convençuda que són vitalment importants per a la nostra civilització urbana que creix, que canvia i que esdevé cada vegada més tècnica. És evident que la humanitat té al davant molts problemes, que cada vegada en tindrà més i aquests problemes pertorben profundament els esperits de tots els homes. Ens invitarà a convertir-nos en pustinik i ens indicarà com podem portar el desert al nostre dia; i la feina que s’hi proposa. Bona ruta, si us decidiu.

No tant espiritual però sí obert a “desvetllar la nostra consciència i la que anomenem “condició humana”, ens descobreix què vol dir ser un home “despert”, Saint Exupéry en la seva obra brillant i encoratjadora Terra dels homes, per la fascinació que em produí la seva lectura pausada, com crec que ha de ser tota lectura, i rubricada amb alguns subratllats meus com aquests: “La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del món. Perquè oposa resistència. L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle. Tinc davant els ulls la imatge de la meva primera nit de vol a l’Argentina, una nit fosca en què només guspirejaven, com estels, els llums escadussers escampats per la plana. Cadascun assenyalava, en aquell oceà de tenebres, el miracle d’una consciència. En aquella llar es llegia, es reflexionava, es feien confidències. Allí s’estimaven. De tant en tant brillaven aquells focs que reclamen el seu aliment enmig dels camps. Fins i tot els més discrets, el del poeta, el del mestre, el del fuster. Però entre aquests estels vivents, quantes finestres tancades, quants estels apagats, quants homes adormits... Dirà: “Vell buròcrata, t’has construït una pau a força d’encegar amb ciment, com els tèrmits, tots els camins que porten a la llum. T’has arraulit en la teva seguretat burgesa, en les teves rutines, els ritus ofegadors de la teva vida provinciana, has dreçat aquest humil recer contra el vent i les marees i els estels. No vols encaparrar-te pels grans problemes, ja has tingut prou feina a oblidar la teva condició d’home... Ningú no t’ha engrapat per l’espatlla, quan encara s’hi era a temps. Ara, l’argila de la qual estàs fet s’ha assecat, s’ha endurit, i ningú no podria ja despertar en tu el músic adormit, o el poeta, o l’astrònom que al començament, potser, portaves a dins”. “La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. Treballant només pels béns materials, bastim nosaltres mateixos la nostra presó. Ens hi tanquem tots solitaris, amb les nostres monedes de cendra que no procuren res que valgui la pena de viure. Resisties la temptació. En la neu es perd el sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa, no es desitja més que el son. Jo el desitjava. Però em deia : la teva muller, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I sóc un pòtol si no camino. “L’imperi de l’home és interior” ¿Què era per a nosaltres el desert? Era allò que naixia en nosaltres. Allò que apreníem sobre nosaltres mateixos. Sobre el silenci regna un gran silenci de casa ordenada. “I tornàvem a endinsar-nos en el misteri. Quan un envelleix medita. “S’adonarà amb fàstic que les úniques riqueses veritables les ha posseïdes aquí, al desert. Aquest prestigi de sorra en la nit, aquest silenci, aquesta pàtria de vent i estels. En el desert tot s’ha apagat en el món exterior. Som fora de tot. Jo he descobert aquesta evidència: res no és intolerable. I em sembla que és possible adaptar-nos a tot. El món de l’ordre del qual vivim no es pot copsar si un mateix no s’hi troba tancat. Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del condemnat. M’adono que al desert no hi ha recers. El desert és llis com un marbre. No és culpa meva si el cos humà no pot resistir tres dies sense beure. No em creia tan presoner de les fonts. No sospitava una autonomia tan curta. Creiem que l’home pot anar-se’n cap endavant, tot recte. Creiem que l’home és lliure... No veiem la corda que ens lliga al pou, que el lliga com un cordó umbilical al ventre de la terra. Si fas un pas de més, mor. Ja no comprenc aquestes gentades dels trens de rodalia, aquests homes que es creuen homes, i malgrat això es veuen reduïts per una pressió que no senten, com les formigues, a l’ús que se’n fa. ¿De que omplen, quan estan lliures, els seus diumenges absurds i mesquins? I no es tracta de viure perillosament. Els toreros no m’agraden. No és el perill el que estimo. Jo sé què és el que estimo. És la vida. “Tot és paradoxal en l’home, ja se sap. Assegurem el pa d’aquell per permetre-li crear, i ell s’adorm, el conqueridor victoriós s’ablaneix, si l’enriqueixen, esdevé gasiu. Què ens importen les doctrines polítiques que pretenen desvetllar l’home, si per començar ja no sabem quina mena d’home desvetllaran. ¿Qui naixerà? No som pas un bestiar d’engreix, i l’aparició d’un Pascal pobre té més pes que la naixença d’alguns anònims benestants. No sabem preveure l’essencial. Cadascú de nosaltres ha conegut les joies més conhortadores allí on res les prometia. Mancats d’ocasions noves, de terreny favorable, de religió exigent, s’han tornat a adormir sense haver cregut en la seva pròpia grandesa. Certament les vocacions ajuden l’home a deslliurar-se; però és igualment necessari deslliurar les vocacions.

Del nostre desert n’ha de sortir aquell home nou, a exemple de Jesús, que envigorit per l’experiència de desert va a iniciar la seva missió d’escampar evangeli i Regne de Déu. La segona part de l’evangeli d’avui sintèticament presenta Jesús també “empès per l’Esperit” anunciant, com ja en acte, ja aquí, el Regne del seu Pare, amb el que s’ha identificat totalment; i el reclam que ens fa a tots i a tots els temps és que ens hem de convertir a l’evangeli. Missió que no deixa de ser novetat i urgència en qualsevol moment i lloc. Estem emplaçats a configurar-nos amb la persona i missatge de Jesús i, per tant, a comprometre’ns a evangelitzar vida i acció personals, que és tant com a esdevenir homes ben humans, tant que s’hi deixi traslluir l’home diví que fou Jesús. El camí no pot ser altre que el que Ell va fer i viure. Ser home tan humà que hi sàpiguen veure com hi transpira la divinitat. Ser humans fins a estirar més i més, dintre de les limitacions, però amb les aspiracions que no quedin ofegades. Tot el que és humà ens és vida i missió per a nosaltres i per a tothom.

Tota la Quaresma conjuga aquesta doble finalitat: refer-se, refondre’s en el desert-gresol de la vida per tal de respirar humanitat renovada, inèdita, encomanadissa. Ser nou un mateix. No fruit de les pròpies manyes i afanys, sinó com a do permanent, arres, penyora i primícia d’una resurrecció més i més plena cada dia.

La quaresma no té sentit si no desemboca en la vida plena de la Resurrecció. Es va des del desert fins a dramàtica grandesa de la Creu i de la fulgurant Resurrecció. Un camí costerut, però que porta a un retrobar-nos amb allò millor de nosaltres mateixos tal que supera qualsevol expectativa. “Lligats als nostres germans per un objectiu comú que se situa fora de nosaltres, només aleshores respirem, i l’experiència ens ensenya que estimar no és pas mirar-nos l’un a l’altre, sinó mirar plegats en la mateixa direcció”. “Hi ha dos-cents milions d’homes a Europa, que no tenen un sentit i voldrien néixer. Hem cregut que per engrandir-los n’hi havia prou amb vestir-los, amb alimentar-los, amb respondre a totes les seves necessitats. I poc a poc s’ha bastit en ells el petit burgés materialista, el politiquet de campanar, el tècnic tancat a la vida interior. Si se’ls instrueix bé, ja no se’ls cultiva. Es forma una pobra opinió de la cultura aquell que creu que reposa en el record d’unes fòrmules. Un mal alumne del curs d’Especials sap més sobre la naturalesa i sobre les lleis que no pas Descartes o Pascal. Però, ¿és capaç de moure com ells el seu esperit? Tots, més o menys confusament, senten la necessitat de néixer”.

No puc deixar de tenir present el que Casaldàliga des del cim humà coronant els seus 40 anys de bisbe en les recòndites terres del Matto Grosso ens va recomanar en rebre el Premi Internacional de Catalunya: “Humanitzar l’humanitat practicant la proximitat”. És allò que des dels albors de la cultura occidental es va repetint i perdent i redescobrint una i altra vegada. “Res del que és humà no ho conceptuo com aliè a mi”. Que és la càrrega d’humanisme que va reflorint de Renaixement en Renaixement fins demà passat... Saint-Exupéry conclou les seves reflexions tristes i esperançades alhora: “Quan prendrem consciència del nostre paper, fins del més esborrat, només aleshores serem feliços. Només aleshores podrem viure en pau i morir en pau, perquè allò que dóna un sentit a la vida dóna un sentit a la mort. “allò que es transmetia de generació amb el lent progrés d’una creixença d’arbre, era la vida, però era també la consciència. ¡Quina misteriosa ascensió! D’una lava en fusió, d’una pasta d’estrella, d’una cèl·lula viva germinada per miracle, hem sortit nosaltres i, a poc a poc,ens hem elevat fins a escriure cantates i a sospesar vies làcties”. I la seva al·lusió a aquell petitó d’una parella anònima... “Havia nascut d’aquells parracs mal fardats aquell encert d’encant i de gràcia. Vaig inclinar-me sobre aquell front llis, sobre aquell dolç posat de llavis, i em vaig dir: aquí tenim una cara de músic, aquí tenim Mozart infant. Una bella promesa de vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d’ell: protegit, acompanyat, cultivat, ¡què no podia esdevenir! Quan neix per mutació en un jardí una rosa nova, tots els jardiners es commouen. Aïllen la rosa, cultiven la rosa, l’afavoreixen. Però no hi ha jardiner per als homes. Mozart infant serà marcat pel martinet. Mozart trobarà els màxims plaers en músiques podrides, enmig de la pudor dels cafès-concert. Mozart està condemnat... El que em turmenta no és aquesta misèria, en la qual, al capdavall, un s’instal·la tan bé com en la mandra. El que em turmenta és una mica, en cadascun dels homes, Mozart assassinat. NOMÉS L’ESPERIT, SI BUFA SOBRE L’ARGILA, POT CREAR L’HOME”.

Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge i semblança”. Jesús digué: “Jo sóc la resurrecció i la vida”.

Quant i quant ens hi juguem en aquesta Quaresma. ¡Deixem obrar Déu!

Diumenge primer de Quaresma, 26 de febrer de 2012 Barcelona